Tag Archives: llavors

Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)