Category Archives: Fotografia, desitx i bellesa

Meritxell Cucurella-Jorba: “Fer popular la poesia és una gran cosa”

Entrevista a Meritxell Cucurella-Jorba

Estic esperant Meritxell Cucurella-Jorba per entrevistar-la. Tinc mitja por. Me n’han parlat bé i me n’han parlat malament. No sé qui creure’m. Espero treure’n l’entrellat.

El dígraf del desitx o Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973) té ara mateix a les mans tres llibres que són una mica seus. En primer lloc, Llum i Llibertat. Art, muntanya i activisme per la independència (Ed. Comanegra), un llibre que neix a redós del projecte d’Artistes de la República, amb fotos de l’acció d’il·luminar més de cent agulles de la muntanya de Montserrat que es va dur a terme l’1 d’octubre del 2019 i amb textos de Perejaume, Joan Fontcuberta, Vicenç Altaió, Pilar Parcerisas, Jordi Cuixart o Cucurella-Jorba, entre altres. En segon lloc, Mentida, un text dramàtic que publica dins la prestigiosa col·lecció de teatre “Textos a part” (Arola Editors). I en tercer lloc, la publicació de la segona edició de Clínica de l’abandó, d’Alda Merini, una traducció amb la qual va guanyar l’any 2016 el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia i que forma part de la col·lecció “Jardins de Samarcanda” (Eumo/Cafècentral).

Arriba i s’acosta a la taula arraconada on l’espero; tinc temps de mirar-la. Em porta una foto impresa, la que reproduïm –feia temps que ningú no em donava una foto impresa!– i un exemplar del seu darrer llibre, Mentida, relligat amb un cordill d’aquells d’abans. Desfaig el nus, fullejo el llibre, l’oloro, i miro la foto.

Text: Eusebi Trola
Foto: Oriol Cornudella

Veig que t’ha provat, el confinament.
¿Ho dius per la regatera i per la panxa?

Ho dic per la superproducció.
Ah. No els he escrits ara, aquests tres llibres.

Una foto esplèndida, per cert.
Gràcies.

¿No t’agraden les floretes?
Molt. Jo també et trobo molt guapo.

No procrastines mai, tu ¿oi?
¿De treballar o de dir floretes?

De tot plegat.
No.

Et noto breu.
M’he de situar. Dóna’m una estona.

¿Amb diacrític o sense?
Amb.

Meritxell Cucurella-Jorba, poeta, dramaturga i traductora és magmàtica, i ara mateix no sé si temo o anhelo una explosió. El cas és que necessita una estona. Demanem dos cafès. És d’hora però ja fa molta calor. Pel carrer passa gent amb mascareta posada i llegeixo en el rostre d’ella una ganyota de desaprovació.

Em deies que no són d’ara, dels dies del confinament, aquests tres llibres.
Ara he estat treballant en els poemes de la Merini, i ho he fet amb molta il·lusió, perquè les segones edicions fan sempre molta il·lusió. Parlem d’una traducció, d’una traducció de poesia… d’una autora italiana que fins fa quatre dies no podíem llegir en català.

Alda Merini. Una autora que has contribuït a popularitzar a casa nostra.
Certament. Fer popular la poesia és una gran cosa. Però hem desprestigiat l’adjectiu “popular”, i això sí que és greu. Àngel Guimerà o Jacint Verdaguer, per exemple, eren grans autors popularíssims, que mobilitzaven masses.

¿Arribarem a una tercera o quarta edició de Clínica de l’abandó?
Hi arribarem.

¿Per tu o per ella?
Pel llibre. Clínica de l’abandó és un gran llibre. Amb molts poemes molt bons, que són un cop de puny.

I…
I per mi i per ella, també. Alda Merini és una poeta il·limitada.

I tu, una poeta inevitable.

(Riu.)

Moltes vegades m’ha semblat que alguns contextos poètics o esferes de poder t’han evitat.
Jo també.

¿A què es deu?
No ho sé. Però m’amoïna poc. Avui dia, qui s’obstini a obviar-me queda retratat.

¿Enveja?
No ho sé.

¿O perquè dius el que penses i no fas la gara gara als qui manen?
¿Podem seguir amb l’entrevista?

No t’ha agradat la pregunta.
Fa massa calor per respondre aquesta mena de coses. Jo no ensabono ningú només perquè m’hagi ensabonat amb anterioritat ni per esperar-ne un favor. Jo dic el que penso, i la sinceritat no està ben vista en la nostra societat, i menys en el nostre context cultural, tan de misèries. D’altra banda, encara és cert que ser dona i intel·lectual és un problema.

Però a mi no m’ha semblat mai que volguessis figurar com a intel·lectual i en canvi et considero una dona sàvia per la pluralitat de temes que contribueixes a difondre en les teves múltiples facetes. Els textos amb què acompanyes les teves traduccions són sempre reveladors i haver reivindicat artistes des de la marginalitat més estricta és tota una declaració d’intencions.
No em plantejo figurar enlloc. Sóc una dona d’acció. D’acció directa.

Vas escalar una de les agulles de Montserrat només perquè Artistes de la República t’ho va demanar.
Sí.

¿Ets escaladora?
No, grimpadora, en sentit literal, eh, no en sentit figurat. La pedra, la roca, les alçades.

M’ha agradat com ho expliques a “L’eternitat d’un gest efímer”, el teu article del llibre de Llum i Llibertat.
El vaig escriure el mes de gener, amb presses, perquè el llibre havia de sortir per Sant Jordi. L’escrivia enèrgicament i diligentment però des del record, tenint molt present tot el que havia viscut i sentit a Montserrat la vigília de l’1 d’octubre de 2019.

Però no hi va haver Sant Jordi.
No. I va ser molt trist. Jo m’arrossegava pel jardí de casa com una ànima en pena buscant roses.

Tu no ets la típica autora de Sant Jordi.
Certament, però és la festa dels llibres i els amants dels llibres. Un gran dia. Quedar-nos sense Sant Jordi va ser un buit estrany.

Avui és Sant Jordi.
Una estafa.

Mentida és el títol del text teatral que publiques amb Arola. ¿Tot és mentida?
De vegades la veritat és tan extrema que té aparença de mentida i de vegades la mentida és tan tangible que té aparença de real.

La música va molt lligada a la teva obra. A Mentida fas un homenatge a Pascal Comelade.
És un gest d’admiració i d’amor envers un dels creadors musicals més genials que tenim a casa nostra: Comelade. De retruc també hi apareix Albert Pla, un altre geni. La seva música és part del text.

¿I què escoltaves quan escrivies “L’eternitat d’un gest efímer”?
A pleasure to burn, de Micah P. Hinson & Nicholas Phelps.

El plaer de cremar.
Sí.

¿T’agrada, com Bartra, la paraula “foc”?
Més que la paraula “foc” m’agrada el foc, la flama, la brasa, la cendra. La lava, i la pedra que en queda.

¿I què escoltaves quan traduïdes Alda Merini?
Res. La poesia és música.

I si d’aquests tres llibres que ara veuen la llum només has estat treballant en un ¿què has fet durant el confinament?
¿No vas llegir l’entrevista que em van fer?

No.
L’has de llegir.

Ho faré.
Mentida!

Però ara explica’ns què has fet durant el confinament.
El 12 de març, el dia abans que tanquessin les escoles, vaig acabar de gravar Genolls nafrats, un documental sobre la poesia d’Alda Merini, que dirigeix Clara Fontanet. I durant el confinament també he seguit la fase final del documental de Llum i llibertat, dirigit per Àngel Leiro, produït per Carlos Bría, i amb guió de Francesc Orteu.

¿Seràs part de dos documentals!?
Sembla mentida però sí.

¿I què hi fas, què hi dius?
En el de la Merini parlo de la seva obra i recito, en racons poc convencionals, poemes de Clínica de l’abandó. Vam enregistrar-ho en un lloc que per mi és màgic per mil motius: la Lleialtat Santsenca. En el de Llum i llibertat faig de dona imperfecta.

Explica’t millor.
Ja veuràs el documental. (Riu en excés.) “La perfecció és feixista”, ens repetia sempre Carles Hac Mor. Jo sempre dic que la imperfecció, en canvi, és lliure i inimitable.

¿Tan imperfecta apareixes al documental de Llum i llibertat?
No se’m va encendre ni el cigarro!

¿Fumes?
Ja no.

¿Per això t’has engreixat?
Em vaig engreixar durant el confinament estricte, abans de deixar de fumar, perquè menjava més del compte i no podia ni caminar ni anar en bici.

Feies llenya prima, però.
Vas llegir l’entrevista! ¿Veus com tot és mentida?

¿I no vas escriure, durant el confinament?
El 13 de març vaig començar a escriure un text teatral, amb la diligència i la disciplina que em caracteritzen, llevant-me cada dia abans que sortís el sol, i fent i refent frases, rèpliques, escenes senceres.

¿Ets una mica Rodoreda?
Respecte, si us plau, respecte! La Rodoreda és Déu, és insuperable, és única! Ningú no s’hi pot comparar. Ni tota aquella colla de detractors (homes) que no sabien acceptar que literàriament parlant una dona els passés la mà per la cara fent tan poc soroll.

¿Què t’agrada, d’ella?
Tot.

¿Tot?
O gairebé tot, va. M’agrada fins i tot la seva obra pictòrica! M’agraden les seves novel·les, els seus contes, el seu teatre. I m’encanta la correspondència amb el Sales, amb Joan Sales, el seu editor. Però els poemes de la Rodoreda no m’agraden. Són estantissos, són gairebé carrinclons, no tenen força.

Carner va ser el seu mestre.
Per això no m’agraden.

Si dius que no t’agrada Carner et crucificaran!
No dic que no m’agradi Carner, però tinc la sensació que cada any és l’Any Carner, que tot el dia es parla de Carner. Carner aquí, Carner allà. Prou, home, prou! Jo, per exemple, situo Carner a l’alçada poètica i intel·lectual de Carles Riba, i en canvi trobo que Riba és un gran menystingut.

Tornem a la Rodoreda.
Érem als seus poemes. Descartats, per mi. (Fa una pausa, pensa.) Tota l’obra de Mercè Rodoreda és poesia! Són molt més poètics els textos de Viatges i flors o La mort i la primavera de cap a peus que no pas els seus poemes. Però en general és ella, és la seva manera de mirar i entendre el món i escriure’l, el que és poètic. Transforma el drama i la bellesa en poesia.

N’estàs enamorada.
És l’autora més universal que tenim. No s’assembla a ningú, però té molts imitadors i imitadores de pa sucat amb oli.

Digues noms.
No.

En disciplina i rigor t’hi assembles.
Em sembla fonamental, això. Jo treballo molt, cada dia, i tot i que sóc molt prolífica, només es coneixen de mi els projectes que arriben a bon port, i entremig sempre hi ha projectes fallits, pel motiu que sigui. Escric i reescric. I una obra, o una traducció, no la dono mai del tot per acabada, senzillament l’abandono.

¿Com es titula, aquest text teatral que escrius?
Ja no l’escric. Vaig parar el 30 de març. Parlava del que vivíem. I ara veig que no pot ser, que no té sentit, que ens empatxarem de ‘literatura del confinament’ firmada pels de sempre.

Digues noms.
No.

¿No has tornat a escriure?
He revisat una obra de teatre que ja tenia escrita, i estic treballant, alhora, en tres llibres de poemes que haurien de veure la llum els propers mesos i que tinc compromesos amb tres editors diferents, però ara ja dubto de tot.

¿Dels editors?
Del sentit de publicar més del compte.

¿Es llegeix tant?
Potser és mentida.

¿Que ens tornin a confinar, també serà mentida?
Serà mentida si en confinen uns i uns altres no. La manipulació que va recaure sobre Lleida i el Segrià a mitjan juliol va ser estrepitosa. Però el poder necessita un cap de turc, i que sigui pobre i dèbil. Criminalitzar els joves i els negres els va anar de primera. Jo em preguntava ¿per què confinen el Segrià i no els francesos que tenen segones residències a l’Alt Empordà? Però la Catalunya desèrtica no interessa a ningú, és la gran oblidada, de tot i per a tot.

¿I què en faran, de tanta màscara?
Intentar tapar-nos la boca. Calen polítiques conjuntes a escala planetària, no tonteries.

¿Tindrem noves traduccions teves aviat?
Si tot va bé en tindrem tres, també. Un autor novell, un autor clàssic, i una obra especial.

¿Ens en pots donar més detalls?
No sense la presència de la Santíssima Marededéu del Barranc Roig.

¿Qui és, aquesta!?
El meu alter ego.

(Riem.)

¿T’hauria agradat néixer en una altre lloc, en una altra època?
A Itàlia, pels volts dels anys trenta. I ser una Monica Vitti i ser la musa d’un Antonioni.

Del cafè de primera hora hem passat al migdia. Demanem dues cerveses. Entra un cantant i se saluden i riuen i parlen de no sé qui; jo faig veure que miro el mòbil. Bevem i seguim parlant a micro tancat, de Mercè Rodoreda, de Natalia Ginzburg, d’Antonio Gramsci i de Giangiacomo Feltrinelli, de Manu Chao i de Chet Baker, d’Amália Rodrigues i de Lola Flores, i saltem d’Alain Delon i Burt Lancaster, a Claudia Cardinale i Jean Moreau. Em diu que ara que ha tornat a mirar Mauvais Sang (Leos Carax, 1986) ha pensat molt en la situació que vivim: al film es parla de la incertesa del mal de fer l’amor sense estimar-se, quan l’atac real de la sida era nou i tanmateix imminent; ara, quan les persones s’acosten massa, s’abracen massa, es poden infectar. Potser anem cap a un individualisme salvatge, em diu. Aquesta dona no calla. I anomenant la salvatgia em parla amb passió dels Salvatge Cor, un grup de música indie de qui fa el management, i de les crisis que ens vindran, i de farbalans i d’arracades, i dels croissants de xocolata que es mengen els seus tres fills, que entren saltant a buscar-la. Tinc ganes d’arribar a casa i començar a transcriure l’entrevista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)


Quan la vida i la mort s’entrellacen

Quan pertanys a una comunitat petita la vida i la mort s’entrellacen d’una manera altra, d’una manera més compartida, més col·lectiva. És difícil d’explicar. Sóc de poble, per més que m’hagi perdut i retrobat en ciutats d’arreu. Sóc de poble, sóc dels Hostalets de Pierola, i vaig néixer i créixer al carrer Major o carrer Avall –d’on també en vaig fugir, per després retornar-hi.

Demà farà tretze anys que vaig ser mare per primer cop i el meu fill gran va tenir la sort de poder ser celebrat per tres besavis, els meus dos avis per part de mare, el Baltasar i la Montserrat, i el padrí Pepito, l’avi patern del pare. La iaia Montserrat no era gens finestrera, la veritat, però recordo que el dia que li vaig dur el nen va estar tan contenta que va sortir al carrer, al carrer Major, al mig del carrer Major, a mirar a qui el podia ensenyar. Va mostrar el nen a les seves veïnes, que es van rejovenir amb una rialla efecte nounat. Em vaig emocionar, perquè mai no li havia vist fer res semblant.

(No és del carrer Avall, és del carrer Amunt, però el de la segona moto és l’avi Baltasar. Foto: AMH)

Ahir al vespre vaig tenir notícia del darrer traspassat del meu carrer, el Joan de Cal Carnisser, que no és que fos de Cal Carnisser, és que era carnisser, i tenia la carnisseria al capdamunt del carrer; avui és una perruqueria. Amb ell se’n va una institució, amb ell se’n va una rialla sempre a punt i una floreta –de vegades passada de voltes, tot s’ha de dir. Diu que cridava, pobre Joan, quan diumenge se’l van endur.

Ahir al vespre, quan tot just teníem notícia de la mort del Joan, el Xavi i la Gemma, que viuen al començament de la baixada del carrer Major, feien un homenatge als veïns que els darrers dies ens han deixat, el Mica –veí de cal Baltasar– i el Lluiset –que sense viure al carrer tenia el do de la ubiqüitat, i apareixia i desapareixia pel carrer de l’Escorxador. Sonava a tot volum Ave Maria de Schubert i anava veient –gràcies al vídeo que va fer el Jordi, que ahir feia anys– la nit del meu carrer, les cases del meu carrer, les finestres tancades de moltes de les cases del meu carrer, la meva mare al balcó, ma germana mitjana a baix, amb les nenes. La nostàlgia de sentir-se lluny de ma germana petita. Feia estremir.

No feia gaire que havíem tingut notícia de la mort de la Pepita de Ca la Metxora, tan de pressa tot; és com si la veiés, travessant el carrer Major o el passatge Verdaguer, sempre amb el seu Joan. I tampoc no feia gaire que havíem tingut notícia de la mort del Xavier de Can Peret, massa jove, massa jove –que avui he vist en una foto d’escola on també hi havia el Santi, massa jove, massa jove, també. I he plorat.

Torno al Joan. La carnisseria –on ens compraven cervellets i criadilles per arrebossar– era més gran del compte, perquè hi havia el mostrador, a mà esquerra, la nevera, immensa, al fons, i entre la nevera i el mostrador, l’entrada a la rerebotiga, que de fet era casa seva. Davant del taulell l’espai era molt gran: només hi havia dues cadires de cul de fòrmica i potes de ferro, i una finestra d’ampit amplíssim que donava a la plaça, que no és plaça sinó carrer però que la gent gran encara anomena plaça (perquè era allí on s’entrecreuaven els dos camins del poble, el camí ral i el camí romeu, el carrer Amunt i el carrer Avall). Podria fer el mapa sonor de la carnisseria: el soroll del fregadís de la porta, i el cop sec que finalment feia en tancar-se, els cops d’obrir i tancar una, dues, tres o les quatre portes alhora de la nevera immensa, el xerricar punyent de la màquina de tallar carn, tantes coses. I aquesta nit, pensant-hi, he sabut perquè era tan gran, la carnisseria: era la caixa de ressonància de les cançonasses que el Joan cantava a les dones quan entraven a comprar. Pura alegria de viure.

Una pura alegria de viure que es va trencar amb la mala mort de l’Àngel, del seu àngel. Érem veïns porta per porta per la part del darrere, pel carrer del Trull, l’Àngel i jo, quan érem petits. Jo intentava jugar a nines, però sempre acabàvem jugant a cotxes. De quan ja anàvem a escola i jugàvem –en el meu cas és un dir– a futbol tinc una frase gravada cada cop que a mi no em triava ningú per al seu equip: “Va, quedeu-vos la Meritxell, que ja teniu l’Àngel.”

No vaig saber què dir-li, a son pare, el Joan de Cal Carnisser, quan l’Àngel es va morir. Ningú no vam saber què dir. El decalatge entre la tristor que tots teníem i l’alegria que sempre desprenia el Joan era massa extrem. Després ja sí.

“M’estimen, Rosa, aquella canalla teva, m’estimen”, em deia ahir ma mare que li deia sempre el Joan. Amb el Joan se’n va una institució, una part de les nostres vides que no tornarà, que ja fa temps que va quedar enrere. L’Ave Maria d’ahir també anava per ell, i per les vides del carrer Avall, per les vides que la vida s’ha endut i per les vides que bateguen fort, amb un batec compartit, d’una manera col·lectiva, amb la muntanya al fons.

(La part baixa del carrer Avall sense asfaltar, de quan es veia més muntanya. Foto: AMH.)

Morir-se aquests dies és morir-se sense dol, sense el dol dels altres, sense poder compartir el dol dels altres. Aquest text d’avui ha sigut un dol per molts. Demà, com cada dia, celebraré la vida. Demà celebraré que vaig ser mare per primer cop. Un esclat també difícil d’explicar.

(Quan ja tenia l’article escrit he sabut de la mort de l’Albert de Cal Diumenjó, tiet de la Gemma, tiet polític del Xavi. Va per ell, també.)

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx


LE PEDÍ QUE NO LO HICIERA

«

Octavio Paz habló –léase escribió– en más de una ocasión del poder creciente de un medio como la televisión o, extrapolando el formato, del poder creciente del audiovisual. Decía: «La televisión tiene dos posibilidades. La primera: acentuar y fortalecer la incomunicación, por ejemplo, cuando magnifica la autoridad y hace del Jefe una divinidad que habla pero no escucha. Asimismo, la televisión puede hacer posible el diálogo social reflejando la pluralidad social, sin excluir dos elementos esenciales de la democracia moderna: la libre crítica y el respeto de las minorías». Y pregunto dónde hay qué firmar; pero nada, nadie responde.

Cámara en mano se tiene, cual dios humano, el poder de mostrar –o fingir que se muestra– la realidad, la ficción, cualquier ficción con apariencia de realidad o cualquier realidad que nos llega tan sin filtros que nos ataca en forma de ficción. Olvidémonos de límites y centrémonos en poesía, porque yo he venido hoy a hablar –léase escribir– de poesía. La poesía también tendría, para Paz, una gran plataforma donde expandirse, donde expandir, en todos los rincones del planeta, su oralidad. Pues la poesía es, ante todo, palabra que habla. Pero seamos sinceros, no abundan programas de televisión dedicados a la poesía. Qué pena, me digo, subirían las audiencias, de esto estoy más que seguro, porque nuestros hombres y mujeres no pueden vivir sin poesía.

Les voy a presentar a una poeta catalana que, como tantos hombres y mujeres, no puede vivir sin poesía. Lo suyo es de manual y lo mío, al verla, también; aunque –¡qué pecado!– la vi a través del filtro, la barrera, el límite de una grabación. El enlace me lo pasó un contrabandista de rarezas videográficas de menos de cien likes –cosas del Youtube. Voy.

https://www.youtube.com/watch?v=_GgsmKIrNkg

Pasa más de un minuto de los trece que tiene sin que nada suceda. Iba ya a tocar pausa, a parar, a abandonar, cuando escuché «imposible es el amor puro con tanta contaminación sentimental». Viví algunos años en Cataluña y aunque no hablo el catalán ni en la intimidad, algo entiendo.

El vídeo avanza, creciente, como creciente avanza la música, evocativa, mística, de las que me gustan para ilustrar mis conflictos interiores –Toni Trashtorno. La poeta me mira en unos primeros planos de pánico. Sí, señores, sí: me aterrorizan estos primerisimos donde la fuerza de su mirada está tan cerca que me rompe, me rompe. Por suerte me relajo con los planos medios y los generales, donde se vislumbra el vacío de un espacio que es aquí metáfora del espacio del alma: hueco, eco de ser «o todo o nada». Evidentemente, estamos ante una creación low cost que en lugar de grabarse, como debería, con tres cámaras, se ha grabado sólo con una, quizá repitiendo tres o más veces la grabación –bendita locura. Estamos ante un producto imperfecto y sin embargo bello en su imperfección. Los planos y el encadenado de los mismos son un acierto –Xavier Gil–, pues nos muestran poesía cosificada, que sale del encuadre, que no muestra siempre su rostro más amable, que se mueve, se mueve –«…si muove!». Porque poesía es libro y es voz, es silencio y estridencia, pero también desgarro sin filtros, rebelión contra uno mismo, tantas tantas cosas.

*

Estaba yo hace unos días en Barcelona –cosas de nuestros mundos– cuando aterricé en un acto literario no porque quisiera sino porque un amigo –uno de los mejores libreros de la ciudad condal– me invitó. Fui. Nos encontramos y compartimos más tiempo del que se suele compartir en este tipo de eventos. Estábamos los dos en la zona de fumadores cuando se le acercó riendo escandalosamente una chica de pelo corto con el cuello escondido tras una gran bufanda de grandes flores; se abrazaron, se rieron, se quedó, se encendió un cigarrillo y se sumó a nuestras banalidades. Nos reímos los tres. Luego se fue arguyendo no sé qué. Le pregunté a mi amigo quién era. «Una traductora», me dijo; «traductora y poeta», continuó; «se llama Meritxell Cucurella-Jorba, pero su nombre artístico es…», seguía mi amigo, pero yo ya no le escuchaba. Me confesé. Mi amigo iba a buscarla para presentármela, pues no nos habíamos presentado. Le pedí que no lo hiciera y en un instante que hice eterno evoqué a Jorge Luis Borges:

Yo querría que este momento durara siempre murmuré.

Siempre es una palabra que no está permitida a los hombres afirmó Ulrica y, para aminorar el énfasis, me pidió que le repitiera mi nombre, que no había oído bien.

»

Informa
Jorge Jaime García desde “Zetadezorro”
un fanzine no apto para tod@s


Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López


ŞİİRLER · Meritxell Cucurella-Jorba · Türkçe

Turkish version · Serdar ÇELİK

Istanbul Poetry and Literature Festival · 2019

silik bir iz (rastre breu)
dün gece yatakta senin kokunu aradım
çoook silik bir ize rastladım
sen dün gittin ama
sanki şimdi dün gibi
koca bir hayat

 

özgürlük (llibertat)
mahkum gibi
özgür olunca
karşı çıkmaya

ve tutunur en ufak şeye

bence boşluk daha ürkünç

 

hücre (cel·la)
zamanın taslağıdır
yeniden inşa etmeli
bir hücre
saklamak için fazlalığın fazlasını

 

 

ben korkuyum (la por sóc jo)
sana bir orman hediye ediyorum
gece ve rüzgar dolu
taşlar döşeğin olacak
deriler alev alev ışıldar

korkma yaban domuzu
korku benim
yoksa sen mi

 

sabahın köründe (de dematí)
susuzluğumu giderdim
senin tersine kapalı bardağından
hâlâ rüyalarla dolu

 

Book: Intemperància roig encès (2009)

 

Benim mistik yanım (La mística meva)

Genişleyen tenimdir benim
sahip olduğun Denizlerden, onun gibi, alabilirsin istediğin kadar.

Ve onun sınırında
her volkan bir dağdır patlamadan önce
bense hem volkanım hem dağ.

Book: Cada volcà és abans muntanya (2013)

 

Eşitlik devrimi öncesinden kalma veya ona dahil olamamış, dekorasyon için salondaki yemek masasının üzerine yerleştirilen ve Murano camından olan veya olmayan kristal bir vazo konumundaki bir cins kadının; ikon kadının, başka bir deyişle Bayan Silikon’un manevraları

 

kadın geçer kadın kadın geçer kadın kadın geçer kadın

kadın

kadın

kadın

ve

HOOOOP

plastik kadın

sekiz kırk üçte geçtiğini göreceksiniz

boyalı sarı saçlar

kilometrelik kirpikler

bi düzine dudak

memeler ve kıç lastik

o bir ikon kadın

Bayan Silikon

aman Allahım bir yüzeysellik

fakat geçer emin adımlarla

topukları saplayarak

bakıyorlar mı diye de göz atıp

gururlu bir gösterişle yürür

hayvanat bahçesinde sergileniyor gibi

sanki üremeye gitmek üzere yürüyen bir cins

cins değil

yok yok

hayır

hayır

hayır

sahte esmer sahte sarışın

beden otuz altı

öğlen birşey yemez akşama da yemez

sadece uzaktan güzel

dıştan sahte

içi ise bomboş

zavallı zengin ikon kadın

inançla tanrıya veya her kimse ona mum adar

bedenini ve yüzünü korusun diye

kocaları veya evlatları Arizona veya Tarifa’dan geçerken

ölmesin diye dua eden kadınlar arasında

ve Silikon Bayan bunlardan

hiç birşey öğrenmez

zaten bu küçültülmüş beyinle ne öğrenebilirsiniz ki?

sen sadece güzel bir aptallık paradigmasısın

hiç bir lezzeti olmayan tek kişilik hazır çorba gibi

 

© Metinler: Meritxell Cucurella-Jorba
© Katalanca’dan Çeviren: Serdar Çelik
© Resimler: Xavier Minguella


POÈMES · Meritxell Cucurella-Jorba · français

Traduction de Nathalie Bittoun-Debruyne pour l’ARBRE À PAROLES

j ’ é c r i s   d e s   l e t t r e s   q u e   t u   n e   r e c e v r a s   p a s

de la terre d’où je viens
et où je ne mourrai pas
une tache d’encre
une larme de lune
et une goutte de moi
sur
blanc
papier
infini
le noir me poursuit
aujourd’hui demain toujours
j’ouvre la porte de D – É – R – O – B – A – D – E
cherche des anges
et tu te m’offres
je crois
intimidé
aussi
comme moi
personnages cherchant l’écarlate
personnages faisant l’amour
avec l’homme-femme
invisible
spasmes muets
le cri
la suffocation
l’oubli
d’un acte inexistant
continue
dis-tu
pourquoi
je demande

le temps perd des heures
et la syntaxe      des virgules

d e s   s i r è n e s   h u l u l e n t

les voies de nos yeux se sont croisées
noir ton train et rouge
comme d’habitude
le mien

des sirènes hululent et
aucun passager ne réclame rien

tu m’approches
sans oser dire ce que tu veux

 

© poèmes: Meritxell Cucurella-Jorba
© traduction: Nathalie Bittoun-Debruyne
© revue: L’Arbre à paroles (automne 2010)
© photos: Esther Canals (Tarragona)

 


POEMS · Meritxell Cucurella-Jorba · english

Meritxell Cucurella-Jorba · translation · english · poems of his latest book: ÚRSULA (2017) · fragments

With my feet firmly rooted in the mud of this land that doesn’t belong to me, with wings outstretched and loose to all the winds, with glance projected far away, there where the view ends and where the green of the hills turns blue and merges with the sky, with an open heart, as an open sea, as a whole, I say goodbye.

Watch your feet: they are nailed to the ground and advance blind.
Watch your hands: they are wings challenging the skies.
Watch your eyes: they are all fire and all wind and all together stir up, and burn it all.
The roads, the margins, the shortcuts.
The sun, the beasts all, you, me.

Come on.
The only fear is to not think.

 

 

 

 

Run, go up, down, go. Always go. And going there, do not ask where, you will find the fire.

The fire of the free.
The fire of the eyes.
The fire of the poet who always reads poems to those sitting in the last row.
The fire of who is always located in the last row.
The fire of the fire.
The fire I am.
The fire that burns.
The fire that is water.
The fire that retires.
The fire that is crazy about the flames.
The flames that go no, even knowing the fire is crazy for them.
The fire of the sun.
The fire in the sky when the sun ignites it.
The fire of leaves’s embryos when they melt to become leaves.
The fire of new beings that swim in someone else’s body.
The fire of that other body.
The fire of all other bodies.
The fire of the mouth that says fire and gives fire.
The gift made fire from the mouth of fire.
The fire of each kiss of fire.
The hot and smoky aftertaste of the fire of the kiss of fire from the mouth of fire.
The fire that turns you on.
The fire that does not let us sleep at night or day.
The fire that we are, you are, I am.
And that we will go on being.
The fire that runs up and down and leaves.
That leaves for running
and going up
and down
and again.

Calm down. That we have burned nothing here. We are far from here and from everywhere.

 

I come and go from myself to go back to you, and I still do not know who you are. Nothing can ever be fully known.

But we must start somewhere. If it is the fire it is the fire. And if it is the night it is the night.

I am the drug that hides the love you do not want to see in me.
I am the vice that charms you and kills your other vices.
I am the drug,
I am the vice and
I am all you, even though
you do not want to see me.

I am the drug.
I am the vice.
I am love and artifice.

 

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© translation: Jessica Pujol
© typography and design: Josep Patau
© collage&drawings: Jordi Pagès
© photo: Xavier Minguella

Publisher: El cep i la nansa (Vilanova i la Geltrú)


POEMAS · Meritxell Cucurella-Jorba · español

poemas de Meritxell Cucurella-Jorba en español

una voz inédita
en primicia cósmica

 

EL ABISMO DE LO DECIBLE

Ante la imposibilidad de traducirme
ante la firmeza de afirmar mi propio       no
no me traduzco ni me traiciono:
me escribo en una lengua otra
tan otra
que se me acerca cautivante
para ondularse con aquel mi-yo que no soy yo.
Para celebrar la hondura
de lo abierto
de lo todo
el abismo de lo decible.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

SOBREPASARSE

Si me gritas desertora al pasar la calle
alegre
sabes bien que te cierras y me encierras.
Menosprecias la contumacia que me abriga
en las densas noches de la gran noche de los pueblos.
Celebro el olvido de lo obvio:
entenderse sobrepasa el habla.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

AMANECE HÚMEDA

Llueven como llantos
las palabras
que no sé decirte.

Amanece húmeda la noche.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

YO TE BENDIGO, AMOR

Yo te bendigo, amor,
por ser sólo ausencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser sólo presencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser fulgor | hastío | contradicción | vacío
por ser                                                                     siendo
en un paradójico gerundio sinónimo de círculo y rebrote
de vuelta a la niñez del cuerpo
que
como el mar
pierde y acapara
el murmullo nítido
el oxímoron
tu todo
tu nada.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

© fotos: Andrew Condon

 

 

 

 


Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.