Category Archives: Esquitx de desitx de crítica literària

Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba

 

Anuncis

La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba


Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


L’empatia i alguns treballadors de llibreries

Hi ha llibreters o treballadors de llibreries (que és tota una altra cosa) que si no els demanes Jot Down o de Slavov Zizek per amunt et miren malament. Llibreters o treballadors de llibreries que quan els preguntes on tenen els darrers títols de Javier Reverte sembla que els hagis escopit a la cara. Que quan els demanes on tenen la col·lecció del Capità Calçotets amb el teu català centralíssim i de dicció perfecta es pensen que t’acabes de prendre una infusió de maria; i no, només prenc cervesa, i de la més vulgar. El Capità Calçotets és una saga esbojarrada, divertidíssima, plena de mala bava i molt crítica amb el sistema educatiu i social convencional creada per Dav Pilkey i traduïda al català amb grans dosis de talent per Josep Sampere. Però es veu que hi ha llibreters o treballadors de llibreries ubicats a prop de la secció infantil i/o juvenil que no ho saben, i això que de títols n’hi ha uns quants, en tapa dura i en tapa tova. Llibreters o treballadors de llibreries que quan palplantada davant de la secció de còmic i/o llibre il·lustrat els preguntes on tenen La mare que ens va parir se’n van de dret a infantil, i després a autoajuda, i després a teatre, i al final el troben, perquè tu els/les observes intransigent i te’l donen demanant-te disculpes. I tu esbosses un somriure pietós que conté un insult que va per dins. I aleshores, abans d’anar a pagar, l’obres i hi fas un cop d’ull i t’hi recrees i et petes de riure, i els/les llibreters o treballadors de llibreria que han ballat per tota la botiga abans de trobar un dels dos exemplars que tenien (sí, no és Jot Down ni Zizek) et miren amb cara de pena. I tu tornes a l’insult interior mentre tens els ulls molls de les llàgrimes que t’ha regalat La Quiles i el seu humor salvatge.

Blond kid girl showing a beach plant with sand in her hands selective focus

Salvatge va ser el que vaig presenciar l’altre dia. Un llibreter o treballador de dóna Incerta glòria a un home alt i cepat, molt ben vestit, i amb aspecte de trepitjar poques llibreries. L’home es lamenta del preu i afegeix: “L’any passat, quan em vaig comprar Victus, em vaig comprar l’edició de butxaca”. Sóc una bruixa. No m’equivoco. El seu poder adquisitiu és inversament proporcional a la seva periodicitat lectora, però tot amb tot l’home té bones intencions, perquè el tenim allí, volent llegir-se Joan Sales. I aleshores el llibreter o treballador de llibreria, s’infla de pit, es fa gran i fastigosament menyspreador i diu: “No crec que la Maria faci una edició de butxaca”. I aquesta Maria és la gran Maria Bohigas, però al potencial comprador d’Incerta glòria carregat de duros i garrepa com ell sol això li és igual. Posa’t del seu costat, llibreter o treballador de llibreria, si us plau, i sigues amable, i ajuda’l a no perdre’s, a comprar, a triar, que la seva dona, pintada com una mona, vestida amb un abric de falsa pell de lleopard i uns talons excessius ja està avorrida de mirar-se les taules de novetats com si estiguessin plenes de cucs de seda dissecats: li provoquen la mateixa indiferència.

Processed with VSCOcam with e4 preset

Indiferència genera indiferència. Però el rebuig genera altres coses. El rebuig que vaig sentir en totes aquestes situacions m’ha dut a escriure aquest post tot i saber que hi ha llibreters apassionats del seu ofici i és per aquests llibreters que la nostra feina pren sentit, la d’escriptors i de lectors. Si no aniríem tots de pet a Amazon. I no.

© text: el dígraf del desitx


Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure: PLUJA, d’Antoni Clapés

Un dia de fa uns quants anys Antoni Clapés parlava del plaer de llegir poesia en un article. Era una invitació a. Era un dia d’estiu, quan sembla que la banalitat esclati més poderosa que mai. I no. Sempre hi haurà un cau per a la poesia. Un cau on només la guineu hi entri. Quan caigui el sol, a l’hora blava, per dir-ho invocant (Ingeborg) Bachmann: “mantindré el rumb que ja ningú coneix”. La guineu solitària, la que deixarà rastre, per dir-ho ara invocant (Alda) Merini: “A qui em demana / quants amors he tingut / li responc que busqui / en boscos i compti / en quantes trampes ha romàs / el meu pèl / en fuga”. I dic ben alt Merini ara que invoco (Antoni) Clapés perquè ell, com jo, se’n va enamorar. I un dia dels morts de fa uns quants anys, quan Alda Merini va morir, Clapés em va escriure per dir-me que havia pensat en mi. Era un dia de tardor, quan sembla que la tristor ens xopi el moll de l’os. I no. Pot ploure sempre cada dia.

