Category Archives: Fotografia, desitx i bellesa

Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)


Quan la vida i la mort s’entrellacen

Quan pertanys a una comunitat petita la vida i la mort s’entrellacen d’una manera altra, d’una manera més compartida, més col·lectiva. És difícil d’explicar. Sóc de poble, per més que m’hagi perdut i retrobat en ciutats d’arreu. Sóc de poble, sóc dels Hostalets de Pierola, i vaig néixer i créixer al carrer Major o carrer Avall –d’on també en vaig fugir, per després retornar-hi.

Demà farà tretze anys que vaig ser mare per primer cop i el meu fill gran va tenir la sort de poder ser celebrat per tres besavis, els meus dos avis per part de mare, el Baltasar i la Montserrat, i el padrí Pepito, l’avi patern del pare. La iaia Montserrat no era gens finestrera, la veritat, però recordo que el dia que li vaig dur el nen va estar tan contenta que va sortir al carrer, al carrer Major, al mig del carrer Major, a mirar a qui el podia ensenyar. Va mostrar el nen a les seves veïnes, que es van rejovenir amb una rialla efecte nounat. Em vaig emocionar, perquè mai no li havia vist fer res semblant.

(No és del carrer Avall, és del carrer Amunt, però el de la segona moto és l’avi Baltasar. Foto: AMH)

Ahir al vespre vaig tenir notícia del darrer traspassat del meu carrer, el Joan de Cal Carnisser, que no és que fos de Cal Carnisser, és que era carnisser, i tenia la carnisseria al capdamunt del carrer; avui és una perruqueria. Amb ell se’n va una institució, amb ell se’n va una rialla sempre a punt i una floreta –de vegades passada de voltes, tot s’ha de dir. Diu que cridava, pobre Joan, quan diumenge se’l van endur.

Ahir al vespre, quan tot just teníem notícia de la mort del Joan, el Xavi i la Gemma, que viuen al començament de la baixada del carrer Major, feien un homenatge als veïns que els darrers dies ens han deixat, el Mica –veí de cal Baltasar– i el Lluiset –que sense viure al carrer tenia el do de la ubiqüitat, i apareixia i desapareixia pel carrer de l’Escorxador. Sonava a tot volum Ave Maria de Schubert i anava veient –gràcies al vídeo que va fer el Jordi, que ahir feia anys– la nit del meu carrer, les cases del meu carrer, les finestres tancades de moltes de les cases del meu carrer, la meva mare al balcó, ma germana mitjana a baix, amb les nenes. La nostàlgia de sentir-se lluny de ma germana petita. Feia estremir.

No feia gaire que havíem tingut notícia de la mort de la Pepita de Ca la Metxora, tan de pressa tot; és com si la veiés, travessant el carrer Major o el passatge Verdaguer, sempre amb el seu Joan. I tampoc no feia gaire que havíem tingut notícia de la mort del Xavier de Can Peret, massa jove, massa jove –que avui he vist en una foto d’escola on també hi havia el Santi, massa jove, massa jove, també. I he plorat.

Torno al Joan. La carnisseria –on ens compraven cervellets i criadilles per arrebossar– era més gran del compte, perquè hi havia el mostrador, a mà esquerra, la nevera, immensa, al fons, i entre la nevera i el mostrador, l’entrada a la rerebotiga, que de fet era casa seva. Davant del taulell l’espai era molt gran: només hi havia dues cadires de cul de fòrmica i potes de ferro, i una finestra d’ampit amplíssim que donava a la plaça, que no és plaça sinó carrer però que la gent gran encara anomena plaça (perquè era allí on s’entrecreuaven els dos camins del poble, el camí ral i el camí romeu, el carrer Amunt i el carrer Avall). Podria fer el mapa sonor de la carnisseria: el soroll del fregadís de la porta, i el cop sec que finalment feia en tancar-se, els cops d’obrir i tancar una, dues, tres o les quatre portes alhora de la nevera immensa, el xerricar punyent de la màquina de tallar carn, tantes coses. I aquesta nit, pensant-hi, he sabut perquè era tan gran, la carnisseria: era la caixa de ressonància de les cançonasses que el Joan cantava a les dones quan entraven a comprar. Pura alegria de viure.

Una pura alegria de viure que es va trencar amb la mala mort de l’Àngel, del seu àngel. Érem veïns porta per porta per la part del darrere, pel carrer del Trull, l’Àngel i jo, quan érem petits. Jo intentava jugar a nines, però sempre acabàvem jugant a cotxes. De quan ja anàvem a escola i jugàvem –en el meu cas és un dir– a futbol tinc una frase gravada cada cop que a mi no em triava ningú per al seu equip: “Va, quedeu-vos la Meritxell, que ja teniu l’Àngel.”

No vaig saber què dir-li, a son pare, el Joan de Cal Carnisser, quan l’Àngel es va morir. Ningú no vam saber què dir. El decalatge entre la tristor que tots teníem i l’alegria que sempre desprenia el Joan era massa extrem. Després ja sí.

“M’estimen, Rosa, aquella canalla teva, m’estimen”, em deia ahir ma mare que li deia sempre el Joan. Amb el Joan se’n va una institució, una part de les nostres vides que no tornarà, que ja fa temps que va quedar enrere. L’Ave Maria d’ahir també anava per ell, i per les vides del carrer Avall, per les vides que la vida s’ha endut i per les vides que bateguen fort, amb un batec compartit, d’una manera col·lectiva, amb la muntanya al fons.

(La part baixa del carrer Avall sense asfaltar, de quan es veia més muntanya. Foto: AMH.)

Morir-se aquests dies és morir-se sense dol, sense el dol dels altres, sense poder compartir el dol dels altres. Aquest text d’avui ha sigut un dol per molts. Demà, com cada dia, celebraré la vida. Demà celebraré que vaig ser mare per primer cop. Un esclat també difícil d’explicar.

(Quan ja tenia l’article escrit he sabut de la mort de l’Albert de Cal Diumenjó, tiet de la Gemma, tiet polític del Xavi. Va per ell, també.)

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx


LE PEDÍ QUE NO LO HICIERA

«

Octavio Paz habló –léase escribió– en más de una ocasión del poder creciente de un medio como la televisión o, extrapolando el formato, del poder creciente del audiovisual. Decía: «La televisión tiene dos posibilidades. La primera: acentuar y fortalecer la incomunicación, por ejemplo, cuando magnifica la autoridad y hace del Jefe una divinidad que habla pero no escucha. Asimismo, la televisión puede hacer posible el diálogo social reflejando la pluralidad social, sin excluir dos elementos esenciales de la democracia moderna: la libre crítica y el respeto de las minorías». Y pregunto dónde hay qué firmar; pero nada, nadie responde.

Cámara en mano se tiene, cual dios humano, el poder de mostrar –o fingir que se muestra– la realidad, la ficción, cualquier ficción con apariencia de realidad o cualquier realidad que nos llega tan sin filtros que nos ataca en forma de ficción. Olvidémonos de límites y centrémonos en poesía, porque yo he venido hoy a hablar –léase escribir– de poesía. La poesía también tendría, para Paz, una gran plataforma donde expandirse, donde expandir, en todos los rincones del planeta, su oralidad. Pues la poesía es, ante todo, palabra que habla. Pero seamos sinceros, no abundan programas de televisión dedicados a la poesía. Qué pena, me digo, subirían las audiencias, de esto estoy más que seguro, porque nuestros hombres y mujeres no pueden vivir sin poesía.

Les voy a presentar a una poeta catalana que, como tantos hombres y mujeres, no puede vivir sin poesía. Lo suyo es de manual y lo mío, al verla, también; aunque –¡qué pecado!– la vi a través del filtro, la barrera, el límite de una grabación. El enlace me lo pasó un contrabandista de rarezas videográficas de menos de cien likes –cosas del Youtube. Voy.

https://www.youtube.com/watch?v=_GgsmKIrNkg

Pasa más de un minuto de los trece que tiene sin que nada suceda. Iba ya a tocar pausa, a parar, a abandonar, cuando escuché «imposible es el amor puro con tanta contaminación sentimental». Viví algunos años en Cataluña y aunque no hablo el catalán ni en la intimidad, algo entiendo.

El vídeo avanza, creciente, como creciente avanza la música, evocativa, mística, de las que me gustan para ilustrar mis conflictos interiores –Toni Trashtorno. La poeta me mira en unos primeros planos de pánico. Sí, señores, sí: me aterrorizan estos primerisimos donde la fuerza de su mirada está tan cerca que me rompe, me rompe. Por suerte me relajo con los planos medios y los generales, donde se vislumbra el vacío de un espacio que es aquí metáfora del espacio del alma: hueco, eco de ser «o todo o nada». Evidentemente, estamos ante una creación low cost que en lugar de grabarse, como debería, con tres cámaras, se ha grabado sólo con una, quizá repitiendo tres o más veces la grabación –bendita locura. Estamos ante un producto imperfecto y sin embargo bello en su imperfección. Los planos y el encadenado de los mismos son un acierto –Xavier Gil–, pues nos muestran poesía cosificada, que sale del encuadre, que no muestra siempre su rostro más amable, que se mueve, se mueve –«…si muove!». Porque poesía es libro y es voz, es silencio y estridencia, pero también desgarro sin filtros, rebelión contra uno mismo, tantas tantas cosas.

*

Estaba yo hace unos días en Barcelona –cosas de nuestros mundos– cuando aterricé en un acto literario no porque quisiera sino porque un amigo –uno de los mejores libreros de la ciudad condal– me invitó. Fui. Nos encontramos y compartimos más tiempo del que se suele compartir en este tipo de eventos. Estábamos los dos en la zona de fumadores cuando se le acercó riendo escandalosamente una chica de pelo corto con el cuello escondido tras una gran bufanda de grandes flores; se abrazaron, se rieron, se quedó, se encendió un cigarrillo y se sumó a nuestras banalidades. Nos reímos los tres. Luego se fue arguyendo no sé qué. Le pregunté a mi amigo quién era. «Una traductora», me dijo; «traductora y poeta», continuó; «se llama Meritxell Cucurella-Jorba, pero su nombre artístico es…», seguía mi amigo, pero yo ya no le escuchaba. Me confesé. Mi amigo iba a buscarla para presentármela, pues no nos habíamos presentado. Le pedí que no lo hiciera y en un instante que hice eterno evoqué a Jorge Luis Borges:

Yo querría que este momento durara siempre murmuré.

Siempre es una palabra que no está permitida a los hombres afirmó Ulrica y, para aminorar el énfasis, me pidió que le repitiera mi nombre, que no había oído bien.

»

Informa
Jorge Jaime García desde “Zetadezorro”
un fanzine no apto para tod@s


Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López


ŞİİRLER · Meritxell Cucurella-Jorba · Türkçe

Turkish version · Serdar ÇELİK

Istanbul Poetry and Literature Festival · 2019

silik bir iz (rastre breu)
dün gece yatakta senin kokunu aradım
çoook silik bir ize rastladım
sen dün gittin ama
sanki şimdi dün gibi
koca bir hayat

 

özgürlük (llibertat)
mahkum gibi
özgür olunca
karşı çıkmaya

ve tutunur en ufak şeye

bence boşluk daha ürkünç

 

hücre (cel·la)
zamanın taslağıdır
yeniden inşa etmeli
bir hücre
saklamak için fazlalığın fazlasını

 

 

ben korkuyum (la por sóc jo)
sana bir orman hediye ediyorum
gece ve rüzgar dolu
taşlar döşeğin olacak
deriler alev alev ışıldar

korkma yaban domuzu
korku benim
yoksa sen mi

 

sabahın köründe (de dematí)
susuzluğumu giderdim
senin tersine kapalı bardağından
hâlâ rüyalarla dolu

 

Book: Intemperància roig encès (2009)

 

Benim mistik yanım (La mística meva)

Genişleyen tenimdir benim
sahip olduğun Denizlerden, onun gibi, alabilirsin istediğin kadar.

Ve onun sınırında
her volkan bir dağdır patlamadan önce
bense hem volkanım hem dağ.

Book: Cada volcà és abans muntanya (2013)

 

Eşitlik devrimi öncesinden kalma veya ona dahil olamamış, dekorasyon için salondaki yemek masasının üzerine yerleştirilen ve Murano camından olan veya olmayan kristal bir vazo konumundaki bir cins kadının; ikon kadının, başka bir deyişle Bayan Silikon’un manevraları

 

kadın geçer kadın kadın geçer kadın kadın geçer kadın

kadın

kadın

kadın

ve

HOOOOP

plastik kadın

sekiz kırk üçte geçtiğini göreceksiniz

boyalı sarı saçlar

kilometrelik kirpikler

bi düzine dudak

memeler ve kıç lastik

o bir ikon kadın

Bayan Silikon

aman Allahım bir yüzeysellik

fakat geçer emin adımlarla

topukları saplayarak

bakıyorlar mı diye de göz atıp

gururlu bir gösterişle yürür

hayvanat bahçesinde sergileniyor gibi

sanki üremeye gitmek üzere yürüyen bir cins

cins değil

yok yok

hayır

hayır

hayır

sahte esmer sahte sarışın

beden otuz altı

öğlen birşey yemez akşama da yemez

sadece uzaktan güzel

dıştan sahte

içi ise bomboş

zavallı zengin ikon kadın

inançla tanrıya veya her kimse ona mum adar

bedenini ve yüzünü korusun diye

kocaları veya evlatları Arizona veya Tarifa’dan geçerken

ölmesin diye dua eden kadınlar arasında

ve Silikon Bayan bunlardan

hiç birşey öğrenmez

zaten bu küçültülmüş beyinle ne öğrenebilirsiniz ki?

sen sadece güzel bir aptallık paradigmasısın

hiç bir lezzeti olmayan tek kişilik hazır çorba gibi

 

© Metinler: Meritxell Cucurella-Jorba
© Katalanca’dan Çeviren: Serdar Çelik
© Resimler: Xavier Minguella


POÈMES · Meritxell Cucurella-Jorba · français

Traduction de Nathalie Bittoun-Debruyne pour l’ARBRE À PAROLES

j ’ é c r i s   d e s   l e t t r e s   q u e   t u   n e   r e c e v r a s   p a s

de la terre d’où je viens
et où je ne mourrai pas
une tache d’encre
une larme de lune
et une goutte de moi
sur
blanc
papier
infini
le noir me poursuit
aujourd’hui demain toujours
j’ouvre la porte de D – É – R – O – B – A – D – E
cherche des anges
et tu te m’offres
je crois
intimidé
aussi
comme moi
personnages cherchant l’écarlate
personnages faisant l’amour
avec l’homme-femme
invisible
spasmes muets
le cri
la suffocation
l’oubli
d’un acte inexistant
continue
dis-tu
pourquoi
je demande

le temps perd des heures
et la syntaxe      des virgules

d e s   s i r è n e s   h u l u l e n t

les voies de nos yeux se sont croisées
noir ton train et rouge
comme d’habitude
le mien

des sirènes hululent et
aucun passager ne réclame rien

tu m’approches
sans oser dire ce que tu veux

 

© poèmes: Meritxell Cucurella-Jorba
© traduction: Nathalie Bittoun-Debruyne
© revue: L’Arbre à paroles (automne 2010)
© photos: Esther Canals (Tarragona)

 


POEMS · Meritxell Cucurella-Jorba · english

Meritxell Cucurella-Jorba · translation · english · poems of his latest book: ÚRSULA (2017) · fragments

With my feet firmly rooted in the mud of this land that doesn’t belong to me, with wings outstretched and loose to all the winds, with glance projected far away, there where the view ends and where the green of the hills turns blue and merges with the sky, with an open heart, as an open sea, as a whole, I say goodbye.

Watch your feet: they are nailed to the ground and advance blind.
Watch your hands: they are wings challenging the skies.
Watch your eyes: they are all fire and all wind and all together stir up, and burn it all.
The roads, the margins, the shortcuts.
The sun, the beasts all, you, me.

Come on.
The only fear is to not think.

 

 

 

 

Run, go up, down, go. Always go. And going there, do not ask where, you will find the fire.

The fire of the free.
The fire of the eyes.
The fire of the poet who always reads poems to those sitting in the last row.
The fire of who is always located in the last row.
The fire of the fire.
The fire I am.
The fire that burns.
The fire that is water.
The fire that retires.
The fire that is crazy about the flames.
The flames that go no, even knowing the fire is crazy for them.
The fire of the sun.
The fire in the sky when the sun ignites it.
The fire of leaves’s embryos when they melt to become leaves.
The fire of new beings that swim in someone else’s body.
The fire of that other body.
The fire of all other bodies.
The fire of the mouth that says fire and gives fire.
The gift made fire from the mouth of fire.
The fire of each kiss of fire.
The hot and smoky aftertaste of the fire of the kiss of fire from the mouth of fire.
The fire that turns you on.
The fire that does not let us sleep at night or day.
The fire that we are, you are, I am.
And that we will go on being.
The fire that runs up and down and leaves.
That leaves for running
and going up
and down
and again.

Calm down. That we have burned nothing here. We are far from here and from everywhere.

 

I come and go from myself to go back to you, and I still do not know who you are. Nothing can ever be fully known.

But we must start somewhere. If it is the fire it is the fire. And if it is the night it is the night.

I am the drug that hides the love you do not want to see in me.
I am the vice that charms you and kills your other vices.
I am the drug,
I am the vice and
I am all you, even though
you do not want to see me.

I am the drug.
I am the vice.
I am love and artifice.

 

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© translation: Jessica Pujol
© typography and design: Josep Patau
© collage&drawings: Jordi Pagès
© photo: Xavier Minguella

Publisher: El cep i la nansa (Vilanova i la Geltrú)