Tag Archives: El dígraf del desitx

Dues hores de la meva vida en diàleg infinit o el silenci com a extremitud del dir

Dissabte 6 d’abril de 2019 tenia una cita al Museu del Clima i la Ciència de Lleida. Sóc acientífica, això ho sap qui em coneix; no sóc gens aclimàtica, això també ho sap qui em coneix, perquè les coses sempre em fan o molt fred o molta calor (“odio gli indifferenti”, deia Antonio Gramsci el 1917, i ho subscric ara i sempre i en l’hora de la nostra mort, amén). L’existència d’aquest museu semblava una innocentada, però no: és de debò. La realitat sempre supera la ficció.

Tenia una cita a les set del vespre per presenciar una acció artística del Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. Arribem. No sé on sóc. Gardeny, la Mariola, el Castell al fons, em diuen. “Sembles nova, Meritxell”, em dic. Aquí de la magnànima Seu Vella de Lleida en diuen Castell, lo Castell. Jo no, jo en dic Seu, la Seu. Però jo sóc mig forastera i puc anomenar les coses pel meu nom; si no fos mig forastera, però, també ho faria.

Ens esperem. Oh, les esperes. La predisposició a deixar-me seduir és il·limitada. Ens reparteixen el full de sala, que comença amb una cita del pintor i judoka francès Ives Klein: “Els artistes que poden crear en comú són aquells que treballen amb el cor i el cap. En ells, la imaginació es troba en el seu psiquisme. La idea de llibertat es transformarà en una noció nova gràcies a la imaginació sense reserves i les seves formes de realització espiritual. L’univers és infinit però mesurable. La imaginació pura es pot realitzar. És viable”. Les fibril·lacions que tinc predisposades en mode total a la seducció subratllen coses: cor, cap, llibertat, imaginació, sense reserves, realització espiritual, univers, infinit, pura. Estic volant. No sé si el blau del cel és el blau Klein. No ho sé. Només sé que no sé res. I segueixo volant. Però sona un petard i m’espanto molt i caic per dins i m’aixeco per dins i camino. Som-hi. Comença.

“De la desgràcia se’n fa virtut”, deia el periodista Joan Tort en un article al diari El Punt Avui (22 juny 2017), quan es va inaugurar el Museu del Clima i la Ciència de Lleida (work in progress de l’arquitecte Toni Gironès). És allò d’anar canviant el relat. De vendre sempre la moto, encara que no arrenqui, encara que es negui amb un brrr, brrr i res. Però aquí no: la moto d’avui arrenca en silenci i moviment de cossos. Sota un cercle de ferro (oh, el ferro! oh, els cercles!) i glicines incipients (oh, les flors!) trenta artistes-ballarins-accionadors es mouen. Comença. Ha començat. Ritxi Planes ens diu que ens podem moure per on vulguem (hem d’aprendre a ser públic! hem d’aprendre tantes tantes coses!). Hi ha tímids. Jo no tinc vergonya de res encara que en el fons sigui molt tímida, i m’acosto al llop perquè m’ensenyi les dents. Però no me les ensenya: silenci, moviment, cossos. Oh! El silenci com a extremitud del dir.

L’espai buit i en construcció de del Museu s’anirà omplint d’accions, silents i no, que són declaracions d’intencions. “Diluir la idea d’un edifici-museu com diluir la idea d’un edifici-partitura: qui estructura el museu com qui estructura la música d’acció és el pas del temps”, diuen, alhora, juntíssims, el Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. I sí. És cert.

L’espai com a escenografia. L’espai com un més. Com un més dels trenta que ja són. M’entretinc a buscar la lògica del vestuari, lleugerament àcrata, lleugerament estudiat. Aquestes coses em perden, sí, l’estètica em perd.

Veig la llum, i miro i veig i escolto i, sobretot, sento. L’espai-escenografia com a plataforma per a la interacció. Passen tantes coses que no saps on ser, on mirar, on sentir. I alhora són tant disperses, aquestes coses que passen, que van passant, que aniran passant, que pots perdre’t i tornar. Oh, encara: el perdre’s!

Tinc debilitat pels percussionistes. I els dos d’avui, disfressats d’oficiants, són de luxe. D’una banda, el joveníssim Genís Bagés, amb qui vaig tenir el plaer, l’honor i el luxe de compartir escenari una nit d’improvisació poètica al Cafè del Teatre tenint com a frontman el clarinetista i saxofonista Gabriel Amargant. De l’altra, Dominique Chanteloup, membre de la Tours Soundpainting Orchestra. Oh, mon dieu!

Tinc debilitat per la dansa. I les tres ballarines d’avui (Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset) són esplèndides i salvatges. I es rebolquen per terra amb passió i riuen amb contenció, i s’emparren com les nenes emparradisses que són, i com les nenes emparradisses que són busquen tots els racons del Museu per pujar-los i baixar-los. I pujar-los i baixar-los. Fins a l’infinit. Fins a l’infinit i un dia.

Tinc debilitat per les cordes. I aquí són tres. O més. Tinc debilitat per les cordes, he dit. Les fluixes, el risc, sempre la por de caure però no acabar de caure mai. Corda com a metàfora. Corda com a camí de mort, de morir-se, d’auto-morir-se, que aquí no prendrem. Corda-vestuari. Corda contrabaix (Rafael Esteve) i corda violí (Joan Sancho i Maria Berengué).

Tinc debilitat pels clowns. Que també són tres, com les ballarines i les cordes. Miquel Àngel Marín, a qui conec de múltiples mogudes poètiques i hacmorianes; Ritxi Planes, tan pur, tan pur, tan innocentment irònic que en mi fa l’efecte de la rialla que esclata; i la mujer de rojo, una Montserrat Trepat que és Lleida pura, i és Missenyora la Veritat amb la màscara de la Innocència. Quina troballa, tots tres junts, així, aquí. Ajuntant-se i allunyant-se, parlant-se i parlant-nos. Tres mestres de cerimònies imperfectament perfectes.

No tenia debilitat pels cors fins al dia que vaig conèixer les donasses del Cor Euridice. Meravella entre meravelles. Dirigides per Dolors Ricart, són experimentació i són rigor i són vint-i-cinc anys de vida. Eterns vint-i-cinc anys. Vaig conèixer les Cor Euridice perquè, precisament per celebrar la seva eterna joventut, em van dir que volien cantar algun text meu. Primer vaig pensar “aquestes dones no em coneixen prou”; després vaig anar a un assaig seu i me’n vaig enamorar. Ara em canten, amb partitura d’Heura Gaya, tres poemes d’aquells que no s’entenen. O sí.

Els camins són sempre imprevistos. Els camins de cada ésser humà que conforma el públic d’avui s’encreuen (per força, perquè el públic no sap, només sent, només sent) amb els camins més o menys previstos de cadascun dels músics, de cadascuna de les ballarines, de cada Eurídice, de cada clown… en aquest diàleg infinit que és un viatge que va del DIA a la NIT, en DIÀleg infiNIT, em subratlla Arnau Millà-Benseny, músic, soundpainter, pedagog, i fundador i director artístic del Col·lectiu Free’t. Ell és el summe sacerdot que orquestra, excessivament discret, i corrents com un més, aquest caos ordenat que és tot sorpresa, tot bellesa i on no hi ha error, on no hi ha error, on no… (i m’ho repetiria fins a la sacietat).

Tornem al cercle, al cercle que mai no sabrem ni on comença ni on s’acaba. Però la percussió creix i creix, i jo només tinc ganes de cridar d’eufòria, de cridar perquè no sé xiular. I al final crido, com he aplaudit cada cop que he sentit que havia d’aplaudir i com he rigut cada cop que la ironia, amerada de crítica social i arquitectònica i política, m’ha assaltat. Fi.

Gairebé són les nou. S’està fent vespre. I el vestit verd turquesa d’antiprincesa que duc se’m convertirà en parracs i la carrossa, en carbassa. Em diuen que hi haurà tertúlia postfunció. Posen cadires. He de marxar, però no puc marxar sense dir el que tinc ganes de dir. Dreta, micròfon en mà, sota un doll de llum, i mirant el públic, dic, més o menys: “Espatarrant. Em sembla que és el millor que li ha passat a aquest Museu, i dubto que li torni a passar res de semblant. Des que visc a Ponent, mai no havia vist, ni a Lleida ciutat ni en tota la província, res semblant. Enhorabona”. Certesa i provocació i adéu, ara sí.

Me’n vaig amb recança, perquè la cosa segueix, i sobretot me’n vaig amb una sensació fortíssima al cap i al ventre: que sóc a Europa, al nord d’Europa, en una ciutat com Estocolm o Berlín (Gramsci, ancora: “La città futura”). Acabo de viure dues hores de la meva vida en diàleg infinit. Sento que tot flueix per sota, i emergirà, de nou, potser en una forma-altra, quan sigui, quan hagi de ser.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© de les fotos (excel·lents): Núria Prats

Direcció: Arnau Millà-Benseny
Dramatúrgia: Maria Capell
Disseny escènic: Maria Monseny
Col·lectiu Free’t: Joan Sancho i Maria Berengué, violins; Rafael Esteve, contrabaix; Miquel Salla, electrònica; Genís Bagés, Dominique Chanteloup, percussió; Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset, interpretació dansa; Miquel Àngel Marín, clarinet i interpretció actoral; Montse Piqué, veu; Oriol Planes i Montserrat Trepat, interpretació actoral-clowns.
Cor Euridice: Dolors Ricart (direcció); Laia Noguera, Aina Viles, Marta Gelonch, Laia Cabau, Carme Palau, Núria Bresolí, Núria Vallés, Noemí León, Nerea Català, Romina León, Montserrat Carbonell i M. Cristina Pascual (veus)

Anuncis

LE PEDÍ QUE NO LO HICIERA

«

Octavio Paz habló –léase escribió– en más de una ocasión del poder creciente de un medio como la televisión o, extrapolando el formato, del poder creciente del audiovisual. Decía: «La televisión tiene dos posibilidades. La primera: acentuar y fortalecer la incomunicación, por ejemplo, cuando magnifica la autoridad y hace del Jefe una divinidad que habla pero no escucha. Asimismo, la televisión puede hacer posible el diálogo social reflejando la pluralidad social, sin excluir dos elementos esenciales de la democracia moderna: la libre crítica y el respeto de las minorías». Y pregunto dónde hay qué firmar; pero nada, nadie responde.

Cámara en mano se tiene, cual dios humano, el poder de mostrar –o fingir que se muestra– la realidad, la ficción, cualquier ficción con apariencia de realidad o cualquier realidad que nos llega tan sin filtros que nos ataca en forma de ficción. Olvidémonos de límites y centrémonos en poesía, porque yo he venido hoy a hablar –léase escribir– de poesía. La poesía también tendría, para Paz, una gran plataforma donde expandirse, donde expandir, en todos los rincones del planeta, su oralidad. Pues la poesía es, ante todo, palabra que habla. Pero seamos sinceros, no abundan programas de televisión dedicados a la poesía. Qué pena, me digo, subirían las audiencias, de esto estoy más que seguro, porque nuestros hombres y mujeres no pueden vivir sin poesía.

Les voy a presentar a una poeta catalana que, como tantos hombres y mujeres, no puede vivir sin poesía. Lo suyo es de manual y lo mío, al verla, también; aunque –¡qué pecado!– la vi a través del filtro, la barrera, el límite de una grabación. El enlace me lo pasó un contrabandista de rarezas videográficas de menos de cien likes –cosas del Youtube. Voy.

https://www.youtube.com/watch?v=_GgsmKIrNkg

Pasa más de un minuto de los trece que tiene sin que nada suceda. Iba ya a tocar pausa, a parar, a abandonar, cuando escuché «imposible es el amor puro con tanta contaminación sentimental». Viví algunos años en Cataluña y aunque no hablo el catalán ni en la intimidad, algo entiendo.

El vídeo avanza, creciente, como creciente avanza la música, evocativa, mística, de las que me gustan para ilustrar mis conflictos interiores –Toni Trashtorno. La poeta me mira en unos primeros planos de pánico. Sí, señores, sí: me aterrorizan estos primerisimos donde la fuerza de su mirada está tan cerca que me rompe, me rompe. Por suerte me relajo con los planos medios y los generales, donde se vislumbra el vacío de un espacio que es aquí metáfora del espacio del alma: hueco, eco de ser «o todo o nada». Evidentemente, estamos ante una creación low cost que en lugar de grabarse, como debería, con tres cámaras, se ha grabado sólo con una, quizá repitiendo tres o más veces la grabación –bendita locura. Estamos ante un producto imperfecto y sin embargo bello en su imperfección. Los planos y el encadenado de los mismos son un acierto –Xavier Gil–, pues nos muestran poesía cosificada, que sale del encuadre, que no muestra siempre su rostro más amable, que se mueve, se mueve –«…si muove!». Porque poesía es libro y es voz, es silencio y estridencia, pero también desgarro sin filtros, rebelión contra uno mismo, tantas tantas cosas.

*

Estaba yo hace unos días en Barcelona –cosas de nuestros mundos– cuando aterricé en un acto literario no porque quisiera sino porque un amigo –uno de los mejores libreros de la ciudad condal– me invitó. Fui. Nos encontramos y compartimos más tiempo del que se suele compartir en este tipo de eventos. Estábamos los dos en la zona de fumadores cuando se le acercó riendo escandalosamente una chica de pelo corto con el cuello escondido tras una gran bufanda de grandes flores; se abrazaron, se rieron, se quedó, se encendió un cigarrillo y se sumó a nuestras banalidades. Nos reímos los tres. Luego se fue arguyendo no sé qué. Le pregunté a mi amigo quién era. «Una traductora», me dijo; «traductora y poeta», continuó; «se llama Meritxell Cucurella-Jorba, pero su nombre artístico es…», seguía mi amigo, pero yo ya no le escuchaba. Me confesé. Mi amigo iba a buscarla para presentármela, pues no nos habíamos presentado. Le pedí que no lo hiciera y en un instante que hice eterno evoqué a Jorge Luis Borges:

Yo querría que este momento durara siempre murmuré.

Siempre es una palabra que no está permitida a los hombres afirmó Ulrica y, para aminorar el énfasis, me pidió que le repitiera mi nombre, que no había oído bien.

»

Informa
Jorge Jaime García desde “Zetadezorro”
un fanzine no apto para tod@s


Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López


ŞİİRLER · Meritxell Cucurella-Jorba · Türkçe

Turkish version · Serdar ÇELİK

Istanbul Poetry and Literature Festival · 2019

silik bir iz (rastre breu)
dün gece yatakta senin kokunu aradım
çoook silik bir ize rastladım
sen dün gittin ama
sanki şimdi dün gibi
koca bir hayat

 

özgürlük (llibertat)
mahkum gibi
özgür olunca
karşı çıkmaya

ve tutunur en ufak şeye

bence boşluk daha ürkünç

 

hücre (cel·la)
zamanın taslağıdır
yeniden inşa etmeli
bir hücre
saklamak için fazlalığın fazlasını

 

 

ben korkuyum (la por sóc jo)
sana bir orman hediye ediyorum
gece ve rüzgar dolu
taşlar döşeğin olacak
deriler alev alev ışıldar

korkma yaban domuzu
korku benim
yoksa sen mi

 

sabahın köründe (de dematí)
susuzluğumu giderdim
senin tersine kapalı bardağından
hâlâ rüyalarla dolu

 

Book: Intemperància roig encès (2009)

 

Benim mistik yanım (La mística meva)

Genişleyen tenimdir benim
sahip olduğun Denizlerden, onun gibi, alabilirsin istediğin kadar.

Ve onun sınırında
her volkan bir dağdır patlamadan önce
bense hem volkanım hem dağ.

Book: Cada volcà és abans muntanya (2013)

 

Eşitlik devrimi öncesinden kalma veya ona dahil olamamış, dekorasyon için salondaki yemek masasının üzerine yerleştirilen ve Murano camından olan veya olmayan kristal bir vazo konumundaki bir cins kadının; ikon kadının, başka bir deyişle Bayan Silikon’un manevraları

 

kadın geçer kadın kadın geçer kadın kadın geçer kadın

kadın

kadın

kadın

ve

HOOOOP

plastik kadın

sekiz kırk üçte geçtiğini göreceksiniz

boyalı sarı saçlar

kilometrelik kirpikler

bi düzine dudak

memeler ve kıç lastik

o bir ikon kadın

Bayan Silikon

aman Allahım bir yüzeysellik

fakat geçer emin adımlarla

topukları saplayarak

bakıyorlar mı diye de göz atıp

gururlu bir gösterişle yürür

hayvanat bahçesinde sergileniyor gibi

sanki üremeye gitmek üzere yürüyen bir cins

cins değil

yok yok

hayır

hayır

hayır

sahte esmer sahte sarışın

beden otuz altı

öğlen birşey yemez akşama da yemez

sadece uzaktan güzel

dıştan sahte

içi ise bomboş

zavallı zengin ikon kadın

inançla tanrıya veya her kimse ona mum adar

bedenini ve yüzünü korusun diye

kocaları veya evlatları Arizona veya Tarifa’dan geçerken

ölmesin diye dua eden kadınlar arasında

ve Silikon Bayan bunlardan

hiç birşey öğrenmez

zaten bu küçültülmüş beyinle ne öğrenebilirsiniz ki?

sen sadece güzel bir aptallık paradigmasısın

hiç bir lezzeti olmayan tek kişilik hazır çorba gibi

 

© Metinler: Meritxell Cucurella-Jorba
© Katalanca’dan Çeviren: Serdar Çelik
© Resimler: Xavier Minguella


POÈMES · Meritxell Cucurella-Jorba · français

Traduction de Nathalie Bittoun-Debruyne pour l’ARBRE À PAROLES

j ’ é c r i s   d e s   l e t t r e s   q u e   t u   n e   r e c e v r a s   p a s

de la terre d’où je viens
et où je ne mourrai pas
une tache d’encre
une larme de lune
et une goutte de moi
sur
blanc
papier
infini
le noir me poursuit
aujourd’hui demain toujours
j’ouvre la porte de D – É – R – O – B – A – D – E
cherche des anges
et tu te m’offres
je crois
intimidé
aussi
comme moi
personnages cherchant l’écarlate
personnages faisant l’amour
avec l’homme-femme
invisible
spasmes muets
le cri
la suffocation
l’oubli
d’un acte inexistant
continue
dis-tu
pourquoi
je demande

le temps perd des heures
et la syntaxe      des virgules

d e s   s i r è n e s   h u l u l e n t

les voies de nos yeux se sont croisées
noir ton train et rouge
comme d’habitude
le mien

des sirènes hululent et
aucun passager ne réclame rien

tu m’approches
sans oser dire ce que tu veux

 

© poèmes: Meritxell Cucurella-Jorba
© traduction: Nathalie Bittoun-Debruyne
© revue: L’Arbre à paroles (automne 2010)
© photos: Esther Canals (Tarragona)

 


ВІРШІ · Meritxell Cucurella-Jorba · yкраїнська

Ukrainian version · Andríi Antonovskyi & Catalina Girona


I

жага шкіри

і я загортаюся
у простирадло як прапор на держак

і моє додаткове око
не зрікається насолоди гри шкіри
яку часто-густо програю
навіть якщо і маю козирні карти

 

II
темрява

ми ті що не сплять
прогулюємося тихцем вночі

тиняємось навколо мовчазних генделиків
i заливаємося порожнечею аби забути
аж поки якийсь ковток світла
запитає нас і не будемо знати що відповісти

бо лише пам’ятаємо жагу
жагу шкіри

 

i III     
моя форма

не пам’ятаєш чи навпаки
форму якою я для тебе є

залиш її на прилавку крамниці
i зрозумієш розмір колір і текстуру
твоєї шкіри
жаги якої не відаєш

і непомітно оплакую тебе і разом з тим бажаю
завжди як отепер


межа/(і)

я для тебе – склепінчаста розкреслена
хижа поза терасою
покраяна суглинками і вапняками
складна проста архітектура
суха кладка
без контрфорсів
з грубою чи колодязем

|

|

|

|

|

глибоким

дощі що народжуються в мене з середини
підточують терасу де ореш
невідомо може щоб сіяти

на голові у мене квітнуть півники
не рви їх ані для краси
хіба що          у випадку        смерті

gran hotel (фрагмент)   

доки ти загортаєшся
наляканий і покинутий навіть самим собою
між паперових простирадл подвійного ліжка у великому готелі

відчуватимеш
ніби нескінченне воркотіння
тягар непомірності і все решта

забажаєш
тоді
повідати мені одну дві три чотири казк

планида тіло
неупинно неупинно неупинно

чекатимеш мене на пероні

·ростиме трава поміж рейок · ніхто більше не приїде · на залізничному переїзді не замовкне сигнал · начальник станції високо підійме зелений прапорець · сонце зупиниться перед заходом · i вони заткнуть пельки i слухатимуть шкірою і наситяться руками поцілунками світляків ·

 

зроби гучніше звук поштовхів що
зроби гучніше звук поштовхів що
зроби гучніше звук поштовхів що

ринуть до тебе

я вулкан!

· жінка з глибоким поглядом переїхала жити на червоно-чорний острів · її погляд був настільки сильним що все на що вона дивилась (далі ніж потрібно бачити) зникало · так почався вихід мешканців острова · з кожним днем вона залишалася самотнішою і земля робилася пустішою · одного дня не залишилося зовсім нічого · тільки одна дрейфуюча жінка ·

ти мене обпікаєш
ти мене обпікаєш
ти мене обпікаєш

 

 

Book:
Intemperància roig encès Червоно-гаряча нестриманість») · 2009

 

 

 

 

 

 

 

СВЯТА МАРІЯ ТРАСТЕВЕРСЬКА

храмами де вульгарно прихована я віддалася тобі
вештаюсь і базікаю попід великим оком що каже мені

лише однієї речі тобі бракує

візантійські завитки туманять мені голову
оргáн простромлює мене всю наскрізь
я – розп’яття
я – нова ісусахристоса

лише однієї речі тобі бракує

ти – моє євангеліє хоча то тягар мені

лише однієї речі тобі бракує

якась висохла черниця кружляє навколо мене
знає тільки безкраїсть ласкибожої
не відає дощу
потопу
катастрофи

лише одна річ…

я
не перестану бути людожеркою
волію твій займенник у середині мого аби зжерти його

амінь

 

плач жінки-ікони

плач жінки-ікони, також відомої як мадам силікону, щось на зразок жінки до або на межі революції за рівність, тому що просто вона не існує або вона просто ніби кухоль з муранського скла, який люди ставлять на стіл у їдальні для краси

жінко давай жінко жінко давай жінко жінко давай жінко
жінко
жінко
жінко
i
ковть
пластикова жінка

ви її помітили проходячи о восьмій і сорок три
вона фарбована білявка
з кілометровими віями
губи лялька-мукла i
груди та сідниці ґума
ось жінка-ікона

мадам силікону

матірбожа поверховості
проходить впевнена
встромляючи шпильки

споглядаючи погляди

виставляється на показ
як тваринка у зоопарку

вид у стадії розповсюдження
вид ні
ні ні
ні

фальшива смуглявка фальшива білявка
розмір тридцять шість
на обід не їсть на вечерю не їсть
гарна лише здалека
фальшива зовні
і всередині пуста

бідна багата жінка-ікона
яка побожно ставить свічку аби бог чи хто там ще
зберіг їй лице і тіло
у той час коли є жінки що моляться аби їх діти і чоловіки
вижили перетинаючи Тарифу чи Арізону
ай, мадам-силіконе
не навчилася нічого

i чого можеш ти навчитися з таким твоїм редукованим мозком?
ти лише гарна парадигма недоумства
ти ніби як той розчинний суп який не має ані найменшого смаку

 

 

 

© вірші: Meritxell Cucurella-Jorba · Мерічель Кукурелья-Джорба
© переклад: Andríi Antonovskyi & Catalina Girona
© фотографії: Meritxell Cucurella-Jorba & Oriol Cornudella

Видавець:(Ternopil)


POEMS · Meritxell Cucurella-Jorba · english

Meritxell Cucurella-Jorba · translation · english · poems of his latest book: ÚRSULA (2017) · fragments

With my feet firmly rooted in the mud of this land that doesn’t belong to me, with wings outstretched and loose to all the winds, with glance projected far away, there where the view ends and where the green of the hills turns blue and merges with the sky, with an open heart, as an open sea, as a whole, I say goodbye.

Watch your feet: they are nailed to the ground and advance blind.
Watch your hands: they are wings challenging the skies.
Watch your eyes: they are all fire and all wind and all together stir up, and burn it all.
The roads, the margins, the shortcuts.
The sun, the beasts all, you, me.

Come on.
The only fear is to not think.

 

 

 

 

Run, go up, down, go. Always go. And going there, do not ask where, you will find the fire.

The fire of the free.
The fire of the eyes.
The fire of the poet who always reads poems to those sitting in the last row.
The fire of who is always located in the last row.
The fire of the fire.
The fire I am.
The fire that burns.
The fire that is water.
The fire that retires.
The fire that is crazy about the flames.
The flames that go no, even knowing the fire is crazy for them.
The fire of the sun.
The fire in the sky when the sun ignites it.
The fire of leaves’s embryos when they melt to become leaves.
The fire of new beings that swim in someone else’s body.
The fire of that other body.
The fire of all other bodies.
The fire of the mouth that says fire and gives fire.
The gift made fire from the mouth of fire.
The fire of each kiss of fire.
The hot and smoky aftertaste of the fire of the kiss of fire from the mouth of fire.
The fire that turns you on.
The fire that does not let us sleep at night or day.
The fire that we are, you are, I am.
And that we will go on being.
The fire that runs up and down and leaves.
That leaves for running
and going up
and down
and again.

Calm down. That we have burned nothing here. We are far from here and from everywhere.

 

I come and go from myself to go back to you, and I still do not know who you are. Nothing can ever be fully known.

But we must start somewhere. If it is the fire it is the fire. And if it is the night it is the night.

I am the drug that hides the love you do not want to see in me.
I am the vice that charms you and kills your other vices.
I am the drug,
I am the vice and
I am all you, even though
you do not want to see me.

I am the drug.
I am the vice.
I am love and artifice.

 

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© translation: Jessica Pujol
© typography and design: Josep Patau
© collage&drawings: Jordi Pagès
© photo: Xavier Minguella

Publisher: El cep i la nansa (Vilanova i la Geltrú)