Tag Archives: llibres

Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)


Quan la vida i la mort s’entrellacen

Quan pertanys a una comunitat petita la vida i la mort s’entrellacen d’una manera altra, d’una manera més compartida, més col·lectiva. És difícil d’explicar. Sóc de poble, per més que m’hagi perdut i retrobat en ciutats d’arreu. Sóc de poble, sóc dels Hostalets de Pierola, i vaig néixer i créixer al carrer Major o carrer Avall –d’on també en vaig fugir, per després retornar-hi.

Demà farà tretze anys que vaig ser mare per primer cop i el meu fill gran va tenir la sort de poder ser celebrat per tres besavis, els meus dos avis per part de mare, el Baltasar i la Montserrat, i el padrí Pepito, l’avi patern del pare. La iaia Montserrat no era gens finestrera, la veritat, però recordo que el dia que li vaig dur el nen va estar tan contenta que va sortir al carrer, al carrer Major, al mig del carrer Major, a mirar a qui el podia ensenyar. Va mostrar el nen a les seves veïnes, que es van rejovenir amb una rialla efecte nounat. Em vaig emocionar, perquè mai no li havia vist fer res semblant.

(No és del carrer Avall, és del carrer Amunt, però el de la segona moto és l’avi Baltasar. Foto: AMH)

Ahir al vespre vaig tenir notícia del darrer traspassat del meu carrer, el Joan de Cal Carnisser, que no és que fos de Cal Carnisser, és que era carnisser, i tenia la carnisseria al capdamunt del carrer; avui és una perruqueria. Amb ell se’n va una institució, amb ell se’n va una rialla sempre a punt i una floreta –de vegades passada de voltes, tot s’ha de dir. Diu que cridava, pobre Joan, quan diumenge se’l van endur.

Ahir al vespre, quan tot just teníem notícia de la mort del Joan, el Xavi i la Gemma, que viuen al començament de la baixada del carrer Major, feien un homenatge als veïns que els darrers dies ens han deixat, el Mica –veí de cal Baltasar– i el Lluiset –que sense viure al carrer tenia el do de la ubiqüitat, i apareixia i desapareixia pel carrer de l’Escorxador. Sonava a tot volum Ave Maria de Schubert i anava veient –gràcies al vídeo que va fer el Jordi, que ahir feia anys– la nit del meu carrer, les cases del meu carrer, les finestres tancades de moltes de les cases del meu carrer, la meva mare al balcó, ma germana mitjana a baix, amb les nenes. La nostàlgia de sentir-se lluny de ma germana petita. Feia estremir.

No feia gaire que havíem tingut notícia de la mort de la Pepita de Ca la Metxora, tan de pressa tot; és com si la veiés, travessant el carrer Major o el passatge Verdaguer, sempre amb el seu Joan. I tampoc no feia gaire que havíem tingut notícia de la mort del Xavier de Can Peret, massa jove, massa jove –que avui he vist en una foto d’escola on també hi havia el Santi, massa jove, massa jove, també. I he plorat.

Torno al Joan. La carnisseria –on ens compraven cervellets i criadilles per arrebossar– era més gran del compte, perquè hi havia el mostrador, a mà esquerra, la nevera, immensa, al fons, i entre la nevera i el mostrador, l’entrada a la rerebotiga, que de fet era casa seva. Davant del taulell l’espai era molt gran: només hi havia dues cadires de cul de fòrmica i potes de ferro, i una finestra d’ampit amplíssim que donava a la plaça, que no és plaça sinó carrer però que la gent gran encara anomena plaça (perquè era allí on s’entrecreuaven els dos camins del poble, el camí ral i el camí romeu, el carrer Amunt i el carrer Avall). Podria fer el mapa sonor de la carnisseria: el soroll del fregadís de la porta, i el cop sec que finalment feia en tancar-se, els cops d’obrir i tancar una, dues, tres o les quatre portes alhora de la nevera immensa, el xerricar punyent de la màquina de tallar carn, tantes coses. I aquesta nit, pensant-hi, he sabut perquè era tan gran, la carnisseria: era la caixa de ressonància de les cançonasses que el Joan cantava a les dones quan entraven a comprar. Pura alegria de viure.

Una pura alegria de viure que es va trencar amb la mala mort de l’Àngel, del seu àngel. Érem veïns porta per porta per la part del darrere, pel carrer del Trull, l’Àngel i jo, quan érem petits. Jo intentava jugar a nines, però sempre acabàvem jugant a cotxes. De quan ja anàvem a escola i jugàvem –en el meu cas és un dir– a futbol tinc una frase gravada cada cop que a mi no em triava ningú per al seu equip: “Va, quedeu-vos la Meritxell, que ja teniu l’Àngel.”

No vaig saber què dir-li, a son pare, el Joan de Cal Carnisser, quan l’Àngel es va morir. Ningú no vam saber què dir. El decalatge entre la tristor que tots teníem i l’alegria que sempre desprenia el Joan era massa extrem. Després ja sí.

“M’estimen, Rosa, aquella canalla teva, m’estimen”, em deia ahir ma mare que li deia sempre el Joan. Amb el Joan se’n va una institució, una part de les nostres vides que no tornarà, que ja fa temps que va quedar enrere. L’Ave Maria d’ahir també anava per ell, i per les vides del carrer Avall, per les vides que la vida s’ha endut i per les vides que bateguen fort, amb un batec compartit, d’una manera col·lectiva, amb la muntanya al fons.

(La part baixa del carrer Avall sense asfaltar, de quan es veia més muntanya. Foto: AMH.)

Morir-se aquests dies és morir-se sense dol, sense el dol dels altres, sense poder compartir el dol dels altres. Aquest text d’avui ha sigut un dol per molts. Demà, com cada dia, celebraré la vida. Demà celebraré que vaig ser mare per primer cop. Un esclat també difícil d’explicar.

(Quan ja tenia l’article escrit he sabut de la mort de l’Albert de Cal Diumenjó, tiet de la Gemma, tiet polític del Xavi. Va per ell, també.)

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx


Literatura de l’enclaustrament, la reclusió o el confinament

Carta oberta al poeta, editor i amic Víctor Sunyol

 

Estimadíssim,

Saps que passarà, Víctor. És molt temptador escriure ara, per una qüestió de temps, d’agenda sense compromisos públics i de reclams de feina que ara són mínims. I sobretot és molt temptador perquè és nou, tot plegat, i desconegut, i hi ha qui s’angoixa i hi ha qui ho està vivint d’una manera plena. Saps que passarà, Víctor, això de la literatura de l’enclaustrament, de la reclusió o del que sigui.

Natalia Ginzburg va escriure la seva primera novel·la des del “confino”, des d’un sud imposat: a L’Aquila, a prop de Pizzoli, als Abruços, més o menys a l’alçada de Roma però cap a la banda del mar Adriàtic. És de l’any 1941, porta per títol La strada che va in città (El camí que porta a ciutat), i la va publicar amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte per defugir la repressió. I també aquí, a L’Aquila, van enllestir, ella i Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), a quatre mans, la traducció de A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

També des del seu confinament Carlo Levi (Torí, 1902 – Roma, 1975; a la imatge) va escriure la seva novel·la més coneguda, Cristo si è fermato a Èboli, que publicaria Einaudi el 1945, i publicaria l’editorial Vergara el 1964, amb traducció al català d’Edmon Vallès (Crist s’ha aturat a Èboli). També des del seu confinament Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950), va aprofitar per escriure, i també el va traduir al català Edmon Vallès. No van ser els únics autors italians que van treure suc creatiu del confinament que, per motius polítics, en aquell cas, el règim de Mussolini els havia imposat. Si he citat els autors que he citat és perquè les seves obres i les seves vides s’entrellacen i esdevenen joia i tragèdia. Els llibres que van escriure des d’aquest enclaustrament, reclusió o confinament són –uns més que uns altres– més metàfora del que vivien que no pas dietari.

Però saps i sabem que passarà, Víctor, que hi haurà una allau de lletres (novel·la, poesia, teatre) que parlaran del què de la cosa amb més o menys distanciament, amb més o menys ironia, amb més o menys apocalipsi. No em vull ni imaginar els dietaris, que no diferiran gaire dels dietaris amb contrapunt gràfic que circulen per les xarxes.

Saps i sabem que passarà, Víctor, i saps i sabem qui guanyarà. Un cop més guanyaran (llegeixi’s llibre més venut, llibre més ressenyat, llibre més marejat) els que guanyen sempre, perquè em sembla que encara som lluny de canviar les normes d’aquest joc.

Siguem feliços, i siguem honestos. Jurem-ho per les obres completes del qui sigui. I l’escriptor que digui que ara no escriu que llanci la primera pedra.

Jo escric. Escric sobre el què de la cosa, i sóc feliç.

Víctor, gràcies, com sempre, per la teva complexa i senzilla manera de mirar-te el món.

Fins aviat,

Meritxell

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx


Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer fora el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba

 


Pocs i bons o abrigar-se i despullar-se o la poesia no interessa a ningú

Breda. Tarda de diumenge de finals de tardor. Dia bonic perquè sí i perquè moltes altres coses. Vam trobar-nos-hi tres poetes per dir poemes. Érem l’estimat i admirat Pau Gener, amb qui hem compartit sempre passos poètics memorables, el per mi fins diumenge desconegut David Casadellà (gran descoberta!) i una servidora, el dígraf del desitx.

IMG_20151129_185528

Érem a l’antic forn de ceràmica, on antigament el foc cremava la terra tova per fer-la esdevenir seca. Aquest dia vam cremar-hi paraules. No érem gaires, perquè de fet, diguem-ho clar d’una vegada, la poesia no interessa a ningú. Ni el teatre. Ni els llibres. Ni res.

IMG_20151129_171031

Però sempre hi som, nosaltres. Pocs i bons. I seguim, seguim sempre les traces del no-res i/o del tot. On faci fred i calgui abrigar-se amb l’abric blanc de la pàgina en blanc o on faci calor i calgui despullar-se d’idees dites amb potser la malaptesa de les paraules.

IMG_20151129_171215

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Oriol Cornudella i el dígraf del desitx


Edicions Terrícola publica “Cada volcà és abans muntanya”, del dígraf del desitx

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.


Papasseit és també avui llibreria

Després del recital de dissabte a Manresa en el marc de Sensorial Art Store (Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central)  que vam titular NÀUFRAGS D’IMPRERIS i que vaig fer amb la cantant i experimentadora vocal Celeste Alías, vaig anar a descobrir amb els meus propis ulls, el meu propi nas, les meves pròpies mans i, evidentment, les meves pròpies cames, la Llibrera Papasseit. Només n’havia sentit a parlar bé.

A part de ser un lloc amb encant (ple de cosetes antigues i de tresors insòlits fets de ganxet) i d’estar en un racó de Manresa bellament decadent i exultant de vida (la plaça de Gispert), el regenten un tàndem encantador. Bon tracte, professionalitat, simpatia. A la llibreria, tot hi està posat amb gràcia. Tenen molt bons títols, llibres que són sinònim de temptació. I quina tria, el nom de la botiga! Només hi poden passar coses bones, en un local que té nom de poeta de debò. De fet, no és casual que a la Llibreria Papasseit organitzin sessions de poesia un cop al mes.

