Literatura de l’enclaustrament, la reclusió o el confinament

Carta oberta al poeta, editor i amic Víctor Sunyol

 

Estimadíssim,

Saps que passarà, Víctor. És molt temptador escriure ara, per una qüestió de temps, d’agenda sense compromisos públics i de reclams de feina que ara són mínims. I sobretot és molt temptador perquè és nou, tot plegat, i desconegut, i hi ha qui s’angoixa i hi ha qui ho està vivint d’una manera plena. Saps que passarà, Víctor, això de la literatura de l’enclaustrament, de la reclusió o del que sigui.

Natalia Ginzburg va escriure la seva primera novel·la des del “confino”, des d’un sud imposat: a L’Aquila, a prop de Pizzoli, als Abruços, més o menys a l’alçada de Roma però cap a la banda del mar Adriàtic. És de l’any 1941, porta per títol La strada che va in città (El camí que porta a ciutat), i la va publicar amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte per defugir la repressió. I també aquí, a L’Aquila, van enllestir, ella i Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), a quatre mans, la traducció de A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

També des del seu confinament Carlo Levi (Torí, 1902 – Roma, 1975; a la imatge) va escriure la seva novel·la més coneguda, Cristo si è fermato a Èboli, que publicaria Einaudi el 1945, i publicaria l’editorial Vergara el 1964, amb traducció al català d’Edmon Vallès (Crist s’ha aturat a Èboli). També des del seu confinament Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950), va aprofitar per escriure, i també el va traduir al català Edmon Vallès. No van ser els únics autors italians que van treure suc creatiu del confinament que, per motius polítics, en aquell cas, el règim de Mussolini els havia imposat. Si he citat els autors que he citat és perquè les seves obres i les seves vides s’entrellacen i esdevenen joia i tragèdia. Els llibres que van escriure des d’aquest enclaustrament, reclusió o confinament són –uns més que uns altres– més metàfora del que vivien que no pas dietari.

Però saps i sabem que passarà, Víctor, que hi haurà una allau de lletres (novel·la, poesia, teatre) que parlaran del què de la cosa amb més o menys distanciament, amb més o menys ironia, amb més o menys apocalipsi. No em vull ni imaginar els dietaris, que no diferiran gaire dels dietaris amb contrapunt gràfic que circulen per les xarxes.

Saps i sabem que passarà, Víctor, i saps i sabem qui guanyarà. Un cop més guanyaran (llegeixi’s llibre més venut, llibre més ressenyat, llibre més marejat) els que guanyen sempre, perquè em sembla que encara som lluny de canviar les normes d’aquest joc.

Siguem feliços, i siguem honestos. Jurem-ho per les obres completes del qui sigui. I l’escriptor que digui que ara no escriu que llanci la primera pedra.

Jo escric. Escric sobre el què de la cosa, i sóc feliç.

Víctor, gràcies, com sempre, per la teva complexa i senzilla manera de mirar-te el món.

Fins aviat,

Meritxell

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: