Monthly Archives: Desembre 2012

més enllà i més ençà de nosaltres: Gabriel Ferrater

102719

El dimecres 28 de novembre de 2012 va tenir lloc a Lleida ELS JOVES I ELS DIES. CONGRÉS GABRIEL FERRATER. Comunicacions, conferències, taules rodones, un recital al Cafè del Teatre. Tot per Ferrater, per a Ferrater, de Ferrater, a Ferrater, al voltant de Ferrater, sobre Ferrater, des de Ferrater, amb Ferrater, sense Ferrater, amb sense Ferrater…

Amb intervencions de Jordi Cornudella (magistral!), Miquel Desclot, Enric Blanes, Arnau Barios, Enric Casasses… i dels joves poetes Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle i Meritxell Cucurella-Jorba, entre molts d’altres. A la taula rodona dels joves, però, ens quedàvem sense paraules cada cop que ens tocava dir. I és que vam dir-nos més i vam dir més sobre Ferrater a l’hora dels àpats, entre hores, metre assaboríem fred. Ja ho tenen, això, els congressos. I Ferrater, no podia ser menys.

El comitè organitzador eren universitaris i llicenciats en Filologia Catalana de la UdL: Meritxell Aguilar, Laura Aubets, Alba Bosch, Carlota Camarasa, Josep Gualdo, Àngels Marzo, Roser Matas, Ariadna Morreres i Andrea Vizcaíno, que comptàvem amb l’assessorament de Xavier Macià, Núria Perpinyà i Joan Ramon Veny.

“Gosa poder tenir enemics a sou”, deia Ferrater. I nosaltres no vam dir-lo aquell vespre al Cafè, el poema que conté aquest vers, potser perquè no gosem tenir enemics a sou ni sense contracte. No gosem. Però sí que vam gosar dir SI PUC, CAMBRA DE TARDOR, ÍDOLS, JOC, ÚTER, CARAGOL, EL MUTILAT, IN MEMORIAM, entre altres. I tot semblava anar més enllà i més ençà de nosaltres. Més enllà i més ençà de Ferrater, i els joves, i els dies. Érem Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle, Andratx Badia, Enric Falguera i Meritxell Cucurella-Jorba els qui vam dir el mestre mentre ens dèiem. “Les partions de la terra que és meva”: uff.

I aquest 2012 a la província de Lleida, concretament a la localitat de les Borges Blanques, el mes de febrer va tenir lloc un PARNÀS (poesia apassionada rimada-i-no àcrata i salvatge) dedicat a Gabriel Ferrater que, animat i coordinat per Meritxell Cucurella-Jorba i organitzat des de La fàbrica bella, va comptar amb lectures apassionades (sí!) del dígraf del desitx, d’Eduard Carmona (també participant al Congrés lleidatà) i de Tomàs Arias i amb la música-embolcall del guitarrista Marc Serrats. Mireu aquests vídeos entretallats (són àcrates!) i deixeu-vos dur per Ferrater. I penseu, si voleu, en la insolència amorosa, en sopars freds i en els xiscles del sol.

Anuncis

matar els polls de la lògica o la lucidesa d’Álvaro de Campos

“No tinc cap preocupació intel·lectual quan escric. La meva única preocupació és d’emetre emocions, i que la intel·ligència se les compongui com pugui. Em delejo per ser de tots els temps, de tots els espais, de totes les ànimes, de totes les emocions i de tots els enteniments. O tot o res per a l’ànima que no mata els polls de la lògica, que no mira les ungles de l’estètica. Com que no puc ser la pròpia força universal que envolta i penetra la rotació dels éssers, vull ser-ne si més no la consciència audible, un espurneig momentani en el xoc nocturn de les coses… La resta és deliri i putrefacció.” Tot això ho diu Álvaro de Campos, enginyer naval i poeta d’Orpheu i heterònim de Pessoa. No s’hi pot afegir res davant de tanta contundència i tanta lucidesa. Només repetir i repetir-nos fins a l’infinit: “O tot o res per a l’ànima que no mata els polls de la lògica, que no mira les ungles de l’estètica.” Paraula de savi. Amén.

images


morir una mica tots: MMM

El 16 de novembre de 2012, a Lleida, hi vam morir una mica tots. Per tornar a néixer amb una altra forma, potser. El dia 16, a l’Auditori Enric Granados, s’hi va dur a terme l’espectacle “Joc de dames” en el marc de la nit dels Premis Literaris 2012. Un espectacle creat i dirigit per Rosa Mesalles en homenatge a tres dones escriptores que ja no estan entre nosaltres: Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) i Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998).

Dalt de l’escenari, l’Orquestra simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (amb Fernando Cleves al violí; Guillermo Prats al contrabaix; Xesco Grau a la flauta i les percussions; Mateu Ferré al clarinet, i Jordi Castellà al piano i als arranjaments), dues actrius, les esplèndides Núria Casado i Annabel Castan, una poeta, una servidora, Meritxell Cucurella-Jorba, i les paraules que ens han llegat per als segles dels segles Pàmies, Rodoreda i Marçal.

Vaig haver de recitar la Marçal, i utilitzar aquesta forma verbal potser voldria dir que no em venia de gust. No. No va per aquí. Per amor, per mort, per devoció em feia una basarda immensa dir-la. Però ho vaig fer. I entre altres poemes vaig dir COVAVA L’OU DE LA MORT BLANCA i tot allò tan cruel i salvatge que t’obliga a fer una pausa que és llarga com un silenci i a pensar i a sentir:

(…)
Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Quan un text té aquella màgia que el fa viu no mor mai, ni que a el 16 de novembre de 2012, a Lleida, hi haguéssim mort una mica tots. El dia 18 vam repetir “Joc de dames” a l’Auditori AXA de Barcelona. I dins qui l’hagi escoltada algun cop sempre hi ressonarà aquest poema fet cançó a les mans i a la veu de Sílvia Pérez Cruz.

MMM: Maria Mercè Marçal. Un nom que diu massa coses.


photo 2