Category Archives: Arquitectura, desitx i bellesa

Dues hores de la meva vida en diàleg infinit o el silenci com a extremitud del dir

Dissabte 6 d’abril de 2019 tenia una cita al Museu del Clima i la Ciència de Lleida. Sóc acientífica, això ho sap qui em coneix; no sóc gens aclimàtica, això també ho sap qui em coneix, perquè les coses sempre em fan o molt fred o molta calor (“odio gli indifferenti”, deia Antonio Gramsci el 1917, i ho subscric ara i sempre i en l’hora de la nostra mort, amén). L’existència d’aquest museu semblava una innocentada, però no: és de debò. La realitat sempre supera la ficció.

Tenia una cita a les set del vespre per presenciar una acció artística del Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. Arribem. No sé on sóc. Gardeny, la Mariola, el Castell al fons, em diuen. “Sembles nova, Meritxell”, em dic. Aquí de la magnànima Seu Vella de Lleida en diuen Castell, lo Castell. Jo no, jo en dic Seu, la Seu. Però jo sóc mig forastera i puc anomenar les coses pel meu nom; si no fos mig forastera, però, també ho faria.

Ens esperem. Oh, les esperes. La predisposició a deixar-me seduir és il·limitada. Ens reparteixen el full de sala, que comença amb una cita del pintor i judoka francès Ives Klein: “Els artistes que poden crear en comú són aquells que treballen amb el cor i el cap. En ells, la imaginació es troba en el seu psiquisme. La idea de llibertat es transformarà en una noció nova gràcies a la imaginació sense reserves i les seves formes de realització espiritual. L’univers és infinit però mesurable. La imaginació pura es pot realitzar. És viable”. Les fibril·lacions que tinc predisposades en mode total a la seducció subratllen coses: cor, cap, llibertat, imaginació, sense reserves, realització espiritual, univers, infinit, pura. Estic volant. No sé si el blau del cel és el blau Klein. No ho sé. Només sé que no sé res. I segueixo volant. Però sona un petard i m’espanto molt i caic per dins i m’aixeco per dins i camino. Som-hi. Comença.

“De la desgràcia se’n fa virtut”, deia el periodista Joan Tort en un article al diari El Punt Avui (22 juny 2017), quan es va inaugurar el Museu del Clima i la Ciència de Lleida (work in progress de l’arquitecte Toni Gironès). És allò d’anar canviant el relat. De vendre sempre la moto, encara que no arrenqui, encara que es negui amb un brrr, brrr i res. Però aquí no: la moto d’avui arrenca en silenci i moviment de cossos. Sota un cercle de ferro (oh, el ferro! oh, els cercles!) i glicines incipients (oh, les flors!) trenta artistes-ballarins-accionadors es mouen. Comença. Ha començat. Ritxi Planes ens diu que ens podem moure per on vulguem (hem d’aprendre a ser públic! hem d’aprendre tantes tantes coses!). Hi ha tímids. Jo no tinc vergonya de res encara que en el fons sigui molt tímida, i m’acosto al llop perquè m’ensenyi les dents. Però no me les ensenya: silenci, moviment, cossos. Oh! El silenci com a extremitud del dir.

L’espai buit i en construcció de del Museu s’anirà omplint d’accions, silents i no, que són declaracions d’intencions. “Diluir la idea d’un edifici-museu com diluir la idea d’un edifici-partitura: qui estructura el museu com qui estructura la música d’acció és el pas del temps”, diuen, alhora, juntíssims, el Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. I sí. És cert.

L’espai com a escenografia. L’espai com un més. Com un més dels trenta que ja són. M’entretinc a buscar la lògica del vestuari, lleugerament àcrata, lleugerament estudiat. Aquestes coses em perden, sí, l’estètica em perd.

Veig la llum, i miro i veig i escolto i, sobretot, sento. L’espai-escenografia com a plataforma per a la interacció. Passen tantes coses que no saps on ser, on mirar, on sentir. I alhora són tant disperses, aquestes coses que passen, que van passant, que aniran passant, que pots perdre’t i tornar. Oh, encara: el perdre’s!

