Monthly Archives: Octubre 2015

Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món

“Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món”, em va dir l’avi que no tinc aquest dia assegut al pedrís mentre es deixava acariciar per un sol calent de migdia. Ahir vaig fer com ell a mitges: vaig acceptar que el món m’oblida i vaig oblidar el món. I no vaig buscar el sol perquè ahir, jo, de sol, no en volia.

IMG_20151014_190153

Havia quedat amb Shakespeare, però li vaig dir que no, que ho deixéssim per un altre dia, que tenia mal de cos i que “no obtindria la meva gràcia”. Que “l’herald perfecte de la joia era el silenci”, el meu, el meu silenci amb ell ahir. Vaig fer de “senyora Menyspreu”, o no. I potser es va enfadar, o no: “molt soroll per res”. Perquè hem quedat la setmana entrant. I, fastuós i exagerat, va seguir fent soroll i em va dir que no sap si podrà viure una setmana sense mi. Seguint-li el to li vaig dir “tothom pot dominar el dolor, menys qui el pateix”. I això li devia agradar, perquè va callar.

Em vaig passar el dia llegint, ahir. Llegint, callant i escrivint. No sabia que ahir era el dia dedicat als sèniors poètics. Ho escric així, en caixa baixa, per democratitzar-los. Tot i els respectes, eh. No ho sabia perquè ahir vaig oblidar el món. Ara bé, sense saber-ho, potser per aquelles connexions planetàries que als humans ens deixen fora de joc i ens deixen a mercè del fat del brill de les estrelles i les voltes de les llunes, ahir, com si res, o com si tot, entre els llibres que vaig llegir, en vaig llegir uns quants de sèniors poètics.

Poesia trencada i sintaxi tibada fins al quasitrencament. Versos sense artificis que obliguen a un esforç lector. A un esforç interior, que és l’únic que compta. Un desafiament davant de l’escriptura i davant de la vida: l’ham clavat. Parlem de la Vicens (Antònia Vicens): “és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i el quedes al fons de / la mar / amb l’ham clavat / a les genives”. I ja em perdonareu, però de l’una vaig a l’altra, i salto, perquè el dau al set que em tiro m’ho diu, de la Vicens a la Canyelles (Antonina Canyelles): “L’empresa vertical de viure / comporta el dolor de dur sabates”. I callo.

Si m’enamoro del teu rostre nu i pur no m’ho tinguis en compte. M’he enamorat de tu, i si vols ja se’m passarà, però deixa’m enamorar-me de tu encara que sigui en silenci i sense ni tocar-te. El cos tan llarg i tan sense res. Un nom, a dalt de tot, i un altre, més avall. Els teus noms. I l’aspror dels cabells que ja no són de nen. I el tacte rústic de la teva pell, el gramatge just, l’olor perfecta. Estic enamorada de la col·lecció Ossos de Sol d’AdiA. I de la pluja. I el Clapés (Antoni Clapés) ahir m’ho donava tot: “El lloc l’ets tu – i l’ombra de l’absent”. I em va seguir abeurant l’ànima: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. I del Clapés al Sunyol (Víctor Sunyol) sense agafar el dau: “(com quan plou sota la pluja, com quan plou endins, com quan plou dins la pluja)”. Èbria de pluja, també vaig callar.

carlescamps
“No converteixis / l’autocompassió en mentida”. I la contundència d’aquest vers et llença (sí, amb e) contra la paret de totxo amb els cantells sense polir i se’t grata la pell del braç, de l’espatlla a la punta de la mà, i la sang et raja per morir-se i ser, tota ella, mort que llegeix la mort escrita. Som al darrer poemari del Camps Mundó (Carles). El disseny del llibre és una joia per a tots els sentits. I el títol, cap / nom / del / món, ratllat, com esborrat, com els noms mateixos, d’aquest món i de l’altre, que, ho vulguem o no, ens esborraran: “Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser”. I callaré, però no del tot.

