Tag Archives: públic

Dues hores de la meva vida en diàleg infinit o el silenci com a extremitud del dir

Dissabte 6 d’abril de 2019 tenia una cita al Museu del Clima i la Ciència de Lleida. Sóc acientífica, això ho sap qui em coneix; no sóc gens aclimàtica, això també ho sap qui em coneix, perquè les coses sempre em fan o molt fred o molta calor (“odio gli indifferenti”, deia Antonio Gramsci el 1917, i ho subscric ara i sempre i en l’hora de la nostra mort, amén). L’existència d’aquest museu semblava una innocentada, però no: és de debò. La realitat sempre supera la ficció.

Tenia una cita a les set del vespre per presenciar una acció artística del Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. Arribem. No sé on sóc. Gardeny, la Mariola, el Castell al fons, em diuen. “Sembles nova, Meritxell”, em dic. Aquí de la magnànima Seu Vella de Lleida en diuen Castell, lo Castell. Jo no, jo en dic Seu, la Seu. Però jo sóc mig forastera i puc anomenar les coses pel meu nom; si no fos mig forastera, però, també ho faria.

Ens esperem. Oh, les esperes. La predisposició a deixar-me seduir és il·limitada. Ens reparteixen el full de sala, que comença amb una cita del pintor i judoka francès Ives Klein: “Els artistes que poden crear en comú són aquells que treballen amb el cor i el cap. En ells, la imaginació es troba en el seu psiquisme. La idea de llibertat es transformarà en una noció nova gràcies a la imaginació sense reserves i les seves formes de realització espiritual. L’univers és infinit però mesurable. La imaginació pura es pot realitzar. És viable”. Les fibril·lacions que tinc predisposades en mode total a la seducció subratllen coses: cor, cap, llibertat, imaginació, sense reserves, realització espiritual, univers, infinit, pura. Estic volant. No sé si el blau del cel és el blau Klein. No ho sé. Només sé que no sé res. I segueixo volant. Però sona un petard i m’espanto molt i caic per dins i m’aixeco per dins i camino. Som-hi. Comença.

“De la desgràcia se’n fa virtut”, deia el periodista Joan Tort en un article al diari El Punt Avui (22 juny 2017), quan es va inaugurar el Museu del Clima i la Ciència de Lleida (work in progress de l’arquitecte Toni Gironès). És allò d’anar canviant el relat. De vendre sempre la moto, encara que no arrenqui, encara que es negui amb un brrr, brrr i res. Però aquí no: la moto d’avui arrenca en silenci i moviment de cossos. Sota un cercle de ferro (oh, el ferro! oh, els cercles!) i glicines incipients (oh, les flors!) trenta artistes-ballarins-accionadors es mouen. Comença. Ha començat. Ritxi Planes ens diu que ens podem moure per on vulguem (hem d’aprendre a ser públic! hem d’aprendre tantes tantes coses!). Hi ha tímids. Jo no tinc vergonya de res encara que en el fons sigui molt tímida, i m’acosto al llop perquè m’ensenyi les dents. Però no me les ensenya: silenci, moviment, cossos. Oh! El silenci com a extremitud del dir.

L’espai buit i en construcció de del Museu s’anirà omplint d’accions, silents i no, que són declaracions d’intencions. “Diluir la idea d’un edifici-museu com diluir la idea d’un edifici-partitura: qui estructura el museu com qui estructura la música d’acció és el pas del temps”, diuen, alhora, juntíssims, el Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. I sí. És cert.

L’espai com a escenografia. L’espai com un més. Com un més dels trenta que ja són. M’entretinc a buscar la lògica del vestuari, lleugerament àcrata, lleugerament estudiat. Aquestes coses em perden, sí, l’estètica em perd.

Veig la llum, i miro i veig i escolto i, sobretot, sento. L’espai-escenografia com a plataforma per a la interacció. Passen tantes coses que no saps on ser, on mirar, on sentir. I alhora són tant disperses, aquestes coses que passen, que van passant, que aniran passant, que pots perdre’t i tornar. Oh, encara: el perdre’s!

Tinc debilitat pels percussionistes. I els dos d’avui, disfressats d’oficiants, són de luxe. D’una banda, el joveníssim Genís Bagés, amb qui vaig tenir el plaer, l’honor i el luxe de compartir escenari una nit d’improvisació poètica al Cafè del Teatre tenint com a frontman el clarinetista i saxofonista Gabriel Amargant. De l’altra, Dominique Chanteloup, membre de la Tours Soundpainting Orchestra. Oh, mon dieu!

Tinc debilitat per la dansa. I les tres ballarines d’avui (Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset) són esplèndides i salvatges. I es rebolquen per terra amb passió i riuen amb contenció, i s’emparren com les nenes emparradisses que són, i com les nenes emparradisses que són busquen tots els racons del Museu per pujar-los i baixar-los. I pujar-los i baixar-los. Fins a l’infinit. Fins a l’infinit i un dia.

Tinc debilitat per les cordes. I aquí són tres. O més. Tinc debilitat per les cordes, he dit. Les fluixes, el risc, sempre la por de caure però no acabar de caure mai. Corda com a metàfora. Corda com a camí de mort, de morir-se, d’auto-morir-se, que aquí no prendrem. Corda-vestuari. Corda contrabaix (Rafael Esteve) i corda violí (Joan Sancho i Maria Berengué).

Tinc debilitat pels clowns. Que també són tres, com les ballarines i les cordes. Miquel Àngel Marín, a qui conec de múltiples mogudes poètiques i hacmorianes; Ritxi Planes, tan pur, tan pur, tan innocentment irònic que en mi fa l’efecte de la rialla que esclata; i la mujer de rojo, una Montserrat Trepat que és Lleida pura, i és Missenyora la Veritat amb la màscara de la Innocència. Quina troballa, tots tres junts, així, aquí. Ajuntant-se i allunyant-se, parlant-se i parlant-nos. Tres mestres de cerimònies imperfectament perfectes.

No tenia debilitat pels cors fins al dia que vaig conèixer les donasses del Cor Euridice. Meravella entre meravelles. Dirigides per Dolors Ricart, són experimentació i són rigor i són vint-i-cinc anys de vida. Eterns vint-i-cinc anys. Vaig conèixer les Cor Euridice perquè, precisament per celebrar la seva eterna joventut, em van dir que volien cantar algun text meu. Primer vaig pensar “aquestes dones no em coneixen prou”; després vaig anar a un assaig seu i me’n vaig enamorar. Ara em canten, amb partitura d’Heura Gaya, tres poemes d’aquells que no s’entenen. O sí.

Els camins són sempre imprevistos. Els camins de cada ésser humà que conforma el públic d’avui s’encreuen (per força, perquè el públic no sap, només sent, només sent) amb els camins més o menys previstos de cadascun dels músics, de cadascuna de les ballarines, de cada Eurídice, de cada clown… en aquest diàleg infinit que és un viatge que va del DIA a la NIT, en DIÀleg infiNIT, em subratlla Arnau Millà-Benseny, músic, soundpainter, pedagog, i fundador i director artístic del Col·lectiu Free’t. Ell és el summe sacerdot que orquestra, excessivament discret, i corrents com un més, aquest caos ordenat que és tot sorpresa, tot bellesa i on no hi ha error, on no hi ha error, on no… (i m’ho repetiria fins a la sacietat).

Tornem al cercle, al cercle que mai no sabrem ni on comença ni on s’acaba. Però la percussió creix i creix, i jo només tinc ganes de cridar d’eufòria, de cridar perquè no sé xiular. I al final crido, com he aplaudit cada cop que he sentit que havia d’aplaudir i com he rigut cada cop que la ironia, amerada de crítica social i arquitectònica i política, m’ha assaltat. Fi.

Gairebé són les nou. S’està fent vespre. I el vestit verd turquesa d’antiprincesa que duc se’m convertirà en parracs i la carrossa, en carbassa. Em diuen que hi haurà tertúlia postfunció. Posen cadires. He de marxar, però no puc marxar sense dir el que tinc ganes de dir. Dreta, micròfon en mà, sota un doll de llum, i mirant el públic, dic, més o menys: “Espatarrant. Em sembla que és el millor que li ha passat a aquest Museu, i dubto que li torni a passar res de semblant. Des que visc a Ponent, mai no havia vist, ni a Lleida ciutat ni en tota la província, res semblant. Enhorabona”. Certesa i provocació i adéu, ara sí.

Me’n vaig amb recança, perquè la cosa segueix, i sobretot me’n vaig amb una sensació fortíssima al cap i al ventre: que sóc a Europa, al nord d’Europa, en una ciutat com Estocolm o Berlín (Gramsci, ancora: “La città futura”). Acabo de viure dues hores de la meva vida en diàleg infinit. Sento que tot flueix per sota, i emergirà, de nou, potser en una forma-altra, quan sigui, quan hagi de ser.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© de les fotos (excel·lents): Núria Prats

Direcció: Arnau Millà-Benseny
Dramatúrgia: Maria Capell
Disseny escènic: Maria Monseny
Col·lectiu Free’t: Joan Sancho i Maria Berengué, violins; Rafael Esteve, contrabaix; Miquel Salla, electrònica; Genís Bagés, Dominique Chanteloup, percussió; Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset, interpretació dansa; Miquel Àngel Marín, clarinet i interpretció actoral; Montse Piqué, veu; Oriol Planes i Montserrat Trepat, interpretació actoral-clowns.
Cor Euridice: Dolors Ricart (direcció); Laia Noguera, Aina Viles, Marta Gelonch, Laia Cabau, Carme Palau, Núria Bresolí, Núria Vallés, Noemí León, Nerea Català, Romina León, Montserrat Carbonell i M. Cristina Pascual (veus)

Anuncis

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López


Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431

Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha de compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf del desitx, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503