Monthly Archives: gener 2016

L’empatia i alguns treballadors de llibreries

Hi ha llibreters o treballadors de llibreries (que és tota una altra cosa) que si no els demanes Jot Down o de Slavov Zizek per amunt et miren malament. Llibreters o treballadors de llibreries que quan els preguntes on tenen els darrers títols de Javier Reverte sembla que els hagis escopit a la cara. Que quan els demanes on tenen la col·lecció del Capità Calçotets amb el teu català centralíssim i de dicció perfecta es pensen que t’acabes de prendre una infusió de maria; i no, només prenc cervesa, i de la més vulgar. El Capità Calçotets és una saga esbojarrada, divertidíssima, plena de mala bava i molt crítica amb el sistema educatiu i social convencional creada per Dav Pilkey i traduïda al català amb grans dosis de talent per Josep Sampere. Però es veu que hi ha llibreters o treballadors de llibreries ubicats a prop de la secció infantil i/o juvenil que no ho saben, i això que de títols n’hi ha uns quants, en tapa dura i en tapa tova. Llibreters o treballadors de llibreries que quan palplantada davant de la secció de còmic i/o llibre il·lustrat els preguntes on tenen La mare que ens va parir se’n van de dret a infantil, i després a autoajuda, i després a teatre, i al final el troben, perquè tu els/les observes intransigent i te’l donen demanant-te disculpes. I tu esbosses un somriure pietós que conté un insult que va per dins. I aleshores, abans d’anar a pagar, l’obres i hi fas un cop d’ull i t’hi recrees i et petes de riure, i els/les llibreters o treballadors de llibreria que han ballat per tota la botiga abans de trobar un dels dos exemplars que tenien (sí, no és Jot Down ni Zizek) et miren amb cara de pena. I tu tornes a l’insult interior mentre tens els ulls molls de les llàgrimes que t’ha regalat La Quiles i el seu humor salvatge.

Blond kid girl showing a beach plant with sand in her hands selective focus

Salvatge va ser el que vaig presenciar l’altre dia. Un llibreter o treballador de dóna Incerta glòria a un home alt i cepat, molt ben vestit, i amb aspecte de trepitjar poques llibreries. L’home es lamenta del preu i afegeix: “L’any passat, quan em vaig comprar Victus, em vaig comprar l’edició de butxaca”. Sóc una bruixa. No m’equivoco. El seu poder adquisitiu és inversament proporcional a la seva periodicitat lectora, però tot amb tot l’home té bones intencions, perquè el tenim allí, volent llegir-se Joan Sales. I aleshores el llibreter o treballador de llibreria, s’infla de pit, es fa gran i fastigosament menyspreador i diu: “No crec que la Maria faci una edició de butxaca”. I aquesta Maria és la gran Maria Bohigas, però al potencial comprador d’Incerta glòria carregat de duros i garrepa com ell sol això li és igual. Posa’t del seu costat, llibreter o treballador de llibreria, si us plau, i sigues amable, i ajuda’l a no perdre’s, a comprar, a triar, que la seva dona, pintada com una mona, vestida amb un abric de falsa pell de lleopard i uns talons excessius ja està avorrida de mirar-se les taules de novetats com si estiguessin plenes de cucs de seda dissecats: li provoquen la mateixa indiferència.

Processed with VSCOcam with e4 preset

Indiferència genera indiferència. Però el rebuig genera altres coses. El rebuig que vaig sentir en totes aquestes situacions m’ha dut a escriure aquest post tot i saber que hi ha llibreters apassionats del seu ofici i és per aquests llibreters que la nostra feina pren sentit, la d’escriptors i de lectors. Si no aniríem tots de pet a Amazon. I no.

© text: el dígraf del desitx

Anuncis

Ningú espera res de tu

Ningú espera res de tu. Podries no llevar-te un dia i ningú et trobaria a faltar. Podries no fer, no anar, no dir, callar, cridar i res, no canviaria res. En un moment social en què qualsevol tonteria és exalçada a categoria de proesa només de ser penjada al Facebook acompanyada d’un somriure i d’unes paraules de bon rotllo, encara que siguin mentida, eh, però que destil·lin bon rotllo, dir la veritat o sentir que algú la diu ens fa canviar de canal. Cada dia sóc més fan de Valero Sanmartí, de La Quiles, de l’humor salvatge de ma mare, i de gent diversa que diu veritats.

Ningú espera que li enviï algun dels llibres traduïts que tinc pendents de publicar, que són molt bons, no pas per la meva versió sinó per l’original. Cap editor espera tampoc els llibres escrits que també tinc pendents de publicar. Ningú em crida per fer un recital. Ningú em té en compte per gestionar un acte, un festival o un local. Ningú em crida per fer res. I podria no fer res, però no ho faig ni ho dic.

He après a ser pacient. Sé que he obert molts camins, que he desvetllat i desvetllaré autors que seran estimats, ho sé. Que hi ha qui es fa seus poemes meus amb un amor que ho supera tot. Sé que sé trencar el vers on toca quan recito textos meus o d’altri. Que he sigut visionària a l’hora de gestionar alguns actes o desactes i espais o no-espais que giren al voltant de la cultura i la bellesa enteses en els seus sentits més amplis.

IMG_20151229_115635

Però ningú espera res de mi. I a partir d’aquí podria autoproclamar-me Reina de l’Error. I no tindria rival, perquè l’error, el forat, la taca, l’estrip són inimitables. Com l’esquitx, o el desitx.

Quan serà que amb la vostra ment serena aprendreu a no confondre els noms i les coses? Em condemneu a seguir sent boa, una bèstia que sobreviu a la sequera i a tot, sabent com sabeu que les serps em fan por?

He après a ser pacient. I ric, perquè ningú espera res de mi. Llibertat sempre ha sigut per mi sinònim de felicitat.

© text i imatge: el dígraf del desitx