Perquè entremig vaig seguir llegint paraules que em van ser saba i em van dur a altres horitzons. I hauria volgut que plogués, ahir, per fer l’amor amb la pluja, la pluja que se m’ha ficat sempre tan endins de tants poemes. I hauria volgut quedar amb l’avi que no tinc per “festejar el lloc concret i minúscul allà on pesem” (Perejaume). I hauria volgut potser quedar amb algun d’aquests sèniors per “cercar i cercar un cap de fil enmig de la boira” (Clapés). I callar: “per a mi conquerir la llibertat significa conquerir la simplicitat” (Joan Miró). I fondre’s amb la terra que la pluja ha adobat amb l’aigua que avui no ha plogut.

 

© text i imatge: el dígraf del desitx


Callo dient-me (L’estiu clavat)

Callo dient-me. I si dic que m’engrapis el braç i em portis de passeig és que vull ser el passeig que em passeja mentre el desitjo, el passeig. I si dic que em mullis els cabells i m’enfonsis al mar verd és que vull ser el mar que em mulla mentre em fa ballar els cabells. I si dic que em miris és que vull ser els teus ulls mirant-me. I si dic que em deixis mirar de lluny la cridòria de la lluita silent que duc dins és que era això. Seguiré lluitant. Perquè no sé el silenci.

Callo dient-me

© text i imatge: el dígraf del desitx


Sabem que el mal comença quan el cos passa gana (L’estiu clavat)

Sabem que el mal comença quan el cos passa gana. I passen els dies i la gana que passa es fa processó, que va per dins, per dins, i per fora es deixa veure d’una manera altra. I et ploren els ulls. I et plora el cos sencer. I remenes els contenidors de les vides dels altres perquè necessites menjar. Ja no pots més. Et recargoles com la pedra que mai ha deixat de ser pedra. I voldries ser vent. I no tornar a ser mai més l’home a qui li tallen el cap perquè no parli més. I calles. I segueixes passant gana.

Sabem que el mal comença quan el cos passa gana

© text i imatge: el dígraf del desitx


No em deixeu arribar al límit (L’estiu clavat)

No em deixeu arribar al límit. Encara que sigui de pins arran de mar i un clam exorbitant de bellesa. Encara que tot. Agafeu-me els braços, les cames, el cap. Mossegueu-me els cabells. Deixeu-me ser confí, almenys. Deixeu-me dir la veu que duc i que callo. Escopiré les flors que punxen i que ara m’espatllen la llengua. Escopiré flors, sí. I punxes, també. Perquè la bellesa té arestes. I el diamant, i la muntanya, i el volcà.

No em deixeu arribar al límit

© text i imatge: el dígraf del desitx


PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge): sabem com comencen les coses però mai com s’acaben:

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)


Tot endreçant: PARNÀS a Joan Salvat-Papasseit

(Així anunciàvem les sessions de PARNÀS. Era una invitació, una crida, un full clandestí. Avui, endreçant papers, els hem trobat. I ens ha fet gràcia penjar-los aquí. I perquè he recordat que al David Esterri li va agradar el que vaig dir d’ell… Això era i no era el 30 de setembre de 2011.)

Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge. Sonaran paraules i sonaran músiques. Serà PARNÀS. El dia 30 serà a la memòria de Joan Salvat-Papasseit, pel brot de menta. Serà amb David Esterri a la guitarra i al violí i amb els poetes Enric Casasses i Amat Baró. Conduirà la sessió el dígraf del desitx. S’hi llegiran poemes i s’hi farà sonar el so de la veu i el so de les cordes. Passaran coses. Coses que no haurem previst. Serà un acte únic i irrepetible.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)
El poema. La rosa. Els llavis. La sina. El port. El vaixell. La vela. L’enyor. La vida. Les vides. La màquina. El cal·ligrama. La festa dels estels. La subversió espiritual. La revolta del tot. L’amor i tot. Tot. I Barcelona. I un coixí de poemes.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

IMG_2381

David Esterri (Lleida, 1970) a la guitarra i el violí.
Gàbia. Llibertat. Pardal. David volador. I Pujols i escales de la vida. Rock, corda i simfonia. Ulleres de sol encara que caigui la nit. Plataformes. Patilles. I plats forts. Oest de Catalunya. I oest de qualsevol lloc. La transgressió com a forma de vida. La música o res. La música.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) a la dicció.
Poeta. Poeta. Poeta. Tres cops i la torna: en caixa alta. Cases i boscos. Carrers. Pobles. Ciutats. Pluges i poemes. I ganivets en flames. La veu coneguda. La resposta sempre incerta. La passió. Que puja i baixa. I les muntanyes. Que també pugen i també baixen. El gest. I l’ull que es projecta enllà.

