Monthly Archives: Novembre 2017

Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer fora el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba

 

Anuncis

Fer realitat la utopia

(Pròleg publicat al llibre GENERACIÓ (H)ORIGINAL,
coordinat per Dídac Rocher i amb fotografies de Marta Huertas.
L’edita LaBreu.)

 

“La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”
Jean-Luc Godard

 

Entre el no-res i el buit hi ha sempre un tot. Aquest nostre tot que avui celebrem es diu (H)original, i el nom que té –i no només el nom– és alhora una transgressió –per una hac afegida, la lletra muda que no dient parla, i que alhora retia ja honors a l’únic i insuperable patriarca àcrata de tots els qui creiem en la llibertat i la generositat creativa: Carles Hac Mor, que hi va ser des del moment zero– i és també un palimsest, perquè en la vida i en la literatura tot és sempre palimsest –i quan vida i literatura se’ns confonen el palimsest es fa superlatiu.

Superlativa és la satisfacció d’estar escrivint un text d’obertura per a un llibre que retrata –i mai tan ben dit!– els rostres dels qui amb el pas dels anys hem sigut còmplices de la història d’un local del Raval barceloní que ha tingut la poesia per bandera –gràcies, Dídac (Rocher) i Marta (Huertas), per haver sabut veure-hi la llum, per haver sabut veure-hi allò no dit ni escrit enlloc. Superlativa és la sensació d’haver-ne sembrat la llavor. Sé ser Cassandra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El magne escultor i poeta que és Jorge Oteiza diu: “En física el vacío se hace, no está. Estéticamente ocurre igual, el vacío es un resultado, resultado de un tratamiento, de una definición del espacio al que ha traspasado su energía una desocupación formal. Un espacio no ocupado no puede confundirse con un espacio vacío”.

L’atzar –o potser no– va fer que un vespre qualsevol de vida de barri tingués l’oportunitat de veure l’espai no ocupat d’un local que hi havia al davant del Macba, que es deia Original i que –temps ha– havia sigut una botiga de coses antigues. El Manel (Pérez), el propietari, em va dir: “Què s’hi podria fer?”; veloç vaig dir: “Dóna’m dos dies”. Corria l’any dos mil; no hi havia cap altre local al costat. Dos dies després vaig presentar la proposta (i em prengueren per boja, tot i que sempre he considerat difusa la línia que separa els folls dels visionaris): crear un cau de poetes, on es respirés poesia pertot. Que fos alhora llibreria especialitzada en poesia –emulant, en el sentit d’especialització temàtica, la mítica llibreria Millà del carrer de Sant Pau, també al Raval–, que s’hi presentessin llibres de poesia, s’hi recités poesia, s’hi fessin exposicions lligades directament o indirecta amb la poesia –quina joia, aquelles taules obra d’artistes diversos, dedicades a poetes; en teníem, amb una volguda voluntat de desjerarquització, però alhora de passió i acràcia, de dedicades a Palau i Fabre, a García Lorca, a Alejandra Pizarnik, a Juan Gelman, entre altres–, i que, també, transversalment, integrés altres propostes creatives nascudes en el si del barri i importades d’altres barris, i altres racons del país i del món. Mítiques les sessions del Poeta(h) resident, perquè llavors es portava això, a Barcelona, això del (punxadiscos) resident; que tenien la seva translació gràfica en un fanzine que incloïa un retrat del poeta(h) en qüestió, poemes propis, poemes aliens d’autors admirats i agenda d’activitats que proposava el protagonista. En aquella època primera les activitats eren gairebé diàries, heterodoxes, vertiginoses. A redós d’aquell primigeni (H)original va néixer la revista Al Buit (Gerard Altaió i altres) i no només. L’any 2001 vam ser seu d’algun recital (i postrecital!) del festival Proposta (2000-2004). Les complicitats començaven a néixer alhora que sortíem ressenyats en publicacions culturals d’arreu (Butxaca va ser la primera publicació que va ensumar-ne el fum).

En aquell primer (H)original no recordo si teníem diaris per als clients, el que sí que recordo és una caixeta de fusta on hi deixàvem llibres de poesia. Eren per ser llegits allí. Duien un segell amb el nom de l’(H)original estampat amb tinta atàvica. Però tot sovint desapareixen. Algú robava poesia: oh meravella! Jo, que sabia els que hi tenia, de seguida trobava a faltar el llibre robat i m’entretenia a pensar qui, dels éssers que havien poblat aquell vespre l’aire del local, se’l podia haver endut. Avui sé que són molts els qui tenen alguna cosa guardada al fons de la memòria/desmemòria que té a veure amb aquell (H)original, amb aquell racó de ciutat, amb allò.

Barcelona és, ha sigut i serà ciutat de pas i d’acollida, i l’(H)original, des del principi, també va participar d’aquest anar-i-venir, i és que cada cop que es deixava caure a ciutat algú que compartia les nostres inquietuds, vingués del nord, del sud, o d’una galàxia paral·lela, atret per l’imant que ja érem i que volíem continuar sent, se’ns acostava i senzillament li obríem els braços. Donàvem veu als sense veu i aureolàvem l’intangible.

Era una Barcelona on ningú no bevia cafè xuclant-lo en un gotàs de plàstic mentre camina pel carrer. Era una Barcelona més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta, que vam viure amb tota la intensitat de què vam ser capaços. Era aquella Barcelona –la “gitana hechicera” del Peret rumbero– que estimàvem amb bogeria. I tot plegat no fèiem res de nou. Teníem encesa la flama dels Viatges a la Polinèsia (1997-2000) que instigava el clarivident i admirat Eduard Escoffet i els corrents polipoètics que l’havien precedit. Teníem a prop, a l’antic carrer de Ponent –avui Joaquim Costa– l’Almirall i la Granja de Gavà –avui Beirut; on havia nascut Terenci Moix–, que sempre havien estat oberts a la poesia. Teníem The Merry Ant, un local de vida efímera semiclandestí i amant a ultrança, com nosaltres, del reciclatge creatiu. Teníem oberta La Paloma, i després de dir-nos a través de la veu anàvem a dir-nos movent el cos. Érem molt joves. Érem l’espurneig del que ara som.

Els nostres noms eren Francesc (Bombí-Vilaseca), Gerard (Altaió), Eduard (Escoffet), Martí (Sales), Josep (Pedrals), Helena (Porteros) i qui us escriu, Meritxell (Cucurella-Jorba). També entre els primers hi havia dos artistes plàstics i poetes com el Joan (Vinuesa) i el David (Ymbernon). Per dir-ho amb paraules de l’(puc tornar a dir “clarivident i admirat”?) Escoffet: “Nosaltres vam ser els primers aborígens de l’(H)original”.

En aquella alba conceptual havíem comptat amb el saber fer del Gigi (Marzullo), el nostre italià nostrat, en un moment en què els italians instal·lats a la ciutat eren pocs. Teníem un local ple de peces del Ferran (Garcia) i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe (Menchero), veí del barri. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciada la part de bar-amb-terrassa-més-o-menys-convencional de la part poètica (o poc ètica). Les targetes, que resaven allò de “cafè + poesia”, eren obra del grafista Peret, que aleshores vivia, com jo, en un carrer que tenia i té nom de comte. Recordo com sonava a l’(H)original el Tourist dels Saint Germain, o Paolo Conte, o David Bowie o Nick Cave o els Smiths. “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” (Estellés). Però aleshores no ens adonàvem del pes de. I quan ens miràvem al mirall no veiem la nostra imatge sinó uns ulls que ens miraven, foscos, molt fortament –eren els meus. Ni tan sols pensàvem a retratar el que estàvem vivint; només pensàvem en el fet de viure-ho; o ni això; senzillament ho vivíem sense pensar gaire, intuïtivament, salvatgement. Això era aleshores. I avui n’hem fet memòria. Per seguir. “Tan sols qui coneix l’abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés allò que dóna a l’home l’empenta per avançar” (Stefan Zweig).

Si ara aquell espai no ocupat del número 29 del carrer de Ferlandina desaparegués deixaria un buit. El buit d’allò que va ser i ja no és. Però escrivim des de la plenitud més absoluta, agraïts per tota la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Ferran (Garcia) i la Nuri (Isanda) i el Josep (Pedrals), agraïts per la paciència infinita i la professionalitat fora mira del Dídac (Rocher) i la Marta (Huertas), agraïts per la implicació dels sempre atents editors de LaBreu i, sobretot, agraïts per tots els poetes i els oïdors que heu fet realitat la utopia.

I no acabo d’acabar perquè vaig a Joan Vinyoli i a un seu vers memorable: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Som fills de l’oralitat, terriblement indomables i evanescents, i cap foto fixa, sigui d’alta definició o la d’un estudi literari convencional, podrà capturar l’energia del riu que vol escriure el seu propi curs. Vaig voler crear un espai que esperonés la creativitat, que fos tan obert com ampla és la poesia, i ara ens costa reconstruir-ne el trajecte fins aquí: la història d’aquest camí està repartida en tots els records (literaris i extraliteraris) de tothom que s’hi ha acostat i s’ha deixat sorprendre. Terriblement fràgil, com tot el que ens mou.

© Meritxell Cucurella-Jorba · el dígraf del desitx

 

(Les fotos les va fer la Marta Huertas en qüestió de segons.
Només preteníem fer una prova. Però la Marta va dir que ja estava tot.
I com que ens havíem reservat una hora i només havíem gastat cinc minuts,
vam passar l’estona restant parlant de música
mentre fèiem un cafè i preníem el sol.
I ah: jo no vaig maquillada, és llum interior, tot.
Només em vaig pintar els llavis.
Perquè pintar-me els llavis m’agrada tant com dir la veritat.)