Monthly Archives: febrer 2016

Rosó Cusó o la circularitat existencial i natural

Rosó Cusó i la seva última creació, una peça presentada en el marc dels efímers Jardins de Llum, que la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya central va muntar a Manresa el dissabte 20 de febrer de 2016, a propòsit de l’ancestral festa de la llum em duu a dir. I dic. No pas per parlar de mi, sinó d’elles: la llum, la peça, l’escultora.

IMG_20160220_232643
La litúrgia de la llum i de la foscor i la litúrgia del que deixem obert i del que deixem en penombra. Retall d’un temps antic que avui fem contemporani. Mirall entretallat que ens mostra només una part del tot, perquè el tot ja és el cercle que nosaltres, contempladors d’avui, digerim penetrat per un làser que ens dóna forat on abans, quan el centre era el temple unívoc, hi hauria hagut vitrall i color. Positius i negatius d’una peça etèria que reflecteix sobre pedra complexa, feta de moltes pedres, i molt antigues, el seu reflex. I no hi ha cap pressa. Perquè és en la lenta contemplació d’aquesta perfecció feta buit i ple que hi dorm silent tot el temps que ens uneix amb l’ahir i ens projecta en el demà.

Llum i foscor que ens interpel·len d’una manera complexament senzilla, potser com totes les obres de Rosó Cusó, que ens duen a una circularitat existencial i natural i enamorada alhora, també, de l’artifici.

IMG_20160220_232524

Quantes coses no hem arribat a pensar, al llarg de les nostres vides, contemplant una rosassa a l’hora vertical d’un migdia! Convido ara a pensar: us haureu de penedir si a partir d’avui mateix, d’aquest ara que us lliga estretament amb la lectura del que esteu llegint (sí, aquest modest article!), no us feu devots seguidors de l’escultora barcelonina i universal Rosó Cusó.

© text i imatges: el dígraf del desitx

Anuncis

Tan fàcil, tan complex: cultura a l’oest

Ahir va tenir lloc una altra de les moltes sessions de LLEGIR EL TEATRE, un club de lectura teatral que, impulsat pel TNC, Biblioteques de Catalunya i Arola Editors, convida a llegir textos teatrals en dates pròximes a la seva representació escènica. La biblioteca de les Borges Blanques de seguida es va sumar a aquest projecte. Va ser de les primeres.

IMG_20160219_173843
Un acte impulsat per la biblioteca (i les dones de la biblioteca, aquesta biblioteca que hauríem de reivindicar, amb Miquel Andreu, que sí, que s’hauria de dir Maria Lois). Un acte cultural fet des de la biblioteca i per al poble, sense fer soroll, propiciant el diàleg, l’amor per, i la discussió. Sí: discutir: ‘examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses’. Perquè hi exposem les opinions diverses que tenim sobre l’obra de teatre en qüestió: que si un crim, que si un text de passió elevada a l’enèsima potència, que si una menjada d’olla, que si ranci, que si atrevit, que si l’autor i la seva època. Tothom hi diu la seva. I riem junts. I contrargumentem les nostres idees. Les pròpies. Les de cadascú. Gràcies a aquest fer tothom hi aporta el seu granet de sorra, se sent part d’un tot. Oh: és tan fàcil, i alhora tan complex.

D’ençà que visc a les Garrigues he estat al mig de tot d’actes en què he sigut protagonista o que jo mateixa he impulsat com a gestora cultural. Res m’ha sigut fàcil. DELICADESES · ART DE TROS, per exemple, un festivalet que es duu a terme des de l’any 2008 en aquest oest de vegades tan atractiu i de vegades tan desconcertant, i que l’any 2011 va rebre el seu primer reconeixement, amb el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i que el 2015 va ser seleccionat a la Fira CultSurfing com una de les propostes més singulars dels Països Catalans.

IMG_7545
En qualsevol altre racó de món les persones i les institucions públiques tindrien un respecte immens per aquesta gestió i per les persones que ho fan possible. Però aquí no. Aquí només ho respecten unes quantes persones, no tothom, i moltes són forasteres (sembla que com jo, encara). La majoria d’institucions públiques, les que ho coneixen, ni ho avalen ni ho exalcen, perquè no els permet penjar-se cap medalla de mèrit personal. Perquè ho fem des del contrapoder, des de la passió, des d’una entitat sense ànim de lucre, La fàbrica bella, que genera moviment des del país de la bellesa, que és el regne màgic i eteri de la creació. Amb DELICADESES ho defugim tot, perquè estimem i lluitem, perquè hi creiem. Oh: podria ser tan fàcil, i és tan complex.

Ara sí que hauríem de discutir, ‘d’examinar en detall’ el què, el qui i el com. O no: tan sols fer-ho fàcil. Abans de lamentar una altra pèrdua. Abans d’haver de tornar a parlar de la cridòria del silenci.

© text i imatge biblioteca: el dígraf del desitx
© imatge DELICADESES 2015 (7a edició): Montserrat Cucurella-Jorba

 

 


La cridòria de la mort és el silenci

La cridòria de la mort és el silenci. Un silenci espès, però. Un silenci que conté tots els crits callats de cop. Perquè cada mort és sempre també un sotrac. Un moviment ple de quietud que esquitxa de por i de dubtes el dolç fluir del riu i els dies.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, les que van per dins, i que potser mai ningú no sabrà, i les que van per fora, les que van ser viva veu o poema, i qui diu poema, diu qualsevol tipus d’escriptura.

L’escriptura és una manera d’aconduir la veu cap a l’eternitat. Però l’escriptura és també ficció, mentida. Tanmateix amem l’engany si l’engany és l’escriptura.

Hi ha morts que ens toquen de més a prop d’altres. Enguany he vist morir un company d’escola, i ell no escrivia. El vaig recordar a classe, dibuixant, absort en els sorolls que feia sortir del seu paper ple de gargots. Enguany he vist morir també un poeta amic. I el vaig recordar a tants i tants lloc que em són difícils de fixar; però sobretot el vaig recordar per la seva extrema generositat.

12744496_906453669456432_9119102433886651084_n
S’acaba de morir la Celestineta, la Celestina del Garrut, una veïna del poble que tenia 101 anys. Una dona menuda i riallera i d’ulls immensos que va tenir una vida poc fàcil i que malgrat tot mai no va perdre el somriure. Una germana seva va patir de petita un fatal accident. Ella, l’eixerida Celestina, sempre va haver de fer de tot i més. Les coses de la seva vida les sé per ella mateixa, perquè xerrava pels descosits. Ens ho va explicar quan fèiem el llibre “Les cabanes de volta de les Borges Blanques”, de Ramon Queralt i Oriol Cornudella, i quan fèiem el projecte del Banc de Memòria Digital de les Garrigues, i dúiem a terme les entrevistes el Xavier Minguella i jo mateixa. I sempre que l’anàvem a saludar a casa seva i ens rebia amb un somriure i un gest amable, i un au, passa, adreçat als seus molts gossos.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, i és una llàstima que no s’enregistrin les veus i els rostres d’aquestes grans persones grans que són memòria viva del nostre passat col·lectiu. Perquè aquestes persones són lluny de l’escriptura, són veu que se’n va. I se’n va.

Ens queda el record viu d’aquests morts que hem conegut. Però no n’hi ha mai prou amb el record. No n’hi ha mai prou quan hi falta el buit que deixa el qui ja no hi és. Som rics d’haver-los conegut, amb tot. I per posar-nos pau a l’ànima acabo amb Hölderlin: “Que l’ésser inefable m’ho perdoni… / El món encara és bell.”

 

© text: el dígraf del desitx
© imatge (brutal!): Oriol Cornudella