Tag Archives: Catalunya

Rudolf Häsler: polifacètic, indeturable, inconformista i cert

«Si las cosas… que uno quiere… se pudieran alcanzar… tú me quisieras lo mismo… que veinte años atrás…». Tots l’hem cantada, vint cops o més. Tots l’hem ballada, vint cops o més. La lletra d’aquest brutal bolero és de la cantant, guitarrista i compositora cubana María Teresa Vera (Yaguajay, 1895 – L’Havana, 1965). Es va fer molt i molt popular amb el discàs de Buena Vista Social Club, on la canta meravellosament bé Omara Portuondo (L’Havana, 1930). Doncs aquesta cançó va recorrent el documental d’Enrique Ros que La 2, a través de la sèrie Imprescindibles, dedica a la vida i l’obra del pintor Rudolf Häsler.


Rudolf Häsler va néixer el 29 de juliol de 1927 a Interlaken (Suïssa) i el 16 de gener de 1999 va morir a Sant Cugat del Vallès. Entre una data i una altra, Rudolf es va formar, va pintar moltíssim, va viatjar més-que-moltíssim, va treballar per la col·lectivitat –l’única època de la seva vida en què va arraconar la pintura–, es va enamorar de Lola Soler a Granada, va anar de viatge de noces a la terra natal de la seva estimada, Cuba, on va fundar una família ramificada en quatre fills i va exercir de director nacional d’artesania durant el primer govern de Fidel Castro fins que els seus companys el van condemnar injustament: judici sumari. No hi havia proves contra Rudolf Häsler, però, o sigui que el van haver d’absoldre. (Aquí el meu cap i el meu cor fan un salt dels que fan mal fins a un altre documental també de la sèrie Imprescindibles dedicat a María Casares: quan el pare, Santiago Casares Quiroga, havia proclamat la Segona República espanyola i tothom l’aplaudia va dir a la filla: recorda-ho bé, els que ara m’aplaudeixen un dia m’acusaran.) Per pensar-hi; de casos com aquest n’hi ha molts, en la història.

En el moment en què Lola Soler de Häsler explica el dia del judici al documental ens estremim. Quan m’ho explica Rodolfo, el fill gran, que devia tenir sis anyets, em diu que els seus progenitors no li van dir gaire res, que ell era petit –era quasi llavor–, però em diu que recorda que a partir d’aleshores el pare era sempre a casa: havia deixat de treballar per la col·lectivitat per pintar i treballar per la seva petita gran col·lectivitat que era la família. Els quatre fills del matrimoni es dediquen a activitats artístiques, poeta el gran, Rodolfo; pintor el segon, Alejandro; escultor el tercer, Hansi; i cantant lírica la petita, Ana. «Nunca la obra de arte (como cualquier otra obra) será más grande que el hombre que la crea», paraula de Häsler, que recull el catàleg d’una exposició que l’estiu del 1998, un any abans de la seva mort –aix!–, es va fer al claustre del monestir de Sant Cugat.

En l’època cubana de després de –l’anacolut per evitar l’eufemisme–, Häsler va abraçar el cubisme. És aleshores quan pinta quadres d’un colorisme extrem que són una joia compositiva i que al meu parer contenen una espurna que esclataria en l’hiperrealisme que desenvoluparia més endavant: una manera de mirar que mostra sempre la part d’un tot, d’un tot per força incomplet, com la vida mateixa. I sí, Rudolf Häsler ha estat emmarcat dins de l’hiperrealisme, però ell és un renaixentista sense època que defuig etiquetes i modes i senzillament pinta el que vol. És lliure, toca llibertat. La composició del seu retrat real talla sempre el marc lliurement, focalitza sempre el detall lliurement, tria sempre la llum lliurement, i l’aguditza quan cal, com vol, amb una força encegadora –Bar Catalunya (1988) o Dones de Ksar Kebir (1997), per posar només dos exemples. És lliure, toca llibertat, i l’encomana. En paraules seves: «Nadie nos da la libertad, la tenemos que tomar.»


El documental és també el retrat plural d’una família unida a través d’una història de vida que es ramifica en moltes vides més. Pura harmonia, aquí, però. Penseu en el visceral documental El desencanto, de Jaime Chávarri, de 1976, protagonitzat per la vídua i els tres fills del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), Felicidad Blanc i Juan Luis, Leopoldo María i Michi Panero però a la inversa. Si els Panero es tiren els plats pel cap, els Häsler desprenen una felicitat amerada d’un temps sense temps gairebé tangible.

Una altra de les protagonistes absolutes del documental és la casa, la casa on han viscut sempre, des que van arribar a Catalunya i es van instal·lar a Sant Cugat, i que és obra de l’arquitecte Francesc Ferriol Carreras, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Una casa modernista envoltada de jardí i de finestres que donen al jardí. L’arquitectura de les cases on vivim també marca la nostra vida. Les cases on hem viscut marquen la nostra vida, les nostres moltes vides. (He escrit i he pensat molt sobre la idea de casa a propòsit dels meus treballs al voltant de Natalia Ginzburg, que lligo amb la Rodoreda, amb la Duras, amb tantes coses, amb tantes cases; i en parlem sovint amb ma germana la Montserrat, arquitecta.)

El documental enfoca un personatge fascinant, apassionat, idealista, polifacètic, indeturable, inconformista i cert. És el retrat d’un artista injustament oblidat, com tants, per desgràcia. (Penseu-hi, penseu-hi, quan aneu a una exposició de Lita Cabellut i us sembli bona la seva obra –de màrqueting, eh.) El retrat d’un home poc convencional, i la nostra societat, també per desgràcia, sol atorgar el triomf i l’èxit a la convenció. Però ¿què és l’èxit…? O ¿què és l’èxit en el cas de Häsler i de molts esperits lliures…? ¿La felicitat? ¿La coherència? ¿El ple gaudi d’una vida plena? La resposta la trobareu al final del documental a ritme de bolero. Mireu-lo, compartiu-lo, ploreu-lo, aplaudiu-lo, ara que teniu temps, avui que és Pasqua i no podrem anar a cantar caramelles.

(Només estarà disponible al web de RTVE fins al 20 d’abril de 2020.)

M’hauria agradat conèixer Rudolf Häsler, la veritat. Però he arribat tard. Tinc la sort de de conèixer un dels seus fills, Rodolfo Häsler –també molt amic d’altres amics, Maria Antònia Massanet, Margarida Moragues, Biel Mesquida, Miriam Reyes, molts més. El Rodolfo és un amor de criatura, pur, sincer, respectuós, intel·ligent, irònic –la ironia, de fet, és sinònim d’intel·ligència. Em sento afortunada de tenir un amic així, que definiré amb un tros de poema seu: un amic que és «una gota brillante / capaz de activar la inteligencia y dejarte vivir, / prendido en un sueño, sin fin, así mismo, sin fin». I ballaré. Ballaré per celebrar-ho dins d’un bolero sense fi.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx


Va de festivals: és estimant que lluitem i és lluitant que estimem

He sigut feliç aquest estiu sent còmplice d’uns quants festivals musicals. Sí, enguany només he assistit a festivals de música. Hi ha anys que només assisteixo a festivals d’arts escèniques o anys en què només assisteixo a festivals de poesia. O de tot. Va com va. La qüestió és que vagi. Que la cosa sigui una realitat.

IMG_20150912_013301

Una realitat que tots contribuïm a fer possible. Perquè m’ha agradat, i molt, pagant la meva entrada o senzillament anant-hi, haver posat el meu petitíssim granet de sorra en l’engranatge d’intel·ligència, criteri, temps i logístiques molt diverses que fan possible que un festival somniat deixi de ser un somni.

Un somni que fan viu un col·lectiu de persones que treballen molts mesos, setmanes, dies i hores prèvies a l’aixecada de teló del festival per vetllar que tot vagi tal com ells han projectat que hagi d’anar. Un col·lectiu de persones que hores, dies, setmanes i mesos després del final del festival encara hi continuaran treballant.

