Category Archives: Escriptura, desitx i bellesa

Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta

El 1940 el règim feixista confina, sense límit de temps, Leone Ginzburg –i de retruc, evidentment, la seva dona i els seus dos fills, Carlo i Andrea– a Pizzoli, un poblet de la regió dels Abruços. S’havien casat el 1938. Allí naixeria la seva filla Alessandra. El 1942 Natalia publica a Einaudi la seva primera novel·la, La strada que va in città, amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte.

El 26 de juliol de 1943 Leone deixa el confinament. Se’n va a Torí i després a Roma. El mes de setembre comença la lluita clandestina. L’1 de novembre, amb les tres criatures, Natalia arriba a Roma. Es retroben. El 20 de novembre Leone és arrestat per la policia italiana. El traslladen a la secció alemanya de la presó de Regina Coeli. El 5 de febrer de 1944 Leone Ginzburg mor com a conseqüència de les tortures rebudes per la Gestapo a la presó. Tenia 34 anys. Tenia tres fills. I tenia, per davant, una vida de lluita, de lluita per la llibertat. Des del dia que el van arrestar fins al dia de la seva mort, Natalia no va veure el seu marit. Havien passat quatre mesos. Quatre.

leone_ginzburg
Poques hores abans de morir, la nit del 4 de febrer de 1944, des de la infermeria de Regina Coeli, Leone escriu una carta a la seva dona. Aquesta és, probablement la manera més estremidora d’entendre l’abast humà, intel·lectual i social d’un home com Leone Ginzburg, un ésser massa intel·ligent per a un país condemnat a mort i o l’anodinitat –que és sinònim de mort quan la missió de la vida nostra és el compromís de crear un país lliure– i és, també, la manera més atroç de comprovar els límits exterminadors del feixisme. Deixava orfes quatre éssers estimadíssims: la seva dona i els seus tres fills. Quatre. I tots els qui l’admiraven i l’admirarem.

Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944) va ser un intel·lectual antifeixista, militant del grup Justícia i Llibertat, director editorial i fundador, juntament amb el poeta i traductor Cesare Pavese i Giulio Einaudi, de la mítica casa editorial de Torí. Editorial on publicaria sempre Natalia Ginzburg i on treballaria, després de l’assassinat de Leone, la mateixa Natalia. Leone Ginzburg va reivindicar, al llarg de la seva breu però intensíssima vida, el caràcter radical de les seves preses de posició polítiques i culturals. A banda de publicar autors italians Natalia Ginzburg i Cesare Pavese escrivien novel·les a allí mateix, a l’oficina, en dues taules a tocar! el triumvirat d’Einaudi va creure des d’un primer moment en la tasca de fer créixer un corpus llibresc a còpia de traduccions –tots traduïen, tots, un del rus, l’altre de l’anglès– d’autors estrangers, per dur, així, una mica de llum a l’obscuritat d’un país oprimit.

natalia_and_leone_ginzburg
Ara que Club Editor acaba de publicar –en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba– la novel·la epistolar La ciutat i la casa (1984) –que, certament necessitava una nova versió després de la de Fina Figuerola publicada per Eumo Editorial el 1990– seguim amb les cartes. Perquè ara, tot seguit, amb una simple missiva, comprendrem, potser, qui ho sap, detalls de la vida d’unes persones fortament compromeses la tasca de les quals va ser determinant per a una societat que vivia en la tenebra. La lluita, les lluites, i l’amor, sempre l’amor. Leone, Natalia. I la literatura, un cop més, com a lluita, també. L’última carta fa així:

“Natalia estimada, amor meu,

Cada cop desitjo que no sigui aquesta l’última carta que t’escric, abans de la partença o en general; i avui també és així. Continua en mi, després de gairebé tot un dia, la feliç excitació que em dóna tenir notícies teves i la prova tangible que m’estimes. Aquesta excitació no l’ha pogut trencar ni tan sols la trobada inesperada d’avui. Els auspicis, doncs, són bons; però paciència. De totes maneres, si em deportessin no em busquis en cap cas. Fas molta falta als nens, sobretot a la petita.

