Tag Archives: literatura

Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.

Anuncis

Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer fora el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba

 


Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Vas perdre els anys i els ais entre cossos que creies que t’estimaven (L’estiu clavat)

Vas perdre els anys i els ais entre cossos que creies que t’estimaven i no. Vas perdre l’esperança de trobar l’amor entre mans que ni tan sols t’abraçaven quan t’abraçaven. I ara busques en va tots aquells homes que no vas saber estimar. Eres una oreneta, tu, aleshores. I el cos el tenies fort. I buscaves l’oreneta més fastuosa, la més cridanera, la més veloç. No vas entendre l’escreix. I de tot aquell desgavell de cors no te n’ha quedat res. Ni un quadre bonic per emmarcar.

Vas perdre els anys i els ais entre cossos que

© text i imatge: el dígraf del desitx


I la guerra del després és el silenci (L’estiu clavat)

I la guerra del després és el silenci, el saber callar quan la tramuntana no t’és amiga, quan els ulls aliens et fan el sord. I callant camines sense girar-te. Buscant la foto quasiidèntica. Perquè tu saps què t’agrada i què no. I busques sempre el mateix llop, el que et mira als ulls i no et mossega perquè sap que tu ets més fera, més reinona, més de nits sense fi que no pas ell. I aleshores balleu junts. I la cançó no s’acaba mai.

I la guerra del després és el silenci

© text i imatge: el dígraf del desitx


No sabia que saber-te em donaria la força i la fe (L’estiu clavat)

No sabia que saber-te em donaria la força i la fe de la bellesa quotidiana. No sabia que eres i seràs el meu joc de pistes per buscar el silenci del gran brogit. La cridòria és el monstre que s’ho menja tot, però el meu no dir res és vell com la rampa, i com la reixa, i com la torre, i com la muralla que protegeix el poble dels atacs enemics. Sí, t’has deixat perdre per no saber dir que no i lliurar el teu cos sense treva. Però sempre et quedarà el capdamunt dels terrats, on la roba estesa parla amb la roba estesa dels altres terrats. Són converses que travessen mars. T’ho juro. T’ho dic perquè les he sentides.

No sabia que saber-te em donaria la força i la fe

© text i imatge: el dígraf del desitx