Tag Archives: Escriptura

ŞİİRLER · Meritxell Cucurella-Jorba · Türkçe

Turkish version · Serdar ÇELİK

Istanbul Poetry and Literature Festival · 2019

silik bir iz (rastre breu)
dün gece yatakta senin kokunu aradım
çoook silik bir ize rastladım
sen dün gittin ama
sanki şimdi dün gibi
koca bir hayat

 

özgürlük (llibertat)
mahkum gibi
özgür olunca
karşı çıkmaya

ve tutunur en ufak şeye

bence boşluk daha ürkünç

 

hücre (cel·la)
zamanın taslağıdır
yeniden inşa etmeli
bir hücre
saklamak için fazlalığın fazlasını

 

 

ben korkuyum (la por sóc jo)
sana bir orman hediye ediyorum
gece ve rüzgar dolu
taşlar döşeğin olacak
deriler alev alev ışıldar

korkma yaban domuzu
korku benim
yoksa sen mi

 

sabahın köründe (de dematí)
susuzluğumu giderdim
senin tersine kapalı bardağından
hâlâ rüyalarla dolu

 

Book: Intemperància roig encès (2009)

 

Benim mistik yanım (La mística meva)

Genişleyen tenimdir benim
sahip olduğun Denizlerden, onun gibi, alabilirsin istediğin kadar.

Ve onun sınırında
her volkan bir dağdır patlamadan önce
bense hem volkanım hem dağ.

Book: Cada volcà és abans muntanya (2013)

 

Eşitlik devrimi öncesinden kalma veya ona dahil olamamış, dekorasyon için salondaki yemek masasının üzerine yerleştirilen ve Murano camından olan veya olmayan kristal bir vazo konumundaki bir cins kadının; ikon kadının, başka bir deyişle Bayan Silikon’un manevraları

 

kadın geçer kadın kadın geçer kadın kadın geçer kadın

kadın

kadın

kadın

ve

HOOOOP

plastik kadın

sekiz kırk üçte geçtiğini göreceksiniz

boyalı sarı saçlar

kilometrelik kirpikler

bi düzine dudak

memeler ve kıç lastik

o bir ikon kadın

Bayan Silikon

aman Allahım bir yüzeysellik

fakat geçer emin adımlarla

topukları saplayarak

bakıyorlar mı diye de göz atıp

gururlu bir gösterişle yürür

hayvanat bahçesinde sergileniyor gibi

sanki üremeye gitmek üzere yürüyen bir cins

cins değil

yok yok

hayır

hayır

hayır

sahte esmer sahte sarışın

beden otuz altı

öğlen birşey yemez akşama da yemez

sadece uzaktan güzel

dıştan sahte

içi ise bomboş

zavallı zengin ikon kadın

inançla tanrıya veya her kimse ona mum adar

bedenini ve yüzünü korusun diye

kocaları veya evlatları Arizona veya Tarifa’dan geçerken

ölmesin diye dua eden kadınlar arasında

ve Silikon Bayan bunlardan

hiç birşey öğrenmez

zaten bu küçültülmüş beyinle ne öğrenebilirsiniz ki?

sen sadece güzel bir aptallık paradigmasısın

hiç bir lezzeti olmayan tek kişilik hazır çorba gibi

 

© Metinler: Meritxell Cucurella-Jorba
© Katalanca’dan Çeviren: Serdar Çelik
© Resimler: Xavier Minguella

Anuncis

POÈMES · Meritxell Cucurella-Jorba · français

Traduction de Nathalie Bittoun-Debruyne pour l’ARBRE À PAROLES

j ’ é c r i s   d e s   l e t t r e s   q u e   t u   n e   r e c e v r a s   p a s

de la terre d’où je viens
et où je ne mourrai pas
une tache d’encre
une larme de lune
et une goutte de moi
sur
blanc
papier
infini
le noir me poursuit
aujourd’hui demain toujours
j’ouvre la porte de D – É – R – O – B – A – D – E
cherche des anges
et tu te m’offres
je crois
intimidé
aussi
comme moi
personnages cherchant l’écarlate
personnages faisant l’amour
avec l’homme-femme
invisible
spasmes muets
le cri
la suffocation
l’oubli
d’un acte inexistant
continue
dis-tu
pourquoi
je demande

le temps perd des heures
et la syntaxe      des virgules

d e s   s i r è n e s   h u l u l e n t

les voies de nos yeux se sont croisées
noir ton train et rouge
comme d’habitude
le mien

des sirènes hululent et
aucun passager ne réclame rien

tu m’approches
sans oser dire ce que tu veux

 

© poèmes: Meritxell Cucurella-Jorba
© traduction: Nathalie Bittoun-Debruyne
© revue: L’Arbre à paroles (automne 2010)
© photos: Esther Canals (Tarragona)

 


ВІРШІ · Meritxell Cucurella-Jorba · yкраїнська

Ukrainian version · Andríi Antonovskyi & Catalina Girona


I

жага шкіри

і я загортаюся
у простирадло як прапор на держак

і моє додаткове око
не зрікається насолоди гри шкіри
яку часто-густо програю
навіть якщо і маю козирні карти

 

II
темрява

ми ті що не сплять
прогулюємося тихцем вночі

тиняємось навколо мовчазних генделиків
i заливаємося порожнечею аби забути
аж поки якийсь ковток світла
запитає нас і не будемо знати що відповісти

бо лише пам’ятаємо жагу
жагу шкіри

 

i III     
моя форма

не пам’ятаєш чи навпаки
форму якою я для тебе є

залиш її на прилавку крамниці
i зрозумієш розмір колір і текстуру
твоєї шкіри
жаги якої не відаєш

і непомітно оплакую тебе і разом з тим бажаю
завжди як отепер


межа/(і)

я для тебе – склепінчаста розкреслена
хижа поза терасою
покраяна суглинками і вапняками
складна проста архітектура
суха кладка
без контрфорсів
з грубою чи колодязем

|

|

|

|

|

глибоким

дощі що народжуються в мене з середини
підточують терасу де ореш
невідомо може щоб сіяти

на голові у мене квітнуть півники
не рви їх ані для краси
хіба що          у випадку        смерті

gran hotel (фрагмент)   

доки ти загортаєшся
наляканий і покинутий навіть самим собою
між паперових простирадл подвійного ліжка у великому готелі

відчуватимеш
ніби нескінченне воркотіння
тягар непомірності і все решта

забажаєш
тоді
повідати мені одну дві три чотири казк

планида тіло
неупинно неупинно неупинно

чекатимеш мене на пероні

·ростиме трава поміж рейок · ніхто більше не приїде · на залізничному переїзді не замовкне сигнал · начальник станції високо підійме зелений прапорець · сонце зупиниться перед заходом · i вони заткнуть пельки i слухатимуть шкірою і наситяться руками поцілунками світляків ·

 

зроби гучніше звук поштовхів що
зроби гучніше звук поштовхів що
зроби гучніше звук поштовхів що

ринуть до тебе

я вулкан!

· жінка з глибоким поглядом переїхала жити на червоно-чорний острів · її погляд був настільки сильним що все на що вона дивилась (далі ніж потрібно бачити) зникало · так почався вихід мешканців острова · з кожним днем вона залишалася самотнішою і земля робилася пустішою · одного дня не залишилося зовсім нічого · тільки одна дрейфуюча жінка ·

ти мене обпікаєш
ти мене обпікаєш
ти мене обпікаєш

 

 

Book:
Intemperància roig encès Червоно-гаряча нестриманість») · 2009

 

 

 

 

 

 

 

СВЯТА МАРІЯ ТРАСТЕВЕРСЬКА

храмами де вульгарно прихована я віддалася тобі
вештаюсь і базікаю попід великим оком що каже мені

лише однієї речі тобі бракує

візантійські завитки туманять мені голову
оргáн простромлює мене всю наскрізь
я – розп’яття
я – нова ісусахристоса

лише однієї речі тобі бракує

ти – моє євангеліє хоча то тягар мені

лише однієї речі тобі бракує

якась висохла черниця кружляє навколо мене
знає тільки безкраїсть ласкибожої
не відає дощу
потопу
катастрофи

лише одна річ…

я
не перестану бути людожеркою
волію твій займенник у середині мого аби зжерти його

амінь

 

плач жінки-ікони

плач жінки-ікони, також відомої як мадам силікону, щось на зразок жінки до або на межі революції за рівність, тому що просто вона не існує або вона просто ніби кухоль з муранського скла, який люди ставлять на стіл у їдальні для краси

жінко давай жінко жінко давай жінко жінко давай жінко
жінко
жінко
жінко
i
ковть
пластикова жінка

ви її помітили проходячи о восьмій і сорок три
вона фарбована білявка
з кілометровими віями
губи лялька-мукла i
груди та сідниці ґума
ось жінка-ікона

мадам силікону

матірбожа поверховості
проходить впевнена
встромляючи шпильки

споглядаючи погляди

виставляється на показ
як тваринка у зоопарку

вид у стадії розповсюдження
вид ні
ні ні
ні

фальшива смуглявка фальшива білявка
розмір тридцять шість
на обід не їсть на вечерю не їсть
гарна лише здалека
фальшива зовні
і всередині пуста

бідна багата жінка-ікона
яка побожно ставить свічку аби бог чи хто там ще
зберіг їй лице і тіло
у той час коли є жінки що моляться аби їх діти і чоловіки
вижили перетинаючи Тарифу чи Арізону
ай, мадам-силіконе
не навчилася нічого

i чого можеш ти навчитися з таким твоїм редукованим мозком?
ти лише гарна парадигма недоумства
ти ніби як той розчинний суп який не має ані найменшого смаку

 

 

 

© вірші: Meritxell Cucurella-Jorba · Мерічель Кукурелья-Джорба
© переклад: Andríi Antonovskyi & Catalina Girona
© фотографії: Meritxell Cucurella-Jorba & Oriol Cornudella

Видавець:(Ternopil)


POEMS · Meritxell Cucurella-Jorba · english

Meritxell Cucurella-Jorba · translation · english · poems of his latest book: ÚRSULA (2017) · fragments

With my feet firmly rooted in the mud of this land that doesn’t belong to me, with wings outstretched and loose to all the winds, with glance projected far away, there where the view ends and where the green of the hills turns blue and merges with the sky, with an open heart, as an open sea, as a whole, I say goodbye.

Watch your feet: they are nailed to the ground and advance blind.
Watch your hands: they are wings challenging the skies.
Watch your eyes: they are all fire and all wind and all together stir up, and burn it all.
The roads, the margins, the shortcuts.
The sun, the beasts all, you, me.

Come on.
The only fear is to not think.

 

 

 

 

Run, go up, down, go. Always go. And going there, do not ask where, you will find the fire.

The fire of the free.
The fire of the eyes.
The fire of the poet who always reads poems to those sitting in the last row.
The fire of who is always located in the last row.
The fire of the fire.
The fire I am.
The fire that burns.
The fire that is water.
The fire that retires.
The fire that is crazy about the flames.
The flames that go no, even knowing the fire is crazy for them.
The fire of the sun.
The fire in the sky when the sun ignites it.
The fire of leaves’s embryos when they melt to become leaves.
The fire of new beings that swim in someone else’s body.
The fire of that other body.
The fire of all other bodies.
The fire of the mouth that says fire and gives fire.
The gift made fire from the mouth of fire.
The fire of each kiss of fire.
The hot and smoky aftertaste of the fire of the kiss of fire from the mouth of fire.
The fire that turns you on.
The fire that does not let us sleep at night or day.
The fire that we are, you are, I am.
And that we will go on being.
The fire that runs up and down and leaves.
That leaves for running
and going up
and down
and again.

Calm down. That we have burned nothing here. We are far from here and from everywhere.

 

I come and go from myself to go back to you, and I still do not know who you are. Nothing can ever be fully known.

But we must start somewhere. If it is the fire it is the fire. And if it is the night it is the night.

I am the drug that hides the love you do not want to see in me.
I am the vice that charms you and kills your other vices.
I am the drug,
I am the vice and
I am all you, even though
you do not want to see me.

I am the drug.
I am the vice.
I am love and artifice.

 

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© translation: Jessica Pujol
© typography and design: Josep Patau
© collage&drawings: Jordi Pagès
© photo: Xavier Minguella

Publisher: El cep i la nansa (Vilanova i la Geltrú)


POEMAS · Meritxell Cucurella-Jorba · español

poemas de Meritxell Cucurella-Jorba en español

una voz inédita
en primicia cósmica

 

EL ABISMO DE LO DECIBLE

Ante la imposibilidad de traducirme
ante la firmeza de afirmar mi propio       no
no me traduzco ni me traiciono:
me escribo en una lengua otra
tan otra
que se me acerca cautivante
para ondularse con aquel mi-yo que no soy yo.
Para celebrar la hondura
de lo abierto
de lo todo
el abismo de lo decible.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

SOBREPASARSE

Si me gritas desertora al pasar la calle
alegre
sabes bien que te cierras y me encierras.
Menosprecias la contumacia que me abriga
en las densas noches de la gran noche de los pueblos.
Celebro el olvido de lo obvio:
entenderse sobrepasa el habla.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

AMANECE HÚMEDA

Llueven como llantos
las palabras
que no sé decirte.

Amanece húmeda la noche.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

YO TE BENDIGO, AMOR

Yo te bendigo, amor,
por ser sólo ausencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser sólo presencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser fulgor | hastío | contradicción | vacío
por ser                                                                     siendo
en un paradójico gerundio sinónimo de círculo y rebrote
de vuelta a la niñez del cuerpo
que
como el mar
pierde y acapara
el murmullo nítido
el oxímoron
tu todo
tu nada.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

© fotos: Andrew Condon

 

 

 

 


La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba