Tag Archives: literatura

Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Vas perdre els anys i els ais entre cossos que creies que t’estimaven (L’estiu clavat)

Vas perdre els anys i els ais entre cossos que creies que t’estimaven i no. Vas perdre l’esperança de trobar l’amor entre mans que ni tan sols t’abraçaven quan t’abraçaven. I ara busques en va tots aquells homes que no vas saber estimar. Eres una oreneta, tu, aleshores. I el cos el tenies fort. I buscaves l’oreneta més fastuosa, la més cridanera, la més veloç. No vas entendre l’escreix. I de tot aquell desgavell de cors no te n’ha quedat res. Ni un quadre bonic per emmarcar.

Vas perdre els anys i els ais entre cossos que

© text i imatge: el dígraf del desitx


I la guerra del després és el silenci (L’estiu clavat)

I la guerra del després és el silenci, el saber callar quan la tramuntana no t’és amiga, quan els ulls aliens et fan el sord. I callant camines sense girar-te. Buscant la foto quasiidèntica. Perquè tu saps què t’agrada i què no. I busques sempre el mateix llop, el que et mira als ulls i no et mossega perquè sap que tu ets més fera, més reinona, més de nits sense fi que no pas ell. I aleshores balleu junts. I la cançó no s’acaba mai.

I la guerra del després és el silenci

© text i imatge: el dígraf del desitx


No sabia que saber-te em donaria la força i la fe (L’estiu clavat)

No sabia que saber-te em donaria la força i la fe de la bellesa quotidiana. No sabia que eres i seràs el meu joc de pistes per buscar el silenci del gran brogit. La cridòria és el monstre que s’ho menja tot, però el meu no dir res és vell com la rampa, i com la reixa, i com la torre, i com la muralla que protegeix el poble dels atacs enemics. Sí, t’has deixat perdre per no saber dir que no i lliurar el teu cos sense treva. Però sempre et quedarà el capdamunt dels terrats, on la roba estesa parla amb la roba estesa dels altres terrats. Són converses que travessen mars. T’ho juro. T’ho dic perquè les he sentides.

No sabia que saber-te em donaria la força i la fe

© text i imatge: el dígraf del desitx


una peça única que creixerà: de l’Arts Libris a arreu

WP_000573De vegades la vida ens porta per camins que ja sabem que no ens faran perdre. Que ens faran arribar al port de la sal més salvatge o al cim de la neu més pura. L’estiu passat el Joan Duran i la Cèlia Sánchez-Mústich em van convidar a la 6a Festa de la Poesia de Sitges: tot un honor! Sempre he estimat Sitges, però des d’aquells dies encara la vaig estimar més. Si és que hi ha un sempre més per a l’amor. Entremig de tanta eufòria i tant excés (perquè la paraula que escau a Sitges és excés: excés de bellesa, excés de simpatia, excés de creativitat, excés d’excés, etc.) vaig conèixer la Núria Corretgé i de seguida vam parlar rient. No sabia encara que ella era qui havia animat tota una colla d’artistes sitgetans a crear un aparador per a un poema d’un poeta de la Festa. L’endemà vam fer la ruta i em vaig enamorar de cada aparador i de cada poema i del meu, encara més. Si és que hi ha un sempre encara més per a l’amor. La perfumeria Costa s’havia deixat dur per una aroma de dígraf i d’un poema tan apassionat com irònic. La Núria i els artistes d’El taller van saber captar amb mà mestra l’essència d’aquelles paraules i tot feia olor de vellut roig i de paraules dites a mitges.
Amb la Núria hem anat compartint altres experiències artístiques, com sessions de Delicadeses o el “Passeig de mots que transiten mares-arbre per esdevenir fills-branca-fulla-flor-fruit que el vent deixa i pren”, el paisatge intervingut que el dígraf va dur a terme amb l’artista plàstica Roser Oduber. Hem anat seguint aquells camins que la vida ens havia deixat a punt i que ja sabem que no ens faran perdre. La sal salvatge. La neu pura. La paraula esbossada i el dibuix escrit.
Els tàndems de poemes del dígraf del desitx i els gravats de la Núria Corretgé són una intersecció, un encreuament de camins d’uns espais que no tenen tots els mapes traçats. Perquè els mapes van amb la vida. I la vida floreix cada dia, com les flors que volem veure florir.

2
La setmana passada, en el marc de l’Arts Libris 2013 (20-23 abril) es va presentar, a l’estand d’El Taller de Sitges, la peça única QUAN OBRIR-SE ÉS TANCAR-SE PER TORNAR A OBRIR-SE, un conjunt que quatre poemes del dígraf del desitx i quatre gravats de la Núria Corretgé. Una peça única. Una peça preciosa. Una joia dins una capsa. En una capsa que és joia: continent i contingut de poesia. I les plomes que són tot ales. I les ales que són fulls. Fulls plens de paraules de mira’m i toca’m-amb-molta-cura, com una ploma de nounat.
5Però com que els poemes i els gravats són també per ser també tocats i enduts arreu, la Núria Corretgé vol convertir la seva peça única en un llibret o un plec de papers o alguna altra cosa que encara no sap però ja intueix. Alguna cosa que el receptor (lector o contemplador) es pugui endur a ca seva per un preu prou mòdic. Encara ha de ser. Però serà. I quan sigui presentarem la nostra petita obra en diferents indrets dels Països Catalans. A Sitges, al Ponent català, a prop de la muntanya blava, camí del nord. Arreu. Ja ens seguireu. Si voleu.

6


somiar-se per fugir-se de la mort que és el no sentir: Henry Miller i Alberto García-Alix

images Hi ha llibres que ens hauria agradat haver llegit abans, tal com hi ha llibres que ens hauria no    haver llegit quan vam llegir-los per descobrir-los tot just al moment d’ara. Hi ha artistes l’obra dels quals ens agradaria haver descobert abans, tal com hi ha artistes que ens agradaria seguir ignorant per descobrir-los tot just al moment d’ara. Però els atzars de la vida no es poder triar. Passen. Són. I els rebem quan passen, quan són. I quan passant som amb ells, amb els atzars.

Anaïs Nin diu de Tròpic de càncer, de Henry Miller: “La misèria ha deixat de tenir reductes secrets. En un món paralitzat per la introspecció i constipat per delicats aliments mentals, aquesta exposició brutal del cos substantiu ens arriba com un corrent sanguini vitalitzador. La violència i la obscenitat resten intactes, com manifestacions del misteri del dolor que eternament acompanya l’acte creador.” Una mena de monòleg novel·litzat on l’autor hi aboca totes les seves pulsions i judicis sobre la naturalesa de la raça humana ambientat al París dels anys trenta. Tot energia que batega a batzegades, tot vitalitat decadent, tot exaltació del sexe i de l’amor, de l’amor a la vida, de l’amor als homes i a les dones, de l’amor a l’art. “Vaig decidir que no m’aferraria a res, que no esperaria res, que d’ara en endavant viuria com un animal, com una bèstia de presa, com un vagabund, com un bandoler”, diu l’autor, el protagonista, el Miller de Tròpic de càncer. I aquest animal ens parla directe als ulls, sense filtres, i l’escoltem embadalits, perquè escoltant-lo ens sentim a nosaltres mateixos dient-nos allò que potser mai no serem capaços de dir-nos: la veritat. Un ésser que s’autoretrata pel pur plaer de fer-ho i deixar el seu autoretrat per als segles dels segles dels lectors de totes les llengües del món.

Henry Miller (Nova York, 1891 – Pacific Palisades, 1980) va entrar en aquella Catalunya castigada dels seixanta i setanta de la mà dels agosarats que el van traduir, el van editar, el van llegir i ens l’han llegat en forma de perla negra de la transgressió. (Tinc la sort de poder llegir-lo en un llibre que es desfà, de tan llegit, perquè és una primera edició, de l’any 1976, de l’Editorial Aymà.)

images-1

“Por matar el miedo soy capaz de cualquier delito”, diu Alberto García-Alix en un moment del vídeo De donde no se vuelve, un treball en blanc i negre format d’imatges fixes i d’imatges en moviment. Alberto García-Alix, fotògraf i alhora model de les seves pròpies fotografies. Un home, un artista, un creador que s’autoretrata, també, i encara. Ser-te tu i només per tu i en ser-ho entronitzant-te per a la fe en tu i per a la fe dels altres en tu. Ser tot tu per no ser ningú més que tu.

Tu, perdut i retrobat un cop i molts, com a guia dels perduts, dels que encara es busquen i se’ls fa impossible retrobar-se. Els parles de negació de la impossibilitat, malgrat tot, malgrat el dolor, el final, la mort. Malgrat tots els tots. Mirar-te directe als ulls per poder així mirar-nos i regalar-nos la mirada teva i la mirada nostra mirant-te. Mirar-te l’endins per escopir-lo enfora. Som nosaltres els insolents, els que mirem, els que mirem allò que no ens pertany i que envegem, sí, és cert, per la seva bellesa malgrat la decadència i pel que té d’entronització desmesurada d’un mateix. Mirar el paisatge d’ulls i fils de llum que t’envolta arreu i fer-te’l teu, caçar-lo, percaçar-lo i oferir-nos-el a taula sense haver-nos preguntat abans ni tan sols si mengem carn, si tenim gana.

Nodrir de blancs i negres tots els buits que podrien tornar a ser, que són, de fet, perquè han sigut, perquè van ser. Però no parlaran del mateix blanc. Ni del mateix negre. Ni de la mateixa llum. Res se’ns repeteix. És la tragèdia i el misteri. És el saber sentir en cada moment el blanc, el negre, la llum, el petit absolut que ens fa immensament poderosos. El poder és prendre consciència de l’instant, i atrapar-lo, ni que sigui un instant. Un instant per a la nostra eternitat immarcescible. Un instant per a una eternitat.

Exalçar l’èpica de cada racó que t’ha sigut casa, per uns dies, unes mesos, una vida, o només unes hores. Et degoteig de l’aixeta borda també et pertany i el ritme del seu so el saps només tu. I el plec del llençol que deixa veure l’estampat ridícul del matalàs també només tu saps on era i com. I l’anar caminant sobre els anys viscuts i sobre el propi cos, i captar-ne totes les mutacions, totes les imperfeccions, totes les cicatrius, tots els tatuatges, els que es veuen i els que s’amaguen més enllà de la pell i més enllà de qualsevol cosa.

Cridar al cel desenfocat que també el mal enyora el mal i tots un dia vam ser més joves del que som ara i vam creure, segurs, en tot. Disparar-nos la bala negra dels ulls sense tenir-nos cap por i sense fer-nos cap retret. Només mirar-nos. I mantenir tens el fil de ser, d’existir. Somiar-se per fugir-se de la mort que és el no sentir. I morir mirant, per acabar parafrasejant aquest poeta de la imatge que és Alberto García-Alix.

Alberto García-Alix va néixer a León el 1956. Ha viscut a Madrid i a Barcelona i en molts racons de moltes ciutats. Es Premio Nacional de Fotografia el 1999 i és el protagonista absolut de la mostra que es podrà veure fins al 5 de maig de 2013 a Barcelona, a La Virreina – Centre de la Imatge. Un luxe. Una bogeria que s’emparra per les parets del palau de la Rambla, que ens entra dins, i que no ens deixarà ni que ens proposem oblidar-la.

No sé perquè el meu atzar interior ha unit Henry Miller i Alberto García-Alix. O sí. Per una necessitat de fugida. O de trobada. Per una veritat. Per la veritat. Pels ulls que miren directes als ulls, i que no enganyen. O sí. Però que tanmateix hem decidit que són uns ulls i unes paraules que ara no ens enganyen.