Monthly Archives: Març 2019

LE PEDÍ QUE NO LO HICIERA

«

Octavio Paz habló –léase escribió– en más de una ocasión del poder creciente de un medio como la televisión o, extrapolando el formato, del poder creciente del audiovisual. Decía: «La televisión tiene dos posibilidades. La primera: acentuar y fortalecer la incomunicación, por ejemplo, cuando magnifica la autoridad y hace del Jefe una divinidad que habla pero no escucha. Asimismo, la televisión puede hacer posible el diálogo social reflejando la pluralidad social, sin excluir dos elementos esenciales de la democracia moderna: la libre crítica y el respeto de las minorías». Y pregunto dónde hay qué firmar; pero nada, nadie responde.

Cámara en mano se tiene, cual dios humano, el poder de mostrar –o fingir que se muestra– la realidad, la ficción, cualquier ficción con apariencia de realidad o cualquier realidad que nos llega tan sin filtros que nos ataca en forma de ficción. Olvidémonos de límites y centrémonos en poesía, porque yo he venido hoy a hablar –léase escribir– de poesía. La poesía también tendría, para Paz, una gran plataforma donde expandirse, donde expandir, en todos los rincones del planeta, su oralidad. Pues la poesía es, ante todo, palabra que habla. Pero seamos sinceros, no abundan programas de televisión dedicados a la poesía. Qué pena, me digo, subirían las audiencias, de esto estoy más que seguro, porque nuestros hombres y mujeres no pueden vivir sin poesía.

Les voy a presentar a una poeta catalana que, como tantos hombres y mujeres, no puede vivir sin poesía. Lo suyo es de manual y lo mío, al verla, también; aunque –¡qué pecado!– la vi a través del filtro, la barrera, el límite de una grabación. El enlace me lo pasó un contrabandista de rarezas videográficas de menos de cien likes –cosas del Youtube. Voy.

https://www.youtube.com/watch?v=_GgsmKIrNkg

Pasa más de un minuto de los trece que tiene sin que nada suceda. Iba ya a tocar pausa, a parar, a abandonar, cuando escuché «imposible es el amor puro con tanta contaminación sentimental». Viví algunos años en Cataluña y aunque no hablo el catalán ni en la intimidad, algo entiendo.

El vídeo avanza, creciente, como creciente avanza la música, evocativa, mística, de las que me gustan para ilustrar mis conflictos interiores –Toni Trashtorno. La poeta me mira en unos primeros planos de pánico. Sí, señores, sí: me aterrorizan estos primerisimos donde la fuerza de su mirada está tan cerca que me rompe, me rompe. Por suerte me relajo con los planos medios y los generales, donde se vislumbra el vacío de un espacio que es aquí metáfora del espacio del alma: hueco, eco de ser «o todo o nada». Evidentemente, estamos ante una creación low cost que en lugar de grabarse, como debería, con tres cámaras, se ha grabado sólo con una, quizá repitiendo tres o más veces la grabación –bendita locura. Estamos ante un producto imperfecto y sin embargo bello en su imperfección. Los planos y el encadenado de los mismos son un acierto –Xavier Gil–, pues nos muestran poesía cosificada, que sale del encuadre, que no muestra siempre su rostro más amable, que se mueve, se mueve –«…si muove!». Porque poesía es libro y es voz, es silencio y estridencia, pero también desgarro sin filtros, rebelión contra uno mismo, tantas tantas cosas.

*

Estaba yo hace unos días en Barcelona –cosas de nuestros mundos– cuando aterricé en un acto literario no porque quisiera sino porque un amigo –uno de los mejores libreros de la ciudad condal– me invitó. Fui. Nos encontramos y compartimos más tiempo del que se suele compartir en este tipo de eventos. Estábamos los dos en la zona de fumadores cuando se le acercó riendo escandalosamente una chica de pelo corto con el cuello escondido tras una gran bufanda de grandes flores; se abrazaron, se rieron, se quedó, se encendió un cigarrillo y se sumó a nuestras banalidades. Nos reímos los tres. Luego se fue arguyendo no sé qué. Le pregunté a mi amigo quién era. «Una traductora», me dijo; «traductora y poeta», continuó; «se llama Meritxell Cucurella-Jorba, pero su nombre artístico es…», seguía mi amigo, pero yo ya no le escuchaba. Me confesé. Mi amigo iba a buscarla para presentármela, pues no nos habíamos presentado. Le pedí que no lo hiciera y en un instante que hice eterno evoqué a Jorge Luis Borges:

Yo querría que este momento durara siempre murmuré.

Siempre es una palabra que no está permitida a los hombres afirmó Ulrica y, para aminorar el énfasis, me pidió que le repitiera mi nombre, que no había oído bien.

»

Informa
Jorge Jaime García desde “Zetadezorro”
un fanzine no apto para tod@s

Anuncis

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López