Monthly Archives: Març 2012

el dígraf del desitx té el plaer de convidar-vos als seus propers recitals

dimarts 6 de març de 2012· 19.00 hores
cossos cansats d’amor · sala Cràter · Barcelona
un recital íntim amb tx a cau d’orella e non solo

dissabte 17 de març de 2012 · 20.00 hores
versos lliures · sala de cultura Sant Francesc · Granollers
amb les poetes Mireia Calafell, Blanca-Llum Vidal, Sònia Moya i Meritxell Cucurella-Jorba

dimarts 24 d’abril de 2012 · vespre
estació poesia · cafè del Teatre · Lleida
poesia + audiovisuals

divendres 20 d’abril de 2012 · 21.30 hores
cossos cansats d’amor + poetes admirats · sala Màrius Torres · Arbeca
tx + Marc Serrats a la guitarra i la participació del públic

dimecres 25 d’abril de 2012 · vespre
hipermetropoesia ·  cafè del teatre Metropol · Tarragona
seguim el cicle i fem que continuï

dissabte 12 de maig de 2012 · vespre
festival de poesia de Sant Celoni · escalinata de Can Ramis · Sant Celoni
ai, les paraules que amaga el bosc!

divendres 1 de juny de 2012 · 22.30 hores
festival de poesia de primavera · Ateneu Rosa de Foc · Barcelona
el dígraf del desitx + Pau Gener

divendres 15 i dissabte 16 de juny de 2012 · a totes hores
festa de la poesia · Sitges
allà on els poetes són tractats com a reis (de l’acràcia i la paraula lliure!)

Anuncis

de cràters i volcans

NO TORNEN MAI ENRERE ⎢ ELS COSSOS CANSATS   D’AMOR són els dos últims versos d’un poema que el dígraf del desitx ha escrit en aquest gener ple de sol i ple de fred i és, també, el títol de la intervenció poètica que farà el dimarts que ve, 6 de març de 2012 a les 7 de la tarda, a l’espai Cràter, al carrer dels Àngels de Barcelona. En l’àmbit cultural de casa nostra darrerament tenim ben poques notícies d’inicis i obertures, i fins i tot de continuïtats i llargues vides. Sembla que ara tot siguin desfetes i adéus per sempre. I entremig d’aquest caos neix el Cràter, el centre d’un volcà que viu al centre d’una ciutat-volcà, un espai disposat a rebre manifestacions d’art plàstic o d’art del que sigui que tinguin a veure amb l’escriptura. I a la falda d’aquest volcà hi ha capes i capes de lava i capes i capes de llibres que viuen a redós de les Edicions Poncianes. Potser Joan Ponç és (sí!) el mag que encén el volcà de la irreverència i el joc permanent, i Jordi Carulla-Ruiz qui li ofereix la metxa. I el volcà de cop és llum, una llum que ens guia per camins que menen a tot de llocs alhora. NO TORNEN MAI ENRERE ⎢ ELS COSSOS CANSATS D’AMOR sembla que vulgui dir una sola cosa i en canvi no. Dimarts sou convidats a endinsar-vos al cràter del dígraf i al Cràter dels Àngels. Veniu només si voleu.


dies que no existeixen cada dia

He necessitat tres dies per pair que hi ha dies que no existeixen cada dia. Arriben i se’n van. Els vint-i-nous de febrer tornen cada quatre anys. I necessites potser tres dies per pair-ho, per recordar què estaves fent fa quatre anys. Jo enguany ho he recordat. Era el primer primeríssim dia que acabava de crear una nova proposta: PARNÀS. La poesia. La passió. La rima i no. L’acràcia. La salvatgia. A partir del 29 de febrer de 2008 PARNÀS voldria dir Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge. Aquell vint-i-nou de febrer feia pocs dies que havia mort el nostre admirat Palau i Fabre. I vaig llegir sentidament “Cant espiritual” (gràcies, Francesc (Bombí-Vilaseca), per fer-me’l descobrir!). Després va sonar una música molt trista. No hi ha cap document que pugui testimoniar que això va passar així. Prò jo, enguany, encara ho recordo.

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest en-
gany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre