Monthly Archives: Desembre 2015

Brillar per dins: teatre i indiferència

S’acaba l’any i voldria poder comptar d’entre el teatre que vist enguany quin m’ha fet vibrar. I no puc. Tot el que he vist m’ha deixat en un estat d’indiferència llastimosa o directament m’ha avorrit. Qui sempre m’ha acompanyat al teatre diu que no vol venir més, i que no vol fer l’esforç de mirar d’entendre o de deixar-se dur per unes paraules i uns moviments que no el duran enlloc. O a sentir només la incomoditat de la butaca i de l’espai clos.

A partir d’aquí se’m obren diversos camins. Si encara no vull desistir hauré de buscar-me un nou acompanyant. Hauré de triar millor allò que necessito que em produeixi emoció i bellesa. Em plantejaré si no sóc jo la qui no se sadolla mai o qui ha desenvolupat un esperit hipercrític que li esquitxa taques de negror a l’ànima. No ho sé. Al llarg d’aquest any que s’acaba he vibrat més mirant la forma rocambolesca d’una roca i com el sol l’acaronava o els acabats d’una xemeneia de dalt del terrat estant, per posar només dos exemples.

edipo_rey_luis_castilla2_prensa
Només sé que no sé res. Però sé que si m’adormo al teatre, sí, he dit dormir, no m’havia passat mai (va ser a EDIPO REY, de Sòfocles, en versió i direcció d’Alfredo Sanzol, al Lliure) després senzillament no puc aplaudir i em fa mal de veure com la tòtila que tinc al costat, que també dormia, aplaudeixi com si res. Què representa tanta hipocresia? Si una cosa no val res, sigui teatre clàssic o sigui la casa de teatre que sigui o el gran director que sigui, aquella cosa segueix sense valdre res. Deixem-nos de noms, si us plau, i anem a l’essència. A l’essència que ens faci brillar els ulls, i brillar per dins. O vibrar. Sense aturador. Tota l’estona. De principi a fi.

© text: el dígraf del desitx
© imatge: Luis Castilla

Anuncis

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx


Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt, director i fundador del Konvent – Centre d’Art Contemporani, en el marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat) que, organitzades per l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, van tenir lloc al CCCB el divendres 27 de novembre de 2015 (sí, ja fa uns quants dies, però tenim massa teatre per pair i massa lletres per enfilar!). Sí, jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt i que va afegir volem saber què en penses tu quan ell, cansat del caire que prenia l’inici de la taula rodona “Com t’imagines el futur proper de la cultura? Perspectives de la gestió cultural”, es va aixecar i va marxar. Tot va seguir el seu curs. I potser, no ho sé, hi penso, eh, en aquest gest del Pep hi ha la clau del futur de la cultura. Algú que diu que no i que se’n va i algú que diu que sí i que es queda. Al mig d’aquesta divergència hi ha l’eix que ho vertebra tot i que acull, també, en el seu entremig, aquella mena de cultura que no es decanta mai per una banda o per l’altra i/o que oscil·la feliç.

Pep Espelt

Poca estona després de la fuga del Pep Espelt vaig marxar jo no per seguir-lo sinó perquè el meu tren a comarques em marcava l’hora. Vaig marxar havent conegut la tasca de ponents i tot d’activitats culturals que no coneixia, però, sobretot, havent descobert la que s’incorporarà, des d’ara, a la meva llista de dives a seguir: Marina Subirats, sociòloga especialitzada en educació i gènere. I pensaré, amb ella, la meva llibertat des d’ara. Perquè la llibertat comença sempre ara i el futur no està mai escrit. I pensaré, encara amb ella, al voltant del cosmopolitisme i el localisme, i del consumisme i l’austeritat, i de l’individualisme i el comunitarisme. I si la paraula jerarquia ens remou les entranyes és que estem vius i que som aquí perquè el nostre paper és el de consellers de la cultura, i de la bellesa, també, deixeu-m’ho dir.

noticia-1444923801

© text: el dígraf del desitx


El teatre i la paraula: els caramels ens fan malbé les dents?

L’any 1972 la cantant Mina estrenava, amb l’actor Alberto Lupo, una cançó dramatitzada que faria furor en els anys a venir i fins als nostres dies. Hi deixava anar els infinits matisos de la seva veuassa, la desmesura feta comèdia d’un ulls pintats amb un negre excessiu i lleugers i continuats moviments de cap fets amb un cert menyspreu. Dos rostres en blanc i negre per dir aquest diàleg cantat que són paraules i molt més que paraules. Música? Poesia? Teatre?

“Caramelle no ne volgio più”, diu Mina, esgotada. Tot plegat, un feliç punt de partença per a un article que serà un enfilall de preguntes. De caramels tampoc en volem.

Era també l’any 1972 quan l’immens i incommensurable Samuel Beckett va escriure un breu monòleg per a una boca que parla que porta per títol “Not I” (“Pas moi”). Un fons negre per a una boca que parla mentre no actua: diu. Un algú que va dient que no és pas ella, la veu que parla, la protagonista de la història que explica. Una veu que no té sexe, o els té tots dos, que crida i torna a cridar i ens interpel·la alhora que s’interpel·la en un anar i venir constant pel seu dir-se i el seu dir-nos a una velocitat impossible de seguir per a una ànima que busca lentament un què, un com i un quan en l’ara de la recepció. Esquizofrènia? Translació dels equilibris que pot fer una ment per tots els racons del seu pensament? Teatre només de la veu? Només de la paraula? Una nova forma de? Deixar oberta la possibilitat que un text escrit per ser executat en un teatre es pugui obrir a altres formats, com, en aquest cas, el televisiu o cinematogràfic? I on l’hem deixat aquell teatre només de la veu, només de la paraula, que era el teatre radiofònic?

Als anys 70 es va viure a Catalunya una eclosió del teatre de cos i de carrer en contraposició oberta al teatre de text i associat a uns espais d’exhibició concrets. Es vivia en un context de prohibició lingüística i les seves eren unes propostes per a un veritable teatre independent que s’autogestionava, treballava en equip i incorporava noves disciplines artístiques al llenguatge teatral. Un tipus que creació que teòricament volia obviar les subvencions, ¿per què obviar-les era la manera més legítima per dur a terme una revolta teatral i existencial alhora o bé perquè aleshores com ara ja érem uns quants els qui pensaven i pensem que la política de subvencions idiotitza la cultura? Amb o sense ajuda econòmica vinguda de fora, ¿calia cremar totes les dramatúrgies o les dramatúrgies a partir d’aleshores havien de créixer lluny d’un text susceptible de ser convertit en literatura? Cada època fa foc nou de l’època anterior? Anàvem tard? Anàvem massa d’hora? El context polític i per tant cultural que es vivia a Catalunya als anys setanta només permetia revoltes, teatrals i no només teatrals? Nous espais de representació? Nous públics? Noves formes escèniques? Seríem on som si no ens hagués precedit en la nostra tradició aquest teatre independent que es va dir Els Joglars, Els Comediants i Dagoll Dagom o La Cubana i La Fura dels Baus? Totes aquestes (i altres) companyies van venir per quedar-se i van tenir fills, i aquests fills, legítims o no, ¿són els artífexs de les noves novíssimes formes teatrals? Qui són? On són?

GEC18973_FOTOTECA13294

El programa Tria33 va emetre recentment un reportatge que portava per títol “Què seria de l’aigua sense els límits del got?” dedicat a les noves formes teatrals i als qui, segons ells, són els renovadors del teatre català. Es diuen Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, Insectotròpics, Kamchatka o Companyia Roger Bernat. Un molt bon documental televisiu escrit i dirigit per Júlia Bertran on s’utilitza l’aigua com a metàfora i l’excés com a invitació a la rebel·lió. Una piscina plena d’esquerdes i una dona grassa (l’actiu Itziar Castro) que s’hi vol banyar amb banyador i s’hi repensa i se’l treu mentre sentim en off la veu falsament innòcua d’un trencador com Roger Bernat: “Jo crec que l’art ha de generar un abisme entre allò que s’explica i l’espectador.” I tot s’esquitxa d’aigua, els gots, els llibres, les pomes, el pecat.

1445596884966

Àlex Serrano diu que trasllada a l’escena la virtualitat i la fragmentació del seu dia a dia. Internet, vídeo, música, realitat no complaent. Són “les noves formes d’entendre la construcció del discurs escènic”, diu Xavier Albertí, visionari director del TNC. Amb aquests nous materials de partença, oblidem ja per sempre el text dramàtic i/o la concreció del text? Juguem amb l’atzar? Amb l’abstracció del moviment? Dubtem de tot i de la peça mateixa? I superat l’estat del m’agrada-no-m’agrada, ¿arribem al m’interessa-no-m’interessa perquè qüestiona-no-qüestiona? O potser no cal qüestionar-se res sinó sentir-ho, però no des de la nostra parcel·la més intel·lectual, sinó des de l’estómac. Com és que el 75-90% de l’activitat de moltes d’aquestes companyies teatrals es desenvolupa lluny de les nostres fronteres? Estigma etern de polítiques conservadores? Encara polítiques conservadores? On és l’error? Qui el perpetua, aquest error? Una mala gestió cultural des de la base, des de l’escola i, per tant, des de la societat? Qui la genera la desconfiança cap a tot allò que és innovador i trencador? Els creadors? Els espais d’exhibició, siguin teatres o no? O el públic mateix? El públic vol veure propostes innovadores i trencadores o prefereix seguir instal·lat en la seva comoditat de no qüestionar-se res i anar a veure allò que ja sabia que voldria anar a veure, des d’un anquilosament mental total?