IMG_20150315_212423IMG_20150315_212355

M’explicaven que tenen llibres de segona mà i una selecció d’editorials independents. Oh, dic, molt bé! Miro i veig que, entre altres editorials d’aquestes bones i lliures, hi tenen Terrícola. I veig el número u de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, el Lluís Calvo, al costat del número tres de la col·lecció, el David Caño. I els dic, ah, quin encert que tingueu aquests llibres, però aquí, entremig, hi faltaria jo…

-Ets el dígraf del desitx!?

Vaig fer que sí amb el cap. Em van dir que l’exemplar que avui hi faltava el van vendre ahir. I de cop vaig tenir ganes de conèixer qui el va comprar. I tenia ganes de saltar d’alegria, perquè els petits ja ho tenim, això, que estem contents per les coses petites. I tenia ganes d’abraçar aquells llibreters tan entranyables i tan lliurats a la seva apassionada i apassionant feina que, al cap d’un segon, ja havien posat un altre exemplar del meu CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA, el número dos de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, entre l’u i el tres.

IMG_20150315_212254 IMG_20150315_212224


Té pètals a les ales i lava a les mans o la història de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA

Image

A. (aquest n’era el seu primer títol) fou gestat a les acaballes de l’estiu i la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Conceptualment, dies abans que esclatessin els lilàs li arribà el punt final. El 28 de març de 2007, de matinada, va passar un estel que es va quedar. A. fou enllestit definitivament passat solstici d’estiu del 2008. A. va ser fet amb caixes altes i baixes, i els punts i les comes perduts en els viaranys de la sintaxi d’obres anteriors o paral·leles de l’autora s’hi van retrobar com si res. A. s’havia d’haver editat la primavera del 2010, però el seu primer projecte editorial va fer fallida. Hi hagué encara un segon projecte, amb un disseny acuradíssim i una imatge en roig (d’Oriol Cornudella, que il·lustra aquest article). Aleshores A. s’anomenava NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU. Ara A. inicia un nou camí. A. camina sol. No l’entretingueu, que té pètals a les ales i lava a les mans.

El projecte d’A. o NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU va obtenir un ajut a la creació literària l’any 2006 (Institució de les Lletres Catalanes). Eren altres temps. I un poeta podia crear amb una mena de beca, malgrat que una part important de l’import se’l quedés un ministeri estranger. Tant se val. Avui volem parlar de poesia. El cas és que a partir de textos d’aquell llibre creixent, el 10 de novembre de 2007 el dígraf va fer a l’església de la Mercè de Girona –en el marc del festival A part– un recital interactiu i intimista que va anomenar CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. L’hivern del 2013, quan estàvem treballant en la preparació d’aquesta publicació, els editors –Laia Noguera i Esteve Plantada– van proposar que el poemari es titulés tot just CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. El dígraf, que tornava a viure un moment volcànic, va dir sí.

Image

CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA ara forma part de l’esplèndid catàleg d’Edicions Terrícola (és el volum segon de la col·lecció “Llibres de l’afrau”). El primer i el tercer volum és obra de la parella de fet (poètic) més prolífica que han donat darrerament les lletres catalanes: Lluís Calvo (amb LLEGAT REBEL) i David Caño (amb RES ÉS ARA NI AIXÒ). O sigui que entremig d’aquest parell de bèsties del vers, el dígraf és la forastera: intrusa, mitgera, femení amb nom masculí, equívoca, pregonament silent, i cridanera de crits que vénen o de molt endins o de molt lluny. I la mida i/o la distància de les coses no sol obeir, en mi, criteris físics. He dit. I segueixo.

Un catàleg, el de Terrícola, que, com deia Jaume C. Pons Alorda s’iniciava amb “l’equip triple C” (Calvo, Cucurella, Caño) i que començava a presentar-se en públic un vespre en què, seguint amb Pons Alorda, tot rebentava de poesia: el 12 del 12 del 13. Un catàleg de poesia que toca totes les arts en cadascun dels seus títols. Sí. És ver.

En el darrer sender que va emprendre CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA hi ha hagut la presència activa dels editors, Laia Noguera i Esteve Plantada (als quals s’hi ha afegit Joan Duran), i d’una tercera presència, tan etèria i real com la que va inspirar el text… Gràcies a aquesta tercera presència, que anomenarem T., ha sigut un regal dels déus més àcrates afegir i treure versos, millorar impassos, tallar síncopes. El resultat és un llibre a mig camí entre el llibre ben editat i un llibre d’artista. Per què? Perquè ha estat dissenyat amb cura, mimant des del primer al darrer detall. Des de la tipografia (una Pradell que és tot poesia), a la tria de les tintes (com m’agrada el meu rosa!), al relleu dels títols, al pòster que abriga el cos-llibre-de-lletra. Un pòster que conté en cadascun dels títols obra gràfica i paraules (Jordi Aligué, David Esterri, Fiona Morrison, Irene Solà, Isaki Lacuesta i Màrius Sampere) que són partença, darrera parada, fetitxe, joia. Els malabaristes de tanta sublimació creativa han estat el tàndem format per Albert Grèbol i Núria Vila. Ells són CanCun. Ells són els que s’han entès amb l’Esteva Plantada i la Laia Noguera per anar fent créixer les tres criatures. Hem negociat algunes coses i unes altres han sigut innegociables. Però tot amb tot les criatures han anat creixent amb el pas de les estacions. Acaben de néixer. Són precioses. D’una bellesa conjugable amb totes les seves accepcions.

Image

He tingut la sort. I és una sort, sí. He tingut la sort, deia, en el meu cas, que els qui m’acompanyin a la coberta del llibre siguin dos artistes de ment clara, de pulsió contundent, de cos obert en canal a l’art que toquen. Els meus dos artistes són l’il·lustrador i gravador Jordi Aligué i el músic i compositor David Esterri. El Jordi va crear, amb quatre traços (no en calen més: “Less is more”, deia Mies van der Rohe, i ho podia haver dit, també, Samuel Beckett) la A primera, el volcà i la lava. És tot. És tot el que havia de ser. I els blancs del que serà. El David ha creat una petita-gran (totes les petites coses són sempre immenses) peça musical que comença tímida i s’accelera lleugerament, i acaba segura, plena de pes, plena de vida.

Per acabar de reblar el clau, hi falta la veu, la veu de dins, el crit. I és que ahir, el dia de la primera presentació del llibre, cada poeta havia de llegir uns quants textos del llibre seu i cada poeta aniria acompanyat d’un altre artista. La ballarina Helena Pellissé acompanyaria el poeta Lluís Calvo i el violoncel·lista Pau Marquès acompanyaria el poeta David Caño. A mi m’acompanyaria la cantant Celeste Alías. Ni ella ni jo no vam voler saber què faríem. Ens vam llançar, felices, al buit. I volant vam brodar en l’aire paraules i sons que s’escampaven, serpentejants, per l’aire d’una sala blanca amb sostre altíssim de l’MX Espai, al carrer de la Llibreteria, al cor d’una Barcelona que va tornar a ser, per una estona, una mica meva.

L’acte d’ahir va ser màgic i irrepetible. Tan irrepetible i màgic com havia sigut el moment d’escriptura del que era A. i ara és CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA durant la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Només pel fet d’haver viscut intensament el procés d’escriptura i desdoblament (el veritable procés de creació!) ja n’hauria tingut ben prou. Però aquí s’hi suma l’aventura de l’edició amb la Laia i l’Esteve. La creació a partir de la creació amb el Jordi i el David. La mescla de tot plegat de la mà de la Núria i l’Albert. I acte performatiu d’ahir, amb la Celeste, vivint-ho i revivint-ho tot de nou. Amb tots els nostres fills, els de carn i els de paraules i sons.

