Category Archives: Escriptura, desitx i bellesa

Tots els colors del món

Una tarda de dissabte a l’hora foscant, a Ciutat de la Mallorca, un esteta ens va fer posar, enlluernat pels colors de les nostres pells i del nostre vestuari, una al costat de l’altra, per retratar-nos. El seu nom és Oriol Cornudella. Nosaltres, àvides d’aquella espurna de narcís vivaç i impulsiu, vam dir que sí. I vam riure, i per una estona, vam estar més juntes que mai. L’endemà, diumenge, recurrents pecadores de pecats petits, hi vam tornar. Els espectadors d’aquestes imatges podrien titllar-nos de banals, però rere aquestes cinc dones hi ha cinc poetes en cinc llengües diferents que recollim l’essència de cinc identitats ben diverses. Dones que lluitem per seguir sent éssers humans amb capacitat de decisió i de dissidència. Dones que lluitem perquè la poesia segueixi sent bandera del ser, del dir, de la llibertat.

Començant per l’esquerra, jo, Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, nascuda a Pierola (Anoia, Catalunya, el 1973) i com que queda malament que parli de mi seré objectiva. Fa vint anys que em dedico a l’apassionant joc de la poesia dita i escrita, he publicat set llibres de poemes, teatre, llibres infantils, i he traduït autors per mi admirats com els dramaturgs José Sanchis Sinisterra o Marco Palladini, poliescriptores i activistes polítiques com Natalia Ginzburg, o poetes-doll com Alda Merini. També m’he dedicat a la dinamitació cultural, amb l’(H)original, amb el festival (per)versos, les sessions de poesia i música improvisada PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), i DELICADESES · art de tros. He recitat arreu d’Europa i he guanyat més d’un premi.

Si algú t’acusa de lladre
sigui ver o no
et cobriré perquè
jo sóc tu
i entomaré l’insult l’indult tot
(…)

Al meu costat hi ha Fatemeh Ekhtessari, nascuda a l’Iran el 1986, poeta i activista cultural en llengua persa. La seva especialitat és el sonet postmodern, composicions actuals que segueixen els patrons tradicionals de la poesia persa, és a dir, mantenen mètrica i rima. Ha publicat dos poemaris i un assaig; tots tres, retallats per la censura. Els anys 2010 i 2013 el règim iranià la va detenir dos cops per la seva activitat poètica i cultural; el segon cop, però, va passar 38 dies a la presó i va ser alliberada sota fiança. El procés es va allargar i el 2015 va ser condemnada a 11 anys i mig de presó i a 99 fuetades, però es va escapar, va travessar il·legalment la frontera, primer fins a l’Iraq i després fins a Turquia. Va viure més d’un any a Turquia fins que, gràcies a l’ICORN (Xarxa Internacional de Ciutats Refugi), va arribar fins a Noruega, on des d’aleshores viu exiliada, lluny dels seus orígens i de la seva cultura.

Vull pressionar el cap contra la terra per combatre l’insomni
i sentir el teu crit en un fons blau.
Vull pressionar el cap contra tu i contra els meus recorda miserables…
(…)

Al costat de la Fatemeh hi ha Miriam Reyes, poeta en llengua espanyola nascuda a Ourense el 1974, que va viure part de la seva època de formació a la Universitat Central de Veneçuela i que actualment, i des de fa uns quants anys, viu a la ciutat de Barcelona. Amb el seu segon llibre de poemes, Bella durmiente (2004), va quedar finalista del XIX Premio de Poesía Hiperión. Present en un pila d’antologies, el seus darrers llibres són Haz lo que te digo (Bartleby, 2015), escrit entre finals de 2004 i 2012, entre Madrid, Barcelona i Ammán, i Prensado en frío (Malasangre, 2016). Ha compilat una antologia de poesia gallega contemporània: Punto de ebullición (2015). Sentir-la recitar és entrar en un món propi, inevitablement hipnòtic. Recita com si es digués cap endins, i ens atrapa, i no la podem obviar.

Te tengo todo marcado
como un yacimiento arqueológico.
No es extraer los restos de ti lo que persigo
-ruinas de una ciudad tallada en la arenisca-
lo que quiero es penetrarte
taladrar la piedra de tu cuerpo
y este sexo cóncavo de mujer
se vuelve inútil para mi deseo.
(…)

Al costat de la Miriam hi ha Kaloune, nascuda a l’illa de la Reunió l’any 1985. Ha begut de les fonts de cants tradicionals, sagrats i profans. Hereva d’una tradició fortament influïda per l’esclavitud, els ritmes de l’oceà Índic i una cultura pop internacional, la seva dicció i el seu cant són una mescla de pregària que connecta la seva ànima criolla amb la dels oients. El seu primer llibre és Séga Bondyé Galé (2010), però a aquesta dona val més sentir-la i deixar que us embruixi perquè és una dea àcrata i té allò que en el món del flamenc s’anomena duende; llegeixi’s en clau criolla, però.

Setena ànima, setena onada
Segona llum
Balls de carrer
El silenci de la dansa és amarg
(…)

Al costat de la Kaloune hi ha Leire Bilbao, nascuda a Ondarroa (Biscaia) el 1978. Va revolucionar el món dels bertsolaris, perquè és jove i és dona i té un talent sobrenatural per encadenar rima i sentit. Un bertsolari es dedica a compondre i cantar/improvisar versos en èuscar davant d’un públic. Algú dóna un tema, el bertsolari crea i el públic s’entusiasma. Que guanyi el millor. Ella guanya en qualitat, i en emoció! Ha escrit dos llibres de poemes (Ezkatak, 2006, i Scanner 2011) i infinitat de llibres per a nens i nenes. És Premi Euskadi de Literatura infantil i juvenil en èuscar.

De primer vaig oblidar el meu nom.
Després, vaig oblidar per a què emprava les mans,
per a què servien les paraules
i el significat exacte del dolor.
(…)

Aquestes cinc dones no tenim tots els colors del món, però l’adjectiu tot, que inevitablement tendeix a l’absolut, sempre ens agrada, als poetes, i fa que un títol tingui més força. Aquestes cinc dones senzillament tenim cinc colors del món, però farem que, per un moment, aquests cinc colors siguin sinònim de tot, de tots.

Tot això, però, va ser possible gràcies a la vintena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, el motor del qual és el poeta i explorador de l’impossible Biel Mesquida, marmessor incansable de totes les accepcions de la paraula llibertat. I acabem cridant fins a la sacietat: llibertat, آزادی, liberdade, libète, askatasuna…

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(La traducció del fragment de Fatemeh Ekhtessari és d’Azar; la traducció del fragment de Kaloune és de Toni Clapés; la traducció del fragment de Leire Bilbao és de Laia Noguera. Els podreu trobar el llibre que s’ha editat amb motiu del Festival, amb disseny de Pedro Oliver.)

 

Anuncis

Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer fora el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba

 


Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta

El 1940 el règim feixista confina, sense límit de temps, Leone Ginzburg –i de retruc, evidentment, la seva dona i els seus dos fills, Carlo i Andrea– a Pizzoli, un poblet de la regió dels Abruços. S’havien casat el 1938. Allí naixeria la seva filla Alessandra. El 1942 Natalia publica a Einaudi la seva primera novel·la, La strada que va in città, amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte.

El 26 de juliol de 1943 Leone deixa el confinament. Se’n va a Torí i després a Roma. El mes de setembre comença la lluita clandestina. L’1 de novembre, amb les tres criatures, Natalia arriba a Roma. Es retroben. El 20 de novembre Leone és arrestat per la policia italiana. El traslladen a la secció alemanya de la presó de Regina Coeli. El 5 de febrer de 1944 Leone Ginzburg mor com a conseqüència de les tortures rebudes per la Gestapo a la presó. Tenia 34 anys. Tenia tres fills. I tenia, per davant, una vida de lluita, de lluita per la llibertat. Des del dia que el van arrestar fins al dia de la seva mort, Natalia no va veure el seu marit. Havien passat quatre mesos. Quatre.

leone_ginzburg
Poques hores abans de morir, la nit del 4 de febrer de 1944, des de la infermeria de Regina Coeli, Leone escriu una carta a la seva dona. Aquesta és, probablement la manera més estremidora d’entendre l’abast humà, intel·lectual i social d’un home com Leone Ginzburg, un ésser massa intel·ligent per a un país condemnat a mort i o l’anodinitat –que és sinònim de mort quan la missió de la vida nostra és el compromís de crear un país lliure– i és, també, la manera més atroç de comprovar els límits exterminadors del feixisme. Deixava orfes quatre éssers estimadíssims: la seva dona i els seus tres fills. Quatre. I tots els qui l’admiraven i l’admirarem.

Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944) va ser un intel·lectual antifeixista, militant del grup Justícia i Llibertat, director editorial i fundador, juntament amb el poeta i traductor Cesare Pavese i Giulio Einaudi, de la mítica casa editorial de Torí. Editorial on publicaria sempre Natalia Ginzburg i on treballaria, després de l’assassinat de Leone, la mateixa Natalia. Leone Ginzburg va reivindicar, al llarg de la seva breu però intensíssima vida, el caràcter radical de les seves preses de posició polítiques i culturals. A banda de publicar autors italians Natalia Ginzburg i Cesare Pavese escrivien novel·les a allí mateix, a l’oficina, en dues taules a tocar! el triumvirat d’Einaudi va creure des d’un primer moment en la tasca de fer créixer un corpus llibresc a còpia de traduccions –tots traduïen, tots, un del rus, l’altre de l’anglès– d’autors estrangers, per dur, així, una mica de llum a l’obscuritat d’un país oprimit.

natalia_and_leone_ginzburg
Ara que Club Editor acaba de publicar –en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba– la novel·la epistolar La ciutat i la casa (1984) –que, certament necessitava una nova versió després de la de Fina Figuerola publicada per Eumo Editorial el 1990– seguim amb les cartes. Perquè ara, tot seguit, amb una simple missiva, comprendrem, potser, qui ho sap, detalls de la vida d’unes persones fortament compromeses la tasca de les quals va ser determinant per a una societat que vivia en la tenebra. La lluita, les lluites, i l’amor, sempre l’amor. Leone, Natalia. I la literatura, un cop més, com a lluita, també. L’última carta fa així:

“Natalia estimada, amor meu,

Cada cop desitjo que no sigui aquesta l’última carta que t’escric, abans de la partença o en general; i avui també és així. Continua en mi, després de gairebé tot un dia, la feliç excitació que em dóna tenir notícies teves i la prova tangible que m’estimes. Aquesta excitació no l’ha pogut trencar ni tan sols la trobada inesperada d’avui. Els auspicis, doncs, són bons; però paciència. De totes maneres, si em deportessin no em busquis en cap cas. Fas molta falta als nens, sobretot a la petita.

I jo no tindria ni una hora de pau si et sabés exposada vés a saber per quant de temps a qualsevol perill, que aviat s’haurien d’acabar per a tu, i no pas augmentar desmesuradament. Sé de quin conhort em privo actuant d’aquesta manera; però fóra un conhort enverinat de por per tu i de remordiments amb els nens. D’altra banda, bé hem de desitjar que acabarem retrobant-nos, i moltes emocions es refaran i s’esponjaran en el record, i passaran a ser part d’un tot que esdevindrà suportable i coherent. Però parlem d’una altra cosa. D’una de les coses que més m’afligeixen, que és la facilitat amb què la gent del meu voltant (i algun cop jo mateix) perd la noció dels problemes generals davant del perill personal. Intentaré, doncs, no parlar-te de mi, sinó de tu. El meu desig és que normalitzis, de seguida que puguis, la teva existència; que treballis i escriguis i siguis útil als altres.

Aquests consells et semblaran simples i irritants; i en canvi són el millor fruit de la meva tendresa i del meu sentit de la responsabilitat. A través de la creació artística t’alliberaràs d’aquest excés de llàgrimes que et fan un nus a dins; a través de l’activitat social, la que sigui, estaràs a prop del món dels altres, i és que de vegades jo t’era l’únic pont per relacionar-t’hi. D’alguna manera, tenir els nens significarà per a tu una gran reserva de forces a disposició. Voldria que Andrea es recordés de mi, si no m’hagués de veure mai més. Penso en ells contínuament, però intento no persistir gaire en el pensar-hi per no caure en la melancolia. A tu no et foragito mai dels meus pensaments, perquè gairebé sempre tens un efecte vigoritzant sobre meu.

Reveure persones estimades, aquests dies, m’ha esverat enormement, com et pots imaginar. Ara sembla que la nostra existència es normalitzi, mentre esperem que canviï radicalment. Ho he de deixar aquí, perquè m’he posat a escriure’t massa tard refiant-me de la llum de la làmpada, que aquest vespre és particularment feble, tan forta que és de costum. Et seguiré escrivint a les fosques, sense rellegir el que escric. Amb tot l’embolic que tinc entre mans, em ve la comparació amb Tommaseo quan es queda cec. Jo, per sort, seré cec només fins demà al matí. Adéu, amor meu, tendresa meva. D’aquí a pocs dies serà el sisè aniversari del nostre casament. Com i on seré aquell dia? De quin humor estaràs tu?

He tornat a pensar, aquests últims temps, en la nostra vida en comú. L’únic enemic que tenim (he conclòs) era la meva por. Les vegades que a mi, per una raó o altra, m’assaltava la por, concentrava totes les meves forces a vèncer-la i a no ensorrar-me en el meu deure, i no em quedava cap altra forma de vitalitat. No és així? Quan ens retrobarem, jo ja m’hauré alliberat de la por i aquestes zones opaques hauran deixat d’existir en la nostra vida. Com t’arribo a estimar! Si et perdés, em voldria morir. (Aquesta també és una conclusió a la qual he arribat els últims temps.)

Però no et vull perdre, i no vull que tu et perdis si, pel que fos, jo em perdés. Dóna records i sigues agraïda amb totes aquelles persones que són bones i afectuoses amb tu: deuen ser moltes. Demana disculpes a la teva mare, i a tots els teus, de tot l’enrenou que els porta aquesta nostra família, tan nombrosa. Fes petons als nens. Us beneeixo a tots quatre, i us agraeixo que sigueu al món. T’estimo, et beso, amor meu. T’estimo amb totes les fibres del meu ésser. No pateixis gaire per mi. Imagina’t que sóc un presoner de guerra; que n’hi ha molts, sobretot en aquesta guerra; i la majoria tornaran. Esperem ser el major nombre, oi, Natalia?

Et beso encara i encara i encara. Tingues coratge.

Leone”

Afegir-hi res seria un altre crim. Que parli el silenci. I les vergonyes de la humanitat.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de Leone a Natalia Ginzburg: Meritxell Cucurella-Jorba


Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba

 


Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431
Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503