Tag Archives: silenci

Dues hores de la meva vida en diàleg infinit o el silenci com a extremitud del dir

Dissabte 6 d’abril de 2019 tenia una cita al Museu del Clima i la Ciència de Lleida. Sóc acientífica, això ho sap qui em coneix; no sóc gens aclimàtica, això també ho sap qui em coneix, perquè les coses sempre em fan o molt fred o molta calor (“odio gli indifferenti”, deia Antonio Gramsci el 1917, i ho subscric ara i sempre i en l’hora de la nostra mort, amén). L’existència d’aquest museu semblava una innocentada, però no: és de debò. La realitat sempre supera la ficció.

Tenia una cita a les set del vespre per presenciar una acció artística del Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. Arribem. No sé on sóc. Gardeny, la Mariola, el Castell al fons, em diuen. “Sembles nova, Meritxell”, em dic. Aquí de la magnànima Seu Vella de Lleida en diuen Castell, lo Castell. Jo no, jo en dic Seu, la Seu. Però jo sóc mig forastera i puc anomenar les coses pel meu nom; si no fos mig forastera, però, també ho faria.

Ens esperem. Oh, les esperes. La predisposició a deixar-me seduir és il·limitada. Ens reparteixen el full de sala, que comença amb una cita del pintor i judoka francès Ives Klein: “Els artistes que poden crear en comú són aquells que treballen amb el cor i el cap. En ells, la imaginació es troba en el seu psiquisme. La idea de llibertat es transformarà en una noció nova gràcies a la imaginació sense reserves i les seves formes de realització espiritual. L’univers és infinit però mesurable. La imaginació pura es pot realitzar. És viable”. Les fibril·lacions que tinc predisposades en mode total a la seducció subratllen coses: cor, cap, llibertat, imaginació, sense reserves, realització espiritual, univers, infinit, pura. Estic volant. No sé si el blau del cel és el blau Klein. No ho sé. Només sé que no sé res. I segueixo volant. Però sona un petard i m’espanto molt i caic per dins i m’aixeco per dins i camino. Som-hi. Comença.

“De la desgràcia se’n fa virtut”, deia el periodista Joan Tort en un article al diari El Punt Avui (22 juny 2017), quan es va inaugurar el Museu del Clima i la Ciència de Lleida (work in progress de l’arquitecte Toni Gironès). És allò d’anar canviant el relat. De vendre sempre la moto, encara que no arrenqui, encara que es negui amb un brrr, brrr i res. Però aquí no: la moto d’avui arrenca en silenci i moviment de cossos. Sota un cercle de ferro (oh, el ferro! oh, els cercles!) i glicines incipients (oh, les flors!) trenta artistes-ballarins-accionadors es mouen. Comença. Ha començat. Ritxi Planes ens diu que ens podem moure per on vulguem (hem d’aprendre a ser públic! hem d’aprendre tantes tantes coses!). Hi ha tímids. Jo no tinc vergonya de res encara que en el fons sigui molt tímida, i m’acosto al llop perquè m’ensenyi les dents. Però no me les ensenya: silenci, moviment, cossos. Oh! El silenci com a extremitud del dir.

L’espai buit i en construcció de del Museu s’anirà omplint d’accions, silents i no, que són declaracions d’intencions. “Diluir la idea d’un edifici-museu com diluir la idea d’un edifici-partitura: qui estructura el museu com qui estructura la música d’acció és el pas del temps”, diuen, alhora, juntíssims, el Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. I sí. És cert.

L’espai com a escenografia. L’espai com un més. Com un més dels trenta que ja són. M’entretinc a buscar la lògica del vestuari, lleugerament àcrata, lleugerament estudiat. Aquestes coses em perden, sí, l’estètica em perd.

Veig la llum, i miro i veig i escolto i, sobretot, sento. L’espai-escenografia com a plataforma per a la interacció. Passen tantes coses que no saps on ser, on mirar, on sentir. I alhora són tant disperses, aquestes coses que passen, que van passant, que aniran passant, que pots perdre’t i tornar. Oh, encara: el perdre’s!

Tinc debilitat pels percussionistes. I els dos d’avui, disfressats d’oficiants, són de luxe. D’una banda, el joveníssim Genís Bagés, amb qui vaig tenir el plaer, l’honor i el luxe de compartir escenari una nit d’improvisació poètica al Cafè del Teatre tenint com a frontman el clarinetista i saxofonista Gabriel Amargant. De l’altra, Dominique Chanteloup, membre de la Tours Soundpainting Orchestra. Oh, mon dieu!

Tinc debilitat per la dansa. I les tres ballarines d’avui (Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset) són esplèndides i salvatges. I es rebolquen per terra amb passió i riuen amb contenció, i s’emparren com les nenes emparradisses que són, i com les nenes emparradisses que són busquen tots els racons del Museu per pujar-los i baixar-los. I pujar-los i baixar-los. Fins a l’infinit. Fins a l’infinit i un dia.

Tinc debilitat per les cordes. I aquí són tres. O més. Tinc debilitat per les cordes, he dit. Les fluixes, el risc, sempre la por de caure però no acabar de caure mai. Corda com a metàfora. Corda com a camí de mort, de morir-se, d’auto-morir-se, que aquí no prendrem. Corda-vestuari. Corda contrabaix (Rafael Esteve) i corda violí (Joan Sancho i Maria Berengué).

Tinc debilitat pels clowns. Que també són tres, com les ballarines i les cordes. Miquel Àngel Marín, a qui conec de múltiples mogudes poètiques i hacmorianes; Ritxi Planes, tan pur, tan pur, tan innocentment irònic que en mi fa l’efecte de la rialla que esclata; i la mujer de rojo, una Montserrat Trepat que és Lleida pura, i és Missenyora la Veritat amb la màscara de la Innocència. Quina troballa, tots tres junts, així, aquí. Ajuntant-se i allunyant-se, parlant-se i parlant-nos. Tres mestres de cerimònies imperfectament perfectes.

No tenia debilitat pels cors fins al dia que vaig conèixer les donasses del Cor Euridice. Meravella entre meravelles. Dirigides per Dolors Ricart, són experimentació i són rigor i són vint-i-cinc anys de vida. Eterns vint-i-cinc anys. Vaig conèixer les Cor Euridice perquè, precisament per celebrar la seva eterna joventut, em van dir que volien cantar algun text meu. Primer vaig pensar “aquestes dones no em coneixen prou”; després vaig anar a un assaig seu i me’n vaig enamorar. Ara em canten, amb partitura d’Heura Gaya, tres poemes d’aquells que no s’entenen. O sí.

Els camins són sempre imprevistos. Els camins de cada ésser humà que conforma el públic d’avui s’encreuen (per força, perquè el públic no sap, només sent, només sent) amb els camins més o menys previstos de cadascun dels músics, de cadascuna de les ballarines, de cada Eurídice, de cada clown… en aquest diàleg infinit que és un viatge que va del DIA a la NIT, en DIÀleg infiNIT, em subratlla Arnau Millà-Benseny, músic, soundpainter, pedagog, i fundador i director artístic del Col·lectiu Free’t. Ell és el summe sacerdot que orquestra, excessivament discret, i corrents com un més, aquest caos ordenat que és tot sorpresa, tot bellesa i on no hi ha error, on no hi ha error, on no… (i m’ho repetiria fins a la sacietat).

Tornem al cercle, al cercle que mai no sabrem ni on comença ni on s’acaba. Però la percussió creix i creix, i jo només tinc ganes de cridar d’eufòria, de cridar perquè no sé xiular. I al final crido, com he aplaudit cada cop que he sentit que havia d’aplaudir i com he rigut cada cop que la ironia, amerada de crítica social i arquitectònica i política, m’ha assaltat. Fi.

Gairebé són les nou. S’està fent vespre. I el vestit verd turquesa d’antiprincesa que duc se’m convertirà en parracs i la carrossa, en carbassa. Em diuen que hi haurà tertúlia postfunció. Posen cadires. He de marxar, però no puc marxar sense dir el que tinc ganes de dir. Dreta, micròfon en mà, sota un doll de llum, i mirant el públic, dic, més o menys: “Espatarrant. Em sembla que és el millor que li ha passat a aquest Museu, i dubto que li torni a passar res de semblant. Des que visc a Ponent, mai no havia vist, ni a Lleida ciutat ni en tota la província, res semblant. Enhorabona”. Certesa i provocació i adéu, ara sí.

Me’n vaig amb recança, perquè la cosa segueix, i sobretot me’n vaig amb una sensació fortíssima al cap i al ventre: que sóc a Europa, al nord d’Europa, en una ciutat com Estocolm o Berlín (Gramsci, ancora: “La città futura”). Acabo de viure dues hores de la meva vida en diàleg infinit. Sento que tot flueix per sota, i emergirà, de nou, potser en una forma-altra, quan sigui, quan hagi de ser.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© de les fotos (excel·lents): Núria Prats

Direcció: Arnau Millà-Benseny
Dramatúrgia: Maria Capell
Disseny escènic: Maria Monseny
Col·lectiu Free’t: Joan Sancho i Maria Berengué, violins; Rafael Esteve, contrabaix; Miquel Salla, electrònica; Genís Bagés, Dominique Chanteloup, percussió; Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset, interpretació dansa; Miquel Àngel Marín, clarinet i interpretció actoral; Montse Piqué, veu; Oriol Planes i Montserrat Trepat, interpretació actoral-clowns.
Cor Euridice: Dolors Ricart (direcció); Laia Noguera, Aina Viles, Marta Gelonch, Laia Cabau, Carme Palau, Núria Bresolí, Núria Vallés, Noemí León, Nerea Català, Romina León, Montserrat Carbonell i M. Cristina Pascual (veus)

Anuncis

La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


Tan fàcil, tan complex: cultura a l’oest

Ahir va tenir lloc una altra de les moltes sessions de LLEGIR EL TEATRE, un club de lectura teatral que, impulsat pel TNC, Biblioteques de Catalunya i Arola Editors, convida a llegir textos teatrals en dates pròximes a la seva representació escènica. La biblioteca de les Borges Blanques de seguida es va sumar a aquest projecte. Va ser de les primeres.

IMG_20160219_173843
Un acte impulsat per la biblioteca (i les dones de la biblioteca, aquesta biblioteca que hauríem de reivindicar, amb Miquel Andreu, que sí, que s’hauria de dir Maria Lois). Un acte cultural fet des de la biblioteca i per al poble, sense fer soroll, propiciant el diàleg, l’amor per, i la discussió. Sí: discutir: ‘examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses’. Perquè hi exposem les opinions diverses que tenim sobre l’obra de teatre en qüestió: que si un crim, que si un text de passió elevada a l’enèsima potència, que si una menjada d’olla, que si ranci, que si atrevit, que si l’autor i la seva època. Tothom hi diu la seva. I riem junts. I contrargumentem les nostres idees. Les pròpies. Les de cadascú. Gràcies a aquest fer tothom hi aporta el seu granet de sorra, se sent part d’un tot. Oh: és tan fàcil, i alhora tan complex.

D’ençà que visc a les Garrigues he estat al mig de tot d’actes en què he sigut protagonista o que jo mateixa he impulsat com a gestora cultural. Res m’ha sigut fàcil. DELICADESES · ART DE TROS, per exemple, un festivalet que es duu a terme des de l’any 2008 en aquest oest de vegades tan atractiu i de vegades tan desconcertant, i que l’any 2011 va rebre el seu primer reconeixement, amb el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i que el 2015 va ser seleccionat a la Fira CultSurfing com una de les propostes més singulars dels Països Catalans.

IMG_7545
En qualsevol altre racó de món les persones i les institucions públiques tindrien un respecte immens per aquesta gestió i per les persones que ho fan possible. Però aquí no. Aquí només ho respecten unes quantes persones, no tothom, i moltes són forasteres (sembla que com jo, encara). La majoria d’institucions públiques, les que ho coneixen, ni ho avalen ni ho exalcen, perquè no els permet penjar-se cap medalla de mèrit personal. Perquè ho fem des del contrapoder, des de la passió, des d’una entitat sense ànim de lucre, La fàbrica bella, que genera moviment des del país de la bellesa, que és el regne màgic i eteri de la creació. Amb DELICADESES ho defugim tot, perquè estimem i lluitem, perquè hi creiem. Oh: podria ser tan fàcil, i és tan complex.

Ara sí que hauríem de discutir, ‘d’examinar en detall’ el què, el qui i el com. O no: tan sols fer-ho fàcil. Abans de lamentar una altra pèrdua. Abans d’haver de tornar a parlar de la cridòria del silenci.

© text i imatge biblioteca: el dígraf del desitx
© imatge DELICADESES 2015 (7a edició): Montserrat Cucurella-Jorba

 

 


La cridòria de la mort és el silenci

La cridòria de la mort és el silenci. Un silenci espès, però. Un silenci que conté tots els crits callats de cop. Perquè cada mort és sempre també un sotrac. Un moviment ple de quietud que esquitxa de por i de dubtes el dolç fluir del riu i els dies.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, les que van per dins, i que potser mai ningú no sabrà, i les que van per fora, les que van ser viva veu o poema, i qui diu poema, diu qualsevol tipus d’escriptura.

L’escriptura és una manera d’aconduir la veu cap a l’eternitat. Però l’escriptura és també ficció, mentida. Tanmateix amem l’engany si l’engany és l’escriptura.

Hi ha morts que ens toquen de més a prop d’altres. Enguany he vist morir un company d’escola, i ell no escrivia. El vaig recordar a classe, dibuixant, absort en els sorolls que feia sortir del seu paper ple de gargots. Enguany he vist morir també un poeta amic. I el vaig recordar a tants i tants lloc que em són difícils de fixar; però sobretot el vaig recordar per la seva extrema generositat.

12744496_906453669456432_9119102433886651084_n
S’acaba de morir la Celestineta, la Celestina del Garrut, una veïna del poble que tenia 101 anys. Una dona menuda i riallera i d’ulls immensos que va tenir una vida poc fàcil i que malgrat tot mai no va perdre el somriure. Una germana seva va patir de petita un fatal accident. Ella, l’eixerida Celestina, sempre va haver de fer de tot i més. Les coses de la seva vida les sé per ella mateixa, perquè xerrava pels descosits. Ens ho va explicar quan fèiem el llibre “Les cabanes de volta de les Borges Blanques”, de Ramon Queralt i Oriol Cornudella, i quan fèiem el projecte del Banc de Memòria Digital de les Garrigues, i dúiem a terme les entrevistes el Xavier Minguella i jo mateixa. I sempre que l’anàvem a saludar a casa seva i ens rebia amb un somriure i un gest amable, i un au, passa, adreçat als seus molts gossos.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, i és una llàstima que no s’enregistrin les veus i els rostres d’aquestes grans persones grans que són memòria viva del nostre passat col·lectiu. Perquè aquestes persones són lluny de l’escriptura, són veu que se’n va. I se’n va.

Ens queda el record viu d’aquests morts que hem conegut. Però no n’hi ha mai prou amb el record. No n’hi ha mai prou quan hi falta el buit que deixa el qui ja no hi és. Som rics d’haver-los conegut, amb tot. I per posar-nos pau a l’ànima acabo amb Hölderlin: “Que l’ésser inefable m’ho perdoni… / El món encara és bell.”

 

© text: el dígraf del desitx
© imatge (brutal!): Oriol Cornudella


Em dius que no m’enyores (L’estiu clavat)

Em dius que no m’enyores perquè mai no m’has tingut a prop. Veig que no t’hi entens de distàncies, ni de silencis. Et diria marxa lluny amb les teves maletes plenes de boira; les meves són sempre buides o mig plenes, i les vaig omplint i buidant a mesura que m’avança el viatge de la vida. I de tant en tant, m’assec a terra, miro lenta el sol com es pon, enfilo l’agulla i em sargeixo fins que es fa fosc i em punxo, i la sang taca el sargit i ja es fa meu per sempre. Com el misteri que no dic.

IMG_20151107_150351

© text i imatge: el dígraf del desitx


I m’ajauré com el gat que no sóc (L’estiu clavat)

I m’ajauré com el gat que no sóc ni voldria ser sobre la falda de la terra perquè em gratis els dubtes i la pell i em diguis el que saps que necessito sentir i no em sé dir. Que la revolta la farem tots, des de la calma d’aquest silenci que avui ens ha aturat aquí. Per fer de la música, abstracció; i dels mals records dels altres, pau. Per sentir entre l’ondulació d’aquest tot tan imperfecte, la perfecció de la nostra anarquia, els crits dels nens que busquen bellesa perquè en són fills. I no ploren llàgrimes sinó colors fets del fang de la terra de cada bocí de terra d’aquest nostre petit món que ens hem obstinat a estimar i té un nom que en són dos. I és plural. Com sempre tot.

IMG_20151024_170131

© text i imatge: el dígraf del desitx


I la guerra del després és el silenci (L’estiu clavat)

I la guerra del després és el silenci, el saber callar quan la tramuntana no t’és amiga, quan els ulls aliens et fan el sord. I callant camines sense girar-te. Buscant la foto quasiidèntica. Perquè tu saps què t’agrada i què no. I busques sempre el mateix llop, el que et mira als ulls i no et mossega perquè sap que tu ets més fera, més reinona, més de nits sense fi que no pas ell. I aleshores balleu junts. I la cançó no s’acaba mai.

I la guerra del després és el silenci

© text i imatge: el dígraf del desitx