Tag Archives: Natalia Ginzburg

La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 

Anuncis

Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta

El 1940 el règim feixista confina, sense límit de temps, Leone Ginzburg –i de retruc, evidentment, la seva dona i els seus dos fills, Carlo i Andrea– a Pizzoli, un poblet de la regió dels Abruços. S’havien casat el 1938. Allí naixeria la seva filla Alessandra. El 1942 Natalia publica a Einaudi la seva primera novel·la, La strada que va in città, amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte.

El 26 de juliol de 1943 Leone deixa el confinament. Se’n va a Torí i després a Roma. El mes de setembre comença la lluita clandestina. L’1 de novembre, amb les tres criatures, Natalia arriba a Roma. Es retroben. El 20 de novembre Leone és arrestat per la policia italiana. El traslladen a la secció alemanya de la presó de Regina Coeli. El 5 de febrer de 1944 Leone Ginzburg mor com a conseqüència de les tortures rebudes per la Gestapo a la presó. Tenia 34 anys. Tenia tres fills. I tenia, per davant, una vida de lluita, de lluita per la llibertat. Des del dia que el van arrestar fins al dia de la seva mort, Natalia no va veure el seu marit. Havien passat quatre mesos. Quatre.

leone_ginzburg
Poques hores abans de morir, la nit del 4 de febrer de 1944, des de la infermeria de Regina Coeli, Leone escriu una carta a la seva dona. Aquesta és, probablement la manera més estremidora d’entendre l’abast humà, intel·lectual i social d’un home com Leone Ginzburg, un ésser massa intel·ligent per a un país condemnat a mort i o l’anodinitat –que és sinònim de mort quan la missió de la vida nostra és el compromís de crear un país lliure– i és, també, la manera més atroç de comprovar els límits exterminadors del feixisme. Deixava orfes quatre éssers estimadíssims: la seva dona i els seus tres fills. Quatre. I tots els qui l’admiraven i l’admirarem.

Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944) va ser un intel·lectual antifeixista, militant del grup Justícia i Llibertat, director editorial i fundador, juntament amb el poeta i traductor Cesare Pavese i Giulio Einaudi, de la mítica casa editorial de Torí. Editorial on publicaria sempre Natalia Ginzburg i on treballaria, després de l’assassinat de Leone, la mateixa Natalia. Leone Ginzburg va reivindicar, al llarg de la seva breu però intensíssima vida, el caràcter radical de les seves preses de posició polítiques i culturals. A banda de publicar autors italians Natalia Ginzburg i Cesare Pavese escrivien novel·les a allí mateix, a l’oficina, en dues taules a tocar! el triumvirat d’Einaudi va creure des d’un primer moment en la tasca de fer créixer un corpus llibresc a còpia de traduccions –tots traduïen, tots, un del rus, l’altre de l’anglès– d’autors estrangers, per dur, així, una mica de llum a l’obscuritat d’un país oprimit.

natalia_and_leone_ginzburg
Ara que Club Editor acaba de publicar –en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba– la novel·la epistolar La ciutat i la casa (1984) –que, certament necessitava una nova versió després de la de Fina Figuerola publicada per Eumo Editorial el 1990– seguim amb les cartes. Perquè ara, tot seguit, amb una simple missiva, comprendrem, potser, qui ho sap, detalls de la vida d’unes persones fortament compromeses la tasca de les quals va ser determinant per a una societat que vivia en la tenebra. La lluita, les lluites, i l’amor, sempre l’amor. Leone, Natalia. I la literatura, un cop més, com a lluita, també. L’última carta fa així:

“Natalia estimada, amor meu,

Cada cop desitjo que no sigui aquesta l’última carta que t’escric, abans de la partença o en general; i avui també és així. Continua en mi, després de gairebé tot un dia, la feliç excitació que em dóna tenir notícies teves i la prova tangible que m’estimes. Aquesta excitació no l’ha pogut trencar ni tan sols la trobada inesperada d’avui. Els auspicis, doncs, són bons; però paciència. De totes maneres, si em deportessin no em busquis en cap cas. Fas molta falta als nens, sobretot a la petita.

I jo no tindria ni una hora de pau si et sabés exposada vés a saber per quant de temps a qualsevol perill, que aviat s’haurien d’acabar per a tu, i no pas augmentar desmesuradament. Sé de quin conhort em privo actuant d’aquesta manera; però fóra un conhort enverinat de por per tu i de remordiments amb els nens. D’altra banda, bé hem de desitjar que acabarem retrobant-nos, i moltes emocions es refaran i s’esponjaran en el record, i passaran a ser part d’un tot que esdevindrà suportable i coherent. Però parlem d’una altra cosa. D’una de les coses que més m’afligeixen, que és la facilitat amb què la gent del meu voltant (i algun cop jo mateix) perd la noció dels problemes generals davant del perill personal. Intentaré, doncs, no parlar-te de mi, sinó de tu. El meu desig és que normalitzis, de seguida que puguis, la teva existència; que treballis i escriguis i siguis útil als altres.

Aquests consells et semblaran simples i irritants; i en canvi són el millor fruit de la meva tendresa i del meu sentit de la responsabilitat. A través de la creació artística t’alliberaràs d’aquest excés de llàgrimes que et fan un nus a dins; a través de l’activitat social, la que sigui, estaràs a prop del món dels altres, i és que de vegades jo t’era l’únic pont per relacionar-t’hi. D’alguna manera, tenir els nens significarà per a tu una gran reserva de forces a disposició. Voldria que Andrea es recordés de mi, si no m’hagués de veure mai més. Penso en ells contínuament, però intento no persistir gaire en el pensar-hi per no caure en la melancolia. A tu no et foragito mai dels meus pensaments, perquè gairebé sempre tens un efecte vigoritzant sobre meu.

Reveure persones estimades, aquests dies, m’ha esverat enormement, com et pots imaginar. Ara sembla que la nostra existència es normalitzi, mentre esperem que canviï radicalment. Ho he de deixar aquí, perquè m’he posat a escriure’t massa tard refiant-me de la llum de la làmpada, que aquest vespre és particularment feble, tan forta que és de costum. Et seguiré escrivint a les fosques, sense rellegir el que escric. Amb tot l’embolic que tinc entre mans, em ve la comparació amb Tommaseo quan es queda cec. Jo, per sort, seré cec només fins demà al matí. Adéu, amor meu, tendresa meva. D’aquí a pocs dies serà el sisè aniversari del nostre casament. Com i on seré aquell dia? De quin humor estaràs tu?

He tornat a pensar, aquests últims temps, en la nostra vida en comú. L’únic enemic que tenim (he conclòs) era la meva por. Les vegades que a mi, per una raó o altra, m’assaltava la por, concentrava totes les meves forces a vèncer-la i a no ensorrar-me en el meu deure, i no em quedava cap altra forma de vitalitat. No és així? Quan ens retrobarem, jo ja m’hauré alliberat de la por i aquestes zones opaques hauran deixat d’existir en la nostra vida. Com t’arribo a estimar! Si et perdés, em voldria morir. (Aquesta també és una conclusió a la qual he arribat els últims temps.)

Però no et vull perdre, i no vull que tu et perdis si, pel que fos, jo em perdés. Dóna records i sigues agraïda amb totes aquelles persones que són bones i afectuoses amb tu: deuen ser moltes. Demana disculpes a la teva mare, i a tots els teus, de tot l’enrenou que els porta aquesta nostra família, tan nombrosa. Fes petons als nens. Us beneeixo a tots quatre, i us agraeixo que sigueu al món. T’estimo, et beso, amor meu. T’estimo amb totes les fibres del meu ésser. No pateixis gaire per mi. Imagina’t que sóc un presoner de guerra; que n’hi ha molts, sobretot en aquesta guerra; i la majoria tornaran. Esperem ser el major nombre, oi, Natalia?

Et beso encara i encara i encara. Tingues coratge.

Leone”

Afegir-hi res seria un altre crim. Que parli el silenci. I les vergonyes de la humanitat.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de Leone a Natalia Ginzburg: Meritxell Cucurella-Jorba


Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba