Tag Archives: David Caño

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López

Anuncis

Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.


Papasseit és també avui llibreria

Després del recital de dissabte a Manresa en el marc de Sensorial Art Store (Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central)  que vam titular NÀUFRAGS D’IMPRERIS i que vaig fer amb la cantant i experimentadora vocal Celeste Alías, vaig anar a descobrir amb els meus propis ulls, el meu propi nas, les meves pròpies mans i, evidentment, les meves pròpies cames, la Llibrera Papasseit. Només n’havia sentit a parlar bé.

A part de ser un lloc amb encant (ple de cosetes antigues i de tresors insòlits fets de ganxet) i d’estar en un racó de Manresa bellament decadent i exultant de vida (la plaça de Gispert), el regenten un tàndem encantador. Bon tracte, professionalitat, simpatia. A la llibreria, tot hi està posat amb gràcia. Tenen molt bons títols, llibres que són sinònim de temptació. I quina tria, el nom de la botiga! Només hi poden passar coses bones, en un local que té nom de poeta de debò. De fet, no és casual que a la Llibreria Papasseit organitzin sessions de poesia un cop al mes.

IMG_20150315_212423IMG_20150315_212355

M’explicaven que tenen llibres de segona mà i una selecció d’editorials independents. Oh, dic, molt bé! Miro i veig que, entre altres editorials d’aquestes bones i lliures, hi tenen Terrícola. I veig el número u de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, el Lluís Calvo, al costat del número tres de la col·lecció, el David Caño. I els dic, ah, quin encert que tingueu aquests llibres, però aquí, entremig, hi faltaria jo…

-Ets el dígraf del desitx!?

Vaig fer que sí amb el cap. Em van dir que l’exemplar que avui hi faltava el van vendre ahir. I de cop vaig tenir ganes de conèixer qui el va comprar. I tenia ganes de saltar d’alegria, perquè els petits ja ho tenim, això, que estem contents per les coses petites. I tenia ganes d’abraçar aquells llibreters tan entranyables i tan lliurats a la seva apassionada i apassionant feina que, al cap d’un segon, ja havien posat un altre exemplar del meu CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA, el número dos de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, entre l’u i el tres.

IMG_20150315_212254 IMG_20150315_212224


Té pètals a les ales i lava a les mans o la història de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA

Image

A. (aquest n’era el seu primer títol) fou gestat a les acaballes de l’estiu i la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Conceptualment, dies abans que esclatessin els lilàs li arribà el punt final. El 28 de març de 2007, de matinada, va passar un estel que es va quedar. A. fou enllestit definitivament passat solstici d’estiu del 2008. A. va ser fet amb caixes altes i baixes, i els punts i les comes perduts en els viaranys de la sintaxi d’obres anteriors o paral·leles de l’autora s’hi van retrobar com si res. A. s’havia d’haver editat la primavera del 2010, però el seu primer projecte editorial va fer fallida. Hi hagué encara un segon projecte, amb un disseny acuradíssim i una imatge en roig (d’Oriol Cornudella, que il·lustra aquest article). Aleshores A. s’anomenava NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU. Ara A. inicia un nou camí. A. camina sol. No l’entretingueu, que té pètals a les ales i lava a les mans.

El projecte d’A. o NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU va obtenir un ajut a la creació literària l’any 2006 (Institució de les Lletres Catalanes). Eren altres temps. I un poeta podia crear amb una mena de beca, malgrat que una part important de l’import se’l quedés un ministeri estranger. Tant se val. Avui volem parlar de poesia. El cas és que a partir de textos d’aquell llibre creixent, el 10 de novembre de 2007 el dígraf va fer a l’església de la Mercè de Girona –en el marc del festival A part– un recital interactiu i intimista que va anomenar CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. L’hivern del 2013, quan estàvem treballant en la preparació d’aquesta publicació, els editors –Laia Noguera i Esteve Plantada– van proposar que el poemari es titulés tot just CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. El dígraf, que tornava a viure un moment volcànic, va dir sí.

Image

CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA ara forma part de l’esplèndid catàleg d’Edicions Terrícola (és el volum segon de la col·lecció “Llibres de l’afrau”). El primer i el tercer volum és obra de la parella de fet (poètic) més prolífica que han donat darrerament les lletres catalanes: Lluís Calvo (amb LLEGAT REBEL) i David Caño (amb RES ÉS ARA NI AIXÒ). O sigui que entremig d’aquest parell de bèsties del vers, el dígraf és la forastera: intrusa, mitgera, femení amb nom masculí, equívoca, pregonament silent, i cridanera de crits que vénen o de molt endins o de molt lluny. I la mida i/o la distància de les coses no sol obeir, en mi, criteris físics. He dit. I segueixo.

Un catàleg, el de Terrícola, que, com deia Jaume C. Pons Alorda s’iniciava amb “l’equip triple C” (Calvo, Cucurella, Caño) i que començava a presentar-se en públic un vespre en què, seguint amb Pons Alorda, tot rebentava de poesia: el 12 del 12 del 13. Un catàleg de poesia que toca totes les arts en cadascun dels seus títols. Sí. És ver.

En el darrer sender que va emprendre CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA hi ha hagut la presència activa dels editors, Laia Noguera i Esteve Plantada (als quals s’hi ha afegit Joan Duran), i d’una tercera presència, tan etèria i real com la que va inspirar el text… Gràcies a aquesta tercera presència, que anomenarem T., ha sigut un regal dels déus més àcrates afegir i treure versos, millorar impassos, tallar síncopes. El resultat és un llibre a mig camí entre el llibre ben editat i un llibre d’artista. Per què? Perquè ha estat dissenyat amb cura, mimant des del primer al darrer detall. Des de la tipografia (una Pradell que és tot poesia), a la tria de les tintes (com m’agrada el meu rosa!), al relleu dels títols, al pòster que abriga el cos-llibre-de-lletra. Un pòster que conté en cadascun dels títols obra gràfica i paraules (Jordi Aligué, David Esterri, Fiona Morrison, Irene Solà, Isaki Lacuesta i Màrius Sampere) que són partença, darrera parada, fetitxe, joia. Els malabaristes de tanta sublimació creativa han estat el tàndem format per Albert Grèbol i Núria Vila. Ells són CanCun. Ells són els que s’han entès amb l’Esteva Plantada i la Laia Noguera per anar fent créixer les tres criatures. Hem negociat algunes coses i unes altres han sigut innegociables. Però tot amb tot les criatures han anat creixent amb el pas de les estacions. Acaben de néixer. Són precioses. D’una bellesa conjugable amb totes les seves accepcions.

Image

He tingut la sort. I és una sort, sí. He tingut la sort, deia, en el meu cas, que els qui m’acompanyin a la coberta del llibre siguin dos artistes de ment clara, de pulsió contundent, de cos obert en canal a l’art que toquen. Els meus dos artistes són l’il·lustrador i gravador Jordi Aligué i el músic i compositor David Esterri. El Jordi va crear, amb quatre traços (no en calen més: “Less is more”, deia Mies van der Rohe, i ho podia haver dit, també, Samuel Beckett) la A primera, el volcà i la lava. És tot. És tot el que havia de ser. I els blancs del que serà. El David ha creat una petita-gran (totes les petites coses són sempre immenses) peça musical que comença tímida i s’accelera lleugerament, i acaba segura, plena de pes, plena de vida.

Per acabar de reblar el clau, hi falta la veu, la veu de dins, el crit. I és que ahir, el dia de la primera presentació del llibre, cada poeta havia de llegir uns quants textos del llibre seu i cada poeta aniria acompanyat d’un altre artista. La ballarina Helena Pellissé acompanyaria el poeta Lluís Calvo i el violoncel·lista Pau Marquès acompanyaria el poeta David Caño. A mi m’acompanyaria la cantant Celeste Alías. Ni ella ni jo no vam voler saber què faríem. Ens vam llançar, felices, al buit. I volant vam brodar en l’aire paraules i sons que s’escampaven, serpentejants, per l’aire d’una sala blanca amb sostre altíssim de l’MX Espai, al carrer de la Llibreteria, al cor d’una Barcelona que va tornar a ser, per una estona, una mica meva.

L’acte d’ahir va ser màgic i irrepetible. Tan irrepetible i màgic com havia sigut el moment d’escriptura del que era A. i ara és CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA durant la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Només pel fet d’haver viscut intensament el procés d’escriptura i desdoblament (el veritable procés de creació!) ja n’hauria tingut ben prou. Però aquí s’hi suma l’aventura de l’edició amb la Laia i l’Esteve. La creació a partir de la creació amb el Jordi i el David. La mescla de tot plegat de la mà de la Núria i l’Albert. I acte performatiu d’ahir, amb la Celeste, vivint-ho i revivint-ho tot de nou. Amb tots els nostres fills, els de carn i els de paraules i sons.

D’aquella tardor del 2006 hem arribat fins a les acaballes de l’hivern del 2013. (Mai hem parlat de pressa.) Malgrat el pas dels dies, A. és tan feliç ara com aleshores, com ho va ser NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU, i com ho serà CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA (Ed. Terrícola, 2013). A., el nen que tenia i té encara pètals a les ales i lava a les mans, és Andreu Cornudella Cucurella (que ahir hi era, amb els altres). El llibre va per ell. I per tots els nens que sóc.

(La primera i la tercera imatge són d’Oriol Cornudella; l’altra, de la gent de Terrícola.)


edicions Terrícola o tot serà còsmic: tot serà u

“És que això, els universos, és una mena d’escenari de coses que volen i exploten i emergeixen i es repleguen en si mateixes, i ara apareix un dallonses o un daixò i després un no-sé-què que surten disparats i muten i col·lideixen, o sigui estrelles, nebuloses, meteorits, molècules, partícules subatòmiques, i de sobte nosaltres, enmig del maremàgnum, aquí a l’Horiginal, congregats en una festa efímera i esplèndida perquè sí, perquè ens agrada celebrar que tenim cosetes i cosotes per celebrar…” Amb aquestes paraules de la poeta i editora Laia Noguera s’acabava la festa d’Edicions Terrícola que va tenir lloc a l’Horiginal (Ferlandina, 29 – Bcn) l’endemà de Sant Jordi, per allargar la cosa. Perquè hi ha coses que s’escau que s’allarguin.

La festa havia començat amb unes paraules de benvinguda d’Esteve Plantada i Laia Noguera, els editors de Terrícola, i va seguir amb els tres autors que signen les plaquetes infinitesimals que han editat com a tast i declaració de principis del que faran i com ho faran. Els autors de les tres plaquetes són Carles Hac Mor (el patriarca, el pare del nihilisme poètic nostrat, l’enderrocador més immens que tenim…), Meritxell Nus (que s’estrenava com a autora editada) i Jordi Valls Pozo (un clàssic inclassificable). Unes plaquetes precioses fetes amb un paper que conté llavor de margarida. O sigui que el missatge no pot ser més clar: llegim la poesia, l’esbocinem, la plantem, la reguem i creixerà en forma de flor, que serà pol·len i tornarà a ser flor i tornarà a ser poesia i ens la menjarem i volarem i tot serà còsmic: tot serà u.

Va seguir amb poetes de tots els colors i denominacions, que anaven saltant al ring a mesura que l’Esteve i la Laia els cridaven i els estiraven amb un fil que era un vers que era un poema. Mireia Calafell, Ricard Mirabete, Víctor Sunyol, Joan Duran, Ester Xargay, Jaume Pons-Aldorda, David Caño. Tots radiants, esplèndids, estel·lars. I el patriarca hi va tornar, aquest cop acompanyat de la diva dadà: Catalina Girona.

A la festa no hi podia faltar Lluís Calvo, que serà el primer autor dels llibres-llibres que editarà Edicions Terrícola. LLEGAT REBEL és-serà el títol de la nova ofrena. La festa ja anava arribant al seu final i amb el final arribava la primícia: el segon autor dels llibres-llibres serà el dígraf del desitx, tx, Meritxell Cucurella-Jorba, o sigui jo. Ho anunciava Laia Noguera i reblava el clau Esteve Plantada tot dient que precisament ella, jo, va ser qui va plantar, fa més de deu anys (!), la llavor de l’Horiginal, la flor que ara tots prenem com a nostra. I ella, jo, que ara duc també llavor, em vaig emocionar, com em sol passar, i no sabia què dir, a part de cantar i cridar la felicitat de la circularitat que estava vivint en aquells instants, allí. No sabia què dir, però vaig dir tres poemes breus, un perquè m’hi havia dut l’Esteve, un l’altre perquè era nou-novíssim i em venia de gust, i uns quants versos del que serà el nou llibre: CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA: “No. / No ho he comprovat mai, / però així ho sento i així ho dic. / Cada volcà és abans muntanya.”
segell-1