Category Archives: Acció cultural, desitx i bellesa

La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 

Anuncis

Tots els colors del món

Una tarda de dissabte a l’hora foscant, a Ciutat de la Mallorca, un esteta ens va fer posar, enlluernat pels colors de les nostres pells i del nostre vestuari, una al costat de l’altra, per retratar-nos. El seu nom és Oriol Cornudella. Nosaltres, àvides d’aquella espurna de narcís vivaç i impulsiu, vam dir que sí. I vam riure, i per una estona, vam estar més juntes que mai. L’endemà, diumenge, recurrents pecadores de pecats petits, hi vam tornar. Els espectadors d’aquestes imatges podrien titllar-nos de banals, però rere aquestes cinc dones hi ha cinc poetes en cinc llengües diferents que recollim l’essència de cinc identitats ben diverses. Dones que lluitem per seguir sent éssers humans amb capacitat de decisió i de dissidència. Dones que lluitem perquè la poesia segueixi sent bandera del ser, del dir, de la llibertat.

Començant per l’esquerra, jo, Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, nascuda a Pierola (Anoia, Catalunya, el 1973) i com que queda malament que parli de mi seré objectiva. Fa vint anys que em dedico a l’apassionant joc de la poesia dita i escrita, he publicat set llibres de poemes, teatre, llibres infantils, i he traduït autors per mi admirats com els dramaturgs José Sanchis Sinisterra o Marco Palladini, poliescriptores i activistes polítiques com Natalia Ginzburg, o poetes-doll com Alda Merini. També m’he dedicat a la dinamitació cultural, amb l’(H)original, amb el festival (per)versos, les sessions de poesia i música improvisada PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), i DELICADESES · art de tros. He recitat arreu d’Europa i he guanyat més d’un premi.

Si algú t’acusa de lladre
sigui ver o no
et cobriré perquè
jo sóc tu
i entomaré l’insult l’indult tot
(…)

Al meu costat hi ha Fatemeh Ekhtessari, nascuda a l’Iran el 1986, poeta i activista cultural en llengua persa. La seva especialitat és el sonet postmodern, composicions actuals que segueixen els patrons tradicionals de la poesia persa, és a dir, mantenen mètrica i rima. Ha publicat dos poemaris i un assaig; tots tres, retallats per la censura. Els anys 2010 i 2013 el règim iranià la va detenir dos cops per la seva activitat poètica i cultural; el segon cop, però, va passar 38 dies a la presó i va ser alliberada sota fiança. El procés es va allargar i el 2015 va ser condemnada a 11 anys i mig de presó i a 99 fuetades, però es va escapar, va travessar il·legalment la frontera, primer fins a l’Iraq i després fins a Turquia. Va viure més d’un any a Turquia fins que, gràcies a l’ICORN (Xarxa Internacional de Ciutats Refugi), va arribar fins a Noruega, on des d’aleshores viu exiliada, lluny dels seus orígens i de la seva cultura.

Vull pressionar el cap contra la terra per combatre l’insomni
i sentir el teu crit en un fons blau.
Vull pressionar el cap contra tu i contra els meus recorda miserables…
(…)

Al costat de la Fatemeh hi ha Miriam Reyes, poeta en llengua espanyola nascuda a Ourense el 1974, que va viure part de la seva època de formació a la Universitat Central de Veneçuela i que actualment, i des de fa uns quants anys, viu a la ciutat de Barcelona. Amb el seu segon llibre de poemes, Bella durmiente (2004), va quedar finalista del XIX Premio de Poesía Hiperión. Present en un pila d’antologies, el seus darrers llibres són Haz lo que te digo (Bartleby, 2015), escrit entre finals de 2004 i 2012, entre Madrid, Barcelona i Ammán, i Prensado en frío (Malasangre, 2016). Ha compilat una antologia de poesia gallega contemporània: Punto de ebullición (2015). Sentir-la recitar és entrar en un món propi, inevitablement hipnòtic. Recita com si es digués cap endins, i ens atrapa, i no la podem obviar.

Te tengo todo marcado
como un yacimiento arqueológico.
No es extraer los restos de ti lo que persigo
-ruinas de una ciudad tallada en la arenisca-
lo que quiero es penetrarte
taladrar la piedra de tu cuerpo
y este sexo cóncavo de mujer
se vuelve inútil para mi deseo.
(…)

Al costat de la Miriam hi ha Kaloune, nascuda a l’illa de la Reunió l’any 1985. Ha begut de les fonts de cants tradicionals, sagrats i profans. Hereva d’una tradició fortament influïda per l’esclavitud, els ritmes de l’oceà Índic i una cultura pop internacional, la seva dicció i el seu cant són una mescla de pregària que connecta la seva ànima criolla amb la dels oients. El seu primer llibre és Séga Bondyé Galé (2010), però a aquesta dona val més sentir-la i deixar que us embruixi perquè és una dea àcrata i té allò que en el món del flamenc s’anomena duende; llegeixi’s en clau criolla, però.

Setena ànima, setena onada
Segona llum
Balls de carrer
El silenci de la dansa és amarg
(…)

Al costat de la Kaloune hi ha Leire Bilbao, nascuda a Ondarroa (Biscaia) el 1978. Va revolucionar el món dels bertsolaris, perquè és jove i és dona i té un talent sobrenatural per encadenar rima i sentit. Un bertsolari es dedica a compondre i cantar/improvisar versos en èuscar davant d’un públic. Algú dóna un tema, el bertsolari crea i el públic s’entusiasma. Que guanyi el millor. Ella guanya en qualitat, i en emoció! Ha escrit dos llibres de poemes (Ezkatak, 2006, i Scanner 2011) i infinitat de llibres per a nens i nenes. És Premi Euskadi de Literatura infantil i juvenil en èuscar.

De primer vaig oblidar el meu nom.
Després, vaig oblidar per a què emprava les mans,
per a què servien les paraules
i el significat exacte del dolor.
(…)

Aquestes cinc dones no tenim tots els colors del món, però l’adjectiu tot, que inevitablement tendeix a l’absolut, sempre ens agrada, als poetes, i fa que un títol tingui més força. Aquestes cinc dones senzillament tenim cinc colors del món, però farem que, per un moment, aquests cinc colors siguin sinònim de tot, de tots.

Tot això, però, va ser possible gràcies a la vintena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, el motor del qual és el poeta i explorador de l’impossible Biel Mesquida, marmessor incansable de totes les accepcions de la paraula llibertat. I acabem cridant fins a la sacietat: llibertat, آزادی, liberdade, libète, askatasuna…

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(La traducció del fragment de Fatemeh Ekhtessari és d’Azar; la traducció del fragment de Kaloune és de Toni Clapés; la traducció del fragment de Leire Bilbao és de Laia Noguera. Els podreu trobar el llibre que s’ha editat amb motiu del Festival, amb disseny de Pedro Oliver.)

 


Fer realitat la utopia

(Pròleg publicat al llibre GENERACIÓ (H)ORIGINAL,
coordinat per Dídac Rocher i amb fotografies de Marta Huertas.
L’edita LaBreu.)

 

“La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”
Jean-Luc Godard

 

Entre el no-res i el buit hi ha sempre un tot. Aquest nostre tot que avui celebrem es diu (H)original, i el nom que té –i no només el nom– és alhora una transgressió –per una hac afegida, la lletra muda que no dient parla, i que alhora retia ja honors a l’únic i insuperable patriarca àcrata de tots els qui creiem en la llibertat i la generositat creativa: Carles Hac Mor, que hi va ser des del moment zero– i és també un palimsest, perquè en la vida i en la literatura tot és sempre palimsest –i quan vida i literatura se’ns confonen el palimsest es fa superlatiu.

Superlativa és la satisfacció d’estar escrivint un text d’obertura per a un llibre que retrata –i mai tan ben dit!– els rostres dels qui amb el pas dels anys hem sigut còmplices de la història d’un local del Raval barceloní que ha tingut la poesia per bandera –gràcies, Dídac (Rocher) i Marta (Huertas), per haver sabut veure-hi la llum, per haver sabut veure-hi allò no dit ni escrit enlloc. Superlativa és la sensació d’haver-ne sembrat la llavor. Sé ser Cassandra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El magne escultor i poeta que és Jorge Oteiza diu: “En física el vacío se hace, no está. Estéticamente ocurre igual, el vacío es un resultado, resultado de un tratamiento, de una definición del espacio al que ha traspasado su energía una desocupación formal. Un espacio no ocupado no puede confundirse con un espacio vacío”.

L’atzar –o potser no– va fer que un vespre qualsevol de vida de barri tingués l’oportunitat de veure l’espai no ocupat d’un local que hi havia al davant del Macba, que es deia Original i que –temps ha– havia sigut una botiga de coses antigues. El Manel (Pérez), el propietari, em va dir: “Què s’hi podria fer?”; veloç vaig dir: “Dóna’m dos dies”. Corria l’any dos mil; no hi havia cap altre local al costat. Dos dies després vaig presentar la proposta (i em prengueren per boja, tot i que sempre he considerat difusa la línia que separa els folls dels visionaris): crear un cau de poetes, on es respirés poesia pertot. Que fos alhora llibreria especialitzada en poesia –emulant, en el sentit d’especialització temàtica, la mítica llibreria Millà del carrer de Sant Pau, també al Raval–, que s’hi presentessin llibres de poesia, s’hi recités poesia, s’hi fessin exposicions lligades directament o indirecta amb la poesia –quina joia, aquelles taules obra d’artistes diversos, dedicades a poetes; en teníem, amb una volguda voluntat de desjerarquització, però alhora de passió i acràcia, de dedicades a Palau i Fabre, a García Lorca, a Alejandra Pizarnik, a Juan Gelman, entre altres–, i que, també, transversalment, integrés altres propostes creatives nascudes en el si del barri i importades d’altres barris, i altres racons del país i del món. Mítiques les sessions del Poeta(h) resident, perquè llavors es portava això, a Barcelona, això del (punxadiscos) resident; que tenien la seva translació gràfica en un fanzine que incloïa un retrat del poeta(h) en qüestió, poemes propis, poemes aliens d’autors admirats i agenda d’activitats que proposava el protagonista. En aquella època primera les activitats eren gairebé diàries, heterodoxes, vertiginoses. A redós d’aquell primigeni (H)original va néixer la revista Al Buit (Gerard Altaió i altres) i no només. L’any 2001 vam ser seu d’algun recital (i postrecital!) del festival Proposta (2000-2004). Les complicitats començaven a néixer alhora que sortíem ressenyats en publicacions culturals d’arreu (Butxaca va ser la primera publicació que va ensumar-ne el fum).

En aquell primer (H)original no recordo si teníem diaris per als clients, el que sí que recordo és una caixeta de fusta on hi deixàvem llibres de poesia. Eren per ser llegits allí. Duien un segell amb el nom de l’(H)original estampat amb tinta atàvica. Però tot sovint desapareixen. Algú robava poesia: oh meravella! Jo, que sabia els que hi tenia, de seguida trobava a faltar el llibre robat i m’entretenia a pensar qui, dels éssers que havien poblat aquell vespre l’aire del local, se’l podia haver endut. Avui sé que són molts els qui tenen alguna cosa guardada al fons de la memòria/desmemòria que té a veure amb aquell (H)original, amb aquell racó de ciutat, amb allò.

Barcelona és, ha sigut i serà ciutat de pas i d’acollida, i l’(H)original, des del principi, també va participar d’aquest anar-i-venir, i és que cada cop que es deixava caure a ciutat algú que compartia les nostres inquietuds, vingués del nord, del sud, o d’una galàxia paral·lela, atret per l’imant que ja érem i que volíem continuar sent, se’ns acostava i senzillament li obríem els braços. Donàvem veu als sense veu i aureolàvem l’intangible.

Era una Barcelona on ningú no bevia cafè xuclant-lo en un gotàs de plàstic mentre camina pel carrer. Era una Barcelona més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta, que vam viure amb tota la intensitat de què vam ser capaços. Era aquella Barcelona –la “gitana hechicera” del Peret rumbero– que estimàvem amb bogeria. I tot plegat no fèiem res de nou. Teníem encesa la flama dels Viatges a la Polinèsia (1997-2000) que instigava el clarivident i admirat Eduard Escoffet i els corrents polipoètics que l’havien precedit. Teníem a prop, a l’antic carrer de Ponent –avui Joaquim Costa– l’Almirall i la Granja de Gavà –avui Beirut; on havia nascut Terenci Moix–, que sempre havien estat oberts a la poesia. Teníem The Merry Ant, un local de vida efímera semiclandestí i amant a ultrança, com nosaltres, del reciclatge creatiu. Teníem oberta La Paloma, i després de dir-nos a través de la veu anàvem a dir-nos movent el cos. Érem molt joves. Érem l’espurneig del que ara som.

Els nostres noms eren Francesc (Bombí-Vilaseca), Gerard (Altaió), Eduard (Escoffet), Martí (Sales), Josep (Pedrals), Helena (Porteros) i qui us escriu, Meritxell (Cucurella-Jorba). També entre els primers hi havia dos artistes plàstics i poetes com el Joan (Vinuesa) i el David (Ymbernon). Per dir-ho amb paraules de l’(puc tornar a dir “clarivident i admirat”?) Escoffet: “Nosaltres vam ser els primers aborígens de l’(H)original”.

En aquella alba conceptual havíem comptat amb el saber fer del Gigi (Marzullo), el nostre italià nostrat, en un moment en què els italians instal·lats a la ciutat eren pocs. Teníem un local ple de peces del Ferran (Garcia) i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe (Menchero), veí del barri. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciada la part de bar-amb-terrassa-més-o-menys-convencional de la part poètica (o poc ètica). Les targetes, que resaven allò de “cafè + poesia”, eren obra del grafista Peret, que aleshores vivia, com jo, en un carrer que tenia i té nom de comte. Recordo com sonava a l’(H)original el Tourist dels Saint Germain, o Paolo Conte, o David Bowie o Nick Cave o els Smiths. “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” (Estellés). Però aleshores no ens adonàvem del pes de. I quan ens miràvem al mirall no veiem la nostra imatge sinó uns ulls que ens miraven, foscos, molt fortament –eren els meus. Ni tan sols pensàvem a retratar el que estàvem vivint; només pensàvem en el fet de viure-ho; o ni això; senzillament ho vivíem sense pensar gaire, intuïtivament, salvatgement. Això era aleshores. I avui n’hem fet memòria. Per seguir. “Tan sols qui coneix l’abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés allò que dóna a l’home l’empenta per avançar” (Stefan Zweig).

Si ara aquell espai no ocupat del número 29 del carrer de Ferlandina desaparegués deixaria un buit. El buit d’allò que va ser i ja no és. Però escrivim des de la plenitud més absoluta, agraïts per tota la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Ferran (Garcia) i la Nuri (Isanda) i el Josep (Pedrals), agraïts per la paciència infinita i la professionalitat fora mira del Dídac (Rocher) i la Marta (Huertas), agraïts per la implicació dels sempre atents editors de LaBreu i, sobretot, agraïts per tots els poetes i els oïdors que heu fet realitat la utopia.

I no acabo d’acabar perquè vaig a Joan Vinyoli i a un seu vers memorable: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Som fills de l’oralitat, terriblement indomables i evanescents, i cap foto fixa, sigui d’alta definició o la d’un estudi literari convencional, podrà capturar l’energia del riu que vol escriure el seu propi curs. Vaig voler crear un espai que esperonés la creativitat, que fos tan obert com ampla és la poesia, i ara ens costa reconstruir-ne el trajecte fins aquí: la història d’aquest camí està repartida en tots els records (literaris i extraliteraris) de tothom que s’hi ha acostat i s’ha deixat sorprendre. Terriblement fràgil, com tot el que ens mou.

© Meritxell Cucurella-Jorba · el dígraf del desitx

 

(Les fotos les va fer la Marta Huertas en qüestió de segons.
Només preteníem fer una prova. Però la Marta va dir que ja estava tot.
I com que ens havíem reservat una hora i només havíem gastat cinc minuts,
vam passar l’estona restant parlant de música
mentre fèiem un cafè i preníem el sol.
I ah: jo no vaig maquillada, és llum interior, tot.
Només em vaig pintar els llavis.
Perquè pintar-me els llavis m’agrada tant com dir la veritat.)


La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba


Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


La Merini, el Plana i el dígraf del desitx

Perquè algun dia havia d’arribar aquest dia. El dia de presentar-vos la meva Merini, que ja no sé si sóc jo a través d’ella o ella a través de mi. Les dualitats de l’existència. Les existències no lineals, que se’ns entortolliguen pels laberints del llenguatge i els pensaments nascuts d’ànimes pures, amb pocs filtres per acontentar mediocritats.

