Tag Archives: Amat Baró

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López

Anuncis

Pinyana o la gesta de la festa o l’última que tanqui la tanca

(De coses senzilles i maques perquè sí II)

Avui que és u d’agost n’hi ha que marxeu de vacances i n’hi ha que ens quedem a fer guàrdia, a mirar des del mirador si el foc esclata o no. Avui que és u d’agost faltaran deu dies per a LA GESTA DE LA FESTA, que és i serà una festa-festival d’un sol dia que tindrà lloc l’11 d’agost de 2018 a la localitat de Pinyana, a l’Alta Ribagorça, a l’extrem, al llindar.

Anirà així, la cosa:

11.00 h · ens trobarem, ens torbarem i marcarem lo bestiar per al dinar
12.15 h · QUASI SERENOR · Maria Mora, ballarina + Rafael Esteve, contrabaixista
13.00 h · horeta del vermut
13.15 h · PARAULA-FOC · amb els poetes Amat Baró + Meritxell Cucurella-Jorba
13.45 h · micro obert
14.15 h · dinar (cal haver comprat el tiquet)
15.30 h · horeta de la sobretaula
15.45 h · inici d’unes quantes partides intergeneracionals i simultànies de dòmino i cartes
16.15 h · qui sap si poemes a cau d’orella imprevistos i gens altisonants
17.00 h · rifa
18.00 h · A BALLAR! · amb RIBATÒNICS: Lluís Florit, Jesús Porte, Iolanda Ferran, Esperança Florit, Eric Baudu, Olga Tous i Catalina Ballarín
20.00 h · adéu amb accent

Si voleu venir cal que confirmeu la vostra assistència als telèfons 629 11 52 18 – 669 10 46 88. Sobretot, eh! Preu entrada + dinar: 20 € adults i 10 € nens.

I ara un decàleg que no arribarà a deu perquè som lleugerament àcrates i perquè n’hi haurà prou amb menys.

u
Som humils, som gentils. Aquesta festa es fa amb un pressupost baixíssim, per això necessitem que hi col·laboreu. Gràcies per endavant, estimats. Feu gasto, el dia que vingueu. Ompliu les guardioles. Veniu a dinar (però no sense avisar, eh!). Ajudeu-nos a fer difusió de la gesta de la festa des d’ara mateix. Feu-la vostra, la festa. I deixeu-vos dur. I feu allò que us sembli que toqui fer a cada moment (aplaudir, riure, estar-vos quiets, ballar, parar i desparar taules). Autogestió. Independència. Llibertat. Totes les revoltes són a l’arrel. I amunt els cors!

dos
Comptem amb una aportació mínima i tanmateix necessària dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També comptem amb la complicitat de la Diputació de Lleida, que s’ha fet càrrec de la impressió dels programes. A ells, gràcies. Després d’això no tenim res més. ¿Entesos?

tres
Crear un festival amb tantes estones per trobar-nos i torbar-nos és una declaració d’intencions. Avui per avui, en una època falsament hipercomunicada que només ens duu al buit i la solitud, la gesta és la trobada. La trobada és la festa, on prevaldrà el tu-jo-nosatres, el fet que tu t’emocionis amb mi i jo m’emocioni amb tu i tots amb totes. Omplir el buit del paisatge i del paisatge de l’ànima. L’art i la natura i la natura i l’art. I que els més grans ensenyin a jugar cartes i al dòmino als més joves, i que els més joves cridin als quatre vents els seus poemes nous-novíssims perquè els ben sentin els més grans! I que la rifa ens toqui a tots! I que la dansa de la Maria Mora i el Rafael Esteve ens parli des d’un llenguatge no evident! I que els versos de l’Amat Baró i una servidora se’ns tatuïn invisibles! I que la música dels Ribatònics faci que ens oblidem per un moment de les penes fondes i exalcem, ballant, l’alegria més vivaç! I que Papasseit ens faci sempre sempre sempre més lliures i que Foix ens recordi “i, enmig d’orats i savis, raonar”!