D’aquella tardor del 2006 hem arribat fins a les acaballes de l’hivern del 2013. (Mai hem parlat de pressa.) Malgrat el pas dels dies, A. és tan feliç ara com aleshores, com ho va ser NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU, i com ho serà CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA (Ed. Terrícola, 2013). A., el nen que tenia i té encara pètals a les ales i lava a les mans, és Andreu Cornudella Cucurella (que ahir hi era, amb els altres). El llibre va per ell. I per tots els nens que sóc.

(La primera i la tercera imatge són d’Oriol Cornudella; l’altra, de la gent de Terrícola.)


Edicions Terrícola o tot serà còsmic: tot serà u

“És que això, els universos, és una mena d’escenari de coses que volen i exploten i emergeixen i es repleguen en si mateixes, i ara apareix un dallonses o un daixò i després un no-sé-què que surten disparats i muten i col·lideixen, o sigui estrelles, nebuloses, meteorits, molècules, partícules subatòmiques, i de sobte nosaltres, enmig del maremàgnum, aquí a l’Horiginal, congregats en una festa efímera i esplèndida perquè sí, perquè ens agrada celebrar que tenim cosetes i cosotes per celebrar…” Amb aquestes paraules de la poeta i editora Laia Noguera s’acabava la festa d’Edicions Terrícola que va tenir lloc a l’Horiginal (Ferlandina, 29 – Bcn) l’endemà de Sant Jordi, per allargar la cosa. Perquè hi ha coses que s’escau que s’allarguin.

La festa havia començat amb unes paraules de benvinguda d’Esteve Plantada i Laia Noguera, els editors de Terrícola, i va seguir amb els tres autors que signen les plaquetes infinitesimals que han editat com a tast i declaració de principis del que faran i com ho faran. Els autors de les tres plaquetes són Carles Hac Mor (el patriarca, el pare del nihilisme poètic nostrat, l’enderrocador més immens que tenim…), Meritxell Nus (que s’estrenava com a autora editada) i Jordi Valls Pozo (un clàssic inclassificable). Unes plaquetes precioses fetes amb un paper que conté llavor de margarida. O sigui que el missatge no pot ser més clar: llegim la poesia, l’esbocinem, la plantem, la reguem i creixerà en forma de flor, que serà pol·len i tornarà a ser flor i tornarà a ser poesia i ens la menjarem i volarem i tot serà còsmic: tot serà u.

Va seguir amb poetes de tots els colors i denominacions, que anaven saltant al ring a mesura que l’Esteve i la Laia els cridaven i els estiraven amb un fil que era un vers que era un poema. Mireia Calafell, Ricard Mirabete, Víctor Sunyol, Joan Duran, Ester Xargay, Jaume Pons-Aldorda, David Caño. Tots radiants, esplèndids, estel·lars. I el patriarca hi va tornar, aquest cop acompanyat de la diva dadà: Catalina Girona.

A la festa no hi podia faltar Lluís Calvo, que serà el primer autor dels llibres-llibres que editarà Edicions Terrícola. LLEGAT REBEL és-serà el títol de la nova ofrena. La festa ja anava arribant al seu final i amb el final arribava la primícia: el segon autor dels llibres-llibres serà el dígraf del desitx, tx, Meritxell Cucurella-Jorba, o sigui jo. Ho anunciava Laia Noguera i reblava el clau Esteve Plantada tot dient que precisament ella, jo, va ser qui va plantar, fa més de deu anys (!), la llavor de l’Horiginal, la flor que ara tots prenem com a nostra. I ella, jo, que ara duc també llavor, em vaig emocionar, com em sol passar, i no sabia què dir, a part de cantar i cridar la felicitat de la circularitat que estava vivint en aquells instants, allí. No sabia què dir, però vaig dir tres poemes breus, un perquè m’hi havia dut l’Esteve, un l’altre perquè era nou-novíssim i em venia de gust, i uns quants versos del que serà el nou llibre: CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA: “No. / No ho he comprovat mai, / però així ho sento i així ho dic. / Cada volcà és abans muntanya.”
segell-1