“Lavorare stanca” (C. Pavese dixit). I després del treball toca el sou. I tan legítim és que cobri un treballador d’un banc com un cantant que diu el que pensa sense embuts en les seves cançons. I podríem seguir. L’amor a l’art té una vigència breu. La professionalitat té un preu.IMG_20150913_005826

Un preu, sí. I hem de deixar que el preu de les coses ens el marquin des de dalt o des de polítiques subvencionadores que l’únic que fan és idiotitzar-nos i fer-nos ser víctimes de burocràcies esgotadores.

Esgotador és treballar sense sou, o amb un sou misèrrim. Però sapiguem que això no hauria de ser així, que les idees, la gestió i la immaterialitat intel·lectual tenen un preu. No cal que sigui un preu altíssim, però sí que cal que sigui digne.

I tots hem fet coses per amor a l’art, i amb tot també ens agrada contribuir, com sigui, a ser part espectadora d’un engranatge que té a veure amb la gestió de la cultura, o amb la gestió de la bellesa. Perquè cultura i bellesa són sinònims de música, d’art plàstic, d’arts escèniques, de poesia, d’escriptura, d’exaltació del jo a través del tu.

IMG_20150820_172755

I aquest estiu, des d’en fa set, hem tornat a posar en marxa, juntament amb altres persones (M. Andreu, E. Batlle, i moltes més), la maquinària per fer rutllar “al salvatge oest de Catalunya” (R. Usall dixit), “en una frontera on la mentida no hi té lloc” (D. Esterri dixit), el festivalet desconegut més famós dels Països Catalans: Delicadeses · art de tros. Delicadeses, “el festival d’arts d’intempèrie que s’harmonitza amb el sol de capvespre i que pot recordar els teatres antics, construïts amb pedres, a cel obert, en els millors llocs” (P. Panadès dixit). Una proposta singular que a dia d’avui tothom s’ha fet seva i que es fa possible a través de petites aportacions econòmiques o en espècies d’institucions, entitats o empreses i a través dels donatius que fa el públic assistent. Ens agrada dir que és un festival de base, que es construeix des de la gent, des de la terra seca, des de la terra seca que s’humiteja amb l’amor dels espectadors.

Perquè ja ho dèiem amb el lema de l’any passat: “És estimant que lluitem.” (Disseny gràfic de Josep Patau i text del dígraf del desitx.) Un lema que de seguida vam veure que es podia entregirar i convertir en: “És lluitant que estimen.” I tothom el va estimar, aquest lema, aquest missatge. Tant, que el cap de llista de la CUP per Tarragona (S. Saladié) el va llançar als quatre vents, des de Badalona, en l’acte de final de campanya d’unes eleccions que ens han de dur a governar-nos (CUP dixit).

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

No vaig poder anar a Badalona i vaig sentir-ho des de casa, i vaig riure, i vaig plorar, i vaig pensar que allò que havia pensat i escrit ara ja no era meu, ara és de tothom que estima lluitant i de tothom que lluita estimant.

Aleshores vaig córrer cap al lema de Delicadeses d’enguany: “I les fulles ens seran llençol.” I vaig tornar a riure, i no vaig plorar. Vaig pensar en una cançó de Senior i el cor brutal que és una versió de “Here comes the sun again”, del cantautor americà M. Ward, i que Landete-l’aureolat ha versionat com “les fulles dels arbres criden el teu nom”… El sol que surt i el sol que es pon i els noms.

IMG_20150820_183035

El teu nom. El meu nom. Els noms de les coses. Tot té un nom, o l’hi busquem. I cada cosa té una autoria: un vers, una cançó, un grup de música, un festival. I dic Vida Festival, i dic Estival, i dic Altaveu, i dic Delicadeses, i dic art de tros. I dic Senior i el cor brutal, i dic Nacho Vegas, i dic Pau Vallvé, i dic The Gramophone All Stars, i dic Roger Mas, i dic M. Ward, i dic Howe Gelb. I dic “La bomba de plaer” o “L’illa dels covards” o “Ausiàs Marx”. I dic el meu nom, també. I callo.

(Les fotos les he fetes jo, per això no n’indico ja l’autoria.)