publico-tnc-2

“Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario”, són paraules del dramaturg i poeta Federico García Lorca que fan referència a El público, una de les peces que van flirtejar amb el surrealisme i que s’emmarcaria en el teatre impossible si és que realment existeix un teatre impossible. Va escriure aquest text entre 1929 i 1930, segurament entre Nova York i L’Havana. Lorca no va mai veure aquesta obra seva estrenada, però el seu text va quedar escrit, i des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat directors d’arreu han gosat jugar al joc de portar-la a escena. Ara mateix, i sense anar més lluny, Àlex Rigola al TNC. Si Lorca no hagués cregut, malgrat la difidència que en el fons sentia envers els temes i les formes del seu text (tenint en compte el context social del moment), en la força de la paraula i, per tant, no hagués posat per escrit la seva criatura dramàtica, avui no podríem seguir representant-la. “El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera”, segons Lorca. Però perquè aquesta poesia es pugui aixecar del llibre fa falta el llibre, ¿o tornarem a voler obviar el teatre entès com a literatura dramàtica? I obviarem, així, l’encomiable i romàtica tasca de qui hi ha cregut i de la creença n’ha fet referència? Per què qui a dia d’avui pot negar la importància que té a casa nostra la col·lecció de textos teatrals d’Arola Editors? Potser no cal esperar a dir que el millor autor dramàtic per a un director és el mort, el que ja no piula, ¿preferim aniquilar-los d’entrada? Per què cap sala i/o companyia s’ha atrevit a dur a escena el llibret escrit i publicat de Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, de Carles Hac Mor i Ester Xargay? Per què hem d’executar un teatre ancorat a la realitat? Per quan un teatre sense raó? I per quan un teatre popular, d’accés popular? Poden conviure diferents tipus de teatre en un mateix ara i aquí, canviant i divers? Són capaces de ballar la mateixa cançó tradició i innovació? Volem cremar-ho tot o hem entès que l’aigua no crema? I el teatre del futur, qui l’escriurà?

desbross__rium__carles_i_esterw_316

Preguntes, preguntes, preguntes. Per què, tantes preguntes? Els caramels ens fan malbé les dents?

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquest article serà publicat a la revista LA CONXINXINA, edició especial dedicada al teatre. Us n’oferim un tast.


Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure: PLUJA, d’Antoni Clapés

Un dia de fa uns quants anys Antoni Clapés parlava del plaer de llegir poesia en un article. Era una invitació a. Era un dia d’estiu, quan sembla que la banalitat esclati més poderosa que mai. I no. Sempre hi haurà un cau per a la poesia. Un cau on només la guineu hi entri. Quan caigui el sol, a l’hora blava, per dir-ho invocant (Ingeborg) Bachmann: “mantindré el rumb que ja ningú coneix”. La guineu solitària, la que deixarà rastre, per dir-ho ara invocant (Alda) Merini: “A qui em demana / quants amors he tingut / li responc que busqui / en boscos i compti / en quantes trampes ha romàs / el meu pèl / en fuga”. I dic ben alt Merini ara que invoco (Antoni) Clapés perquè ell, com jo, se’n va enamorar. I un dia dels morts de fa uns quants anys, quan Alda Merini va morir, Clapés em va escriure per dir-me que havia pensat en mi. Era un dia de tardor, quan sembla que la tristor ens xopi el moll de l’os. I no. Pot ploure sempre cada dia.

IMG_20151129_150300

La pluja és una benedicció. I Pluja és també una benedicció. Començant i acabant per aquestes cobertes de cartró (gràcies, Pau Vadell i tot l’equip d’Adia, per aquest disseny que és tot complexitat i tot senzillesa) que l’abracen i l’abriguen i el protegeixen dels buscadors d’intranscendència i d’estius-entesos-com-a-esclat-de-banalitat. Aquí hi ha tardor i fruita que cal mastegar a poc a poc, per “recompondre la sintaxi amb retalls de records: la bellesa com a matèria”. El paradís dels sense casa: “pur deler de caminar pensar escriure”.

Escriure desafinat la sintaxi, els records, la bellesa i l’existir. Obviant el gest mínim però de vegades innecessari d’una coma o d’un punt. I deixar aquesta pausa a la pausa del sentit de cada cosa (“caminar pensar escriure”, dèiem, perquè deia i diu). Atacant els records pel dret. I deixar que filin com fila la pluja un dia que plou i ens regalin poemes d’una clarividència abassegadora: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. Exalçant la bellesa del món traduït en paraules per fer “que el poema sigui / com un revelar-te, com un llampec / que t’encega uns instants: / just per percebre l’absent”. I deixar que la pluja segueixi plovent per “confondre’s amb el paisatge”.

El paisatge de l’ànima és l’únic que emmarcarem perquè els visitants d’aquesta nostra casa que és cadascun dels nostres poemes el puguin contemplar. O no. Perquè no permetrem que sigui de natura contemplativa, sinó un paisatge on “esvanir-s’hi per perdurar”, trepitjat pels nostres peus descalços, deixant-hi l’empremta de la lectura personal i intransferible que donarà un (altre) sentit o (un sentit) altre a cada paraula estampada.

Paraula estampada. I fragmentada. Com la vida. Com els records. Com els records que tornen i el records que mai no hi seran, dins aquesta fragmentació de no-res i de silenci que es tria a si mateixa (“la paraula era / pont i barrera”), i que és la vida i l’escriptura, i és un bell oxímoron de fragmentació continuada. És així l’escriptura poètica d’Antoni Clapés.

Antoni Clapés i Carles Hac Mor van publicar un llibre a quatre mans que porta per títol Fer les cartes (de joc) i que són vuit cartes (correspondència) entrecreuades en què s’hi destil·la el seu envejable filosofar per la vida, l’escriptura i l’art, o, ras i curt, allò que és tot i és u, tan indesxifrable. Cartes entre dos poetes a qui directament podríem atorgar la categoria de bruixots per haver sabut, al llarg dels anys, fer de la seva escriptura i la seva acció poètica revolta; per trobar fins sota les pedres les llavors d’alguna cosa susceptible d’esdevenir poesia o transgressió de la; per vetllar per nosaltres, pecadors; i per seguir, sempre seguir, fent cartes, premis, llibres, llibreries, accions o no-accions. I també podríem seguir. Però volíem dir que aquí, en aquest llibre, en una d’aquestes cartes, Clapés diu a Hac Mor: “…cal admetre que cadascú de nosaltres som moltes coses, molt diferents i contradictòries a la vegada. Tenim una part que vol conservar un pòsit (mínim) d’idees, els eixos d’un pensament que hem anat forjant amb el temps i amb influències diverses. Per una altra, sentim el desig irrefrenable i permanent d’innovar, de canviar, de fer foc nou de l’anterior”.

“Malfia’t / dels que diuen haver travessat / els vels dels dubtes i caminen de dret / vers les certeses amb certesa”. Quan potser, no ho sé, l’única certesa és l’ara i aquí que llegeix aquest text que no és res més que una invitació a. Perquè ara em pregunto, tot tancant el cercle del text, i les referències d’aquest cercle, si tenia raó Bachmann quan deia, en una ostentació de modèstia (al discurs per la concessió del Premi Anton Wildgans): “Sólo deseo que se me lea” (La literatura como utopía). O no. Dubtes i certeses que ens fan avançar i recular, i dir ben alt i clar: “Un camí és tots els camins / un vers és tots els poemes”. Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure, i dir, potser, també, que tot no és sinó una invitació a.

Portada_Pluja

© text i imatge: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquesta ressenya es va publicar a la revista SONOGRAMA el 29 de novembre de 2015.


Em dius que no m’enyores (L’estiu clavat)

Em dius que no m’enyores perquè mai no m’has tingut a prop. Veig que no t’hi entens de distàncies, ni de silencis. Et diria marxa lluny amb les teves maletes plenes de boira; les meves són sempre buides o mig plenes, i les vaig omplint i buidant a mesura que m’avança el viatge de la vida. I de tant en tant, m’assec a terra, miro lenta el sol com es pon, enfilo l’agulla i em sargeixo fins que es fa fosc i em punxo, i la sang taca el sargit i ja es fa meu per sempre. Com el misteri que no dic.

IMG_20151107_150351

© text i imatge: el dígraf del desitx


Ensenya’m a ser pedra (L’estiu clavat)

Ensenya’m a ser pedra per saber callar allò que sents quan t’esberles i t’obres tota i ets tot aresta, sota el sol fred d’hivern que et fa brillar els rojos bruts d’argila, i els blancs i els negres, també bruts. Tot aresta. Veta oberta per on s’hi escapa la sal que busca encara que algú li digui que sí, que va, que segueix dient. I no em diguis que he de dir roca quan vull dir pedra.

IMG_20151108_133728

© text i imatge: el dígraf del desitx