Amat Baró (Almacelles, 1982) a la dicció.
Joglaria. Festa. Sang de cançó. I de dicció. Interior. Sempre a l’interior. Des de l’interior. Barrets. Calidoscopis. Portals. Bufanúvols. Titellaires. Somiatruites. Una rialla per a cada vers. Un vers per a cada rialla.

el dígraf del desitx (Pierola, 1973) com a mestressa de cerimònies.
Dues lletres. Un sol so. Desig no. Desitx. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Les mares no abandonen els fills. Els fills creixen. Com la paraula. La prohibida. I la que no.

IMG_2471

PARNÀS és un acte organitzat per La fàbrica bella. Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida) i la cafeteria Slàvia.

Gràcies a tots per fer possible la poesia. La passió. La rima. El no. L’acràcia. I la salvatgia.

IMG_2403

La fàbrica bella produeix moviment creatiu al país de la bellesa. El país de la bellesa és el país del joc de la creació. La bellesa depèn dels ulls que miren. Cal mirar de fit a fit els ulls que miren, doncs.

La poesia ens governa, som àcrates però no podem evitar aquest bell govern. No podem. No. Les arts plàstiques ens envolten pertot. Pertot. Fins en els somnis. El so ens atrapa. Ens lliga curt. I ens deixem fer. Som i seguirem sent aprenents de tot.

(Totes les imatges que reproduïm en aquest article són d’Andrew Condon. Grans fotografies!)

 

 


Tot endreçant: PARNÀS a Joan Barceló i Cullerés

(Així vam anunciàvem les sessions de PARNÀS. Era una invitació, una crida, un full clandestí. Avui, endreçant papers, els hem trobat. I ens ha fet gràcia penjar-los aquí. Un parell, només. Aquí la sessió que vam fer el divendres 3 de juny de 2013.)

Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge.. Sonaran paraules i sonaran músiques. Serà PARNÀS. El dia 3 serà a la memòria de Joan Barceló i Cullerés, perquè sí. Serà amb Xavier Guitó al piano i amb els poetes Francesc Gelonch i Pau Gener. Conduirà la sessió el dígraf del desitx. S’hi llegiran poemes i s’hi farà sonar el so de la veu i el so del piano. Passaran coses. Coses que no haurem previst. Serà un acte únic i irrepetible.

Xavier Guitó_els peus

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, Noguera 1955Barcelona, 1980).
Poeta i novel·lista. Va néixer per Tots Sants. Els ancians del seu poble deien que això era cosa de bruixeria… Barceló va anar a viure a Barcelona cap als anys setanta. És un dels grans noms de la literatura infantil. El 1979 va guanyar el Vicent Andrés Estellés de poesia. La vida de Barceló es va esquinçar en plena joventut: el juliol de 1980 va morir sobtadament d’una aturada cardíaca, probablement provocada pels afectes d’un atropellament que havia patit feia uns mesos. Moria un geni. Rescatem un oblidat.

Tot deu tenir un símbol amagat:
l’aigua del pou, la lluna que s’hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga…

Xavier Guitó i Gassiot (Berga, 1975) al piano.
Sota la seva visió conceptual de l’art com un tot, diversifica la seva producció artística en composició (contemporània, jazz, electroacústica, bandes sonores, exposicions interactives) i arranjaments musicals, poesia, teatre i algun maldestre esbós al carbó. Com a pianista ha interpretat gairebé tots els estils, des del barroc al serialisme, des del gospel al be-bop, des de pianista i director d’orquestra de ball a pianista acompanyant de cançó d’autor o tradicional, passant per col·laboracions amb DJ’s. És el teclista habitual de Roger Mas.

Francesc Gelonch (Juneda, 1974) a la dicció.
Poeta eminentment oral, traductor, artista, fotògraf, realitzador audiovisual. Ha fet del badar un actitud constructiva. Ha format part de diversos grups d’artistes i escriptors: Les Agències, Pèloton, Nozomi 700. Ha realitzat exposicions fotogràfiques individuals i exhibicions audiovisuals, entre altres llocs, a Lisboa, Hèlsinki, Londres, Noví Sad (Sèrbia), Lviv i Ternopil (Ucraïna). També ha treballat coordinant esdeveniments, mostres i festivals de cinema. Amb Corina Tulbure, té en curs de publicació a La Breu Edicions una antologia de la poesia romanesa contemporània.

Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977) a la dicció.
Poeta, entre altres coses pitjors. Ha publicat fins ara cinc llibres de poesia, que s’han vist reeditats en diverses ocasions. Ha estat traduït al castellà i al gallec, i s’ha bregat en centenars de recitals arreu de Catalunya, així com en festivals de poesia d’Espanya, Europa i els Estats Units. Ha transitat també per camps teatrals i musicals, al mateix temps que els literaris. Recentment ha viatjat a Mèxic, a les jornades de poesia contemporània catalana i mexicana.

Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973) com a mestressa de cerimònies.
És dues lletres i un sol so: un dígraf: tx: el centre del seu nom. És el dígraf del desitx. És poeta. Poeta i punt. El dígraf ha escrit uns quants llibres i ha trepitjat escenaris de festivals poètics que tenen lloc a Catalunya (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Oliva, Lloseta, Avinyó, etc.) i arreu d’Europa (Sarajevo, Roma, Porto, Berlín, Lisboa o Luxemburg). El dígraf també mou, des de l’ombra, fils de desactes d’art i acció.

PARNÀS és un acte organitzat per La fàbrica bella. Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida) i la cafeteria Slàvia.

La fàbrica bella produeix moviment creatiu al país de la bellesa. El país de la bellesa és el país del joc de la creació. La bellesa depèn dels ulls que miren. Cal mirar de fit a fit els ulls que miren, doncs.

La poesia ens governa, som àcrates però no podem evitar aquest bell govern. No podem. No. Les arts plàstiques ens envolten pertot. Pertot. Fins en els somnis. El so ens atrapa. Ens lliga curt. I ens deixem fer. Som i seguirem sent aprenents de tot.

 


Edicions Terrícola publica “Cada volcà és abans muntanya”, del dígraf del desitx

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.


Tot endreçant: Folls i nocturns

Hi ha dies que toca endreçar sabates i llençar les velles i enllustrar de nou les noves, les que encara es poden fer servir. Avui endreçarem vídeos, i en penjarem uns quants, d’entre els que trobem.

Comencem amb els vídeos-testimoni del grup de música Folls i nocturns. Dèiem que cantàvem poesia i recitàvem música. Érem els que dic que érem a continuació:

Pep Rock Masip: veu cantada i saxo
Roger Cornudella: teclats, melòdica i veus
Toni Cambrodí: guitarres i veus
Josep Pagès: bateria i veus
Iban Riu: guitarres i veus
Joan Guarro/Xavi Jové: baix
Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx: veu recitada
sis músics + una poeta

xv i meritxell
Al darrere nostre, fent-nos d’amic, de confessor i de productor, el gran Víctor Ayuso. Ell ens va donar un cop de mà en la producció musical del disc “207”, que vam enregistrar a El Zulo (Almacelles), de la mà de Txabi Àbrego, i vam masteritzar a Catmastering (Manresa) amb Juanjo Muñoz. El disseny gràfic del disc va ser obra de Josep Patau.

Ara bé, si tenim vídeos del nostre pas per alguns escenaris és gràcies a la tenacitat de Miguel Cerezo. O sigui que ara i des d’aquí. Li donem les gràcies. Per sempre. I aquí tenim un fragment del concert que vam fer a la Sala Luz de Gas (Barcelona) el 18 de gener de 2014. El públic corejava tots els nostres temes. Tots, eh. Però els vam voler sorprendre amb un tema nou: SALZE. Un tema fet, com sempre, a partir d’un poema del dígraf; en aquest cas, del llibre Els amants de Sarajevo.

Vam enregistrar un videoclip amb Marc Cucurella i Berta O. Peig. Vam triar un tema comercial, punyent i poètic, un dels temes preferits del nostre públic: PARÍS. Es va enregistrat en racons del poble i del terme de les Borges Blanques, la Floresta i Cervià de les Garrigues els dies 16 i 17 de maig de 2014.

Tot seguit, us deixem amb la història de cadascun dels temes:

1 · DEVORAREM
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba; a partir del poema ‘Devorarem l’aire que ens neix al davant’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
DEVORAREM amaga el nostre nom. És un poema ben breu que el dígraf del desitx lliga amb una sèrie de poemes-passió que conformen la segona part d’Intemperància roig encès. Una part que porta per títol (la inconsciència) rastre breu. Perquè la passió és inconscient o no és. I de la inconsciència passem a la peça simfònica que s’ha anat fent gran gràcies a un vespre d’assaig d’allò més productiu: l’Iban amb un arpegi com a proposta musical, el Roger inspiradíssim al piano i el Pep, il·luminat, acabant de rematar la proposta al micro.

2 · PARADÍS
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Impúdicament’, del llibre Verticalitat i delinqüència
PARADÍS és un text d’aquells que el dígraf un dia o un altre havia d’escriure. I el moment es va esdevenir. El Roger va fer el primer esbós de la música tot just abans del nostre concert de debut, que va ser l’agost del 2012 (el dia de l’aniversari del Toni!). No ens vam atrevir a tocar-la aleshores perquè més que verda, era encara gairebé inexistent. El dígraf recorda que va dur la música primera estampada al cor al llarg de molts i molts dies (l’havia rebuda mentre era de vacances, un dia de setembre, el dia del seu aniversari!). Ara és una cançó festiva i potent. És el que tots hem volgut que fos. I potser en el fons és, també, una cançó que lliga i deslliga aniversaris, feliçment i descaradament.

I aquí us deixem amb un fragment d’aquest tema, enregistrat al concert que vam fer a la Cafeteria Slàvia (Les Borges Blanques) el 30 de novembre de 2013. Teníem el públic comprat; i els vidres suaven perquè l’ambient no podia estar més encès…

3 · GRAN HOTEL · habitació 702
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL és l’entrada i la sortida. L’arribada. I la marxa. L’hola, ja-sóc-aquí. I l’adéu, sé-que-ens-tornarem-a-trobar-aviat. I entre habitació i habitació, el temps perd hores. O les guanya. Hi ha coses que no sabrem mai. I ja va bé que sigui així. Perquè desitjaràs, llavors, explicar-te un, dos, tres, quatre contes… o apujar el volum dels batecs que cap a tu corren.

4 · PARÍS
Música: Iban Riu i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, versió del poema ‘París set dies’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
PARÍS podria ser la nostra carta de presentació. Amb aquest poema, les paraules de tx són vistes com un desvergonyiment i un cop de puny, però són també una aclucada d’ull i una carícia. La cançó que n’hem fet resumeix el nostre quefer: recitem música i cantem poesia. O, encara: com partint d’un poema aconseguim un tema que és difícil treure’s del cap… O potser ens direu que no?

Tot seguit us deixem amb un fragment de PARÍS, executat en un concert que vam fer en el marc del festival El rotet de Santa Tecla, a Tarragona, que s’organitza com a contrapunt a la programació oficial de festa major. Això va ser el 22 de setembre del 2012. Era un dels nostres primers concerts, però les ulleres del dígraf van fer furor!

5 · TRÍPTIC
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, tres poemes encadenats del llibre Intemperància roig encès (2009)
TRÍPTIC no és un poema sinó que en són tres que alhora n’és un. És a dir, conformen un tríptic. La primera part és ‘Schiele i el mar i nosaltres’; la segona part, ‘confesso que’; i la tercera, ‘rastre breu’. Teníem unes guitarres esplèndides que ens van fer enllaçar com si res aquests tres textos per conformar una cançó per amar-se apassionadament. Ja teníem la cançó embastada i vam quedar una nit d’un dia de cada dia per escoltar-la. Ens vam trobar a l’Slàvia el Roger, el Toni i la Meritxell, vam fer la xerradeta i després vam entrar al cotxe, vam prémer el play i la vam escoltar. El silenci posterior, amb la lluna plena d’aquell octubre presidint l’escena i el carrer ben buit, ens va fer adonar-nos que teníem un bon tema entre les mans. Semblàvem tres clandestins amb tres trossos de poema que eren una cançonassa que valia per tres!

6 · PORTO
Música: Toni Cambrodí
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El teu ball sóc jo’, del llibre Verticalitat i delinqüència
L’últim cop que el dígraf va trepitjar la seva estimada Porto va ser el juliol del 2004. De vegades, escriure a propòsit d’un tema que ens enamora no és fàcil, perquè ens enamora massa, com tampoc no és fàcil gestionar el quan i el com de l’escriptura. Un vespre del novembre del 2011, amb una pluja incessant a les Borges Blanques, tx va escriure, des del record, des de la llunyania dels passos, aquest text que és tot passió i recurrència. La música, també havia de ser tot passió, i recurrència. I recurrència. I tot plegat fa PORTO.

1600124_10200541200732598_172866854_n

7 · CLARIANA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Clariana’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Quan el Toni i el Roger li van dir al dígraf que havien triat CLARIANA per convertir-la en cançó es va espantar perquè és un poema que ella no havia ni ha recitat mai, per dolorós. Un cop vam tenir les nostres tres primeres cançons (ESCRIC CARTES, I ÉS PROU i CLARIANA), l’Iban deia que aquesta era la seva preferida; i ara que en tenim més, també segueix amunt. Com totes les cançons, es va fent gran. Ha crescut molt en la darrera fase de mescles i de detalls musicals i arribarà a l’adultesa amb l’amor del públic.

8 · GRAN HOTEL · habitació 700
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL encara. Sí. L’habitació de sempre. I la dona de la mirada fonda. I l’illa roja i negra. I el Mediterrani sempre nostre. I els volcans. I l’ai-et-diria-tantes-coses-però-la-cançó-és-breu.

1508320_451210461651887_107763557_n

9 · DISSET FREDS
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Ens cabdellarem els llavis mil cops o més’, del llibre Verticalitat i delinqüència
El text d’aquesta cançó va per tots nosaltres i els que són com nosaltres. Massa joves per ser vells i massa bells per ser joves! Que sí, que la vida passa i l’hem de saber viure a cada instant. Siguem feliços. Amb aquest poema o sense. Amb aquest poema fet cançó o sense.

10 · I ÉS PROU
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘I és prou’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
La primera vegada que tx va sentir aquesta cançó es va posar a plorar. Havia escrit el text després d’un mític viatge al Marroc i amb Lautréamont com a inspiració. Després, el Toni i el Roger la van començar a fer cançó. Des del primer moment van saber que funcionava, i molt! Amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos hem anat reblant un tema que ja havia nascut amb bona estrella. Amb tot, hem seguit treballant-lo a l’estudi gràcies als savis consells del Víctor. Ara sona més… podríem dir sublim? O no. Potser senzillament sona amb un segell que ens és propi: dues veus, dues guitarres i unes bases rítmiques i unes harmonies que es graven molt endins. És el que havia de ser.

10341777_512850798821186_2354567855611727551_n

11 · DINS D’ELLA
Música: Iban Riu
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El voler que tothora tens’, del llibre Verticalitat i delinqüència
DINS D’ELLA és un text-contundència. I com a cançó havia de ser, d’entrada, una bogeria, una cridòria, una estridència. I així va fer els seus primers passos al local d’assaig. Però, de cop, un dia, la música per a aquest text va canviar i amb ella, va créixer el text. Ni la música ni el text van perdre aquell punt d’excentricitat, altrament imperdible… Ara és una petita gran joia de la no-convenció.

12 · ESCRIC CARTES
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Escric cartes que no rebràs’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
ESCRIC CARTES va ser la nostra primera cançó i, casualment, també havia estat el primer poema d’Intemperància roig encès. Després de llegir uns quants textos d’Intemperància, el Roger va creure que el que es proposava de fer era una missió impossible. Res quadrava amb res. Amb tot, hi havia alguna cosa que el seduïa. Li passava el mateix amb les progressions harmòniques que li enviava el Toni, que tampoc no eren gens convencionals. Entre una cosa i l’altra, el repte es feia cada cop més brutal… Per difícil. El resultat d’aquell primer xoc emocional i artístic és ESCRIC CARTES. Una cançó que és l’essència del que som.

1531996_631274703598627_88832786_n

13 · LA FLOR COMPLEXA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘La flor complexa’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Aquesta és una flor complexa i ben complexa! El Roger diu que en té comptabilitzades tres versions. La Meritxell diria que més… La primera versió no anava gens bé. Però el Roger insistia. La Meritxell, mentrestant, li deia que no patís, que oblidés la flor, que ella tenia moltes lletres més! Però el Roger, tossut, insistia. La versió que un dia vam decidir donar com a bona i que havíem fet en alguns directes, ens agradava i ens desagradava a parts iguals. Ara, el que trobareu al disc és un tema que s’ha anat tranquil·litzant. És la flor que tenim florida al punt just.

14 · GRAN HOTEL · habitació 707
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
Apuja el volum dels batecs, sí. I la força dels volcans. Perquè sí. Perquè això ja s’acaba. O potser tot just comença. És el sol que s’atura arran de posta. I és que la passió és com la lluita i és cert que és un cercle que no sabem on comença ni on s’acaba. I potser tot comença a l’estació on després de tu no va arribar ningú més.

417149_440988735960559_764014419_n còpia

15 · TU VIUS EN UNA COVA
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Guix sobre pissarra’, del llibre Verticalitat i delinqüència
TU VIUS EN UNA COVA és un text que el dígraf va escriure a raig, en un bloc de notes petitíssim (hi cabia una estrofa a cada trosset de paper!), una nit de lluna plena, al terrat de casa seva. Era el pleniluni de l’agost del 2011. Dies després va mostrar aquest text al Toni i al Roger. Tot d’una, el Roger es va aixecar, va agafar la guitarra, va baixar les escales de casa seva (on ens trobàvem aleshores), s’hi va asseure i la va compondre. Mentrestant, el Toni i la Meritxell anaven fent sense preguntar-se on era ni què feia el Roger. La nit que la vam estrenar en públic va ser un èxit d’aquells que fan encongir les ànimes. L’impuls d’una nit, d’una tarda i d’una altra nit. I un cop més, en pleniluni.

Aquí podeu escoltar el disc sencer de Folls i nocturns!

Imatges: Sígfrid Prim / Víctor Ayuso / i Miguel Cerezo (3 o més, perquè el cartell el vam fer amb una foto d’ell, també)


Va de festivals: és estimant que lluitem i és lluitant que estimem

He sigut feliç aquest estiu sent còmplice d’uns quants festivals musicals. Sí, enguany només he assistit a festivals de música. Hi ha anys que només assisteixo a festivals d’arts escèniques o anys en què només assisteixo a festivals de poesia. O de tot. Va com va. La qüestió és que vagi. Que la cosa sigui una realitat.

IMG_20150912_013301

Una realitat que tots contribuïm a fer possible. Perquè m’ha agradat, i molt, pagant la meva entrada o senzillament anant-hi, haver posat el meu petitíssim granet de sorra en l’engranatge d’intel·ligència, criteri, temps i logístiques molt diverses que fan possible que un festival somniat deixi de ser un somni.

Un somni que fan viu un col·lectiu de persones que treballen molts mesos, setmanes, dies i hores prèvies a l’aixecada de teló del festival per vetllar que tot vagi tal com ells han projectat que hagi d’anar. Un col·lectiu de persones que hores, dies, setmanes i mesos després del final del festival encara hi continuaran treballant.

“Lavorare stanca” (C. Pavese dixit). I després del treball toca el sou. I tan legítim és que cobri un treballador d’un banc com un cantant que diu el que pensa sense embuts en les seves cançons. I podríem seguir. L’amor a l’art té una vigència breu. La professionalitat té un preu.IMG_20150913_005826

Un preu, sí. I hem de deixar que el preu de les coses ens el marquin des de dalt o des de polítiques subvencionadores que l’únic que fan és idiotitzar-nos i fer-nos ser víctimes de burocràcies esgotadores.

Esgotador és treballar sense sou, o amb un sou misèrrim. Però sapiguem que això no hauria de ser així, que les idees, la gestió i la immaterialitat intel·lectual tenen un preu. No cal que sigui un preu altíssim, però sí que cal que sigui digne.

I tots hem fet coses per amor a l’art, i amb tot també ens agrada contribuir, com sigui, a ser part espectadora d’un engranatge que té a veure amb la gestió de la cultura, o amb la gestió de la bellesa. Perquè cultura i bellesa són sinònims de música, d’art plàstic, d’arts escèniques, de poesia, d’escriptura, d’exaltació del jo a través del tu.

IMG_20150820_172755

I aquest estiu, des d’en fa set, hem tornat a posar en marxa, juntament amb altres persones (M. Andreu, E. Batlle, i moltes més), la maquinària per fer rutllar “al salvatge oest de Catalunya” (R. Usall dixit), “en una frontera on la mentida no hi té lloc” (D. Esterri dixit), el festivalet desconegut més famós dels Països Catalans: Delicadeses · art de tros. Delicadeses, “el festival d’arts d’intempèrie que s’harmonitza amb el sol de capvespre i que pot recordar els teatres antics, construïts amb pedres, a cel obert, en els millors llocs” (P. Panadès dixit). Una proposta singular que a dia d’avui tothom s’ha fet seva i que es fa possible a través de petites aportacions econòmiques o en espècies d’institucions, entitats o empreses i a través dels donatius que fa el públic assistent. Ens agrada dir que és un festival de base, que es construeix des de la gent, des de la terra seca, des de la terra seca que s’humiteja amb l’amor dels espectadors.

Perquè ja ho dèiem amb el lema de l’any passat: “És estimant que lluitem.” (Disseny gràfic de Josep Patau i text del dígraf del desitx.) Un lema que de seguida vam veure que es podia entregirar i convertir en: “És lluitant que estimen.” I tothom el va estimar, aquest lema, aquest missatge. Tant, que el cap de llista de la CUP per Tarragona (S. Saladié) el va llançar als quatre vents, des de Badalona, en l’acte de final de campanya d’unes eleccions que ens han de dur a governar-nos (CUP dixit).

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

No vaig poder anar a Badalona i vaig sentir-ho des de casa, i vaig riure, i vaig plorar, i vaig pensar que allò que havia pensat i escrit ara ja no era meu, ara és de tothom que estima lluitant i de tothom que lluita estimant.

Aleshores vaig córrer cap al lema de Delicadeses d’enguany: “I les fulles ens seran llençol.” I vaig tornar a riure, i no vaig plorar. Vaig pensar en una cançó de Senior i el cor brutal que és una versió de “Here comes the sun again”, del cantautor americà M. Ward, i que Landete-l’aureolat ha versionat com “les fulles dels arbres criden el teu nom”… El sol que surt i el sol que es pon i els noms.

IMG_20150820_183035

El teu nom. El meu nom. Els noms de les coses. Tot té un nom, o l’hi busquem. I cada cosa té una autoria: un vers, una cançó, un grup de música, un festival. I dic Vida Festival, i dic Estival, i dic Altaveu, i dic Delicadeses, i dic art de tros. I dic Senior i el cor brutal, i dic Nacho Vegas, i dic Pau Vallvé, i dic The Gramophone All Stars, i dic Roger Mas, i dic M. Ward, i dic Howe Gelb. I dic “La bomba de plaer” o “L’illa dels covards” o “Ausiàs Marx”. I dic el meu nom, també. I callo.

(Les fotos les he fetes jo, per això no n’indico ja l’autoria.)