Tinc debilitat pels percussionistes. I els dos d’avui, disfressats d’oficiants, són de luxe. D’una banda, el joveníssim Genís Bagés, amb qui vaig tenir el plaer, l’honor i el luxe de compartir escenari una nit d’improvisació poètica al Cafè del Teatre tenint com a frontman el clarinetista i saxofonista Gabriel Amargant. De l’altra, Dominique Chanteloup, membre de la Tours Soundpainting Orchestra. Oh, mon dieu!

Tinc debilitat per la dansa. I les tres ballarines d’avui (Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset) són esplèndides i salvatges. I es rebolquen per terra amb passió i riuen amb contenció, i s’emparren com les nenes emparradisses que són, i com les nenes emparradisses que són busquen tots els racons del Museu per pujar-los i baixar-los. I pujar-los i baixar-los. Fins a l’infinit. Fins a l’infinit i un dia.

Tinc debilitat per les cordes. I aquí són tres. O més. Tinc debilitat per les cordes, he dit. Les fluixes, el risc, sempre la por de caure però no acabar de caure mai. Corda com a metàfora. Corda com a camí de mort, de morir-se, d’auto-morir-se, que aquí no prendrem. Corda-vestuari. Corda contrabaix (Rafael Esteve) i corda violí (Joan Sancho i Maria Berengué).

Tinc debilitat pels clowns. Que també són tres, com les ballarines i les cordes. Miquel Àngel Marín, a qui conec de múltiples mogudes poètiques i hacmorianes; Ritxi Planes, tan pur, tan pur, tan innocentment irònic que en mi fa l’efecte de la rialla que esclata; i la mujer de rojo, una Montserrat Trepat que és Lleida pura, i és Missenyora la Veritat amb la màscara de la Innocència. Quina troballa, tots tres junts, així, aquí. Ajuntant-se i allunyant-se, parlant-se i parlant-nos. Tres mestres de cerimònies imperfectament perfectes.

No tenia debilitat pels cors fins al dia que vaig conèixer les donasses del Cor Euridice. Meravella entre meravelles. Dirigides per Dolors Ricart, són experimentació i són rigor i són vint-i-cinc anys de vida. Eterns vint-i-cinc anys. Vaig conèixer les Cor Euridice perquè, precisament per celebrar la seva eterna joventut, em van dir que volien cantar algun text meu. Primer vaig pensar “aquestes dones no em coneixen prou”; després vaig anar a un assaig seu i me’n vaig enamorar. Ara em canten, amb partitura d’Heura Gaya, tres poemes d’aquells que no s’entenen. O sí.

Els camins són sempre imprevistos. Els camins de cada ésser humà que conforma el públic d’avui s’encreuen (per força, perquè el públic no sap, només sent, només sent) amb els camins més o menys previstos de cadascun dels músics, de cadascuna de les ballarines, de cada Eurídice, de cada clown… en aquest diàleg infinit que és un viatge que va del DIA a la NIT, en DIÀleg infiNIT, em subratlla Arnau Millà-Benseny, músic, soundpainter, pedagog, i fundador i director artístic del Col·lectiu Free’t. Ell és el summe sacerdot que orquestra, excessivament discret, i corrents com un més, aquest caos ordenat que és tot sorpresa, tot bellesa i on no hi ha error, on no hi ha error, on no… (i m’ho repetiria fins a la sacietat).

Tornem al cercle, al cercle que mai no sabrem ni on comença ni on s’acaba. Però la percussió creix i creix, i jo només tinc ganes de cridar d’eufòria, de cridar perquè no sé xiular. I al final crido, com he aplaudit cada cop que he sentit que havia d’aplaudir i com he rigut cada cop que la ironia, amerada de crítica social i arquitectònica i política, m’ha assaltat. Fi.

Gairebé són les nou. S’està fent vespre. I el vestit verd turquesa d’antiprincesa que duc se’m convertirà en parracs i la carrossa, en carbassa. Em diuen que hi haurà tertúlia postfunció. Posen cadires. He de marxar, però no puc marxar sense dir el que tinc ganes de dir. Dreta, micròfon en mà, sota un doll de llum, i mirant el públic, dic, més o menys: “Espatarrant. Em sembla que és el millor que li ha passat a aquest Museu, i dubto que li torni a passar res de semblant. Des que visc a Ponent, mai no havia vist, ni a Lleida ciutat ni en tota la província, res semblant. Enhorabona”. Certesa i provocació i adéu, ara sí.

Me’n vaig amb recança, perquè la cosa segueix, i sobretot me’n vaig amb una sensació fortíssima al cap i al ventre: que sóc a Europa, al nord d’Europa, en una ciutat com Estocolm o Berlín (Gramsci, ancora: “La città futura”). Acabo de viure dues hores de la meva vida en diàleg infinit. Sento que tot flueix per sota, i emergirà, de nou, potser en una forma-altra, quan sigui, quan hagi de ser.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© de les fotos (excel·lents): Núria Prats

Direcció: Arnau Millà-Benseny
Dramatúrgia: Maria Capell
Disseny escènic: Maria Monseny
Col·lectiu Free’t: Joan Sancho i Maria Berengué, violins; Rafael Esteve, contrabaix; Miquel Salla, electrònica; Genís Bagés, Dominique Chanteloup, percussió; Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset, interpretació dansa; Miquel Àngel Marín, clarinet i interpretció actoral; Montse Piqué, veu; Oriol Planes i Montserrat Trepat, interpretació actoral-clowns.
Cor Euridice: Dolors Ricart (direcció); Laia Noguera, Aina Viles, Marta Gelonch, Laia Cabau, Carme Palau, Núria Bresolí, Núria Vallés, Noemí León, Nerea Català, Romina León, Montserrat Carbonell i M. Cristina Pascual (veus)


Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431

Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha de compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf del desitx, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503


Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx


Temps, olors i belleses: el Palau Güell

El temps no es mesura en temps. Això dèiem. Això seguim dient. El temps es mesura amb olors, amb el record de les olors perdudes. O amb sensacions, amb sensacions impossibles de comptar i de contar, de mesurar i de fiscalitzar de cap mena de manera. Hi ha sensacions que són secrets. I callen sempre. Ui, no. Un dia parlen. Parlen el dia que el record d’aquella olor perduda i de cop retrobada les fa parlar. I no entenem ben bé què ens diuen, ni perquè. Però ens emocionen. I ens farien plorar.

Feia dies que tenia pendent d’anar a visitar el Palau Güell (Nou de la Rambla, 3-5 · Barcelona), del gran, immens, estratosfèric i irrepetible Antoni Gaudí. El primer gran encàrrec que el jove arquitecte rebria del que acabaria sent el seu client més important, Eusebi Güell. L’edifici es va construir entre el 1886 i el 1890. Es va mig estrenar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal. El matrimoni Güell va viure al Palau relativament poc, fins al 1906, any en què es van traslladar a la Casa Larrard, al Park Güell –Eusebi Güell hi va viure fins al dia de la seva mort, el 1918. Durant la guerra incivil va servir com a comissaria i no cal que ens imaginem com anaven els trets. L’any 1944 un americà la va voler comprar peça per peça i endur-se-la mar enllà: ai. Finalment, el 1945 la Diputació de Barcelona la va adquirir a Mercè Güell i López, hereva, que la va donar a canvi d’una pensió vitalícia i amb dues condicions: que no es modifiqués res de l’edifici i que es dediqués a finalitats culturals.

El 1954 s’instal·la al Palau Güell el Museu d’Art Escènic i, amb ell, la biblioteca i l’arxiu. S’hi va estar molts anys. Fins al dia que ho vaig descobrir. M’interessaven els estudis teatrals i anava, de tardes, al Palau, o la biblioteca. O a tots dos llocs alhora. No hi havia la turistificació imperant avui a Barcelona. El patrimoni arquitectònic nacional no era aleshores un mercadeig. Era patrimoni i prou. De vegades en decadència, però i prou. Ara hem entrat en una espiral de comercialització totalitzadora. No entenc com és que a Barcelona encara no venen llaunes amb aire de la ciutat… Però tornem on érem. Els carrers feien més pudor que ara: aquella cosa tan característica dels barris baixos, ja se sap. Ningú es mirava ni tan sols la façana ni la forja de les portes de l’edifici. Malgrat la voluptuositat de les tribunes i el marbre excèntric de l’exterior, el Palau passava desapercebut per a la gran massa. Els carrers feien pudor, deia. I en entrar al Palau, oh: meravella: tot era silenci i una olor de fusta impossible d’oblidar. Pertot la fusta, pertot l’olor de fusta –“Una vella coneguda olor…”, que resava Benet i Jornet.

Hi anava de tardes, deia. Pujava les escales –no recordo haver-me trobat mai amb ningú– i, a mà dreta, entrava en una sala petitíssima on no hi havia els llibres, sinó uns arxivadors de fusta amb les clàssiques fitxes de cartró horitzontals, amb ratlles i amb una ratlleta superior més gruixuda i de color vermell. Aquelles fitxes indexaven els llibres dramàtics. Jo buscava el que m’interessava, ho demanava a la bibliotecària i ella anava a buscar els llibres a una altra sala. Vaig llegir els clàssics grecs, i Beckett, el gran Koltès, i molts més. Va ser una època memorable. Una època i una olor, la del Palau, la de les escales del Palau, la de la saleta de les fitxes de la biblioteca, que vaig tenir oblidada fins aquest dia. Fins al dia que vaig anar a visitar, com una turista més, i amb tota la família, aquesta gran bellesa.

palacio-guell

El magne edifici conté l’essència de l’obra de Gaudí i és essencial per entendre la seva evolució posterior. Les cotxeres són una meravella de senzillesa, elegància i pragmatisme. Tot fet amb totxos: materials senzills tractats a la manera dels materials més nobles. L’escala de cargol (avui tancada) amb volta catalana és una joia! La distribució de tot l’edifici, pensat per a una gent que té diners, que té una densa vida social, que sap viure bé i que sap ben perdre els passos a la sala dels passos perduts. I la sala de fumadors. I el mobiliari. I Shakespeare en un vitrall. I tants altres detalls. I arribem al terrat i a un entramat de xemeneies de diverses formes i colors que desfien l’ímpetu del sol i el cel i el xiscle agut de les gavines de vora mar. Aquestes xemeneies, elegants ballarines de les alçades, són el darrer goig d’un edifici que és, ras i curt, excel·lència.

Tanta bellesa. Allò immòbil, projectat per Gaudí i dut a terme per una colla de professionals de luxe del ram de la forja, l’ebenisteria, la ceràmica, el marbre, el vidre i més. I tantes belleses. Allò mòbil. Projectat com un somni per dos amants que no pensen, que només somnien en cavalls que volen i en primaveres i tardors que sempre tornen. Tanta bellesa. I tres belleses que són només nostres. Tot moviment. Tot gràcia. Tot amor.

Em vaig emocionar. Per les tres gràcies. Pel Palau. Per Gaudí, que sempre m’emociona. Per les olors retrobades. Per una Barcelona perduda. Per un passat propi que ja només m’és passat. Per tanta meravella en un sol migdia de desembre. No duia la càmera de fotos i el mòbil se m’acabava de morir. Totes les imatges que tinc d’aquell dia les duc dins, en un feix preciós, immortalitzades fins al dia que tornaran a ser tot moviment, tot gràcia, tot amor. I aquest dia pot ser avui mateix.

(La foto la vaig treure d’internet, però ara no recordo d’on. Disculpeu-me.)


Àngels, llum i brutalitat: el cementiri de Comillas i Senior i el Cor Brutal

20141004_Àngel exterminador

 

Comillas, Cantàbria. Busco l’Àngel Exterminador, del Llimona, de Josep Llimona. Català, també, com nosaltres, perduts en aquest país que sembla que no ens entengui. No és el primer cop que trepitjo Comillas però sí que és el primer cop que busco l’Àngel. L’Exterminador. Llum de tarda d’octubre més que forta, fortíssima, en un esclat de força que ve de les muntanyes per anar a desembocar al Cantàbric, al mar salvatge i voraç, al nord. Buscava fer una descoberta estrepitosa i la cosa va superar l’adjectiu estrepitós. Em tocava fer de DJ en aquell moment i, de cop, entre les possibles cançons a sonar en vaig veure una i vaig pitjar el botó impulsivament, intuïtivament. I la vaig encertar.

L’Àngel Exterminador de Josep Llimona presidia, solemne, el punt més alt d’un cementiri que mira altiu els horitzons. Un punt alt que són les ruïnes d’una església que va haver de tancar perquè els seus “clients” van discutir i van deixar d’entendre’s i van començar a tenir por del més ençà i, sobretot, del Més Enllà, escrit així, en caixes altes. Allò que passa. La por, vull dir, no l’anarquia de les majúscules. Seguim. Perquè van passar els anys i de les restes del temple se’n va fer un cementiri i els morts creixien i creixen i calia ampliar la casa. L’ampliació i reforma (1893) va ser obra de l’arquitecte també català Lluís Domènech i Muntaner, que ja havia fet algun mausoleu per al marquès al Palau de Sobrellano i que també havia fet una font que està al mig del poble, una petita meravella que passa inadvertida a colles i colles de turistes que es creuen que val la pena de veure només el que s’ha de pagar. Raja el cel. I raja l’aigua. I entremig, cossos i rostres en pedra que desafien el temps, i tot. Desafiar el temps ja és desafiar-ho tot, sí. Dic. I seguim.

Resulta que el marquès de Comillas havia encarregat a l’escultor Llimona una peça per al mausoleu familiar –i quina dèria amb els mausoleus i les escultures per alimentar els egos i la grandesa del diner per poder dir ben alt jo-he-estat-aquí. La peça era l’Àngel Exterminador, però després no va ser. L’escultura ja estava feta. I la van col·locar en un altre lloc, que és sobre l’entramat de nínxols del cementiri, on anteriorment hi havia hagut la nau central del temple. On s’hi resava, ara s’hi calla. On l’horitzontalitat regnava, s’hi alça majestuós un àngel i les seves dues ales d’àngel. O de dimoni? Perquè qui és l’Àngel Exterminador, un àngel o un dimoni? No ho resoldrem ara i aquí, ni ho voldríem. Ara bé, tot plegat té un aire de sí i de no, de lluita i contralluita, de por i veneració, de bellesa i decadència (ai, no, que aquests són sinònims!), de pas del temps i pas de tot i perdurabilitat, d’eternitat i un dia. De més enllà –aquí en caixa baixa– de tot, de qualsevol cosa.

L’encert de la cançó que potser per atzar –però si l’atzar no admet mai un potser!– vaig fer sonar, i que vaig fer sonar a tot volum aquella tarda d’octubre sota aquella llum ferotge, era “Bomba de plaer” (versió “El poder del voler”), dels “terroristas del cariño” (Kiko Amat dixit) Senior i el Cor Brutal.

I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “És que no saps que és massa tard / per agenollar-te davant dels sants / i que la creu que has carregat / no és una excusa per a no pensar / que el teu cos no és de ningú, / no cal que el guardes en nom de Jesús…” Els sants, els morts. La creu, les creus. L’àngel. El cos. Els noms. Els noms dels que hi són i els noms dels que no hi són. I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “Així que ix ja de l’anonimat: / droga’t i folla i perd el cap…” Comillas té alguna cosa inexplicable, no escrita, no dita, i un estrany tràfic de catalans. Tot lliga: “Abans de nàixer ja estem condemnats / a divertir-mos i a fer-mos mal / de tant d’amar.” La llum d’aquella tarda, i de moltes altres tardes de llum fortíssima, va ser una bomba. Una bomba de plaer. Com la cançó. Com l’Àngel Exterminador presidint aquell promontori amerat de bellesa. I tot lliga menys una cosa: per què Cor i Brutal els trobo escrits en caixa alta? Ah: oh: és l’anarquia. L’anarquia de les caixes altes. I del Cor, dels cors; del bum-bum, del cant conjunt, sense cap tragèdia, només cant, només cant. I d’allò que és Brutal. I tot lliga a la perfecció. Sí.

(I aquí us deixem una versió acústica de “Bomba de plaer”, però vosaltres busqueu la del disc “El poder del voler”.  I busqueu els àngels. O no. I la llum.)

(I si aneu a Comillas visiteu El Capricho, de Gaudí, una de les tres obres que va dur a terme fora de Catalunya.)

(La foto l’he feta jo, per això no n’indico ja l’autoria.)