quatre
Aquesta festa no existiria sense dos precedents clars. D’una banda, la Festa Major de Pinyana, que va tenir lloc de 1990 fins a 2014, i que es va dur a terme gràcies a la tenacitat de la Dolors Ciutat. De l’altra, Delicadeses · art de tros, que va tenir lloc a la comarca de les Garrigues de 2008 fins a 2016, un festival-meravella orquestrat per la Meritxell Cucurella-Jorba (el segon cognom em fa fallar la rima). Incorporem al nostre equip el neguit i la lletraferidesa de la Teresa Ibars. I ja hi som totes. Només falteu vosaltres. Perquè sense vosaltres no hi ha gesta, no hi ha festa.

cinc
I sempre imparells, acabo amb el nostre lema:

 

L’ÚLTIMA QUE TANQUI LA TANCA

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx


Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)


Tot endreçant: PARNÀS a Joan Salvat-Papasseit

(Així anunciàvem les sessions de PARNÀS. Era una invitació, una crida, un full clandestí. Avui, endreçant papers, els hem trobat. I ens ha fet gràcia penjar-los aquí. I perquè he recordat que al David Esterri li va agradar el que vaig dir d’ell… Això era i no era el 30 de setembre de 2011.)

Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge. Sonaran paraules i sonaran músiques. Serà PARNÀS. El dia 30 serà a la memòria de Joan Salvat-Papasseit, pel brot de menta. Serà amb David Esterri a la guitarra i al violí i amb els poetes Enric Casasses i Amat Baró. Conduirà la sessió el dígraf del desitx. S’hi llegiran poemes i s’hi farà sonar el so de la veu i el so de les cordes. Passaran coses. Coses que no haurem previst. Serà un acte únic i irrepetible.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)
El poema. La rosa. Els llavis. La sina. El port. El vaixell. La vela. L’enyor. La vida. Les vides. La màquina. El cal·ligrama. La festa dels estels. La subversió espiritual. La revolta del tot. L’amor i tot. Tot. I Barcelona. I un coixí de poemes.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

IMG_2381

David Esterri (Lleida, 1970) a la guitarra i el violí.
Gàbia. Llibertat. Pardal. David volador. I Pujols i escales de la vida. Rock, corda i simfonia. Ulleres de sol encara que caigui la nit. Plataformes. Patilles. I plats forts. Oest de Catalunya. I oest de qualsevol lloc. La transgressió com a forma de vida. La música o res. La música.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) a la dicció.
Poeta. Poeta. Poeta. Tres cops i la torna: en caixa alta. Cases i boscos. Carrers. Pobles. Ciutats. Pluges i poemes. I ganivets en flames. La veu coneguda. La resposta sempre incerta. La passió. Que puja i baixa. I les muntanyes. Que també pugen i també baixen. El gest. I l’ull que es projecta enllà.

Amat Baró (Almacelles, 1982) a la dicció.
Joglaria. Festa. Sang de cançó. I de dicció. Interior. Sempre a l’interior. Des de l’interior. Barrets. Calidoscopis. Portals. Bufanúvols. Titellaires. Somiatruites. Una rialla per a cada vers. Un vers per a cada rialla.

el dígraf del desitx (Pierola, 1973) com a mestressa de cerimònies.
Dues lletres. Un sol so. Desig no. Desitx. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Les mares no abandonen els fills. Els fills creixen. Com la paraula. La prohibida. I la que no.

IMG_2471

PARNÀS és un acte organitzat per La fàbrica bella. Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida) i la cafeteria Slàvia.

Gràcies a tots per fer possible la poesia. La passió. La rima. El no. L’acràcia. I la salvatgia.

IMG_2403

La fàbrica bella produeix moviment creatiu al país de la bellesa. El país de la bellesa és el país del joc de la creació. La bellesa depèn dels ulls que miren. Cal mirar de fit a fit els ulls que miren, doncs.

La poesia ens governa, som àcrates però no podem evitar aquest bell govern. No podem. No. Les arts plàstiques ens envolten pertot. Pertot. Fins en els somnis. El so ens atrapa. Ens lliga curt. I ens deixem fer. Som i seguirem sent aprenents de tot.

(Totes les imatges que reproduïm en aquest article són d’Andrew Condon. Grans fotografies!)