Tag Archives: música

LE PEDÍ QUE NO LO HICIERA

«

Octavio Paz habló –léase escribió– en más de una ocasión del poder creciente de un medio como la televisión o, extrapolando el formato, del poder creciente del audiovisual. Decía: «La televisión tiene dos posibilidades. La primera: acentuar y fortalecer la incomunicación, por ejemplo, cuando magnifica la autoridad y hace del Jefe una divinidad que habla pero no escucha. Asimismo, la televisión puede hacer posible el diálogo social reflejando la pluralidad social, sin excluir dos elementos esenciales de la democracia moderna: la libre crítica y el respeto de las minorías». Y pregunto dónde hay qué firmar; pero nada, nadie responde.

Cámara en mano se tiene, cual dios humano, el poder de mostrar –o fingir que se muestra– la realidad, la ficción, cualquier ficción con apariencia de realidad o cualquier realidad que nos llega tan sin filtros que nos ataca en forma de ficción. Olvidémonos de límites y centrémonos en poesía, porque yo he venido hoy a hablar –léase escribir– de poesía. La poesía también tendría, para Paz, una gran plataforma donde expandirse, donde expandir, en todos los rincones del planeta, su oralidad. Pues la poesía es, ante todo, palabra que habla. Pero seamos sinceros, no abundan programas de televisión dedicados a la poesía. Qué pena, me digo, subirían las audiencias, de esto estoy más que seguro, porque nuestros hombres y mujeres no pueden vivir sin poesía.

Les voy a presentar a una poeta catalana que, como tantos hombres y mujeres, no puede vivir sin poesía. Lo suyo es de manual y lo mío, al verla, también; aunque –¡qué pecado!– la vi a través del filtro, la barrera, el límite de una grabación. El enlace me lo pasó un contrabandista de rarezas videográficas de menos de cien likes –cosas del Youtube. Voy.

https://www.youtube.com/watch?v=_GgsmKIrNkg

Pasa más de un minuto de los trece que tiene sin que nada suceda. Iba ya a tocar pausa, a parar, a abandonar, cuando escuché «imposible es el amor puro con tanta contaminación sentimental». Viví algunos años en Cataluña y aunque no hablo el catalán ni en la intimidad, algo entiendo.

El vídeo avanza, creciente, como creciente avanza la música, evocativa, mística, de las que me gustan para ilustrar mis conflictos interiores –Toni Trashtorno. La poeta me mira en unos primeros planos de pánico. Sí, señores, sí: me aterrorizan estos primerisimos donde la fuerza de su mirada está tan cerca que me rompe, me rompe. Por suerte me relajo con los planos medios y los generales, donde se vislumbra el vacío de un espacio que es aquí metáfora del espacio del alma: hueco, eco de ser «o todo o nada». Evidentemente, estamos ante una creación low cost que en lugar de grabarse, como debería, con tres cámaras, se ha grabado sólo con una, quizá repitiendo tres o más veces la grabación –bendita locura. Estamos ante un producto imperfecto y sin embargo bello en su imperfección. Los planos y el encadenado de los mismos son un acierto –Xavier Gil–, pues nos muestran poesía cosificada, que sale del encuadre, que no muestra siempre su rostro más amable, que se mueve, se mueve –«…si muove!». Porque poesía es libro y es voz, es silencio y estridencia, pero también desgarro sin filtros, rebelión contra uno mismo, tantas tantas cosas.

*

Estaba yo hace unos días en Barcelona –cosas de nuestros mundos– cuando aterricé en un acto literario no porque quisiera sino porque un amigo –uno de los mejores libreros de la ciudad condal– me invitó. Fui. Nos encontramos y compartimos más tiempo del que se suele compartir en este tipo de eventos. Estábamos los dos en la zona de fumadores cuando se le acercó riendo escandalosamente una chica de pelo corto con el cuello escondido tras una gran bufanda de grandes flores; se abrazaron, se rieron, se quedó, se encendió un cigarrillo y se sumó a nuestras banalidades. Nos reímos los tres. Luego se fue arguyendo no sé qué. Le pregunté a mi amigo quién era. «Una traductora», me dijo; «traductora y poeta», continuó; «se llama Meritxell Cucurella-Jorba, pero su nombre artístico es…», seguía mi amigo, pero yo ya no le escuchaba. Me confesé. Mi amigo iba a buscarla para presentármela, pues no nos habíamos presentado. Le pedí que no lo hiciera y en un instante que hice eterno evoqué a Jorge Luis Borges:

Yo querría que este momento durara siempre murmuré.

Siempre es una palabra que no está permitida a los hombres afirmó Ulrica y, para aminorar el énfasis, me pidió que le repitiera mi nombre, que no había oído bien.

»

Informa
Jorge Jaime García desde “Zetadezorro”
un fanzine no apto para tod@s


Pinyana o la gesta de la festa o l’última que tanqui la tanca

(De coses senzilles i maques perquè sí II)

Avui que és u d’agost n’hi ha que marxeu de vacances i n’hi ha que ens quedem a fer guàrdia, a mirar des del mirador si el foc esclata o no. Avui que és u d’agost faltaran deu dies per a LA GESTA DE LA FESTA, que és i serà una festa-festival d’un sol dia que tindrà lloc l’11 d’agost de 2018 a la localitat de Pinyana, a l’Alta Ribagorça, a l’extrem, al llindar.

Anirà així, la cosa:

11.00 h · ens trobarem, ens torbarem i marcarem lo bestiar per al dinar
12.15 h · QUASI SERENOR · Maria Mora, ballarina + Rafael Esteve, contrabaixista
13.00 h · horeta del vermut
13.15 h · PARAULA-FOC · amb els poetes Amat Baró + Meritxell Cucurella-Jorba
13.45 h · micro obert
14.15 h · dinar (cal haver comprat el tiquet)
15.30 h · horeta de la sobretaula
15.45 h · inici d’unes quantes partides intergeneracionals i simultànies de dòmino i cartes
16.15 h · qui sap si poemes a cau d’orella imprevistos i gens altisonants
17.00 h · rifa
18.00 h · A BALLAR! · amb RIBATÒNICS: Lluís Florit, Jesús Porte, Iolanda Ferran, Esperança Florit, Eric Baudu, Olga Tous i Catalina Ballarín
20.00 h · adéu amb accent

Si voleu venir cal que confirmeu la vostra assistència als telèfons 629 11 52 18 – 669 10 46 88. Sobretot, eh! Preu entrada + dinar: 20 € adults i 10 € nens.

I ara un decàleg que no arribarà a deu perquè som lleugerament àcrates i perquè n’hi haurà prou amb menys.

u
Som humils, som gentils. Aquesta festa es fa amb un pressupost baixíssim, per això necessitem que hi col·laboreu. Gràcies per endavant, estimats. Feu gasto, el dia que vingueu. Ompliu les guardioles. Veniu a dinar (però no sense avisar, eh!). Ajudeu-nos a fer difusió de la gesta de la festa des d’ara mateix. Feu-la vostra, la festa. I deixeu-vos dur. I feu allò que us sembli que toqui fer a cada moment (aplaudir, riure, estar-vos quiets, ballar, parar i desparar taules). Autogestió. Independència. Llibertat. Totes les revoltes són a l’arrel. I amunt els cors!

dos
Comptem amb una aportació mínima i tanmateix necessària dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També comptem amb la complicitat de la Diputació de Lleida, que s’ha fet càrrec de la impressió dels programes. A ells, gràcies. Després d’això no tenim res més. ¿Entesos?

tres
Crear un festival amb tantes estones per trobar-nos i torbar-nos és una declaració d’intencions. Avui per avui, en una època falsament hipercomunicada que només ens duu al buit i la solitud, la gesta és la trobada. La trobada és la festa, on prevaldrà el tu-jo-nosatres, el fet que tu t’emocionis amb mi i jo m’emocioni amb tu i tots amb totes. Omplir el buit del paisatge i del paisatge de l’ànima. L’art i la natura i la natura i l’art. I que els més grans ensenyin a jugar cartes i al dòmino als més joves, i que els més joves cridin als quatre vents els seus poemes nous-novíssims perquè els ben sentin els més grans! I que la rifa ens toqui a tots! I que la dansa de la Maria Mora i el Rafael Esteve ens parli des d’un llenguatge no evident! I que els versos de l’Amat Baró i una servidora se’ns tatuïn invisibles! I que la música dels Ribatònics faci que ens oblidem per un moment de les penes fondes i exalcem, ballant, l’alegria més vivaç! I que Papasseit ens faci sempre sempre sempre més lliures i que Foix ens recordi “i, enmig d’orats i savis, raonar”!

quatre
Aquesta festa no existiria sense dos precedents clars. D’una banda, la Festa Major de Pinyana, que va tenir lloc de 1990 fins a 2014, i que es va dur a terme gràcies a la tenacitat de la Dolors Ciutat. De l’altra, Delicadeses · art de tros, que va tenir lloc a la comarca de les Garrigues de 2008 fins a 2016, un festival-meravella orquestrat per la Meritxell Cucurella-Jorba (el segon cognom em fa fallar la rima). Incorporem al nostre equip el neguit i la lletraferidesa de la Teresa Ibars. I ja hi som totes. Només falteu vosaltres. Perquè sense vosaltres no hi ha gesta, no hi ha festa.

cinc
I sempre imparells, acabo amb el nostre lema:

 

L’ÚLTIMA QUE TANQUI LA TANCA

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx


El teatre i la paraula: els caramels ens fan malbé les dents?

L’any 1972 la cantant Mina estrenava, amb l’actor Alberto Lupo, una cançó dramatitzada que faria furor en els anys a venir i fins als nostres dies. Hi deixava anar els infinits matisos de la seva veuassa, la desmesura feta comèdia d’un ulls pintats amb un negre excessiu i lleugers i continuats moviments de cap fets amb un cert menyspreu. Dos rostres en blanc i negre per dir aquest diàleg cantat que són paraules i molt més que paraules. Música? Poesia? Teatre?

“Caramelle no ne volgio più”, diu Mina, esgotada. Tot plegat, un feliç punt de partença per a un article que serà un enfilall de preguntes. De caramels tampoc en volem.

Era també l’any 1972 quan l’immens i incommensurable Samuel Beckett va escriure un breu monòleg per a una boca que parla que porta per títol “Not I” (“Pas moi”). Un fons negre per a una boca que parla mentre no actua: diu. Un algú que va dient que no és pas ella, la veu que parla, la protagonista de la història que explica. Una veu que no té sexe, o els té tots dos, que crida i torna a cridar i ens interpel·la alhora que s’interpel·la en un anar i venir constant pel seu dir-se i el seu dir-nos a una velocitat impossible de seguir per a una ànima que busca lentament un què, un com i un quan en l’ara de la recepció. Esquizofrènia? Translació dels equilibris que pot fer una ment per tots els racons del seu pensament? Teatre només de la veu? Només de la paraula? Una nova forma de? Deixar oberta la possibilitat que un text escrit per ser executat en un teatre es pugui obrir a altres formats, com, en aquest cas, el televisiu o cinematogràfic? I on l’hem deixat aquell teatre només de la veu, només de la paraula, que era el teatre radiofònic?

Als anys 70 es va viure a Catalunya una eclosió del teatre de cos i de carrer en contraposició oberta al teatre de text i associat a uns espais d’exhibició concrets. Es vivia en un context de prohibició lingüística i les seves eren unes propostes per a un veritable teatre independent que s’autogestionava, treballava en equip i incorporava noves disciplines artístiques al llenguatge teatral. Un tipus que creació que teòricament volia obviar les subvencions, ¿per què obviar-les era la manera més legítima per dur a terme una revolta teatral i existencial alhora o bé perquè aleshores com ara ja érem uns quants els qui pensaven i pensem que la política de subvencions idiotitza la cultura? Amb o sense ajuda econòmica vinguda de fora, ¿calia cremar totes les dramatúrgies o les dramatúrgies a partir d’aleshores havien de créixer lluny d’un text susceptible de ser convertit en literatura? Cada època fa foc nou de l’època anterior? Anàvem tard? Anàvem massa d’hora? El context polític i per tant cultural que es vivia a Catalunya als anys setanta només permetia revoltes, teatrals i no només teatrals? Nous espais de representació? Nous públics? Noves formes escèniques? Seríem on som si no ens hagués precedit en la nostra tradició aquest teatre independent que es va dir Els Joglars, Els Comediants i Dagoll Dagom o La Cubana i La Fura dels Baus? Totes aquestes (i altres) companyies van venir per quedar-se i van tenir fills, i aquests fills, legítims o no, ¿són els artífexs de les noves novíssimes formes teatrals? Qui són? On són?

GEC18973_FOTOTECA13294

El programa Tria33 va emetre recentment un reportatge que portava per títol “Què seria de l’aigua sense els límits del got?” dedicat a les noves formes teatrals i als qui, segons ells, són els renovadors del teatre català. Es diuen Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, Insectotròpics, Kamchatka o Companyia Roger Bernat. Un molt bon documental televisiu escrit i dirigit per Júlia Bertran on s’utilitza l’aigua com a metàfora i l’excés com a invitació a la rebel·lió. Una piscina plena d’esquerdes i una dona grassa (l’actiu Itziar Castro) que s’hi vol banyar amb banyador i s’hi repensa i se’l treu mentre sentim en off la veu falsament innòcua d’un trencador com Roger Bernat: “Jo crec que l’art ha de generar un abisme entre allò que s’explica i l’espectador.” I tot s’esquitxa d’aigua, els gots, els llibres, les pomes, el pecat.

1445596884966

Àlex Serrano diu que trasllada a l’escena la virtualitat i la fragmentació del seu dia a dia. Internet, vídeo, música, realitat no complaent. Són “les noves formes d’entendre la construcció del discurs escènic”, diu Xavier Albertí, visionari director del TNC. Amb aquests nous materials de partença, oblidem ja per sempre el text dramàtic i/o la concreció del text? Juguem amb l’atzar? Amb l’abstracció del moviment? Dubtem de tot i de la peça mateixa? I superat l’estat del m’agrada-no-m’agrada, ¿arribem al m’interessa-no-m’interessa perquè qüestiona-no-qüestiona? O potser no cal qüestionar-se res sinó sentir-ho, però no des de la nostra parcel·la més intel·lectual, sinó des de l’estómac. Com és que el 75-90% de l’activitat de moltes d’aquestes companyies teatrals es desenvolupa lluny de les nostres fronteres? Estigma etern de polítiques conservadores? Encara polítiques conservadores? On és l’error? Qui el perpetua, aquest error? Una mala gestió cultural des de la base, des de l’escola i, per tant, des de la societat? Qui la genera la desconfiança cap a tot allò que és innovador i trencador? Els creadors? Els espais d’exhibició, siguin teatres o no? O el públic mateix? El públic vol veure propostes innovadores i trencadores o prefereix seguir instal·lat en la seva comoditat de no qüestionar-se res i anar a veure allò que ja sabia que voldria anar a veure, des d’un anquilosament mental total?

publico-tnc-2

“Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario”, són paraules del dramaturg i poeta Federico García Lorca que fan referència a El público, una de les peces que van flirtejar amb el surrealisme i que s’emmarcaria en el teatre impossible si és que realment existeix un teatre impossible. Va escriure aquest text entre 1929 i 1930, segurament entre Nova York i L’Havana. Lorca no va mai veure aquesta obra seva estrenada, però el seu text va quedar escrit, i des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat directors d’arreu han gosat jugar al joc de portar-la a escena. Ara mateix, i sense anar més lluny, Àlex Rigola al TNC. Si Lorca no hagués cregut, malgrat la difidència que en el fons sentia envers els temes i les formes del seu text (tenint en compte el context social del moment), en la força de la paraula i, per tant, no hagués posat per escrit la seva criatura dramàtica, avui no podríem seguir representant-la. “El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera”, segons Lorca. Però perquè aquesta poesia es pugui aixecar del llibre fa falta el llibre, ¿o tornarem a voler obviar el teatre entès com a literatura dramàtica? I obviarem, així, l’encomiable i romàtica tasca de qui hi ha cregut i de la creença n’ha fet referència? Per què qui a dia d’avui pot negar la importància que té a casa nostra la col·lecció de textos teatrals d’Arola Editors? Potser no cal esperar a dir que el millor autor dramàtic per a un director és el mort, el que ja no piula, ¿preferim aniquilar-los d’entrada? Per què cap sala i/o companyia s’ha atrevit a dur a escena el llibret escrit i publicat de Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, de Carles Hac Mor i Ester Xargay? Per què hem d’executar un teatre ancorat a la realitat? Per quan un teatre sense raó? I per quan un teatre popular, d’accés popular? Poden conviure diferents tipus de teatre en un mateix ara i aquí, canviant i divers? Són capaces de ballar la mateixa cançó tradició i innovació? Volem cremar-ho tot o hem entès que l’aigua no crema? I el teatre del futur, qui l’escriurà?

desbross__rium__carles_i_esterw_316

Preguntes, preguntes, preguntes. Per què, tantes preguntes? Els caramels ens fan malbé les dents?

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquest article serà publicat a la revista LA CONXINXINA, edició especial dedicada al teatre. Us n’oferim un tast.


Tot endreçant: Folls i nocturns

Hi ha dies que toca endreçar sabates i llençar les velles i enllustrar de nou les noves, les que encara es poden fer servir. Avui endreçarem vídeos, i en penjarem uns quants, d’entre els que trobem.

Comencem amb els vídeos-testimoni del grup de música Folls i nocturns. Dèiem que cantàvem poesia i recitàvem música. Érem els que dic que érem a continuació:

Pep Rock Masip: veu cantada i saxo
Roger Cornudella: teclats, melòdica i veus
Toni Cambrodí: guitarres i veus
Josep Pagès: bateria i veus
Iban Riu: guitarres i veus
Joan Guarro/Xavi Jové: baix
Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx: veu recitada
sis músics + una poeta

xv i meritxell
Al darrere nostre, fent-nos d’amic, de confessor i de productor, el gran Víctor Ayuso. Ell ens va donar un cop de mà en la producció musical del disc “207”, que vam enregistrar a El Zulo (Almacelles), de la mà de Txabi Àbrego, i vam masteritzar a Catmastering (Manresa) amb Juanjo Muñoz. El disseny gràfic del disc va ser obra de Josep Patau.

Ara bé, si tenim vídeos del nostre pas per alguns escenaris és gràcies a la tenacitat de Miguel Cerezo. O sigui que ara i des d’aquí. Li donem les gràcies. Per sempre. I aquí tenim un fragment del concert que vam fer a la Sala Luz de Gas (Barcelona) el 18 de gener de 2014. El públic corejava tots els nostres temes. Tots, eh. Però els vam voler sorprendre amb un tema nou: SALZE. Un tema fet, com sempre, a partir d’un poema del dígraf; en aquest cas, del llibre Els amants de Sarajevo.

Vam enregistrar un videoclip amb Marc Cucurella i Berta O. Peig. Vam triar un tema comercial, punyent i poètic, un dels temes preferits del nostre públic: PARÍS. Es va enregistrat en racons del poble i del terme de les Borges Blanques, la Floresta i Cervià de les Garrigues els dies 16 i 17 de maig de 2014.

Tot seguit, us deixem amb la història de cadascun dels temes:

1 · DEVORAREM
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba; a partir del poema ‘Devorarem l’aire que ens neix al davant’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
DEVORAREM amaga el nostre nom. És un poema ben breu que el dígraf del desitx lliga amb una sèrie de poemes-passió que conformen la segona part d’Intemperància roig encès. Una part que porta per títol (la inconsciència) rastre breu. Perquè la passió és inconscient o no és. I de la inconsciència passem a la peça simfònica que s’ha anat fent gran gràcies a un vespre d’assaig d’allò més productiu: l’Iban amb un arpegi com a proposta musical, el Roger inspiradíssim al piano i el Pep, il·luminat, acabant de rematar la proposta al micro.

2 · PARADÍS
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Impúdicament’, del llibre Verticalitat i delinqüència
PARADÍS és un text d’aquells que el dígraf un dia o un altre havia d’escriure. I el moment es va esdevenir. El Roger va fer el primer esbós de la música tot just abans del nostre concert de debut, que va ser l’agost del 2012 (el dia de l’aniversari del Toni!). No ens vam atrevir a tocar-la aleshores perquè més que verda, era encara gairebé inexistent. El dígraf recorda que va dur la música primera estampada al cor al llarg de molts i molts dies (l’havia rebuda mentre era de vacances, un dia de setembre, el dia del seu aniversari!). Ara és una cançó festiva i potent. És el que tots hem volgut que fos. I potser en el fons és, també, una cançó que lliga i deslliga aniversaris, feliçment i descaradament.

I aquí us deixem amb un fragment d’aquest tema, enregistrat al concert que vam fer a la Cafeteria Slàvia (Les Borges Blanques) el 30 de novembre de 2013. Teníem el públic comprat; i els vidres suaven perquè l’ambient no podia estar més encès…

3 · GRAN HOTEL · habitació 702
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL és l’entrada i la sortida. L’arribada. I la marxa. L’hola, ja-sóc-aquí. I l’adéu, sé-que-ens-tornarem-a-trobar-aviat. I entre habitació i habitació, el temps perd hores. O les guanya. Hi ha coses que no sabrem mai. I ja va bé que sigui així. Perquè desitjaràs, llavors, explicar-te un, dos, tres, quatre contes… o apujar el volum dels batecs que cap a tu corren.

4 · PARÍS
Música: Iban Riu i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, versió del poema ‘París set dies’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
PARÍS podria ser la nostra carta de presentació. Amb aquest poema, les paraules de tx són vistes com un desvergonyiment i un cop de puny, però són també una aclucada d’ull i una carícia. La cançó que n’hem fet resumeix el nostre quefer: recitem música i cantem poesia. O, encara: com partint d’un poema aconseguim un tema que és difícil treure’s del cap… O potser ens direu que no?

Tot seguit us deixem amb un fragment de PARÍS, executat en un concert que vam fer en el marc del festival El rotet de Santa Tecla, a Tarragona, que s’organitza com a contrapunt a la programació oficial de festa major. Això va ser el 22 de setembre del 2012. Era un dels nostres primers concerts, però les ulleres del dígraf van fer furor!

5 · TRÍPTIC
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, tres poemes encadenats del llibre Intemperància roig encès (2009)
TRÍPTIC no és un poema sinó que en són tres que alhora n’és un. És a dir, conformen un tríptic. La primera part és ‘Schiele i el mar i nosaltres’; la segona part, ‘confesso que’; i la tercera, ‘rastre breu’. Teníem unes guitarres esplèndides que ens van fer enllaçar com si res aquests tres textos per conformar una cançó per amar-se apassionadament. Ja teníem la cançó embastada i vam quedar una nit d’un dia de cada dia per escoltar-la. Ens vam trobar a l’Slàvia el Roger, el Toni i la Meritxell, vam fer la xerradeta i després vam entrar al cotxe, vam prémer el play i la vam escoltar. El silenci posterior, amb la lluna plena d’aquell octubre presidint l’escena i el carrer ben buit, ens va fer adonar-nos que teníem un bon tema entre les mans. Semblàvem tres clandestins amb tres trossos de poema que eren una cançonassa que valia per tres!

6 · PORTO
Música: Toni Cambrodí
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El teu ball sóc jo’, del llibre Verticalitat i delinqüència
L’últim cop que el dígraf va trepitjar la seva estimada Porto va ser el juliol del 2004. De vegades, escriure a propòsit d’un tema que ens enamora no és fàcil, perquè ens enamora massa, com tampoc no és fàcil gestionar el quan i el com de l’escriptura. Un vespre del novembre del 2011, amb una pluja incessant a les Borges Blanques, tx va escriure, des del record, des de la llunyania dels passos, aquest text que és tot passió i recurrència. La música, també havia de ser tot passió, i recurrència. I recurrència. I tot plegat fa PORTO.

1600124_10200541200732598_172866854_n

7 · CLARIANA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Clariana’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Quan el Toni i el Roger li van dir al dígraf que havien triat CLARIANA per convertir-la en cançó es va espantar perquè és un poema que ella no havia ni ha recitat mai, per dolorós. Un cop vam tenir les nostres tres primeres cançons (ESCRIC CARTES, I ÉS PROU i CLARIANA), l’Iban deia que aquesta era la seva preferida; i ara que en tenim més, també segueix amunt. Com totes les cançons, es va fent gran. Ha crescut molt en la darrera fase de mescles i de detalls musicals i arribarà a l’adultesa amb l’amor del públic.

8 · GRAN HOTEL · habitació 700
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL encara. Sí. L’habitació de sempre. I la dona de la mirada fonda. I l’illa roja i negra. I el Mediterrani sempre nostre. I els volcans. I l’ai-et-diria-tantes-coses-però-la-cançó-és-breu.

1508320_451210461651887_107763557_n

9 · DISSET FREDS
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Ens cabdellarem els llavis mil cops o més’, del llibre Verticalitat i delinqüència
El text d’aquesta cançó va per tots nosaltres i els que són com nosaltres. Massa joves per ser vells i massa bells per ser joves! Que sí, que la vida passa i l’hem de saber viure a cada instant. Siguem feliços. Amb aquest poema o sense. Amb aquest poema fet cançó o sense.

10 · I ÉS PROU
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘I és prou’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
La primera vegada que tx va sentir aquesta cançó es va posar a plorar. Havia escrit el text després d’un mític viatge al Marroc i amb Lautréamont com a inspiració. Després, el Toni i el Roger la van començar a fer cançó. Des del primer moment van saber que funcionava, i molt! Amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos hem anat reblant un tema que ja havia nascut amb bona estrella. Amb tot, hem seguit treballant-lo a l’estudi gràcies als savis consells del Víctor. Ara sona més… podríem dir sublim? O no. Potser senzillament sona amb un segell que ens és propi: dues veus, dues guitarres i unes bases rítmiques i unes harmonies que es graven molt endins. És el que havia de ser.

10341777_512850798821186_2354567855611727551_n

11 · DINS D’ELLA
Música: Iban Riu
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El voler que tothora tens’, del llibre Verticalitat i delinqüència
DINS D’ELLA és un text-contundència. I com a cançó havia de ser, d’entrada, una bogeria, una cridòria, una estridència. I així va fer els seus primers passos al local d’assaig. Però, de cop, un dia, la música per a aquest text va canviar i amb ella, va créixer el text. Ni la música ni el text van perdre aquell punt d’excentricitat, altrament imperdible… Ara és una petita gran joia de la no-convenció.

12 · ESCRIC CARTES
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Escric cartes que no rebràs’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
ESCRIC CARTES va ser la nostra primera cançó i, casualment, també havia estat el primer poema d’Intemperància roig encès. Després de llegir uns quants textos d’Intemperància, el Roger va creure que el que es proposava de fer era una missió impossible. Res quadrava amb res. Amb tot, hi havia alguna cosa que el seduïa. Li passava el mateix amb les progressions harmòniques que li enviava el Toni, que tampoc no eren gens convencionals. Entre una cosa i l’altra, el repte es feia cada cop més brutal… Per difícil. El resultat d’aquell primer xoc emocional i artístic és ESCRIC CARTES. Una cançó que és l’essència del que som.

1531996_631274703598627_88832786_n

13 · LA FLOR COMPLEXA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘La flor complexa’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Aquesta és una flor complexa i ben complexa! El Roger diu que en té comptabilitzades tres versions. La Meritxell diria que més… La primera versió no anava gens bé. Però el Roger insistia. La Meritxell, mentrestant, li deia que no patís, que oblidés la flor, que ella tenia moltes lletres més! Però el Roger, tossut, insistia. La versió que un dia vam decidir donar com a bona i que havíem fet en alguns directes, ens agradava i ens desagradava a parts iguals. Ara, el que trobareu al disc és un tema que s’ha anat tranquil·litzant. És la flor que tenim florida al punt just.

14 · GRAN HOTEL · habitació 707
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
Apuja el volum dels batecs, sí. I la força dels volcans. Perquè sí. Perquè això ja s’acaba. O potser tot just comença. És el sol que s’atura arran de posta. I és que la passió és com la lluita i és cert que és un cercle que no sabem on comença ni on s’acaba. I potser tot comença a l’estació on després de tu no va arribar ningú més.

417149_440988735960559_764014419_n còpia

15 · TU VIUS EN UNA COVA
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Guix sobre pissarra’, del llibre Verticalitat i delinqüència
TU VIUS EN UNA COVA és un text que el dígraf va escriure a raig, en un bloc de notes petitíssim (hi cabia una estrofa a cada trosset de paper!), una nit de lluna plena, al terrat de casa seva. Era el pleniluni de l’agost del 2011. Dies després va mostrar aquest text al Toni i al Roger. Tot d’una, el Roger es va aixecar, va agafar la guitarra, va baixar les escales de casa seva (on ens trobàvem aleshores), s’hi va asseure i la va compondre. Mentrestant, el Toni i la Meritxell anaven fent sense preguntar-se on era ni què feia el Roger. La nit que la vam estrenar en públic va ser un èxit d’aquells que fan encongir les ànimes. L’impuls d’una nit, d’una tarda i d’una altra nit. I un cop més, en pleniluni.

Aquí podeu escoltar el disc sencer de Folls i nocturns!

Imatges: Sígfrid Prim / Víctor Ayuso / i Miguel Cerezo (3 o més, perquè el cartell el vam fer amb una foto d’ell, també)


Va de festivals: és estimant que lluitem i és lluitant que estimem

He sigut feliç aquest estiu sent còmplice d’uns quants festivals musicals. Sí, enguany només he assistit a festivals de música. Hi ha anys que només assisteixo a festivals d’arts escèniques o anys en què només assisteixo a festivals de poesia. O de tot. Va com va. La qüestió és que vagi. Que la cosa sigui una realitat.

IMG_20150912_013301

Una realitat que tots contribuïm a fer possible. Perquè m’ha agradat, i molt, pagant la meva entrada o senzillament anant-hi, haver posat el meu petitíssim granet de sorra en l’engranatge d’intel·ligència, criteri, temps i logístiques molt diverses que fan possible que un festival somniat deixi de ser un somni.

Un somni que fan viu un col·lectiu de persones que treballen molts mesos, setmanes, dies i hores prèvies a l’aixecada de teló del festival per vetllar que tot vagi tal com ells han projectat que hagi d’anar. Un col·lectiu de persones que hores, dies, setmanes i mesos després del final del festival encara hi continuaran treballant.

“Lavorare stanca” (C. Pavese dixit). I després del treball toca el sou. I tan legítim és que cobri un treballador d’un banc com un cantant que diu el que pensa sense embuts en les seves cançons. I podríem seguir. L’amor a l’art té una vigència breu. La professionalitat té un preu.IMG_20150913_005826

Un preu, sí. I hem de deixar que el preu de les coses ens el marquin des de dalt o des de polítiques subvencionadores que l’únic que fan és idiotitzar-nos i fer-nos ser víctimes de burocràcies esgotadores.

Esgotador és treballar sense sou, o amb un sou misèrrim. Però sapiguem que això no hauria de ser així, que les idees, la gestió i la immaterialitat intel·lectual tenen un preu. No cal que sigui un preu altíssim, però sí que cal que sigui digne.

I tots hem fet coses per amor a l’art, i amb tot també ens agrada contribuir, com sigui, a ser part espectadora d’un engranatge que té a veure amb la gestió de la cultura, o amb la gestió de la bellesa. Perquè cultura i bellesa són sinònims de música, d’art plàstic, d’arts escèniques, de poesia, d’escriptura, d’exaltació del jo a través del tu.

IMG_20150820_172755

I aquest estiu, des d’en fa set, hem tornat a posar en marxa, juntament amb altres persones (M. Andreu, E. Batlle, i moltes més), la maquinària per fer rutllar “al salvatge oest de Catalunya” (R. Usall dixit), “en una frontera on la mentida no hi té lloc” (D. Esterri dixit), el festivalet desconegut més famós dels Països Catalans: Delicadeses · art de tros. Delicadeses, “el festival d’arts d’intempèrie que s’harmonitza amb el sol de capvespre i que pot recordar els teatres antics, construïts amb pedres, a cel obert, en els millors llocs” (P. Panadès dixit). Una proposta singular que a dia d’avui tothom s’ha fet seva i que es fa possible a través de petites aportacions econòmiques o en espècies d’institucions, entitats o empreses i a través dels donatius que fa el públic assistent. Ens agrada dir que és un festival de base, que es construeix des de la gent, des de la terra seca, des de la terra seca que s’humiteja amb l’amor dels espectadors.

Perquè ja ho dèiem amb el lema de l’any passat: “És estimant que lluitem.” (Disseny gràfic de Josep Patau i text del dígraf del desitx.) Un lema que de seguida vam veure que es podia entregirar i convertir en: “És lluitant que estimen.” I tothom el va estimar, aquest lema, aquest missatge. Tant, que el cap de llista de la CUP per Tarragona (S. Saladié) el va llançar als quatre vents, des de Badalona, en l’acte de final de campanya d’unes eleccions que ens han de dur a governar-nos (CUP dixit).

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

No vaig poder anar a Badalona i vaig sentir-ho des de casa, i vaig riure, i vaig plorar, i vaig pensar que allò que havia pensat i escrit ara ja no era meu, ara és de tothom que estima lluitant i de tothom que lluita estimant.

Aleshores vaig córrer cap al lema de Delicadeses d’enguany: “I les fulles ens seran llençol.” I vaig tornar a riure, i no vaig plorar. Vaig pensar en una cançó de Senior i el cor brutal que és una versió de “Here comes the sun again”, del cantautor americà M. Ward, i que Landete-l’aureolat ha versionat com “les fulles dels arbres criden el teu nom”… El sol que surt i el sol que es pon i els noms.

IMG_20150820_183035

El teu nom. El meu nom. Els noms de les coses. Tot té un nom, o l’hi busquem. I cada cosa té una autoria: un vers, una cançó, un grup de música, un festival. I dic Vida Festival, i dic Estival, i dic Altaveu, i dic Delicadeses, i dic art de tros. I dic Senior i el cor brutal, i dic Nacho Vegas, i dic Pau Vallvé, i dic The Gramophone All Stars, i dic Roger Mas, i dic M. Ward, i dic Howe Gelb. I dic “La bomba de plaer” o “L’illa dels covards” o “Ausiàs Marx”. I dic el meu nom, també. I callo.

(Les fotos les he fetes jo, per això no n’indico ja l’autoria.)


“La grande bellezza”, el fracàs, la redempció i les coses bones que ens queden per fer

“La più consistente scoperta che ho fatto dopo di aver compito 65 anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare”, diu el protagonista de “La grande bellezza”. No, no perdré el temps escrivint per a qui no em sàpiga llegir. No perdré el temps escrivint per a qui no em vulgui llegir. No perdré el temps escrivint. El guanyaré.

LA-GRANDE-BELLEZZA_Servillo-300x199

No. No tinc 65 anys. Però penso i corroboro l’afirmació que obre aquest text, que escric potser per a no ningú, només pel plaer d’escriure.

Com que no vaig poder veure a la gran pantalla aquesta pel·lícula he hagut d’esperar a tenir-la en format DVD. Intuïa que no em decebria, i l’espera ha valgut ben bé la pena. El que ara lamento és que trigaré anys –tant de bo vagi errada– a tornar a veure per primer cop –aquell descobriment primer, aquell desprecintament tan amatent– una pel·lícula de l’abast i la magnitud d’aquest film de Paolo Sorrentino.

L’han comparada amb “La dolce vita”, de Federico Fellini, i Sorrentino llança pilotes fora dient que la feina d’un mateix no es pot comparar amb una obra mestra. Podria ser falsa modèstia. O podria ser cert. El temps haurà de dir si “La grande bellezza”, passa, com “La dolce vita” el llistó de les obres mestres. El que sí que ara per ara ja és clar és que som davant d’un capolavoro. I estaré d’acord amb qui afirmi el contrari. L’univers és fet perquè hi hagi maneres de pensar divergents. Perquè hi hagi el sí, i la negació del sí.

Sí. És un gran treball. Començant i acabant per la música. Començant i acabant per la fotografia. Començant i acabant pel treball actoral de tots i cadascun dels personatges secundaris i, sobretot dels més sobretots, per la interpretació de Toni Servillo en el paper del cínic, cruel, dolç i l’aleatori misantrop Jep Gambardella.

trailer-la-grande-bellezza-14041-620x250

I Roma com a actriu. Tan falsa, tan certa, tan descaradament apassionada, tan atractiva. Perquè aquí Roma, com a “La dolce vita”, és personatge. Però aquí, a diferència del film de Fellini, la perifèria es mostra poc, i ens movem sempre en el centre més estricte. La perifèria només hi apareix d’esquitllentes, anomenada, existent, però lluny dels paràmetres de la majoria de les seqüències. La perifèria és la vida real de molts de nosaltres, però ells, els de la pel·lícula, viuen la seva vida al centre. Al centre de la mentida i la falsedat, al centre de la disbauxa disfressada de divertimento, al centre de l’aparença per sobre de tot el que és real, al centre del fracàs. Elles i ells viuen al cor de l’apatia de l’excés.

Tot és excés a “La grande bellezza”. I el primer i irrevocable excés és el de la bellesa. Roma és aquí impressionant. Ja ho sabem, ja ho sabíem, però Sorrentino ens la realça. I ens l’administra amb altes dosis de cinisme i crueltat. Per cínica –i bella–, l’escena en què un nullafacente Gambardella es passeja a primera hora, probablement sense haver anat a dormir, arran de Tíber, i pensa en veu alta i diu coses com que quan va arribar a Roma es va precipitar sobre el “vortice della mundanità, ma io…” i passen tres homes que corren i deixen anar com si res la seva espantosa mundanitat. Per cruel –i bella, come no!–, l’escena que m’emociona més de la pel·lícula, quan després de la mort de Ramona, Gambardella entra i es mou lent a càmera lenta pel bar Calisto entre les animetes que allí s’hi solen deixar caure, a totes hores, en aquell racó de món que és piazza Calisto, a prop del cor del Trastevere. La plaça amagada. Le sigarette. El ganxet. Les parelles forçades. El temps aturat en un cendrer de birra Peroni. Gambardella segueix lent a càmera lenta i algú diu allò que ningú no vol sentir… Se’m glaça el cor. Pel que diu. Pel que diu callant. I pels records que guarda per mi aquest lloc.

I per cruels, ocurrents, salvatges o llances de punta finíssima, els diàlegs amb Talia Concept, amb Stefania, amb Edigio (i la continuació amb la seva filla) o amb el cardinale Bellucci, que acaba amb una sentència a contrallum dita en llatí. Uff. Moltes coses, massa coses.

Tot és excés a “La grande bellezza”, però es tracta d’un excés que parteix d’allò que és real: i pensem en la festa dels primers minuts de la cinta, que deu ser la festa més ben filmada de la història del cinema de tots els temps. Hi tenim música, moviment i la bellesa del més enllà, i aquí el més enllà es diu Roma, i fa palíndrom amb mort, i no pas amb amor. Però no ens desviem. Tornem a la festa: Raffaella Carrà, les dones de silicona, els homes betumats, la joventut sense cap mena de límit, la sensualitat desmesurada i deixada anar com un gos sense corretja. Una coreografia absurda i un final que es ralenteix com el fum del tabac: és ell, el pilar sobre el qual bascula “La grande bellezza”: Jep Gambardella, el protagonista.

La història del fracàs contada des de l’excés. I aquí ja ens deixem de palíndroms i anem de ple a l’oxímoron. Sembla que el fracàs sigui parent de la boira, del quasi-res, del no-moviment, del silenci, de la quietud. Però a “La grande bellezza” és ben bé al revés. D’aquí l’aparent contradicció, que ens duu a la redempció final. Perquè Jep Gambardella, a diferència del Marcello de “La dolce vita”, que seguirà igual, perdent o guanyant la vida de nit en nit, de dona en dona, de ploma en ploma, com les del coixí que sensual es trenca sobre el cel d’una platja mentre una nena –la innocència– s’ho mira de lluny i diu coses que mai no sabrem: ja no som verges, ja no som ingenus, ara som sords. I la vida seguirà. Dolça o no.

Seguim amb el nostre Jep redimit, el qui malgrat el malestar, el disgust i l’avorriment de tot i de tothom és capaç de veure-hi clar i estimar la puresa, que és la Ramona, que és la Santa, que és tot el que és cert. Els crèdits finals deixen lloc a l’esperança. A ningú la responsabilitat del teu fat. Tu ets el teu amo. El teu camí el dibuixen els teus passos. O el fum de la cigarreta que t’estàs fumant. I que es ralenteix. Com la vida, com la bellesa, quan ens posem a pensar-la. La vida, i la bellesa.

I és que pensar en algú o en alguna cosa fa que tot se’ns aturi: un record ara per a Anita Ekberg (1931-2015), que acaba de morir, oblidada de tot i de tothom des de feia anys. El seu esclat va ser intens i breu: una dona descomunal abraçada a un home descomunal dins la Fontana di Trevi. Hi ha coses que no tenen mesura, hem dit i seguim dient. Ai, “La dolce vita”, i ai, “La grande bellezza” i les obres que ens duen allí on ment i cor van per lliures. Lentament, o ben de pressa. I esperen que puguem tornar a fer aquelles belles coses que ens han quedat per fer, lentament o ben de pressa.


Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de DELICADESES (una entrevista)

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014(Text del cartell: ®Meritxell Cucurella-Jorba; gràfica del cartell: ®Josep Patau.)

 

– Ens pots explicar què és Delicadeses?

DELICADESES són intervencions artístiques que tenen lloc al territori de les Garrigues una hora abans de la posta de sol en tardes del mes d’agost. Així queda dit en una frase. Però hi ha molt més. Ara intentarem explicar-ho.

Ens trobem al ponent de Catalunya, i aquí ens pertoca enaltir el moment en què l’astre rei “cap a Ponent declina”, que deia el nostre gran Verdaguer. Volem celebrar les postes de sol, i ho fem com a colofó final d’un acte artístic. Ho fem sempre en un indret d’un terme municipal d’un poble de les Garrigues que tingui algun racó orientat cap a l’oest. Al llarg dels anys hem anat triant llocs amb diferents tipus d’orografia i vegetació, per tal de poder apreciar tota la diversitat i la bellesa dels territoris i els paisatges de les Garrigues. DELICADESES sempre té lloc en un indret on s’hi ha d’arribar caminant, per, d’aquesta manera, anar disposant l’ànima cap allò que es trobarà; amb els cors oberts a l’inconegut i inflats per la sorpresa de l’entorn natural. No ens inventem res, en aquesta manera de fer. Un exemple d’això seria el Teatre de Wolfsburg, a Alemanya, obra de l’arquitecte Hans Scharoun, un gran representant de l’arquitectura orgànica; Scharoun va projectar el teatre amb un llarg passadís previ, que es troba abans d’entrar a l’edifici pròpiament dit. D’aquesta manera, els espectadors tenien tot aquell recorregut físic per desprendre’s de les seves rutines personals i entrar, nets i purs, al teatre, a la possibilitat de deixar-se seduir per l’art dramàtic. Amb DELICADESES pretenem el mateix: els assistents es troben a una hora acordada a la plaça d’un poble i des d’allí marxen en cotxe o bé directament a peu cap a l’indret de l’actuació. Tots els tempos estan marcats. I aquests instants previs serveixen perquè els assistents es trobin i es diguin “hola, què tal, com va”. Així, els espectadors arriben a l’indret de DELICADESES feliços d’haver-se ja saludat, plens del paisatge que han observat tot caminant i disposats a l’art de tros. Aleshores ja no hi ha cridòries. I comença l’espectacle. L’hora està marcada: just seixanta minuts abans que el sol es pongui. I aleshores els aplaudiments ja són totals, per tot l’art que ens acaben d’oferir els artistes participants i per la bellesa de l’hora de la posta.
I per què el mes d’agost, us podríeu preguntar. Doncs per defugir la disbauxa festamajoril tan pròpia de tants pobles de Catalunya al llarg del mes d’agost. DELICADESES són delicadeses. I fa poc soroll.

DELICADESES és art de tros, al tros, i tot i que té un fort component de ruralitat, pel que implica d’arrelament al territori, també té una alta càrrega d’intel·lectualitat que s’amaga darrere de cada acció silent.

– Com ha anat l’edició d’enguany?

L’edició d’enguany ha estat un èxit rotund. Després de la pausa que vam fer el 2013, l’únic any, des del 2008, en què no hi ha hagut DELICADESES, ara calia fer una bona represa. Creiem que el públic en tenia ganes, i això s’ha notat.

Enguany, a més, hi havia tot d’altres canvis. Tot i que DELICADESES va néixer a redós de l’Ateneu Popular Garriguenc (ho vam idear el Miquel Andreu, president de l’Ateneu, i jo, una tarda qualsevol des de l’Slàvia, i vam escriure les quatre idees que teníem en un tovalló de paper, com tots els projectes ben parits!; era l’any 2008) ara ha emprès el seu vol en solitari, amb l’Associació cultural La fàbrica bella com a única entitat organitzadora, tot i que es mantenia la col·laboració de l’Ateneu i la cooperativa social L’Olivera i el suport de Can Antaviana, com en els darrers anys. Aquesta decisió va ser presa molt a darrera hora i ja no disposàvem de temps material per aconseguir finançament per dur a terme DELICADESES. Per això aquest any hem hagut de demanar donatius en forma de diners a totes les persones que han vingut a DELICADESES. Les nostres consignes eren molt clares. Tots hem de ser conscients del pes i el valor de la cultura i això exigeix unes responsabilitats. Demanàvem que cada assistent aportés diners en funció de l’espectacle que acabava de veure, i de l’espectacle total que uneix art i natura, també; en funció del valor de continuïtat que té i ha de tenir una manifestació d’aquesta mena; i en funció d’un acte artístic i d’exaltació del territori, el paisatge i la natura que té lloc en un indret de Catalunya massa vegades menystingut com és la comarca de les Garrigues. Altrament, després serem, d’alguna manera, responsables de l’oblit al qual ens condemnen des d’altres punts de Catalunya.

Hem de dir, per tant, que sense la col·laboració d’aquestes persones hauríem anat molt coixos enguany (per això, i per com s’han implicat a tots els nivells, els estem immensament agraïts!). Els diners recollits han sigut per als artistes participants i per les despeses que suposa dur a terme DELICADESES (de fet, l’única cosa que no ens ha costat diners han estat les postes de sol!). Cal rompre també una llança a favor dels artistes d’aquesta sisena edició (el titellaire Xesco Quadras; els músics Heura Gaya, Manu Sabaté i Blai Casals; els poetes Martí Sales i David Caño; i els artistes plàstics Xesco Mercé i Rosó Cusó) que van acceptar de participar sense saber quant cobrarien. Per això tots nosaltres hi teníem un deute enorme que en certa mesura s’ha complert. Ara bé, quan hem vist (i això és cert, eh) que hi havia persones que aportaven 50 cèntims a la guardiola se’ns ha encongit el cor. Certament, demanàvem la voluntat… però la benzina que aquella persona ha consumit per arribar a DELICADESES segur que val molt més de cinquanta cèntims, i podríem seguir, però callarem. No som àvids de diners, però tot té un preu: l’art i l’espectacle; l’activisme de voler fer continuar un festivalet com el nostre; i tenir DELICADESES a tocar de casa.

– D’on ets, Meritxell? Si no ets de les Garrigues… Per què es fa aquí, Delicadeses?

El gran dilema entre el ser i l’estar! M’estic a les Garrigues, no sóc de les Garrigues, però visc i treballo a les Garrigues. Des de fa anys em dedico a l’àmbit de la cultura, com a gestora i com a part activa. I mobilitzo els meus sistemes de treball des d’on sigui. Creus que ha quedat més o menys resposta la teva pregunta?

– Enguany, els escenaris de Delicadeses han estat El Vilosell i Fulleda. Com es trien les localitzacions i per què es fan en un entorn rural?

Tal com he dit abans, mirem de donar a conèixer tota la diversitat de paisatge que ens ofereix la comarca de les Garrigues. DELICADESES ha fet parada en indrets com la vall de Matxerri i la vall d’Anyerri, el Comarràs, el racó de la Comandilla, els Marquesos, la Cova d’en Cintet, la serra del Penjat i un llarg etcètera. Fins ara, hem donat protagonisme a pobles de la comarca com l’Albi, Arbeca, les Borges, Juneda, Llardecans, els Omellons, Castelldans, Cervià, Juncosa, Fulleda o el Vilosell.

Ens enamorem d’un tros de terra i mirem d’adaptar-hi algun espectacle o una colla d’espectacles. Perquè DELICADESES juga també amb la itinerància i el fet d’anar-se desplaçant d’un lloc a un altre per anar gaudint de diferents propostes i acabar amb la posta de sol.

Cal afegir que abans els espectadors eren coneixedors a priori de l’indret on tindria lloc DELICADESES, però des de fa uns quantes edicions és secret. Ningú sap on va. Es deixen dur. I això és fantàstic!

Em preguntes que per què es fan en un entorn natural. DELICADESES és així. I s’atreveix a jugar amb la intempèrie, perquè el nostre patiment és sempre que plogui o faci mal temps (ens va passar en una ocasió). Aleshores tenim previstos espais alternatius, però DELICADESES perd ja tota la gràcia. O sigui que, com us podeu imaginar, els dies previs a DELICADESES passem moltes estones mirant la previsió meteorològica. I patint…

– Aquest és el sisè any que es fa? Quina acollida té l’esdeveniment a mesura que van passant els anys?

DELICADESES ja comença a ser patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hauríem de prendre consciència. I això té a veure amb la imatge que es vol oferir de les Garrigues a l’exterior. Què volem ser? Una comarca que renuncia a plantar a canvi d’envair el territori amb plaques solars i altres enginys? Una comarca que lluny de deixar créixer els arbres, els talla? Una comarca que es deixa fer qualsevol cosa al preu que sigui? O bé una comarca amb productes de qualitat, d’on neixen llavors de projectes gràfics d’abast català, i on s’hi couen propostes d’un alt voltatge creatiu?

El públic que al llarg de tots aquests anys s’ha anat formant al voltant de DELICADESES s’estima molt el festivalet; són gent que ens han seguit des del primer dia i que han anat encomanant el fibló a altres amics i coneguts. Podríem dir que la gent s’estima DELICADESES. En aquest punt hem d’afegir que la construcció d’un públic és un aspecte que es cou a poc a poc, que es crea oferint-li parcel·les de felicitat embolicades amb art i creativitat. Diríem que amb el pas de sis edicions ho hem aconseguit; i n’estem molt orgullosos.

D’altra banda, els artistes que han participat a DELICADESES també se n’enamoren. Els que encara no han vingut mai tenen ganes que els convidem a participar-hi; i els que ja han actuat a DELICADESES tenen ganes de tornar-hi!

La premsa generalista i la premsa especialitzada en cultura ens han tractat molt bé, darrerament. I s’han sorprès de com una proposta tan única i original com DELIADESES es dugués a terme sense fer soroll…

El lema de DELICADESES d’aquest any era molt clar: “És estimant que lluitem.”

A banda de tot això, aquest any hem anat eixamplant complicitats, com és el cas de la col·laboració amb els junedencs BoiraBike, que han ideat rutes amb bicicleta per poder assistir a les sessions de DELICADESES. L’any que ve tornarem a col·laborar junts i, com sempre, millorarem tot el que sigui millorable.

– Continuarem podent gaudir de Delicadeses per molts anys?

Dependrà del grau de fe que tots plegats hi dipositem. Per dur a terme una manifestació com DELICADESES cal una gran quantitat d’energia humana difícil de comprar amb diners. Però calen també diners. Fins ara hem comptat amb poca d’implicació dels ajuntaments; ha estat una mena de batalla perduda. Però a partir d’ara s’haurà de canviar. Els ajuntaments hauran de col·laborar molt estretament amb DELICADESES; això voldrà dir diverses coses: coordinar-se a totes dues bandes per tal que el dia triat no coincideixi amb la seva festa major o amb algun acte programat; aportar-hi diners; i saber entendre i fer entendre als comerços i locals del poble, i també a les persones, que DELICADESES és un bé i no pas una nosa.

També haurem d’estirar els fils del patrocini de l’empresa privada, i fer que sentin com a pròpia la proposta. Pel que fa a les subvencions, darrerament han canviat molt les coses; hi sol haver pocs diners, i obliguen a uns tràmits i a unes esperes delirants. Creiem molt seriosament que la política de subvencions hauria de fer un gir en positiu cap a propostes consolidades i facilitar les gestions a tots els nivells. D’altra banda, tenim en compte també la possibilitat d’endegar un micromecenatge a través de Verkami o una altra xarxa similar; enguany hem fet un micromecenatge directe i ancestral: la guardiola tradicional!

Creiem que qualsevol persona, empresa o entitat ubicada a les Garrigues ha d’apostar per DELICADESES; és una batalla a guanyar! I per acabar, i només per saber per on ens movem, us direm d’on han vingut les persones que enguany han integrat el públic de DELICADESES. A banda de diversos indrets de les Garrigues, hi ha hagut espectadors provinents de l’Urgell i el Pla d’Urgell, del Segrià, de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, del Tarragonès, del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, del Barcelonès. Totes aquestes persones han vingut expressament per DELICADESES, i hem de saber-los acollir i mimar bé. I els hem de saber oferir el millor de nosaltres.

Meritxell Cucurella-Jorba_foto Andrew Condon

QÜESTIONARI:

– Què no t’agrada? El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

– Com vas celebrar el teu últim aniversari? Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

– L’últim llibre que has llegit? He rellegit “La mort d’Empèdocles”, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

– Ets una negada per… Les matemàtiques.

– Tens por de… Tenir por. I de conduir.

– Quina cançó no deixaries mai d’escoltar? Uff, difícil resposta. Però hi ha una cançó que fa molts anys que escolto: “I Fought in a War”, de Belle&Sebastian. O “Far From Me”, de Nick Cave. O…

(Em va fer aquesta entrevista Anna Muñoz . Es va publicar al número de juliol-agost de 2014 de la revista “Fonoll” de Juneda. Per motius que a aquestes alçades ja desconec, també aquí va “desaparèixer” algun fragment… Tant se val. Però jo vull dir el que he dit tal com ho he dit.)

(El cartell que reproduïm és del gran tipografista i dissenyador Josep Patau. Aquest va ser el lema de la darrera edició de DELICADESES. L’autoria del lema és de Meritxell Cucurella-Jorba.)

(La foto és del no menys gran fotògraf-en-excedència Andrew Condon. Correspon a la primera edició de DELICADESES; era l’any 2008.)