I perquè volia presentar-vos, el dia que us parlés de presentar, aquests retrats d’un fotògraf que mai no cau en la indiferència: l’indomable Jordi Plana Pey (Berga, 1953). I tampoc sé si sóc jo, aquesta ànima amb cos de dona que va retratar el Jordi, o els molts jos que amaguen el cos que conté el meu jo u i múltiple. Potser no sóc jo, i sóc l’altra, per dir-ho amb Marçal i amb Abelló.

tx-movent-cabells_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Perquè el dia que el Jordi em va dir que digués com era –jo, eh– només vaig saber dir això: “Sóc poeta. Visc dins de la paraula dita i escrita. Sóc la paraula. Sóc el so de la paraula. Sóc el gest de la paraula. Sóc el rastre, la memòria del so i el gest de la paraula. Sóc el rastre que no queda: record, tan sols. L’ombra d’un ara i aquí que ja no hi és”. És l’únic que vaig encertar. La resta –em van dir que– eren mentides.

El meu ara i aquí només roman entre nosaltres a través de les pàgines impreses d’un llibre. I avui hi sóc a través del mirall de la Merini, que es mira i em mira i diu: “Queda’t,/ i abans de prendre la meva boca/ pensa en el pecat universal/ de qui no ama les ombres…”

tx-estirada-panxa-a-terra-amb-peus-enlaire_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Però volent desxifrar les meves pròpies ombres em vaig perdre en mi i en la duresa i la delicadesa del diamant i en els pous de la seva etimologia, que ve del grec adámas, que pot voler dir ‘indomable’ i ‘invencible’ i ‘jo domino’ i ‘jo domo’. Antigament es relacionava el diamant amb l’infinit, i això vol dir no finit, no acabat, sempre per fer, per fer-se, per re-inventar-se i/o per re-crear-se sempre de nou. Sempre des de la co-herència, o no. “Sóc la bèstia que tot ho devora, i sóc la bestiola devorada. Sóc visionària i juganera. Riallera i ploranera. Extrema”, dic.

I ric i m’enamoro del que diu ella, la Merini, per cert i per salvatge i –com sempre– al límit: “Boja per la luxúria extrema, vaig ser duta al manicomi d’Afori, on finalment vaig rebre l’estigmatització. Un cop estigmatitzada vaig ser dessagnada pels editors, tal com pertoca als que han estat ingressats. Actualment m’estic morint”.

tx-pensant_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
I sí, va morir fa set anys, el dia de les ànimes, l’1 de novembre, per això la primera presentació d’aquesta nova vida seva en forma de traducció meva serà el dia 1 de novembre de 2016. Hi haurà altres presentacions. I el 21 de març de 2017, el dia que cada any reneix la primavera i que farà anys que Alda Merini (1931-2009) va néixer, li farem algun homenatge… ni que sigui silent. I algun dia, gairebé per acabar, o per començar a acabar, la tornarem a celebrar al ras. Seguirem una circularitat inversa. Perquè som massa eteris per obeir l’ordre de les coses. Creem el nostre propi ordre, les nostres pròpies baules.

Traduint la vida a través de la poesia dels altres farem nostre l’aprenentatge de la poesia amb el deix de vides viscudes i per viure. Sempre per fer. Sempre per fer-nos. Per re-inventar-nos. Per re-néixer tal com avui reneix Alda Merini a través del dígraf del desitx.

tx-rient-molt_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016

CLÍNICA DE L’ABANDÓ, Alda Merini
Traducció i epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba
XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Jardins de Samarcanda, 82
Cafè Central · Eumo Editorial

Les presentacions:
Dimarts 1 novembre 2016 · al ras, a les Garrigues
Dimecres 16 novembre 2016 · Llibreria Laie (Eixample, Barcelona)
Divendres 25 novembre 2016 · Llibreria Roca (Valls)
Dissabte 28 gener 2017 · Llibreria La impossible (Eixample, Barcelona)
Dimecres 1 febrer 2017 · (H)original (Rabal, Barcelona)
Dissabte 18 febrer 2017 · Llibreria Nollegiu (Poblenou, Barcelona)
Dilluns 13 març 2017 · El gravat (Vic)
Dissabte 18 març 2017 · parada de Jardins de Samarcanda / Utopia Market (Poblenou, Barcelona)
Algun dia, en algun lloc · al ras, entre roselles efímeres…

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Jordi Plana Pey


Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.