Tag Archives: Escriptura

La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba


Em dius que no m’enyores (L’estiu clavat)

Em dius que no m’enyores perquè mai no m’has tingut a prop. Veig que no t’hi entens de distàncies, ni de silencis. Et diria marxa lluny amb les teves maletes plenes de boira; les meves són sempre buides o mig plenes, i les vaig omplint i buidant a mesura que m’avança el viatge de la vida. I de tant en tant, m’assec a terra, miro lenta el sol com es pon, enfilo l’agulla i em sargeixo fins que es fa fosc i em punxo, i la sang taca el sargit i ja es fa meu per sempre. Com el misteri que no dic.

IMG_20151107_150351

© text i imatge: el dígraf del desitx


Ensenya’m a ser pedra (L’estiu clavat)

Ensenya’m a ser pedra per saber callar allò que sents quan t’esberles i t’obres tota i ets tot aresta, sota el sol fred d’hivern que et fa brillar els rojos bruts d’argila, i els blancs i els negres, també bruts. Tot aresta. Veta oberta per on s’hi escapa la sal que busca encara que algú li digui que sí, que va, que segueix dient. I no em diguis que he de dir roca quan vull dir pedra.

IMG_20151108_133728

© text i imatge: el dígraf del desitx


Perds el compte del teu no-res (L’estiu clavat)

Perds el compte del teu no-res. Passa la vida. Passa tot el que ha de passar. Els sols. Els vents. Les pluges. Els vostres rostres rient. I va per dins el crit que t’allarga la fesomia, et fa més ample el rostre i t’eixorda el cor. Perds de nou el compte. Ets encara infinitament etern en el teu no-res. Plural. El teu nom i el meu nom. Escrits en l’aire. No-res.

IMG_20151108_165256

© text i imatge: el dígraf del desitx


Arrasar-ho tot

M’agrada quan un llibre em marca un abans i un després. Un abans que, quan hi penso, em duu al buit, al no-res, a l’inexistent. Com si jo, abans de la lectura d’aquell llibre, hagués viscut en una flagrant inanitat vital. I no, eh. Però ho sembla.

M’agrada quan un llibre em marca un abans i un després. Un després que ho arrasi tot, que faci impossible qualsevol altra forma de vida amb forma de llibre. Un estat que ens deixi atònits, exhausts, sense esma per fer res que no sigui pensar en cadascuna de les paraules, de les frases, dels paràgrafs, dels títols dels capítols, de les notes, dels no-sentits, de les llàgrimes no escrites però executades, de la por, de l’alegria, dels punts, de les comes, dels incisos, de la contemplació d’un encadenat d’idees-i-paraules d’un llibre que només mereix aplaudiments i assentir amb el cap, i amb l’ànima. Sense esma lluny d’aquest llibre, com un amor que ens devori el cos i el cor, i l’ànima. Sense esma. Sense esma és com em vaig quedar després de la lectura apassionada i apassionant d’ÀNIMA, de Wajdi Mouawad, editat en català per Edicions del Periscopi.

(I si en parlo avui és perquè avui parlàvem de llibertat.)

IMG_5554

Un llibre és un objecte, entès com a plec de papers relligats, però és també, i sobretot, una aventura que implica uns bona colla de professionals de l’escriptura que comencen i acaben per l’escriptor però que no estan sols en la seva comesa. Quan encara estava assimilant el buit que pressentia que m’estava obrint la lectura d’ÀNIMA, vaig llegir els agraïments, on es posa per escrit la gratitud de la feina feta per l’escriptor, la traductora, els lingüistes, el dissenyador, l’il·lustrador, els treballadors de la impremta i els de la distribuïdora i, entremig, també, com si res, la feina feta per l’editor. Quina il·lusió, aquesta troballa, tan simple i tan gran, d’agrair la feina feta. Quanta il·lusió, en el fet d’haver posat per escrit l’agraïment a la feina feta. I per si no havia plorat prou per dins i per fora amb la lectura d’ÀNIMA vaig tenir un calfred que em va dur de cop, al cap, com si res, tots els llibres que al llarg dels anys he contribuït a encaminar vers a la perfecció fent-hi unes quantes correccions, millorant-ne la redacció o actualitzant una traducció. Mai ningú m’ha agraït res. He cobrat per la feina feta i prou. Però no n’hi ha mai prou quan parlem de lletres. El prou no existeix per nosaltres, assedegats com estem sempre de més. La literatura no és matemàtica. És passió. I la passió no té límits. No té prou. Així que gràcies, companys. Des de l’ànima. Des d’un racó ple de sempre i on el prou no hi té lloc.

Ánima-Wajdi-Mouawad-201x300

(I no en tenim prou ni en tindrem mai prou amb una gent, els d’Edicions del Periscopi, encapçalats per l’editor Aniol Rafel, que per dir, des del seu web, qui són ens endinsen en la seva cosmogonia a través d’un decàleg-joia que parteix i arriba al paper.)

(Ara sí: fi.)

© text: el dígraf del desitx


I m’ajauré com el gat que no sóc (L’estiu clavat)

I m’ajauré com el gat que no sóc ni voldria ser sobre la falda de la terra perquè em gratis els dubtes i la pell i em diguis el que saps que necessito sentir i no em sé dir. Que la revolta la farem tots, des de la calma d’aquest silenci que avui ens ha aturat aquí. Per fer de la música, abstracció; i dels mals records dels altres, pau. Per sentir entre l’ondulació d’aquest tot tan imperfecte, la perfecció de la nostra anarquia, els crits dels nens que busquen bellesa perquè en són fills. I no ploren llàgrimes sinó colors fets del fang de la terra de cada bocí de terra d’aquest nostre petit món que ens hem obstinat a estimar i té un nom que en són dos. I és plural. Com sempre tot.

IMG_20151024_170131

© text i imatge: el dígraf del desitx


No és el sol des d’on m’escrius el que em crema els ulls (L’estiu clavat)

No és el sol des d’on m’escrius el que em crema els ulls és la negror de la nit oberta, les portes infinites que no hi deixen entrar cap somni, només retalls de realitat que es barregen i ballen junts danses macabres. Vull dormir amb tu. Amb la teva mà dins la meva mà. Amb el teu cos calent cremant el meu cos calent. I no dir. I riure adormits. I deixar que les fades ens pentinin el coll, les cames, les pàgines dels llibres que encara hem d’obrir.

IMG_20151021_194128

© text i imatge: el dígraf del desitx