Tag Archives: dòmino

Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)


Pinyana o la gesta de la festa o l’última que tanqui la tanca

(De coses senzilles i maques perquè sí II)

Avui que és u d’agost n’hi ha que marxeu de vacances i n’hi ha que ens quedem a fer guàrdia, a mirar des del mirador si el foc esclata o no. Avui que és u d’agost faltaran deu dies per a LA GESTA DE LA FESTA, que és i serà una festa-festival d’un sol dia que tindrà lloc l’11 d’agost de 2018 a la localitat de Pinyana, a l’Alta Ribagorça, a l’extrem, al llindar.

Anirà així, la cosa:

11.00 h · ens trobarem, ens torbarem i marcarem lo bestiar per al dinar
12.15 h · QUASI SERENOR · Maria Mora, ballarina + Rafael Esteve, contrabaixista
13.00 h · horeta del vermut
13.15 h · PARAULA-FOC · amb els poetes Amat Baró + Meritxell Cucurella-Jorba
13.45 h · micro obert
14.15 h · dinar (cal haver comprat el tiquet)
15.30 h · horeta de la sobretaula
15.45 h · inici d’unes quantes partides intergeneracionals i simultànies de dòmino i cartes
16.15 h · qui sap si poemes a cau d’orella imprevistos i gens altisonants
17.00 h · rifa
18.00 h · A BALLAR! · amb RIBATÒNICS: Lluís Florit, Jesús Porte, Iolanda Ferran, Esperança Florit, Eric Baudu, Olga Tous i Catalina Ballarín
20.00 h · adéu amb accent

Si voleu venir cal que confirmeu la vostra assistència als telèfons 629 11 52 18 – 669 10 46 88. Sobretot, eh! Preu entrada + dinar: 20 € adults i 10 € nens.

I ara un decàleg que no arribarà a deu perquè som lleugerament àcrates i perquè n’hi haurà prou amb menys.

u
Som humils, som gentils. Aquesta festa es fa amb un pressupost baixíssim, per això necessitem que hi col·laboreu. Gràcies per endavant, estimats. Feu gasto, el dia que vingueu. Ompliu les guardioles. Veniu a dinar (però no sense avisar, eh!). Ajudeu-nos a fer difusió de la gesta de la festa des d’ara mateix. Feu-la vostra, la festa. I deixeu-vos dur. I feu allò que us sembli que toqui fer a cada moment (aplaudir, riure, estar-vos quiets, ballar, parar i desparar taules). Autogestió. Independència. Llibertat. Totes les revoltes són a l’arrel. I amunt els cors!

dos
Comptem amb una aportació mínima i tanmateix necessària dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També comptem amb la complicitat de la Diputació de Lleida, que s’ha fet càrrec de la impressió dels programes. A ells, gràcies. Després d’això no tenim res més. ¿Entesos?

tres
Crear un festival amb tantes estones per trobar-nos i torbar-nos és una declaració d’intencions. Avui per avui, en una època falsament hipercomunicada que només ens duu al buit i la solitud, la gesta és la trobada. La trobada és la festa, on prevaldrà el tu-jo-nosatres, el fet que tu t’emocionis amb mi i jo m’emocioni amb tu i tots amb totes. Omplir el buit del paisatge i del paisatge de l’ànima. L’art i la natura i la natura i l’art. I que els més grans ensenyin a jugar cartes i al dòmino als més joves, i que els més joves cridin als quatre vents els seus poemes nous-novíssims perquè els ben sentin els més grans! I que la rifa ens toqui a tots! I que la dansa de la Maria Mora i el Rafael Esteve ens parli des d’un llenguatge no evident! I que els versos de l’Amat Baró i una servidora se’ns tatuïn invisibles! I que la música dels Ribatònics faci que ens oblidem per un moment de les penes fondes i exalcem, ballant, l’alegria més vivaç! I que Papasseit ens faci sempre sempre sempre més lliures i que Foix ens recordi “i, enmig d’orats i savis, raonar”!

quatre
Aquesta festa no existiria sense dos precedents clars. D’una banda, la Festa Major de Pinyana, que va tenir lloc de 1990 fins a 2014, i que es va dur a terme gràcies a la tenacitat de la Dolors Ciutat. De l’altra, Delicadeses · art de tros, que va tenir lloc a la comarca de les Garrigues de 2008 fins a 2016, un festival-meravella orquestrat per la Meritxell Cucurella-Jorba (el segon cognom em fa fallar la rima). Incorporem al nostre equip el neguit i la lletraferidesa de la Teresa Ibars. I ja hi som totes. Només falteu vosaltres. Perquè sense vosaltres no hi ha gesta, no hi ha festa.

cinc
I sempre imparells, acabo amb el nostre lema:

 

L’ÚLTIMA QUE TANQUI LA TANCA

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx