Tag Archives: premis de poesia

Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.


El dígraf del desitx i INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS (una entrevista)

tx_by Bastanist Cucurella_febrer 2010

Per què, quan i com comences a escriure?

Començo per atzar, o per necessitat, o per inconsciència, o per una connexió amb un més enllà. No ho sé. I aquest no saber potser és el motor que va engegar una maquinària a voltes coherent i a voltes no. Una roda que roda i roda i que no té aturador.

El 2008 guanyes el Premi Pollença de Poesia amb INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Què hi troba el lector a aquest poemari?

És un poemari compactat. Diu amb poemes el naixement, el creixement, la mort i la resurrecció d’una passió que neix de la meva escriptura, del doble joc que és escriure. He fet, arreu de Catalunya i d’Europa, recitals on he dit i redit pomes d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Fins i tot alguns han estat traduïts a l’ucraïnès! I uns altres, són matèria del primer disc d’un grup de música que integro: Folls i nocturns.

Què n’opines dels premis?

No m’agraden els premis. Perquè depenen del criteri d’un jurat, que és infinitament humà i de vegades injustament cruel. El món de la creació té uns meandres que no responen a cap lògica i haver de numerar (trista concreció!) el grau de qualitat i/o perfecció o desperfecció perquè un poemari que opta a un premi entri dins la primera, segona o tercera ronda d’eliminació i haver de defensar-lo o esquarterar-lo entre un col·lectiu de persones (els integrants del jurat) que potser tenen uns criteris estètics i existencials diametralment oposats requereix un alt grau d’intel·ligència i saber fer que no tothom té. M’adono que jo no sé jugar a aquest joc. Vaig format part d’un jurat d’un premi durant un temps i ho vaig deixar, per coherència amb mi mateixa.
Pel que fa a presentar-me a premis, crec que la meva és una poesia que més que guanyar premis, els perd. És una poesia que juga (i no és pas l’única!) amb unes cartes diverses. Guanyar l’any 2008 el Premi Pollença de poesia va ser quelcom sorprenent; després, llegint el que l’esplèndid jurat d’aquell any (Antoni Clapés, Jaume Mesquida, Joan Perelló i Antoni Xumet) va dir d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS em vaig adonar que no s’havien begut l’enteniment. Van saber copsar l’insòlit, la màgia del joc, el foc de la paraula. Van ser potser massa agosarats… Aquell premi va morir aleshores. No hi ha hagut noves convocatòries.

Més enllà del que tens amb El Gall, has publicat diversos gèneres. En quin et sents més còmode? Com et decantes per un o altre format?

Escric poesia i escric teatre. No ho decideixo jo. Són les paraules, els textos per si mateixos, que decideixen vestir-se de poesia o vestir-se de teatre. Adoro tots dos gèneres. I hi experimento.

Quin procés segueixes a l’hora d’escriure un poemari?

De vegades mana la forma dels textos. O la no forma dels textos, és a dir, quan em decanto a priori per defugir la convenció formal i començar a jugar i a desconcertar des del primer moment. Altres vegades, però, mana allò que tinc ganes de dir, o de dir callant. Perquè fer poesia és dir callant.

I tinc sempre diversos fronts oberts, diversos projectes de llibres que vaig escrivint. I escric al tren. I escric de nits. O de dies. La meva creativitat ha crescut (en totes les seves facetes) en els darrers anys. Em costa trobar espais buits, però no sé parar, no vull parar, i de fet no paro. I si caic hauré caigut i em tornaré a aixecar.

Escriure, és el teu modus vivendi?

Escric. I dic. I visc.

Què hi ha de biogràfic en la seva obra?

Totes les biografies són una invenció. Més o menys reeixida, però una invenció.

Com et defineixes com a lectora? Quines són les seves preferències?

Cada dia em torno més exigent. Necessito col·leccions de paraules que se’m clavin al mig de la panxa, que no passin pel cap. Que siguin mannà, necessitat, supervivència. M’adono que sempre torno a uns mateixos autors, i a unes mateixes obres. Amb els llibres que escoltem passa el mateix que amb la música que llegim. Tornem sempre als nostres orígens. Al nostre centre. A nosaltres mateixos, fets literatura o fets melodia.

Coneixies El Gall abans de començar a col·laborar-hi? Què destaques de la nostra col·lecció?

Vaig conèixer El Gall arran del Premi Pollença. La col·lecció de poesia té un format preciós, per senzill i elegant, i a l’alçada dels autors que s’hi publiquen. Un nivell altíssim, en diria. Ara bé, no sé per quin motiu, si pel fet de ser una editorial insular o pel fet que potser es publiquen cada any massa llibres de poesia i massa llibres de massa coses, és poc visible a les llibreries de Barcelona. I a les llibreries d’altres ciutats importants de Catalunya és pràcticament inexistent.

Per posar exemples concrets, quan en un festival de poesia em diuen que tindran una paradeta amb llibres dels poetes sempre demano que hi figuri INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Però no arriba mai. Per què? Què passa? Problemes de distribució? Què ha de fer un lector que vol comprar (sí: comprar!) un llibre de poesia i no pot?

Tot hauria de fluir d’una altra manera. Perquè el potencial poètic (quant a autors i quant a editors) que les illes poden oferir al continent és magmàtic. Que corri aquest magma, doncs, i no pas la sang.

 

(I ho diem sempre, sí, que sol passar, això que et tallin el text, i llavors, és clar… hi falta alguna cosa o unes quantes coses! Reprodueixo ara i aquí l’entrevista sencera que em van fer la primavera del 2014 la gent d’El gall editor, editorial amb qui vaig publicar el meu penúltim llibre.)

(La foto me la va fer la Bastanist, una de les meves germanes: gràcies!)