Tag Archives: Víctor Sunyol

Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba

 


El dotzè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, Alda Merini i el dígraf del desitx

Quan ahir Víctor Sunyol, un home que aprecio per la seva dolça transparència i per la seva subtil i sempre amable ironia i intel·ligència, i un poeta que segueixo perquè diu des del no dir, des de l’experimentació i des de la sintaxi rompuda, parlava de mi em vaig emocionar. Perquè el tenia molt a prop, perquè tot era molt directe, molt amb sense filtres. Amb sense Jordi Domènech. I tanmateix amb un premi que duu el seu nom i que té ja una història de dotze anys gràcies a la tossuderia, la tenacitat i la fe de la gent que hi ha cregut, entre els quals, els amics del poeta i traductor que fou Jordi Domènech i, d’entre tots ells, l’admirat poeta, traductor i editor que és Antoni Clapés.

Per parlar de mi Sunyol va fer servir els meus jocs de paraules, que són les paraules des d’on em dic i intento escriure el meu món, que és la meva poesia. Ironitzava sobre el dir i el callar. Sobre els meus molts noms. Sobre els volcans i les muntanyes, que són en mi metàfora i lloc de partença i d’arribada de moltes fites existencials i poètiques. Entremig va llegir un text meu que jo, ahir, no recordava haver escrit però sí: “Perquè mai podrem arribar a copsar la màgia del no-res / de l’aire que hi ha entre la cicatriu i la pell de l’ànima.” Després em va dir que s’havia descuidat de dir una cosa. I ho va fer sense voler, mogut pel moment.

alda-meriniJo, en canvi, per parlar de la Merini, vaig no dir tot de coses al voltant de l’apassionada aventura poètica que m’ha dut a obtenir el XIIè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que fan possible BancSabadell i Cafècentral poesia, i que té un jurat integrat poetes i traductors de primera com Feliu Formosa, Dolors Udina, Víctor Sunyol, Corina Oproae, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura i Jaume Pons-Alorda, que han sabut llegir el risc d’aquesta versió del poemari Clinica dell’abbandono (Einaudi), de la dona-doll que és Alda Merini (1931-2009). Per parlar de la Merini vaig fer servir metàfores quotidianes que tenen a veure amb l’ordre i l’aventura de qualsevol traducció. Ordre i aventura, rigor i risc. I punt.

O no: un gran gràcies que va i ve de dalt a baix, del més enllà al més ençà, i no s’atura. Grazie ancora.

_PPP0857(Aquí, el dígraf escoltant Feliu Formosa captats per Andreu Clapés.)


Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món

“Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món”, em va dir l’avi que no tinc aquest dia assegut al pedrís mentre es deixava acariciar per un sol calent de migdia. Ahir vaig fer com ell a mitges: vaig acceptar que el món m’oblida i vaig oblidar el món. I no vaig buscar el sol perquè ahir, jo, de sol, no en volia.

IMG_20151014_190153

Havia quedat amb Shakespeare, però li vaig dir que no, que ho deixéssim per un altre dia, que tenia mal de cos i que “no obtindria la meva gràcia”. Que “l’herald perfecte de la joia era el silenci”, el meu, el meu silenci amb ell ahir. Vaig fer de “senyora Menyspreu”, o no. I potser es va enfadar, o no: “molt soroll per res”. Perquè hem quedat la setmana entrant. I, fastuós i exagerat, va seguir fent soroll i em va dir que no sap si podrà viure una setmana sense mi. Seguint-li el to li vaig dir “tothom pot dominar el dolor, menys qui el pateix”. I això li devia agradar, perquè va callar.

Em vaig passar el dia llegint, ahir. Llegint, callant i escrivint. No sabia que ahir era el dia dedicat als sèniors poètics. Ho escric així, en caixa baixa, per democratitzar-los. Tot i els respectes, eh. No ho sabia perquè ahir vaig oblidar el món. Ara bé, sense saber-ho, potser per aquelles connexions planetàries que als humans ens deixen fora de joc i ens deixen a mercè del fat del brill de les estrelles i les voltes de les llunes, ahir, com si res, o com si tot, entre els llibres que vaig llegir, en vaig llegir uns quants de sèniors poètics.

Poesia trencada i sintaxi tibada fins al quasitrencament. Versos sense artificis que obliguen a un esforç lector. A un esforç interior, que és l’únic que compta. Un desafiament davant de l’escriptura i davant de la vida: l’ham clavat. Parlem de la Vicens (Antònia Vicens): “és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i el quedes al fons de / la mar / amb l’ham clavat / a les genives”. I ja em perdonareu, però de l’una vaig a l’altra, i salto, perquè el dau al set que em tiro m’ho diu, de la Vicens a la Canyelles (Antonina Canyelles): “L’empresa vertical de viure / comporta el dolor de dur sabates”. I callo.

Si m’enamoro del teu rostre nu i pur no m’ho tinguis en compte. M’he enamorat de tu, i si vols ja se’m passarà, però deixa’m enamorar-me de tu encara que sigui en silenci i sense ni tocar-te. El cos tan llarg i tan sense res. Un nom, a dalt de tot, i un altre, més avall. Els teus noms. I l’aspror dels cabells que ja no són de nen. I el tacte rústic de la teva pell, el gramatge just, l’olor perfecta. Estic enamorada de la col·lecció Ossos de Sol d’AdiA. I de la pluja. I el Clapés (Antoni Clapés) ahir m’ho donava tot: “El lloc l’ets tu – i l’ombra de l’absent”. I em va seguir abeurant l’ànima: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. I del Clapés al Sunyol (Víctor Sunyol) sense agafar el dau: “(com quan plou sota la pluja, com quan plou endins, com quan plou dins la pluja)”. Èbria de pluja, també vaig callar.

carlescamps
“No converteixis / l’autocompassió en mentida”. I la contundència d’aquest vers et llença (sí, amb e) contra la paret de totxo amb els cantells sense polir i se’t grata la pell del braç, de l’espatlla a la punta de la mà, i la sang et raja per morir-se i ser, tota ella, mort que llegeix la mort escrita. Som al darrer poemari del Camps Mundó (Carles). El disseny del llibre és una joia per a tots els sentits. I el títol, cap / nom / del / món, ratllat, com esborrat, com els noms mateixos, d’aquest món i de l’altre, que, ho vulguem o no, ens esborraran: “Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser”. I callaré, però no del tot.

Perquè entremig vaig seguir llegint paraules que em van ser saba i em van dur a altres horitzons. I hauria volgut que plogués, ahir, per fer l’amor amb la pluja, la pluja que se m’ha ficat sempre tan endins de tants poemes. I hauria volgut quedar amb l’avi que no tinc per “festejar el lloc concret i minúscul allà on pesem” (Perejaume). I hauria volgut potser quedar amb algun d’aquests sèniors per “cercar i cercar un cap de fil enmig de la boira” (Clapés). I callar: “per a mi conquerir la llibertat significa conquerir la simplicitat” (Joan Miró). I fondre’s amb la terra que la pluja ha adobat amb l’aigua que avui no ha plogut.

 

© text i imatge: el dígraf del desitx


edicions Terrícola o tot serà còsmic: tot serà u

“És que això, els universos, és una mena d’escenari de coses que volen i exploten i emergeixen i es repleguen en si mateixes, i ara apareix un dallonses o un daixò i després un no-sé-què que surten disparats i muten i col·lideixen, o sigui estrelles, nebuloses, meteorits, molècules, partícules subatòmiques, i de sobte nosaltres, enmig del maremàgnum, aquí a l’Horiginal, congregats en una festa efímera i esplèndida perquè sí, perquè ens agrada celebrar que tenim cosetes i cosotes per celebrar…” Amb aquestes paraules de la poeta i editora Laia Noguera s’acabava la festa d’Edicions Terrícola que va tenir lloc a l’Horiginal (Ferlandina, 29 – Bcn) l’endemà de Sant Jordi, per allargar la cosa. Perquè hi ha coses que s’escau que s’allarguin.

La festa havia començat amb unes paraules de benvinguda d’Esteve Plantada i Laia Noguera, els editors de Terrícola, i va seguir amb els tres autors que signen les plaquetes infinitesimals que han editat com a tast i declaració de principis del que faran i com ho faran. Els autors de les tres plaquetes són Carles Hac Mor (el patriarca, el pare del nihilisme poètic nostrat, l’enderrocador més immens que tenim…), Meritxell Nus (que s’estrenava com a autora editada) i Jordi Valls Pozo (un clàssic inclassificable). Unes plaquetes precioses fetes amb un paper que conté llavor de margarida. O sigui que el missatge no pot ser més clar: llegim la poesia, l’esbocinem, la plantem, la reguem i creixerà en forma de flor, que serà pol·len i tornarà a ser flor i tornarà a ser poesia i ens la menjarem i volarem i tot serà còsmic: tot serà u.

Va seguir amb poetes de tots els colors i denominacions, que anaven saltant al ring a mesura que l’Esteve i la Laia els cridaven i els estiraven amb un fil que era un vers que era un poema. Mireia Calafell, Ricard Mirabete, Víctor Sunyol, Joan Duran, Ester Xargay, Jaume Pons-Aldorda, David Caño. Tots radiants, esplèndids, estel·lars. I el patriarca hi va tornar, aquest cop acompanyat de la diva dadà: Catalina Girona.

A la festa no hi podia faltar Lluís Calvo, que serà el primer autor dels llibres-llibres que editarà Edicions Terrícola. LLEGAT REBEL és-serà el títol de la nova ofrena. La festa ja anava arribant al seu final i amb el final arribava la primícia: el segon autor dels llibres-llibres serà el dígraf del desitx, tx, Meritxell Cucurella-Jorba, o sigui jo. Ho anunciava Laia Noguera i reblava el clau Esteve Plantada tot dient que precisament ella, jo, va ser qui va plantar, fa més de deu anys (!), la llavor de l’Horiginal, la flor que ara tots prenem com a nostra. I ella, jo, que ara duc també llavor, em vaig emocionar, com em sol passar, i no sabia què dir, a part de cantar i cridar la felicitat de la circularitat que estava vivint en aquells instants, allí. No sabia què dir, però vaig dir tres poemes breus, un perquè m’hi havia dut l’Esteve, un l’altre perquè era nou-novíssim i em venia de gust, i uns quants versos del que serà el nou llibre: CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA: “No. / No ho he comprovat mai, / però així ho sento i així ho dic. / Cada volcà és abans muntanya.”
segell-1