Monthly Archives: Octubre 2015

Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món

“Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món”, em va dir l’avi que no tinc aquest dia assegut al pedrís mentre es deixava acariciar per un sol calent de migdia. Ahir vaig fer com ell a mitges: vaig acceptar que el món m’oblida i vaig oblidar el món. I no vaig buscar el sol perquè ahir, jo, de sol, no en volia.

IMG_20151014_190153

Havia quedat amb Shakespeare, però li vaig dir que no, que ho deixéssim per un altre dia, que tenia mal de cos i que “no obtindria la meva gràcia”. Que “l’herald perfecte de la joia era el silenci”, el meu, el meu silenci amb ell ahir. Vaig fer de “senyora Menyspreu”, o no. I potser es va enfadar, o no: “molt soroll per res”. Perquè hem quedat la setmana entrant. I, fastuós i exagerat, va seguir fent soroll i em va dir que no sap si podrà viure una setmana sense mi. Seguint-li el to li vaig dir “tothom pot dominar el dolor, menys qui el pateix”. I això li devia agradar, perquè va callar.

Em vaig passar el dia llegint, ahir. Llegint, callant i escrivint. No sabia que ahir era el dia dedicat als sèniors poètics. Ho escric així, en caixa baixa, per democratitzar-los. Tot i els respectes, eh. No ho sabia perquè ahir vaig oblidar el món. Ara bé, sense saber-ho, potser per aquelles connexions planetàries que als humans ens deixen fora de joc i ens deixen a mercè del fat del brill de les estrelles i les voltes de les llunes, ahir, com si res, o com si tot, entre els llibres que vaig llegir, en vaig llegir uns quants de sèniors poètics.

Poesia trencada i sintaxi tibada fins al quasitrencament. Versos sense artificis que obliguen a un esforç lector. A un esforç interior, que és l’únic que compta. Un desafiament davant de l’escriptura i davant de la vida: l’ham clavat. Parlem de la Vicens (Antònia Vicens): “és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i el quedes al fons de / la mar / amb l’ham clavat / a les genives”. I ja em perdonareu, però de l’una vaig a l’altra, i salto, perquè el dau al set que em tiro m’ho diu, de la Vicens a la Canyelles (Antonina Canyelles): “L’empresa vertical de viure / comporta el dolor de dur sabates”. I callo.

Si m’enamoro del teu rostre nu i pur no m’ho tinguis en compte. M’he enamorat de tu, i si vols ja se’m passarà, però deixa’m enamorar-me de tu encara que sigui en silenci i sense ni tocar-te. El cos tan llarg i tan sense res. Un nom, a dalt de tot, i un altre, més avall. Els teus noms. I l’aspror dels cabells que ja no són de nen. I el tacte rústic de la teva pell, el gramatge just, l’olor perfecta. Estic enamorada de la col·lecció Ossos de Sol d’AdiA. I de la pluja. I el Clapés (Antoni Clapés) ahir m’ho donava tot: “El lloc l’ets tu – i l’ombra de l’absent”. I em va seguir abeurant l’ànima: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. I del Clapés al Sunyol (Víctor Sunyol) sense agafar el dau: “(com quan plou sota la pluja, com quan plou endins, com quan plou dins la pluja)”. Èbria de pluja, també vaig callar.

carlescamps
“No converteixis / l’autocompassió en mentida”. I la contundència d’aquest vers et llença (sí, amb e) contra la paret de totxo amb els cantells sense polir i se’t grata la pell del braç, de l’espatlla a la punta de la mà, i la sang et raja per morir-se i ser, tota ella, mort que llegeix la mort escrita. Som al darrer poemari del Camps Mundó (Carles). El disseny del llibre és una joia per a tots els sentits. I el títol, cap / nom / del / món, ratllat, com esborrat, com els noms mateixos, d’aquest món i de l’altre, que, ho vulguem o no, ens esborraran: “Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser”. I callaré, però no del tot.

Perquè entremig vaig seguir llegint paraules que em van ser saba i em van dur a altres horitzons. I hauria volgut que plogués, ahir, per fer l’amor amb la pluja, la pluja que se m’ha ficat sempre tan endins de tants poemes. I hauria volgut quedar amb l’avi que no tinc per “festejar el lloc concret i minúscul allà on pesem” (Perejaume). I hauria volgut potser quedar amb algun d’aquests sèniors per “cercar i cercar un cap de fil enmig de la boira” (Clapés). I callar: “per a mi conquerir la llibertat significa conquerir la simplicitat” (Joan Miró). I fondre’s amb la terra que la pluja ha adobat amb l’aigua que avui no ha plogut.

 

© text i imatge: el dígraf del desitx

Anuncis

Callo dient-me (L’estiu clavat)

Callo dient-me. I si dic que m’engrapis el braç i em portis de passeig és que vull ser el passeig que em passeja mentre el desitjo, el passeig. I si dic que em mullis els cabells i m’enfonsis al mar verd és que vull ser el mar que em mulla mentre em fa ballar els cabells. I si dic que em miris és que vull ser els teus ulls mirant-me. I si dic que em deixis mirar de lluny la cridòria de la lluita silent que duc dins és que era això. Seguiré lluitant. Perquè no sé el silenci.

Callo dient-me

© text i imatge: el dígraf del desitx


Sabem que el mal comença quan el cos passa gana (L’estiu clavat)

Sabem que el mal comença quan el cos passa gana. I passen els dies i la gana que passa es fa processó, que va per dins, per dins, i per fora es deixa veure d’una manera altra. I et ploren els ulls. I et plora el cos sencer. I remenes els contenidors de les vides dels altres perquè necessites menjar. Ja no pots més. Et recargoles com la pedra que mai ha deixat de ser pedra. I voldries ser vent. I no tornar a ser mai més l’home a qui li tallen el cap perquè no parli més. I calles. I segueixes passant gana.

Sabem que el mal comença quan el cos passa gana

© text i imatge: el dígraf del desitx


No em deixeu arribar al límit (L’estiu clavat)

No em deixeu arribar al límit. Encara que sigui de pins arran de mar i un clam exorbitant de bellesa. Encara que tot. Agafeu-me els braços, les cames, el cap. Mossegueu-me els cabells. Deixeu-me ser confí, almenys. Deixeu-me dir la veu que duc i que callo. Escopiré les flors que punxen i que ara m’espatllen la llengua. Escopiré flors, sí. I punxes, també. Perquè la bellesa té arestes. I el diamant, i la muntanya, i el volcà.

No em deixeu arribar al límit

© text i imatge: el dígraf del desitx


Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)


Tot endreçant: PARNÀS a Joan Salvat-Papasseit

(Així anunciàvem les sessions de PARNÀS. Era una invitació, una crida, un full clandestí. Avui, endreçant papers, els hem trobat. I ens ha fet gràcia penjar-los aquí. I perquè he recordat que al David Esterri li va agradar el que vaig dir d’ell… Això era i no era el 30 de setembre de 2011.)

Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge. Sonaran paraules i sonaran músiques. Serà PARNÀS. El dia 30 serà a la memòria de Joan Salvat-Papasseit, pel brot de menta. Serà amb David Esterri a la guitarra i al violí i amb els poetes Enric Casasses i Amat Baró. Conduirà la sessió el dígraf del desitx. S’hi llegiran poemes i s’hi farà sonar el so de la veu i el so de les cordes. Passaran coses. Coses que no haurem previst. Serà un acte únic i irrepetible.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)
El poema. La rosa. Els llavis. La sina. El port. El vaixell. La vela. L’enyor. La vida. Les vides. La màquina. El cal·ligrama. La festa dels estels. La subversió espiritual. La revolta del tot. L’amor i tot. Tot. I Barcelona. I un coixí de poemes.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

IMG_2381

David Esterri (Lleida, 1970) a la guitarra i el violí.
Gàbia. Llibertat. Pardal. David volador. I Pujols i escales de la vida. Rock, corda i simfonia. Ulleres de sol encara que caigui la nit. Plataformes. Patilles. I plats forts. Oest de Catalunya. I oest de qualsevol lloc. La transgressió com a forma de vida. La música o res. La música.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) a la dicció.
Poeta. Poeta. Poeta. Tres cops i la torna: en caixa alta. Cases i boscos. Carrers. Pobles. Ciutats. Pluges i poemes. I ganivets en flames. La veu coneguda. La resposta sempre incerta. La passió. Que puja i baixa. I les muntanyes. Que també pugen i també baixen. El gest. I l’ull que es projecta enllà.

Amat Baró (Almacelles, 1982) a la dicció.
Joglaria. Festa. Sang de cançó. I de dicció. Interior. Sempre a l’interior. Des de l’interior. Barrets. Calidoscopis. Portals. Bufanúvols. Titellaires. Somiatruites. Una rialla per a cada vers. Un vers per a cada rialla.

el dígraf del desitx (Pierola, 1973) com a mestressa de cerimònies.
Dues lletres. Un sol so. Desig no. Desitx. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Les mares no abandonen els fills. Els fills creixen. Com la paraula. La prohibida. I la que no.

IMG_2471

PARNÀS és un acte organitzat per La fàbrica bella. Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida) i la cafeteria Slàvia.

Gràcies a tots per fer possible la poesia. La passió. La rima. El no. L’acràcia. I la salvatgia.

IMG_2403

La fàbrica bella produeix moviment creatiu al país de la bellesa. El país de la bellesa és el país del joc de la creació. La bellesa depèn dels ulls que miren. Cal mirar de fit a fit els ulls que miren, doncs.

La poesia ens governa, som àcrates però no podem evitar aquest bell govern. No podem. No. Les arts plàstiques ens envolten pertot. Pertot. Fins en els somnis. El so ens atrapa. Ens lliga curt. I ens deixem fer. Som i seguirem sent aprenents de tot.

(Totes les imatges que reproduïm en aquest article són d’Andrew Condon. Grans fotografies!)

 

 


Tot endreçant: PARNÀS a Joan Barceló i Cullerés

(Així vam anunciàvem les sessions de PARNÀS. Era una invitació, una crida, un full clandestí. Avui, endreçant papers, els hem trobat. I ens ha fet gràcia penjar-los aquí. Un parell, només. Aquí la sessió que vam fer el divendres 3 de juny de 2013.)

Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge.. Sonaran paraules i sonaran músiques. Serà PARNÀS. El dia 3 serà a la memòria de Joan Barceló i Cullerés, perquè sí. Serà amb Xavier Guitó al piano i amb els poetes Francesc Gelonch i Pau Gener. Conduirà la sessió el dígraf del desitx. S’hi llegiran poemes i s’hi farà sonar el so de la veu i el so del piano. Passaran coses. Coses que no haurem previst. Serà un acte únic i irrepetible.

Xavier Guitó_els peus

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, Noguera 1955Barcelona, 1980).
Poeta i novel·lista. Va néixer per Tots Sants. Els ancians del seu poble deien que això era cosa de bruixeria… Barceló va anar a viure a Barcelona cap als anys setanta. És un dels grans noms de la literatura infantil. El 1979 va guanyar el Vicent Andrés Estellés de poesia. La vida de Barceló es va esquinçar en plena joventut: el juliol de 1980 va morir sobtadament d’una aturada cardíaca, probablement provocada pels afectes d’un atropellament que havia patit feia uns mesos. Moria un geni. Rescatem un oblidat.

Tot deu tenir un símbol amagat:
l’aigua del pou, la lluna que s’hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga…

Xavier Guitó i Gassiot (Berga, 1975) al piano.
Sota la seva visió conceptual de l’art com un tot, diversifica la seva producció artística en composició (contemporània, jazz, electroacústica, bandes sonores, exposicions interactives) i arranjaments musicals, poesia, teatre i algun maldestre esbós al carbó. Com a pianista ha interpretat gairebé tots els estils, des del barroc al serialisme, des del gospel al be-bop, des de pianista i director d’orquestra de ball a pianista acompanyant de cançó d’autor o tradicional, passant per col·laboracions amb DJ’s. És el teclista habitual de Roger Mas.

Francesc Gelonch (Juneda, 1974) a la dicció.
Poeta eminentment oral, traductor, artista, fotògraf, realitzador audiovisual. Ha fet del badar un actitud constructiva. Ha format part de diversos grups d’artistes i escriptors: Les Agències, Pèloton, Nozomi 700. Ha realitzat exposicions fotogràfiques individuals i exhibicions audiovisuals, entre altres llocs, a Lisboa, Hèlsinki, Londres, Noví Sad (Sèrbia), Lviv i Ternopil (Ucraïna). També ha treballat coordinant esdeveniments, mostres i festivals de cinema. Amb Corina Tulbure, té en curs de publicació a La Breu Edicions una antologia de la poesia romanesa contemporània.

Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977) a la dicció.
Poeta, entre altres coses pitjors. Ha publicat fins ara cinc llibres de poesia, que s’han vist reeditats en diverses ocasions. Ha estat traduït al castellà i al gallec, i s’ha bregat en centenars de recitals arreu de Catalunya, així com en festivals de poesia d’Espanya, Europa i els Estats Units. Ha transitat també per camps teatrals i musicals, al mateix temps que els literaris. Recentment ha viatjat a Mèxic, a les jornades de poesia contemporània catalana i mexicana.

Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973) com a mestressa de cerimònies.
És dues lletres i un sol so: un dígraf: tx: el centre del seu nom. És el dígraf del desitx. És poeta. Poeta i punt. El dígraf ha escrit uns quants llibres i ha trepitjat escenaris de festivals poètics que tenen lloc a Catalunya (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Oliva, Lloseta, Avinyó, etc.) i arreu d’Europa (Sarajevo, Roma, Porto, Berlín, Lisboa o Luxemburg). El dígraf també mou, des de l’ombra, fils de desactes d’art i acció.

PARNÀS és un acte organitzat per La fàbrica bella. Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida) i la cafeteria Slàvia.

La fàbrica bella produeix moviment creatiu al país de la bellesa. El país de la bellesa és el país del joc de la creació. La bellesa depèn dels ulls que miren. Cal mirar de fit a fit els ulls que miren, doncs.

La poesia ens governa, som àcrates però no podem evitar aquest bell govern. No podem. No. Les arts plàstiques ens envolten pertot. Pertot. Fins en els somnis. El so ens atrapa. Ens lliga curt. I ens deixem fer. Som i seguirem sent aprenents de tot.