I jo no tindria ni una hora de pau si et sabés exposada vés a saber per quant de temps a qualsevol perill, que aviat s’haurien d’acabar per a tu, i no pas augmentar desmesuradament. Sé de quin conhort em privo actuant d’aquesta manera; però fóra un conhort enverinat de por per tu i de remordiments amb els nens. D’altra banda, bé hem de desitjar que acabarem retrobant-nos, i moltes emocions es refaran i s’esponjaran en el record, i passaran a ser part d’un tot que esdevindrà suportable i coherent. Però parlem d’una altra cosa. D’una de les coses que més m’afligeixen, que és la facilitat amb què la gent del meu voltant (i algun cop jo mateix) perd la noció dels problemes generals davant del perill personal. Intentaré, doncs, no parlar-te de mi, sinó de tu. El meu desig és que normalitzis, de seguida que puguis, la teva existència; que treballis i escriguis i siguis útil als altres.

Aquests consells et semblaran simples i irritants; i en canvi són el millor fruit de la meva tendresa i del meu sentit de la responsabilitat. A través de la creació artística t’alliberaràs d’aquest excés de llàgrimes que et fan un nus a dins; a través de l’activitat social, la que sigui, estaràs a prop del món dels altres, i és que de vegades jo t’era l’únic pont per relacionar-t’hi. D’alguna manera, tenir els nens significarà per a tu una gran reserva de forces a disposició. Voldria que Andrea es recordés de mi, si no m’hagués de veure mai més. Penso en ells contínuament, però intento no persistir gaire en el pensar-hi per no caure en la melancolia. A tu no et foragito mai dels meus pensaments, perquè gairebé sempre tens un efecte vigoritzant sobre meu.

Reveure persones estimades, aquests dies, m’ha esverat enormement, com et pots imaginar. Ara sembla que la nostra existència es normalitzi, mentre esperem que canviï radicalment. Ho he de deixar aquí, perquè m’he posat a escriure’t massa tard refiant-me de la llum de la làmpada, que aquest vespre és particularment feble, tan forta que és de costum. Et seguiré escrivint a les fosques, sense rellegir el que escric. Amb tot l’embolic que tinc entre mans, em ve la comparació amb Tommaseo quan es queda cec. Jo, per sort, seré cec només fins demà al matí. Adéu, amor meu, tendresa meva. D’aquí a pocs dies serà el sisè aniversari del nostre casament. Com i on seré aquell dia? De quin humor estaràs tu?

He tornat a pensar, aquests últims temps, en la nostra vida en comú. L’únic enemic que tenim (he conclòs) era la meva por. Les vegades que a mi, per una raó o altra, m’assaltava la por, concentrava totes les meves forces a vèncer-la i a no ensorrar-me en el meu deure, i no em quedava cap altra forma de vitalitat. No és així? Quan ens retrobarem, jo ja m’hauré alliberat de la por i aquestes zones opaques hauran deixat d’existir en la nostra vida. Com t’arribo a estimar! Si et perdés, em voldria morir. (Aquesta també és una conclusió a la qual he arribat els últims temps.)

Però no et vull perdre, i no vull que tu et perdis si, pel que fos, jo em perdés. Dóna records i sigues agraïda amb totes aquelles persones que són bones i afectuoses amb tu: deuen ser moltes. Demana disculpes a la teva mare, i a tots els teus, de tot l’enrenou que els porta aquesta nostra família, tan nombrosa. Fes petons als nens. Us beneeixo a tots quatre, i us agraeixo que sigueu al món. T’estimo, et beso, amor meu. T’estimo amb totes les fibres del meu ésser. No pateixis gaire per mi. Imagina’t que sóc un presoner de guerra; que n’hi ha molts, sobretot en aquesta guerra; i la majoria tornaran. Esperem ser el major nombre, oi, Natalia?

Et beso encara i encara i encara. Tingues coratge.

Leone”

Afegir-hi res seria un altre crim. Que parli el silenci. I les vergonyes de la humanitat.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de Leone a Natalia Ginzburg: Meritxell Cucurella-Jorba

Anuncis

Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba

 


Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431
Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503


“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba


Manifest d’adéu · DELICADESES · art de tros

Des del dia primer que vaig trepitjar les Garrigues me’n vaig enamorar, perquè jo, ja em disculpareu, m’enamoro de la bellesa. Bellesa és un concepte molt ampli i relatiu que té a veure amb els ulls i amb els ulls del cor, amb els que miren i amb els que hi veuen, i amb els que beuen –amb be alta– el beuratge infinit d’un paisatge de mida humana. Absolutament trastocada i forana com sóc, en aquesta terra i en totes, vaig sentir el desig de fer algun acte creatiu i participatiu per celebrar el deliri d’aquest secà únic, per verge, per buit (és a dir, no ocupat), per endreçat, per silenciat i no explosionat. Creatiu, perquè mai he fet un pas que no sigui creatiu; i participatiu, perquè m’adonava que els autòctons no veien el que jo veia i calia, per tant, fer-los obrir de nou els ulls a allò que era de fet més seu que meu –ara ja no sé a quina banda estic jo. Va ser així com una tarda vam quedar a la Cafeteria Slàvia el lúcid periodista Miquel Andreu i una servidora i sobre tres o quatre tovallons de paper, d’aquells de tel de ceba, vam idear DELICADESES · art de tros. Corria l’any 2008.

IMG_3592                                                      Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La bellesa proporciona plaer a qui la contempla. És, per tant, una percepció subjectiva. Ara bé, si compartim totes aquestes subjectivitats tenim una comunió còsmica amb un moment de la nostra vida, evanescent, i amb la bellesa mateixa. I permeteu-me Joan Vinyoli: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Ningú, ni la memòria. Tan sols parcialment unes imatges, o unes imatges en moviment. Només en quedarà una sensació que voldríem no oblidar.

Gràcies a DELICADESES donaríem a beure, d’un sol glop, en una sola tarda, la bellesa del nostre entorn i la bellesa de les propostes artístiques que oferiríem una horeta llarga abans que el sol es pongués. Perquè som al ponent de Catalunya i ens pertoca de celebrar l’adéu al sol. I ho faríem en col·lectivitat, compartint la nostra solitud.

Delicadeses 2010_a la vall de Matxerri (Castelldans)_foto de Montserrat Cucurella-Jorba                                                       Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La importància del camí, del caminar, d’arribar amb els propis peus al lloc on calgui arribar, el que sigui, on sigui –des de les darreres edicions els espais d’actuació són sempre secrets, ningú no sap on va, i es deixa dur, endut potser per una poètica que ja és inherent al nostre tarannà. D’aquesta manera, la voluntat individual que es converteix en voluntat col·lectiva perquè fem camí amb totes les persones –aquelles “immenses minories” de què parla sempre el novel·lista i polític Miquel Àngel Estradé– que, vingudes d’arreu dels Països Catalans, han decidit deixar-se seduir per un tot que engloba art i territori i té denominació d’origen pròpia: art de tros.

Entenem l’art en el seu sentit ampli: creativitat, acció, respecte. Amb una voluntat de travessar més d’una disciplina. I respectem devotament qualsevol forma d’art i creativitat. Tot just per això, creiem que qualsevol creador ha de ser remunerat per la seva tasca artística, que no s’hi val a obviar la seva feina. Des de DELICADESES hem sempre vetllat perquè així fos, i si de vegades els artistes no han cobrat el que es mereixien és perquè no hem disposat de mitjans, perquè hi hagut institucions que creiem que ens haurien hagut d’ajudar crematísticament i, en canvi, ens han tancat la porta.

IMG_20150820_183035                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

D’altra banda, la pluralitat total de DELICADESES no ha permès que ningú s’ho pogués fer seu –des de cap trona s’han pogut penjar cap medalla– perquè no era de ningú i era de tothom, perquè cada any s’ha fet en un indret diferent d’un terme municipal d’un poble diferent de les Garrigues. Però qui està massa lligat al verb posseir no entén aquesta generositat, aquesta transversalitat, aquesta totalitat. “Hi ha moltes maneres de ser lloc”, que diu Perejaume. La dissidència és la nostra manera.

Amb DELICADESES hem volgut donar visibilitat a totes les varietats de paisatge –i, per tant, de potencialitat de bellesa– que ofereixen els paratges més recòndits del territori de les Garrigues. Hem hagut d’esquivar torres d’alta tensió, plaques solars, centrals eòliques, cimenteres construïdes enmig d’un no-res que no ens hauríem d’haver deixat prendre, carreteres, traçats de tren excessius, basses enmig del secà. Però, hem d’eliminar totes les torres d’alta tensió? Tots els molins? Les fàbriques? Les carreteres? Els rails? Els canals? No, només hem de gestionar-ho. Des d’aquí, des dels pobles, des de les persones. I hem de saber estimar el nostre territori en la seva puresa i defensar-lo des d’aquesta puresa pagesa que en un passat cada cop més llunyà era capaç de construir una espona (oh, meravella de pedra seca!) per plantar-hi potser només quatre ametllers.

P1000710_públic còpia                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

Si nosaltres no vetllem perquè tot aquest potencial d’industrialització i de pseudoeconomia no malmeti el nostre territori no ho farà ningú –mirem, si no, què van fer les homes i les dones del Priorat. Recuperar “el valor d’ús” i no permetre “el valor de canvi” –de què parla el geògraf Sergi Saladié. I l’art i la cultura, encara que immaterials, també són un valor d’ús. Dur a la terra nostra formes diverses de creativitat i enaltir l’arquitectura primigènia que són les cabanes i les parets de pedra seca és art i cultura. El nostre art i la nostra cultura. Per tant, és a les nostres mans, primer, adonar-nos-en i, després, actuar. Defensem la bellesa. Per nosaltres, pels nostres fills, pels fills dels nostres fills.

Des de LA FÀBRICA BELLA (entitat organitzadora, entre altres, de DELICADESES) així ho vam defensar des del minut zero. Ara “han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” –per dir-ho amb Vicent Andrés Estellés– i les persones que habiten aquests pobles de les Garrigues s’han deixat arravatar paratges en nom de no se sap què (progrés, potser). Amb tot, en aquests molts anys que han passat també ha crescut, encara que lentament, un interès pel territori i el paisatge i, de retruc, per la creativitat que s’hi podia contextualitzar.

3075497987_6754e9389e[1]                                                      Foto: © Francesc Gelonch

El desembre de l’any 2011 DELICADESES va guanyar el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya i l’any 2015 va ser seleccionat com un dels festivals més singulars dels PPCC i va formar part de la fira de projectes culturals CultSurfing que tingué lloc a la fàbrica de creació Fabra i Coats de Barcelona. Aquest 2016 La fàbrica bella ha col·laborat amb Lletraferits (La Pobla de Cèrvoles) i amb el festival Minipop (Tarragona). Estem molt orgullosos de la feina feta. Des del contrapoder, DELICADESES s’ha erigit silent com a patrimoni immaterial de les Garrigues.

Al llarg d’aquests anys han sigut moltes les propostes que han copiat la marca DELICADESES i, sense tenir la delicadesa de dir que sí, que certament, era còpia, han fet seva la nostra idea. I això cada cop està passant més a prop nostre, alhora que rebem nos inexplicables. Tot plegat ens duu a pensar que des de la marginalitat (oh, els marges, sempre els marges!) hem ideat un festival natural, lògic i ecològic, respectuós, enaltidor de la terra pròpia, motor d’art i cultura, de base (perquè el fem entre tots) i de resistència (perquè si ha tirat endavant ha sigut gràcies a la fe i a la tenacitat), singular i atípic sense fer gens de soroll. Ara marxem. Enguany durem a terme la darrera edició de DELICADESES · art de tros.

_MG_5242                                                      Foto: © Andrew Condon

El lema de DELICADESES de l’any passat deia “i les fulles ens seran llençol”. Perquè a la fi de tot, quan DELICADESES es mori, quan deixi de ser, quan també nosaltres ens morim, les fulles ens seran llençol. I entrarem en comunió amb la terra que ens ha dut a la lluita i a l’amor i que ara ens abraça com un llençol calent que un altre cos ens ha escalfat. I el llençol és una fulla. I el vent se l’endú, enllà de tots als possibles, allí on creixen les utopies –en el sentit estricte, de “societat perfecta”, i no pas com a “quimera, cosa irrealitzable”, tal com s’entén en el llenguatge comú. Sí: allí on creixen les utopies.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014                                                      Gràfica i tipografies: © Josep Patau / Text: © Meritxell Cucurella-Jorba

Però res no mor, reneix. “És estimant que lluitem”, resava el nostre lema del 2014. Perquè és cert. Perquè estimem. I és estimant que lluitem i és lluitant que estimem. Estimem el nostre silenci, el nostre aire pur, les papallones, les marietes, la ferotgia de l’espernallac, les pedres dels camins, la nostra pols, la nostra terra, el plor de la nostra terra, els tossals, aquest nostre paisatge, fet a mida humana. Perquè no és un paisatge diví, de proporcions que tenen a veure amb els déus, sinó humà, fet a la mida dels homes i les dones, per proporcionar plaer a homes i a dones. La bellesa i el plaer, que dèiem.

T'estalono l'ànima a cops de sentències                                                      Foto: © Oriol Cornudella

I torno ara a Perejaume tal com tornaré, final, a Vinyoli i a Rilke: “Concentrada en la feina d’existir, amb una simplicitat antiga i admirable, la vocació de la creixença és créixer.” Vam néixer per créixer, i morim per renéixer.

_MG_5255                                                       Foto: © Andrew Condon

Per tot això –i més, sempre més–, ara i des d’aquí, des d’aquest present que us comença a dir adéu, volem agrair amb un gràcies sense fi la complicitat rebuda, al llarg de tots aquests anys, per part del nostre públic i els nostres artistes. La construcció d’un públic és l’orgull més gran que podem tenir; parlem d’un públic real i també d’un estol de seguidors-en-la-distància, perquè tenim molts seguidors que mai no han estat a DELICADESES però que en la llunyania física i mental s’ho senten seu. Com seu s’ho han sentit sempre (he dit sempre i no exagero!) tots els poetes, pallassos, titellaires, malabaristes, trompetistes, arpistes, acordionistes, guitarristes, contrabaixistes, cantants, pintors, fotògrafs, escultors i altres artistes difícils de classificar que al llarg d’aquests anys han deixat fragments del seu art a DELICADESES. A uns i altres, gràcies!

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Rilke-Vinyoli

Ploraria. Ploraria com plora la pluja. Però no ploraré. Diré novament gràcies a Miquel Andreu, pels inicis; a la gent de l’Ateneu Popular Garriguenc, també pels inicis; a Josep Patau, per crear bellesa a través de cada lletra i cada cartell i superar-se sempre; a Pau Urgell, el nostre assessor de postes de sol; a Andrew Condon, per les fotos primeres i per tantes coses difícils de posar per escrit; a Eduard Batlle, còmplice en les darreres edicions; al Som, a Antaviana i a L’Olivera per ser-hi gairebé des del primer dia; als ajuntaments, entitats i empreses que han col·laborat amb nosaltres; a Josep Borrell, per fer-nos costat; a Oriol Cornudella, per molt, per tant; a Pruden Panadès, per l’entesa i els articles; als artistes, tots; i al públic, tot; i als noms que no escric, i així fins a l’infinit.

Meritxell Cucurella-Jorba
directora artística de DELICADESES · art de tros

5 postal Delicadeses