Monthly Archives: Novembre 2015

Arrasar-ho tot

M’agrada quan un llibre em marca un abans i un després. Un abans que, quan hi penso, em duu al buit, al no-res, a l’inexistent. Com si jo, abans de la lectura d’aquell llibre, hagués viscut en una flagrant inanitat vital. I no, eh. Però ho sembla.

M’agrada quan un llibre em marca un abans i un després. Un després que ho arrasi tot, que faci impossible qualsevol altra forma de vida amb forma de llibre. Un estat que ens deixi atònits, exhausts, sense esma per fer res que no sigui pensar en cadascuna de les paraules, de les frases, dels paràgrafs, dels títols dels capítols, de les notes, dels no-sentits, de les llàgrimes no escrites però executades, de la por, de l’alegria, dels punts, de les comes, dels incisos, de la contemplació d’un encadenat d’idees-i-paraules d’un llibre que només mereix aplaudiments i assentir amb el cap, i amb l’ànima. Sense esma lluny d’aquest llibre, com un amor que ens devori el cos i el cor, i l’ànima. Sense esma. Sense esma és com em vaig quedar després de la lectura apassionada i apassionant d’ÀNIMA, de Wajdi Mouawad, editat en català per Edicions del Periscopi.

(I si en parlo avui és perquè avui parlàvem de llibertat.)

IMG_5554

Un llibre és un objecte, entès com a plec de papers relligats, però és també, i sobretot, una aventura que implica uns bona colla de professionals de l’escriptura que comencen i acaben per l’escriptor però que no estan sols en la seva comesa. Quan encara estava assimilant el buit que pressentia que m’estava obrint la lectura d’ÀNIMA, vaig llegir els agraïments, on es posa per escrit la gratitud de la feina feta per l’escriptor, la traductora, els lingüistes, el dissenyador, l’il·lustrador, els treballadors de la impremta i els de la distribuïdora i, entremig, també, com si res, la feina feta per l’editor. Quina il·lusió, aquesta troballa, tan simple i tan gran, d’agrair la feina feta. Quanta il·lusió, en el fet d’haver posat per escrit l’agraïment a la feina feta. I per si no havia plorat prou per dins i per fora amb la lectura d’ÀNIMA vaig tenir un calfred que em va dur de cop, al cap, com si res, tots els llibres que al llarg dels anys he contribuït a encaminar vers a la perfecció fent-hi unes quantes correccions, millorant-ne la redacció o actualitzant una traducció. Mai ningú m’ha agraït res. He cobrat per la feina feta i prou. Però no n’hi ha mai prou quan parlem de lletres. El prou no existeix per nosaltres, assedegats com estem sempre de més. La literatura no és matemàtica. És passió. I la passió no té límits. No té prou. Així que gràcies, companys. Des de l’ànima. Des d’un racó ple de sempre i on el prou no hi té lloc.

Ánima-Wajdi-Mouawad-201x300

(I no en tenim prou ni en tindrem mai prou amb una gent, els d’Edicions del Periscopi, encapçalats per l’editor Aniol Rafel, que per dir, des del seu web, qui són ens endinsen en la seva cosmogonia a través d’un decàleg-joia que parteix i arriba al paper.)

(Ara sí: fi.)

© text: el dígraf del desitx

Anuncis

D’ànimes lliures i de llibres, sempre lliures

De vegades, i potser sempre, els llibres ens trien. És a dir, nosaltres, lectors, som triats pels llibres que voldran ser devorats pels nostres ulls, pel rastre de la nostra mà sobre seu i, sobretot, pel nostre cap i la nostra ànima.

Vaig assaltar, d’un sol cop, Federico García Lorca. Teatre, aquest cop. Feia temps que no el llegia, i en tenia ganes. El text d’ara era EL PÚBLICO (Arola Editors), que mai abans havia llegit. Quan vaig acabar, d’un sol cop, he dit, vaig sentir que la paraula llibertat tenia raó de ser. Perquè hi acabava de llegir el Lorca més lliure, més animal, més surreal, més revolucionari, més crític, més qüestionador de tot el que està fet i tot el que està per fer. I el Lorca apassionat de sempre, el Lorca que va dotar la llengua castellana de dolçor i revolta amb poques paraules: “La noche no es un momento, pero un momento puede durar toda la noche”.

lorca_4

EL PÚBLICO va ser escrita entre 1929 i 1930, en l’època americana de García Lorca. L’escriptura d’aquest text teatral és paral·lela a l’escriptura del mític Poeta en Nueva York o el dir i el dir-se sense embuts. I això ho feia un dramaturg i poeta fill d’una Espanya rància. Un dramaturg i poeta amant de qualsevol impuls que el fes sortir d’aquest clos que no li deixava veure cap llum. Lorca estava fascinat per les llums i les ombres del que va més enllà de, pel surrealisme, el trencament i l’avantguarda, i estava fascinat, entre moltes altres obres contemporànies seves, per Un chien andalou (1929), un curtmetratge realitzat per Luis Buñuel amb guió de Salvador Dalí i el mateix Buñuel les primeres seqüències del qual han inspirat generacions i generacions d’artistes de disciplines diverses. Visions, somnis, fantasia. Com les mateixes visions, els mateixos somnis i la mateixa fantasia que deixa anar Lorca a EL PÚBLICO per reivindicar sense embuts l’amor entre dos homes (de la mateixa que al film de Buñuel es reivindica un altre tipus de relació home-dona), la possibilitat de fer un teatre que ens posi cara a cara amb la realitat i la veritat, i fer realment que el teatre sigui accessible a tothom. Gairebé res: excés de modernitat?

16(1)

Lorca sabia, n’era ben conscient, què acabava de començar a fer: “He empezado a escribir una cosa de teatro que puede ser interesante. Hay que pensar en el teatro del porvenir. Todo lo que existe ahora en España está muerto. O se cambia el teatro de raíz o se acaba para siempre. No hay otra solución.” Acabava de començar a donar forma al teatre del futur. Com? Amb un text que alguns qualificaran, per motius diversos, d’irrepresentable? Amb la paraula? Amb les paraules? Amb les idees que vehiculen les paraules? El mateix Lorca ho va confessar als seus amics: “Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario.”

(Del 17 de desembre de 2015 fins al 3 de gener de 2016 EL PÚBLICO es podrà veure al TNC en un muntatge dirigit per Àlex Rigola. Les imatges que en teniu aquí formen part d’aquesta posada en escena i són obra de Ros Ribas.)

13

Després de l’assalt de Lorca, m’esperava des de feia només un dia, silent, pacient, mirant-me amb el blanc de l’ull molt blanc, EN AQUESTA GRAN ÈPOCA… LES PARAULES SÓN PUNYS, del poeta, lingüista i insubmís apassionat Jordi Martí Font. I el blanc tan blanc és cosa de l’il·lustrador i punyent fotògraf Jordi Borràs, que ha dissenyat la coberta i ha maquetat el llibre. Un llibre d’Edicions de 1979. Un llibre d’avui, que crema, que ens crema com el roig i el negre que l’envolten pertot. Un llibre de llibres, que ens durà fins allí on voldrem que ens dugui, com tot en la vida. Perquè són tantes les referències que se’ns bifurquen en camins oberts que es tornen a obrir i a obrir fins a intentar assedegar-nos totes les incerteses d’un ara i un aquí que comença i acaba per les paraules, per allò que volen dir i per allò que alguns volen que vulguin dir. I Martí Font ens duu per l’escriptura i el pensament de Sòcrates, Saussure, Heidegger, Adorno, Sartre o Derrida o pels camins de Maragall, Akhmàtova, Rilke i Vinyoli, i de Ionesco i Hac Mor, i més, molts més. I no ens n’adonem, que ell, l’autor, en tot moment, ens està agafant la mà, i volem que el passeig continuï, perquè no estem gens cansats i tenim ganes de més, sempre més.

paraulessonpunys

Hi ha entrades que m’agraden especialment, com la del filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre (1905-1980): “Sartre diu que ‘les paraules són la quinta essència de les coses’ i mentre era un infant arribà a creure que eren les que sostenien el món, fins al punt que pensava que si aquest existia era perquè un autor ocult l’escrivia cada dia fins en els detalls més minúsculs; el seu posterior ateisme l’allunyà d’aquests pensaments d’infant.” O la de la poeta Anna Akhmàtova (1889-1966) o la de Plató. Perquè aquí no hi ha límits ni hi ha presons, aquí hi ha vida en forma de paraules, pel·lícules que hem vist sense pensar en, o grups de música que menysprearíem només perquè fan massa soroll. És el rebombori dels dubtes. Perquè “preguntar-se ja és fer camí”. Amb Jordi Martí Font i la seva mà i els seus punys, o sols.

La_zona-Sergei_Dovlatov_1

I després d’aquests dos assalts de poètiques de la revolta, des del teatre poc convencional per a l’època en què va ser escrit, l’un, i des de l’assaig poc convencional també, l’altre, vaig assaltar un autor per mi encara desconegut (sí…): Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que va haver d’exiliar als Estats Units i que Labreu edicions fa anys que reivindica a través de l’edició d’uns quants dels seus títols. El vaig assaltar des d’una novel·la que porta per títol ELS NOSTRES i és una petita gran joia per la bella manera, contundent i poètica, rodona i polièdrica, i plena de picades d’ullet al lector, de dir-nos una història que a mi, us he de ser franca, en principi no m’interessava. Ara bé, la manera sí. La manera com Dovlàtov escriu sí. Perquè sona a si mateix. (Jean Echenoz i el seu 14 em van fer un efecte similar: brutal, brutals.) I la puresa és sempre un bé preuadíssim. I ara em pregunto, final i concloent, si quan ens agrada la manera ens agrada la cosa. Si del com anem al què. I si aleshores, rendits als encants d’una manera de dir, que és també sempre una tria, ja aplaudim un tot que ens ha triat a nosaltres perquè és, també, dels nostres.

I deixem, en l’aire, la pregunta. I caminem.

© text: el dígraf del desitx


I m’ajauré com el gat que no sóc (L’estiu clavat)

I m’ajauré com el gat que no sóc ni voldria ser sobre la falda de la terra perquè em gratis els dubtes i la pell i em diguis el que saps que necessito sentir i no em sé dir. Que la revolta la farem tots, des de la calma d’aquest silenci que avui ens ha aturat aquí. Per fer de la música, abstracció; i dels mals records dels altres, pau. Per sentir entre l’ondulació d’aquest tot tan imperfecte, la perfecció de la nostra anarquia, els crits dels nens que busquen bellesa perquè en són fills. I no ploren llàgrimes sinó colors fets del fang de la terra de cada bocí de terra d’aquest nostre petit món que ens hem obstinat a estimar i té un nom que en són dos. I és plural. Com sempre tot.

IMG_20151024_170131

© text i imatge: el dígraf del desitx


No és el sol des d’on m’escrius el que em crema els ulls (L’estiu clavat)

No és el sol des d’on m’escrius el que em crema els ulls és la negror de la nit oberta, les portes infinites que no hi deixen entrar cap somni, només retalls de realitat que es barregen i ballen junts danses macabres. Vull dormir amb tu. Amb la teva mà dins la meva mà. Amb el teu cos calent cremant el meu cos calent. I no dir. I riure adormits. I deixar que les fades ens pentinin el coll, les cames, les pàgines dels llibres que encara hem d’obrir.

IMG_20151021_194128

© text i imatge: el dígraf del desitx


La teva manera de dir-me l’amor no la vaig entendre (L’estiu clavat)

La teva manera de dir-me l’amor no la vaig entendre. I ara busco aquella teva llibertat que pregonaves des de la presó d’aquest nostre no trobar-nos. No recordo el teu cos abraçant-me. Et recordo buscant-me des de les teves alçades entre la multitud, buscant-me només a mi. I quan ens vam trobar es va fer el silenci entre la cridòria. Un silenci llarg que anava de tu a mi. És el que ara recordo. No sé a quina capsa el vam guardar. No sé on és. No sé on ets.

045

© text i imatge: el dígraf del desitx