IMG_20151129_150300

La pluja és una benedicció. I Pluja és també una benedicció. Començant i acabant per aquestes cobertes de cartró (gràcies, Pau Vadell i tot l’equip d’Adia, per aquest disseny que és tot complexitat i tot senzillesa) que l’abracen i l’abriguen i el protegeixen dels buscadors d’intranscendència i d’estius-entesos-com-a-esclat-de-banalitat. Aquí hi ha tardor i fruita que cal mastegar a poc a poc, per “recompondre la sintaxi amb retalls de records: la bellesa com a matèria”. El paradís dels sense casa: “pur deler de caminar pensar escriure”.

Escriure desafinat la sintaxi, els records, la bellesa i l’existir. Obviant el gest mínim però de vegades innecessari d’una coma o d’un punt. I deixar aquesta pausa a la pausa del sentit de cada cosa (“caminar pensar escriure”, dèiem, perquè deia i diu). Atacant els records pel dret. I deixar que filin com fila la pluja un dia que plou i ens regalin poemes d’una clarividència abassegadora: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. Exalçant la bellesa del món traduït en paraules per fer “que el poema sigui / com un revelar-te, com un llampec / que t’encega uns instants: / just per percebre l’absent”. I deixar que la pluja segueixi plovent per “confondre’s amb el paisatge”.

El paisatge de l’ànima és l’únic que emmarcarem perquè els visitants d’aquesta nostra casa que és cadascun dels nostres poemes el puguin contemplar. O no. Perquè no permetrem que sigui de natura contemplativa, sinó un paisatge on “esvanir-s’hi per perdurar”, trepitjat pels nostres peus descalços, deixant-hi l’empremta de la lectura personal i intransferible que donarà un (altre) sentit o (un sentit) altre a cada paraula estampada.

Paraula estampada. I fragmentada. Com la vida. Com els records. Com els records que tornen i el records que mai no hi seran, dins aquesta fragmentació de no-res i de silenci que es tria a si mateixa (“la paraula era / pont i barrera”), i que és la vida i l’escriptura, i és un bell oxímoron de fragmentació continuada. És així l’escriptura poètica d’Antoni Clapés.

Antoni Clapés i Carles Hac Mor van publicar un llibre a quatre mans que porta per títol Fer les cartes (de joc) i que són vuit cartes (correspondència) entrecreuades en què s’hi destil·la el seu envejable filosofar per la vida, l’escriptura i l’art, o, ras i curt, allò que és tot i és u, tan indesxifrable. Cartes entre dos poetes a qui directament podríem atorgar la categoria de bruixots per haver sabut, al llarg dels anys, fer de la seva escriptura i la seva acció poètica revolta; per trobar fins sota les pedres les llavors d’alguna cosa susceptible d’esdevenir poesia o transgressió de la; per vetllar per nosaltres, pecadors; i per seguir, sempre seguir, fent cartes, premis, llibres, llibreries, accions o no-accions. I també podríem seguir. Però volíem dir que aquí, en aquest llibre, en una d’aquestes cartes, Clapés diu a Hac Mor: “…cal admetre que cadascú de nosaltres som moltes coses, molt diferents i contradictòries a la vegada. Tenim una part que vol conservar un pòsit (mínim) d’idees, els eixos d’un pensament que hem anat forjant amb el temps i amb influències diverses. Per una altra, sentim el desig irrefrenable i permanent d’innovar, de canviar, de fer foc nou de l’anterior”.

“Malfia’t / dels que diuen haver travessat / els vels dels dubtes i caminen de dret / vers les certeses amb certesa”. Quan potser, no ho sé, l’única certesa és l’ara i aquí que llegeix aquest text que no és res més que una invitació a. Perquè ara em pregunto, tot tancant el cercle del text, i les referències d’aquest cercle, si tenia raó Bachmann quan deia, en una ostentació de modèstia (al discurs per la concessió del Premi Anton Wildgans): “Sólo deseo que se me lea” (La literatura como utopía). O no. Dubtes i certeses que ens fan avançar i recular, i dir ben alt i clar: “Un camí és tots els camins / un vers és tots els poemes”. Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure, i dir, potser, també, que tot no és sinó una invitació a.

Portada_Pluja

© text i imatge: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquesta ressenya es va publicar a la revista SONOGRAMA el 29 de novembre de 2015.