Tag Archives: escriure

Ahir diumenge: el ver sentit de la paraula «amic», i els dies que vindran

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic, el ver sentit de la paraula cel, i el ver sentit de la paraula sensatesa.

Amb qui t’uneix una amistat, això és un amic. Diu el DIEC, sempre tan caut, que l’amistat és “l’afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”, però també podem ser –i hauríem de ser, de fet!– amics dels nostres germans de sang i també podem ser –i hauríem de ser, de fet!– amics de les ànimes i els cossos amb qui ens ha unit o ens uneix un amor sexual. En fi. Amics.

Amic és amic. Amat és qui ames, amic o no. Llegiu EL LLIBRE D’AMIC E AMAT, de Ramon Llull (1232-1316). Mística. Amistat. Amor. Poesia. Petitesa i grandesa. Dubtes. Incerteses. Bellesa. Tot.

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic. Pregunta’t qui t’ha escrit i t’ha preguntat com estaves, i com estaven els teus, i qui ha començat el fil de la comunicació. Pregunta’t qui t’ha trucat, així, com si res, i tu t’has emocionat perquè l’amic t’ha dit que estava fent una ronda de trucades entre les persones que considerava importants en la seva vida i després t’ha preguntat que què feies, aquests dies, que com els vivies. Pregunta’t qui t’ha escrit o t’ha trucat i només t’ha parlat d’ell, sense aturador, sense importar-li ni gens ni mica si escrius, plantes o penses. Bravo. Visca l’egolatria màxima. Pregunta’t, a qui has trucat sempre tu, a qui has escrit sempre tu, i l’altre, l’altra, els altres, s’han limitat a respondre’t. O qui senzillament no t’ha respost, o ha sigut ben breu. Pregunta’t qui t’ha enviat una foto, un gest, el que sigui, per fer-te riure. Pregunta’t qui t’ha enviat una flor, o una poncella prèvia a l’esclat, o el lilà abans de petar. Pregunta’t qui no t’ha dit res. Pregunta’t a qui no has dit res. I no hi pateixis gens. Ha anat així.

Diu la saviesa popular: «Qui de tots és amic, o és molt pobre o molt ric». Per pensar-hi. Seguim amb la saviesa de les dites, perquè a Vinaròs, terra del creador polifacètic i músic Carles Santos (1940-2017) diuen: «Sempre és bo tindre amics, encara que siga en l’infern». I a Llofriu, terra que va acollir la mort de l’insuperable i incansable lúcid Josep Pla (1897-1981), diuen: «D’amic reconciliat i de vent que passa per un forat, no te’n fiïs». I a Olot, capital de l’única comarca catalana que conté el dígraf tx, i poble estimat del meu estimat indomable Lluís Riera Callís, diuen: «Dolent és l’amic que vol la capa de l’altre». Així. Per dir-ne només tres o quatre. Així, triant terra a l’atzar.

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic, i no hi pateixis. Riu i plora, si cal, però i prou. Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula cel, i veuràs que no hi ha reactors que injectin «l’agulla de polsim / al cor del vast oblit solar» –llegiu Ferrater, també, ara i sempre, i-en-l’hora-de-la-nostra-mort-amén. I aleshores veuràs, entre capa i capa de núvol, que les orenetes ja han arribat. Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula sensatesa, i no facis (i no feu) atzagaiades i sigues (i sigueu), ara i sempre, feliços.

I llegiu Llull. Amic i Amat. Mística. Amistat. Amor. Poesia. Petitesa i grandesa. Dubtes. Incerteses. Bellesa. Tot. I llegiu Ferrater i Pla i Ginzburg i no feu cas de cap recomanació, ni de les meves. Llegiu el que vulgueu, sigueu sensats. «Falsos lloadors blasmaven un dia l’Amic / en presència del seu Amat» (Llull, op. cit., 256).

Ahir diumenge, diu el títol d’aquest article, i encara que no ho sembli estic parafrasejant Ferrater («Paisatge amb figures»). Ahir diumenge, el dia que hem pensat més en els altres –parents, amics–, perquè les rutines, per un sol dia, ahir diumenge, han pres un altre gir i feia bo i hem parat taula a fora i hem fet la sobretaula més llarga. Ahir diumenge, que era Rams, i el llorer va fent. «Partim-nos / els dies que vindran per tots nosaltres, com els grillons d’una taronja. Té–»: Ferrater: amén. «Partim-nos / els dies que vindran», que no sabem com seran.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Suso Blanco
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba


Quan la vida i la mort s’entrellacen

Quan pertanys a una comunitat petita la vida i la mort s’entrellacen d’una manera altra, d’una manera més compartida, més col·lectiva. És difícil d’explicar. Sóc de poble, per més que m’hagi perdut i retrobat en ciutats d’arreu. Sóc de poble, sóc dels Hostalets de Pierola, i vaig néixer i créixer al carrer Major o carrer Avall –d’on també en vaig fugir, per després retornar-hi.

Demà farà tretze anys que vaig ser mare per primer cop i el meu fill gran va tenir la sort de poder ser celebrat per tres besavis, els meus dos avis per part de mare, el Baltasar i la Montserrat, i el padrí Pepito, l’avi patern del pare. La iaia Montserrat no era gens finestrera, la veritat, però recordo que el dia que li vaig dur el nen va estar tan contenta que va sortir al carrer, al carrer Major, al mig del carrer Major, a mirar a qui el podia ensenyar. Va mostrar el nen a les seves veïnes, que es van rejovenir amb una rialla efecte nounat. Em vaig emocionar, perquè mai no li havia vist fer res semblant.

(No és del carrer Avall, és del carrer Amunt, però el de la segona moto és l’avi Baltasar. Foto: AMH)

Ahir al vespre vaig tenir notícia del darrer traspassat del meu carrer, el Joan de Cal Carnisser, que no és que fos de Cal Carnisser, és que era carnisser, i tenia la carnisseria al capdamunt del carrer; avui és una perruqueria. Amb ell se’n va una institució, amb ell se’n va una rialla sempre a punt i una floreta –de vegades passada de voltes, tot s’ha de dir. Diu que cridava, pobre Joan, quan diumenge se’l van endur.

Ahir al vespre, quan tot just teníem notícia de la mort del Joan, el Xavi i la Gemma, que viuen al començament de la baixada del carrer Major, feien un homenatge als veïns que els darrers dies ens han deixat, el Mica –veí de cal Baltasar– i el Lluiset –que sense viure al carrer tenia el do de la ubiqüitat, i apareixia i desapareixia pel carrer de l’Escorxador. Sonava a tot volum Ave Maria de Schubert i anava veient –gràcies al vídeo que va fer el Jordi, que ahir feia anys– la nit del meu carrer, les cases del meu carrer, les finestres tancades de moltes de les cases del meu carrer, la meva mare al balcó, ma germana mitjana a baix, amb les nenes. La nostàlgia de sentir-se lluny de ma germana petita. Feia estremir.

No feia gaire que havíem tingut notícia de la mort de la Pepita de Ca la Metxora, tan de pressa tot; és com si la veiés, travessant el carrer Major o el passatge Verdaguer, sempre amb el seu Joan. I tampoc no feia gaire que havíem tingut notícia de la mort del Xavier de Can Peret, massa jove, massa jove –que avui he vist en una foto d’escola on també hi havia el Santi, massa jove, massa jove, també. I he plorat.

Torno al Joan. La carnisseria –on ens compraven cervellets i criadilles per arrebossar– era més gran del compte, perquè hi havia el mostrador, a mà esquerra, la nevera, immensa, al fons, i entre la nevera i el mostrador, l’entrada a la rerebotiga, que de fet era casa seva. Davant del taulell l’espai era molt gran: només hi havia dues cadires de cul de fòrmica i potes de ferro, i una finestra d’ampit amplíssim que donava a la plaça, que no és plaça sinó carrer però que la gent gran encara anomena plaça (perquè era allí on s’entrecreuaven els dos camins del poble, el camí ral i el camí romeu, el carrer Amunt i el carrer Avall). Podria fer el mapa sonor de la carnisseria: el soroll del fregadís de la porta, i el cop sec que finalment feia en tancar-se, els cops d’obrir i tancar una, dues, tres o les quatre portes alhora de la nevera immensa, el xerricar punyent de la màquina de tallar carn, tantes coses. I aquesta nit, pensant-hi, he sabut perquè era tan gran, la carnisseria: era la caixa de ressonància de les cançonasses que el Joan cantava a les dones quan entraven a comprar. Pura alegria de viure.

Una pura alegria de viure que es va trencar amb la mala mort de l’Àngel, del seu àngel. Érem veïns porta per porta per la part del darrere, pel carrer del Trull, l’Àngel i jo, quan érem petits. Jo intentava jugar a nines, però sempre acabàvem jugant a cotxes. De quan ja anàvem a escola i jugàvem –en el meu cas és un dir– a futbol tinc una frase gravada cada cop que a mi no em triava ningú per al seu equip: “Va, quedeu-vos la Meritxell, que ja teniu l’Àngel.”

No vaig saber què dir-li, a son pare, el Joan de Cal Carnisser, quan l’Àngel es va morir. Ningú no vam saber què dir. El decalatge entre la tristor que tots teníem i l’alegria que sempre desprenia el Joan era massa extrem. Després ja sí.

“M’estimen, Rosa, aquella canalla teva, m’estimen”, em deia ahir ma mare que li deia sempre el Joan. Amb el Joan se’n va una institució, una part de les nostres vides que no tornarà, que ja fa temps que va quedar enrere. L’Ave Maria d’ahir també anava per ell, i per les vides del carrer Avall, per les vides que la vida s’ha endut i per les vides que bateguen fort, amb un batec compartit, d’una manera col·lectiva, amb la muntanya al fons.

(La part baixa del carrer Avall sense asfaltar, de quan es veia més muntanya. Foto: AMH.)

Morir-se aquests dies és morir-se sense dol, sense el dol dels altres, sense poder compartir el dol dels altres. Aquest text d’avui ha sigut un dol per molts. Demà, com cada dia, celebraré la vida. Demà celebraré que vaig ser mare per primer cop. Un esclat també difícil d’explicar.

(Quan ja tenia l’article escrit he sabut de la mort de l’Albert de Cal Diumenjó, tiet de la Gemma, tiet polític del Xavi. Va per ell, també.)

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx


Literatura de l’enclaustrament, la reclusió o el confinament

Carta oberta al poeta, editor i amic Víctor Sunyol

 

Estimadíssim,

Saps que passarà, Víctor. És molt temptador escriure ara, per una qüestió de temps, d’agenda sense compromisos públics i de reclams de feina que ara són mínims. I sobretot és molt temptador perquè és nou, tot plegat, i desconegut, i hi ha qui s’angoixa i hi ha qui ho està vivint d’una manera plena. Saps que passarà, Víctor, això de la literatura de l’enclaustrament, de la reclusió o del que sigui.

Natalia Ginzburg va escriure la seva primera novel·la des del “confino”, des d’un sud imposat: a L’Aquila, a prop de Pizzoli, als Abruços, més o menys a l’alçada de Roma però cap a la banda del mar Adriàtic. És de l’any 1941, porta per títol La strada che va in città (El camí que porta a ciutat), i la va publicar amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte per defugir la repressió. I també aquí, a L’Aquila, van enllestir, ella i Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), a quatre mans, la traducció de A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

També des del seu confinament Carlo Levi (Torí, 1902 – Roma, 1975; a la imatge) va escriure la seva novel·la més coneguda, Cristo si è fermato a Èboli, que publicaria Einaudi el 1945, i publicaria l’editorial Vergara el 1964, amb traducció al català d’Edmon Vallès (Crist s’ha aturat a Èboli). També des del seu confinament Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950), va aprofitar per escriure, i també el va traduir al català Edmon Vallès. No van ser els únics autors italians que van treure suc creatiu del confinament que, per motius polítics, en aquell cas, el règim de Mussolini els havia imposat. Si he citat els autors que he citat és perquè les seves obres i les seves vides s’entrellacen i esdevenen joia i tragèdia. Els llibres que van escriure des d’aquest enclaustrament, reclusió o confinament són –uns més que uns altres– més metàfora del que vivien que no pas dietari.

Però saps i sabem que passarà, Víctor, que hi haurà una allau de lletres (novel·la, poesia, teatre) que parlaran del què de la cosa amb més o menys distanciament, amb més o menys ironia, amb més o menys apocalipsi. No em vull ni imaginar els dietaris, que no diferiran gaire dels dietaris amb contrapunt gràfic que circulen per les xarxes.

Saps i sabem que passarà, Víctor, i saps i sabem qui guanyarà. Un cop més guanyaran (llegeixi’s llibre més venut, llibre més ressenyat, llibre més marejat) els que guanyen sempre, perquè em sembla que encara som lluny de canviar les normes d’aquest joc.

Siguem feliços, i siguem honestos. Jurem-ho per les obres completes del qui sigui. I l’escriptor que digui que ara no escriu que llanci la primera pedra.

Jo escric. Escric sobre el què de la cosa, i sóc feliç.

Víctor, gràcies, com sempre, per la teva complexa i senzilla manera de mirar-te el món.

Fins aviat,

Meritxell

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx