Category Archives: Escriptura

Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.

Anuncis

Pinyana o la gesta de la festa o l’última que tanqui la tanca

(De coses senzilles i maques perquè sí II)

Avui que és u d’agost n’hi ha que marxeu de vacances i n’hi ha que ens quedem a fer guàrdia, a mirar des del mirador si el foc esclata o no. Avui que és u d’agost faltaran deu dies per a LA GESTA DE LA FESTA, que és i serà una festa-festival d’un sol dia que tindrà lloc l’11 d’agost de 2018 a la localitat de Pinyana, a l’Alta Ribagorça, a l’extrem, al llindar.

Anirà així, la cosa:

11.00 h · ens trobarem, ens torbarem i marcarem lo bestiar per al dinar
12.15 h · QUASI SERENOR · Maria Mora, ballarina + Rafael Esteve, contrabaixista
13.00 h · horeta del vermut
13.15 h · PARAULA-FOC · amb els poetes Amat Baró + Meritxell Cucurella-Jorba
13.45 h · micro obert
14.15 h · dinar (cal haver comprat el tiquet)
15.30 h · horeta de la sobretaula
15.45 h · inici d’unes quantes partides intergeneracionals i simultànies de dòmino i cartes
16.15 h · qui sap si poemes a cau d’orella imprevistos i gens altisonants
17.00 h · rifa
18.00 h · A BALLAR! · amb RIBATÒNICS: Lluís Florit, Jesús Porte, Iolanda Ferran, Esperança Florit, Eric Baudu, Olga Tous i Catalina Ballarín
20.00 h · adéu amb accent

Si voleu venir cal que confirmeu la vostra assistència als telèfons 629 11 52 18 – 669 10 46 88. Sobretot, eh! Preu entrada + dinar: 20 € adults i 10 € nens.

I ara un decàleg que no arribarà a deu perquè som lleugerament àcrates i perquè n’hi haurà prou amb menys.

u
Som humils, som gentils. Aquesta festa es fa amb un pressupost baixíssim, per això necessitem que hi col·laboreu. Gràcies per endavant, estimats. Feu gasto, el dia que vingueu. Ompliu les guardioles. Veniu a dinar (però no sense avisar, eh!). Ajudeu-nos a fer difusió de la gesta de la festa des d’ara mateix. Feu-la vostra, la festa. I deixeu-vos dur. I feu allò que us sembli que toqui fer a cada moment (aplaudir, riure, estar-vos quiets, ballar, parar i desparar taules). Autogestió. Independència. Llibertat. Totes les revoltes són a l’arrel. I amunt els cors!

dos
Comptem amb una aportació mínima i tanmateix necessària dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També comptem amb la complicitat de la Diputació de Lleida, que s’ha fet càrrec de la impressió dels programes. A ells, gràcies. Després d’això no tenim res més. ¿Entesos?

tres
Crear un festival amb tantes estones per trobar-nos i torbar-nos és una declaració d’intencions. Avui per avui, en una època falsament hipercomunicada que només ens duu al buit i la solitud, la gesta és la trobada. La trobada és la festa, on prevaldrà el tu-jo-nosatres, el fet que tu t’emocionis amb mi i jo m’emocioni amb tu i tots amb totes. Omplir el buit del paisatge i del paisatge de l’ànima. L’art i la natura i la natura i l’art. I que els més grans ensenyin a jugar cartes i al dòmino als més joves, i que els més joves cridin als quatre vents els seus poemes nous-novíssims perquè els ben sentin els més grans! I que la rifa ens toqui a tots! I que la dansa de la Maria Mora i el Rafael Esteve ens parli des d’un llenguatge no evident! I que els versos de l’Amat Baró i una servidora se’ns tatuïn invisibles! I que la música dels Ribatònics faci que ens oblidem per un moment de les penes fondes i exalcem, ballant, l’alegria més vivaç! I que Papasseit ens faci sempre sempre sempre més lliures i que Foix ens recordi “i, enmig d’orats i savis, raonar”!

quatre
Aquesta festa no existiria sense dos precedents clars. D’una banda, la Festa Major de Pinyana, que va tenir lloc de 1990 fins a 2014, i que es va dur a terme gràcies a la tenacitat de la Dolors Ciutat. De l’altra, Delicadeses · art de tros, que va tenir lloc a la comarca de les Garrigues de 2008 fins a 2016, un festival-meravella orquestrat per la Meritxell Cucurella-Jorba (el segon cognom em fa fallar la rima). Incorporem al nostre equip el neguit i la lletraferidesa de la Teresa Ibars. I ja hi som totes. Només falteu vosaltres. Perquè sense vosaltres no hi ha gesta, no hi ha festa.

cinc
I sempre imparells, acabo amb el nostre lema:

 

L’ÚLTIMA QUE TANQUI LA TANCA

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx


La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


Tots els colors del món

Una tarda de dissabte a l’hora foscant, a Ciutat de la Mallorca, un esteta ens va fer posar, enlluernat pels colors de les nostres pells i del nostre vestuari, una al costat de l’altra, per retratar-nos. El seu nom és Oriol Cornudella. Nosaltres, àvides d’aquella espurna de narcís vivaç i impulsiu, vam dir que sí. I vam riure, i per una estona, vam estar més juntes que mai. L’endemà, diumenge, recurrents pecadores de pecats petits, hi vam tornar. Els espectadors d’aquestes imatges podrien titllar-nos de banals, però rere aquestes cinc dones hi ha cinc poetes en cinc llengües diferents que recollim l’essència de cinc identitats ben diverses. Dones que lluitem per seguir sent éssers humans amb capacitat de decisió i de dissidència. Dones que lluitem perquè la poesia segueixi sent bandera del ser, del dir, de la llibertat.

Començant per l’esquerra, jo, Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, nascuda a Pierola (Anoia, Catalunya, el 1973) i com que queda malament que parli de mi seré objectiva. Fa vint anys que em dedico a l’apassionant joc de la poesia dita i escrita, he publicat set llibres de poemes, teatre, llibres infantils, i he traduït autors per mi admirats com els dramaturgs José Sanchis Sinisterra o Marco Palladini, poliescriptores i activistes polítiques com Natalia Ginzburg, o poetes-doll com Alda Merini. També m’he dedicat a la dinamitació cultural, amb l’(H)original, amb el festival (per)versos, les sessions de poesia i música improvisada PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), i DELICADESES · art de tros. He recitat arreu d’Europa i he guanyat més d’un premi.

Si algú t’acusa de lladre
sigui ver o no
et cobriré perquè
jo sóc tu
i entomaré l’insult l’indult tot
(…)

Al meu costat hi ha Fatemeh Ekhtessari, nascuda a l’Iran el 1986, poeta i activista cultural en llengua persa. La seva especialitat és el sonet postmodern, composicions actuals que segueixen els patrons tradicionals de la poesia persa, és a dir, mantenen mètrica i rima. Ha publicat dos poemaris i un assaig; tots tres, retallats per la censura. Els anys 2010 i 2013 el règim iranià la va detenir dos cops per la seva activitat poètica i cultural; el segon cop, però, va passar 38 dies a la presó i va ser alliberada sota fiança. El procés es va allargar i el 2015 va ser condemnada a 11 anys i mig de presó i a 99 fuetades, però es va escapar, va travessar il·legalment la frontera, primer fins a l’Iraq i després fins a Turquia. Va viure més d’un any a Turquia fins que, gràcies a l’ICORN (Xarxa Internacional de Ciutats Refugi), va arribar fins a Noruega, on des d’aleshores viu exiliada, lluny dels seus orígens i de la seva cultura.

Vull pressionar el cap contra la terra per combatre l’insomni
i sentir el teu crit en un fons blau.
Vull pressionar el cap contra tu i contra els meus recorda miserables…
(…)

Al costat de la Fatemeh hi ha Miriam Reyes, poeta en llengua espanyola nascuda a Ourense el 1974, que va viure part de la seva època de formació a la Universitat Central de Veneçuela i que actualment, i des de fa uns quants anys, viu a la ciutat de Barcelona. Amb el seu segon llibre de poemes, Bella durmiente (2004), va quedar finalista del XIX Premio de Poesía Hiperión. Present en un pila d’antologies, el seus darrers llibres són Haz lo que te digo (Bartleby, 2015), escrit entre finals de 2004 i 2012, entre Madrid, Barcelona i Ammán, i Prensado en frío (Malasangre, 2016). Ha compilat una antologia de poesia gallega contemporània: Punto de ebullición (2015). Sentir-la recitar és entrar en un món propi, inevitablement hipnòtic. Recita com si es digués cap endins, i ens atrapa, i no la podem obviar.

Te tengo todo marcado
como un yacimiento arqueológico.
No es extraer los restos de ti lo que persigo
-ruinas de una ciudad tallada en la arenisca-
lo que quiero es penetrarte
taladrar la piedra de tu cuerpo
y este sexo cóncavo de mujer
se vuelve inútil para mi deseo.
(…)

Al costat de la Miriam hi ha Kaloune, nascuda a l’illa de la Reunió l’any 1985. Ha begut de les fonts de cants tradicionals, sagrats i profans. Hereva d’una tradició fortament influïda per l’esclavitud, els ritmes de l’oceà Índic i una cultura pop internacional, la seva dicció i el seu cant són una mescla de pregària que connecta la seva ànima criolla amb la dels oients. El seu primer llibre és Séga Bondyé Galé (2010), però a aquesta dona val més sentir-la i deixar que us embruixi perquè és una dea àcrata i té allò que en el món del flamenc s’anomena duende; llegeixi’s en clau criolla, però.

Setena ànima, setena onada
Segona llum
Balls de carrer
El silenci de la dansa és amarg
(…)

Al costat de la Kaloune hi ha Leire Bilbao, nascuda a Ondarroa (Biscaia) el 1978. Va revolucionar el món dels bertsolaris, perquè és jove i és dona i té un talent sobrenatural per encadenar rima i sentit. Un bertsolari es dedica a compondre i cantar/improvisar versos en èuscar davant d’un públic. Algú dóna un tema, el bertsolari crea i el públic s’entusiasma. Que guanyi el millor. Ella guanya en qualitat, i en emoció! Ha escrit dos llibres de poemes (Ezkatak, 2006, i Scanner 2011) i infinitat de llibres per a nens i nenes. És Premi Euskadi de Literatura infantil i juvenil en èuscar.

De primer vaig oblidar el meu nom.
Després, vaig oblidar per a què emprava les mans,
per a què servien les paraules
i el significat exacte del dolor.
(…)

Aquestes cinc dones no tenim tots els colors del món, però l’adjectiu tot, que inevitablement tendeix a l’absolut, sempre ens agrada, als poetes, i fa que un títol tingui més força. Aquestes cinc dones senzillament tenim cinc colors del món, però farem que, per un moment, aquests cinc colors siguin sinònim de tot, de tots.

Tot això, però, va ser possible gràcies a la vintena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, el motor del qual és el poeta i explorador de l’impossible Biel Mesquida, marmessor incansable de totes les accepcions de la paraula llibertat. I acabem cridant fins a la sacietat: llibertat, آزادی, liberdade, libète, askatasuna…

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(La traducció del fragment de Fatemeh Ekhtessari és d’Azar; la traducció del fragment de Kaloune és de Toni Clapés; la traducció del fragment de Leire Bilbao és de Laia Noguera. Els podreu trobar el llibre que s’ha editat amb motiu del Festival, amb disseny de Pedro Oliver.)

 


Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer fora el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba

 


Fer realitat la utopia

(Pròleg publicat al llibre GENERACIÓ (H)ORIGINAL,
coordinat per Dídac Rocher i amb fotografies de Marta Huertas.
L’edita LaBreu.)

 

“La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”
Jean-Luc Godard

 

Entre el no-res i el buit hi ha sempre un tot. Aquest nostre tot que avui celebrem es diu (H)original, i el nom que té –i no només el nom– és alhora una transgressió –per una hac afegida, la lletra muda que no dient parla, i que alhora retia ja honors a l’únic i insuperable patriarca àcrata de tots els qui creiem en la llibertat i la generositat creativa: Carles Hac Mor, que hi va ser des del moment zero– i és també un palimsest, perquè en la vida i en la literatura tot és sempre palimsest –i quan vida i literatura se’ns confonen el palimsest es fa superlatiu.

Superlativa és la satisfacció d’estar escrivint un text d’obertura per a un llibre que retrata –i mai tan ben dit!– els rostres dels qui amb el pas dels anys hem sigut còmplices de la història d’un local del Raval barceloní que ha tingut la poesia per bandera –gràcies, Dídac (Rocher) i Marta (Huertas), per haver sabut veure-hi la llum, per haver sabut veure-hi allò no dit ni escrit enlloc. Superlativa és la sensació d’haver-ne sembrat la llavor. Sé ser Cassandra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El magne escultor i poeta que és Jorge Oteiza diu: “En física el vacío se hace, no está. Estéticamente ocurre igual, el vacío es un resultado, resultado de un tratamiento, de una definición del espacio al que ha traspasado su energía una desocupación formal. Un espacio no ocupado no puede confundirse con un espacio vacío”.

L’atzar –o potser no– va fer que un vespre qualsevol de vida de barri tingués l’oportunitat de veure l’espai no ocupat d’un local que hi havia al davant del Macba, que es deia Original i que –temps ha– havia sigut una botiga de coses antigues. El Manel (Pérez), el propietari, em va dir: “Què s’hi podria fer?”; veloç vaig dir: “Dóna’m dos dies”. Corria l’any dos mil; no hi havia cap altre local al costat. Dos dies després vaig presentar la proposta (i em prengueren per boja, tot i que sempre he considerat difusa la línia que separa els folls dels visionaris): crear un cau de poetes, on es respirés poesia pertot. Que fos alhora llibreria especialitzada en poesia –emulant, en el sentit d’especialització temàtica, la mítica llibreria Millà del carrer de Sant Pau, també al Raval–, que s’hi presentessin llibres de poesia, s’hi recités poesia, s’hi fessin exposicions lligades directament o indirecta amb la poesia –quina joia, aquelles taules obra d’artistes diversos, dedicades a poetes; en teníem, amb una volguda voluntat de desjerarquització, però alhora de passió i acràcia, de dedicades a Palau i Fabre, a García Lorca, a Alejandra Pizarnik, a Juan Gelman, entre altres–, i que, també, transversalment, integrés altres propostes creatives nascudes en el si del barri i importades d’altres barris, i altres racons del país i del món. Mítiques les sessions del Poeta(h) resident, perquè llavors es portava això, a Barcelona, això del (punxadiscos) resident; que tenien la seva translació gràfica en un fanzine que incloïa un retrat del poeta(h) en qüestió, poemes propis, poemes aliens d’autors admirats i agenda d’activitats que proposava el protagonista. En aquella època primera les activitats eren gairebé diàries, heterodoxes, vertiginoses. A redós d’aquell primigeni (H)original va néixer la revista Al Buit (Gerard Altaió i altres) i no només. L’any 2001 vam ser seu d’algun recital (i postrecital!) del festival Proposta (2000-2004). Les complicitats començaven a néixer alhora que sortíem ressenyats en publicacions culturals d’arreu (Butxaca va ser la primera publicació que va ensumar-ne el fum).

En aquell primer (H)original no recordo si teníem diaris per als clients, el que sí que recordo és una caixeta de fusta on hi deixàvem llibres de poesia. Eren per ser llegits allí. Duien un segell amb el nom de l’(H)original estampat amb tinta atàvica. Però tot sovint desapareixen. Algú robava poesia: oh meravella! Jo, que sabia els que hi tenia, de seguida trobava a faltar el llibre robat i m’entretenia a pensar qui, dels éssers que havien poblat aquell vespre l’aire del local, se’l podia haver endut. Avui sé que són molts els qui tenen alguna cosa guardada al fons de la memòria/desmemòria que té a veure amb aquell (H)original, amb aquell racó de ciutat, amb allò.

Barcelona és, ha sigut i serà ciutat de pas i d’acollida, i l’(H)original, des del principi, també va participar d’aquest anar-i-venir, i és que cada cop que es deixava caure a ciutat algú que compartia les nostres inquietuds, vingués del nord, del sud, o d’una galàxia paral·lela, atret per l’imant que ja érem i que volíem continuar sent, se’ns acostava i senzillament li obríem els braços. Donàvem veu als sense veu i aureolàvem l’intangible.

Era una Barcelona on ningú no bevia cafè xuclant-lo en un gotàs de plàstic mentre camina pel carrer. Era una Barcelona més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta, que vam viure amb tota la intensitat de què vam ser capaços. Era aquella Barcelona –la “gitana hechicera” del Peret rumbero– que estimàvem amb bogeria. I tot plegat no fèiem res de nou. Teníem encesa la flama dels Viatges a la Polinèsia (1997-2000) que instigava el clarivident i admirat Eduard Escoffet i els corrents polipoètics que l’havien precedit. Teníem a prop, a l’antic carrer de Ponent –avui Joaquim Costa– l’Almirall i la Granja de Gavà –avui Beirut; on havia nascut Terenci Moix–, que sempre havien estat oberts a la poesia. Teníem The Merry Ant, un local de vida efímera semiclandestí i amant a ultrança, com nosaltres, del reciclatge creatiu. Teníem oberta La Paloma, i després de dir-nos a través de la veu anàvem a dir-nos movent el cos. Érem molt joves. Érem l’espurneig del que ara som.

Els nostres noms eren Francesc (Bombí-Vilaseca), Gerard (Altaió), Eduard (Escoffet), Martí (Sales), Josep (Pedrals), Helena (Porteros) i qui us escriu, Meritxell (Cucurella-Jorba). També entre els primers hi havia dos artistes plàstics i poetes com el Joan (Vinuesa) i el David (Ymbernon). Per dir-ho amb paraules de l’(puc tornar a dir “clarivident i admirat”?) Escoffet: “Nosaltres vam ser els primers aborígens de l’(H)original”.

En aquella alba conceptual havíem comptat amb el saber fer del Gigi (Marzullo), el nostre italià nostrat, en un moment en què els italians instal·lats a la ciutat eren pocs. Teníem un local ple de peces del Ferran (Garcia) i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe (Menchero), veí del barri. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciada la part de bar-amb-terrassa-més-o-menys-convencional de la part poètica (o poc ètica). Les targetes, que resaven allò de “cafè + poesia”, eren obra del grafista Peret, que aleshores vivia, com jo, en un carrer que tenia i té nom de comte. Recordo com sonava a l’(H)original el Tourist dels Saint Germain, o Paolo Conte, o David Bowie o Nick Cave o els Smiths. “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” (Estellés). Però aleshores no ens adonàvem del pes de. I quan ens miràvem al mirall no veiem la nostra imatge sinó uns ulls que ens miraven, foscos, molt fortament –eren els meus. Ni tan sols pensàvem a retratar el que estàvem vivint; només pensàvem en el fet de viure-ho; o ni això; senzillament ho vivíem sense pensar gaire, intuïtivament, salvatgement. Això era aleshores. I avui n’hem fet memòria. Per seguir. “Tan sols qui coneix l’abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés allò que dóna a l’home l’empenta per avançar” (Stefan Zweig).

Si ara aquell espai no ocupat del número 29 del carrer de Ferlandina desaparegués deixaria un buit. El buit d’allò que va ser i ja no és. Però escrivim des de la plenitud més absoluta, agraïts per tota la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Ferran (Garcia) i la Nuri (Isanda) i el Josep (Pedrals), agraïts per la paciència infinita i la professionalitat fora mira del Dídac (Rocher) i la Marta (Huertas), agraïts per la implicació dels sempre atents editors de LaBreu i, sobretot, agraïts per tots els poetes i els oïdors que heu fet realitat la utopia.

I no acabo d’acabar perquè vaig a Joan Vinyoli i a un seu vers memorable: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Som fills de l’oralitat, terriblement indomables i evanescents, i cap foto fixa, sigui d’alta definició o la d’un estudi literari convencional, podrà capturar l’energia del riu que vol escriure el seu propi curs. Vaig voler crear un espai que esperonés la creativitat, que fos tan obert com ampla és la poesia, i ara ens costa reconstruir-ne el trajecte fins aquí: la història d’aquest camí està repartida en tots els records (literaris i extraliteraris) de tothom que s’hi ha acostat i s’ha deixat sorprendre. Terriblement fràgil, com tot el que ens mou.

© Meritxell Cucurella-Jorba · el dígraf del desitx

 

(Les fotos les va fer la Marta Huertas en qüestió de segons.
Només preteníem fer una prova. Però la Marta va dir que ja estava tot.
I com que ens havíem reservat una hora i només havíem gastat cinc minuts,
vam passar l’estona restant parlant de música
mentre fèiem un cafè i preníem el sol.
I ah: jo no vaig maquillada, és llum interior, tot.
Només em vaig pintar els llavis.
Perquè pintar-me els llavis m’agrada tant com dir la veritat.)


La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba