Monthly Archives: Desembre 2014

El desembre i les ganes de tancar-se i de trobar un braç amic

Si ningú (o gairebé ningú) no et truca per telèfon, per què en vols tenir un, et preguntaries. Si per correu electrònic només (o gairebé només) reps invitacions a fer coses que no tens ganes de fer i promocions que conviden al consumisme, de vegades disfressat de cultura i de vegades a pèl: potencial diner per gastar i prou. Si de diner tu no en tens, perquè no et paguen quan t’haurien de pagar i perquè hi ha un fill de puta col·lectiu que dictamina que el que tu fas no val res, o val ben poc. No siguem absolutistes, va. Si ningú (d’això ja fa temps) t’escriu cartes escrites a mà, per què et cal tenir bústia, seguiries dient-te. De timbre no n’has tingut mai ni en tindràs. Només tens un cadenat i una claueta. I el tanques. I et tanques. I entres al bucle dels teus somnis recurrents i massa reals. Somnia, però somnia bé, et diries. Però no. Són somnis amb un alt component de realitat. Que et fan llevar suat, moll, patint, o rient. Monstres de veritat. Cosa certa.

 

I llavors busques la cançó més trista per refugiar-t’hi i que ningú et faci fora d’allí. I sempre la trobes, la cançó. I sempre t’hi quedes unes quantes escoltes, dins d’aquest refugi fet de somni, també, i de sons, és clar.

 

Què té el desembre que sempre et fa mal? Què tenen els dies curts que se’t claven a la pensa i t’assassinen l’alè? Per què aquesta malaltissa obsessió per ser feliços en aquesta època de l’any, en què, religions a part, tot just tens ganes de tancar-te i no sortir fins que tornin a despuntar les flors? M’ho has dit moltes vegades. I potser no t’he escoltat. No et trucaré. No t’escriuré. No t’esperaré arran de porta. Però truca’m tu. Escriu-me, sí, escriu-me tu. I vine’m a buscar, que jo et duré lluny. Lluny de tot el que necessites clavar a la línia de l’horitzó per veure amb més distància.

 

Ser solidari per Nadal donant diners a tort i a dret és una fal·làcia més d’aquestes dates. Ser solidari per Nadal és mirar de saber entendre qui veiem que necessita ser entès, però no gosa dir que té un mal que no el cura cap medecina. Un mal que només el curaria un braç calent on abraçar-se. Com el tronc de la nau a la deriva que troba el nàufrag abans de rendir-se i deixar-se engolir, mar avall, pel monstre d’aigua que és el mar.

 

I fumar-se la cigarreta abans de morir. O de tornar a néixer. Perquè per tornar a néixer necessitem morir. Sense preguntar-nos qui és qui, ni qui ens donaria foc o flama. Seguir, sense preguntar-nos res. Seguir.

 

Anuncis

Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de DELICADESES (una entrevista)

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014(Text del cartell: ®Meritxell Cucurella-Jorba; gràfica del cartell: ®Josep Patau.)

 

– Ens pots explicar què és Delicadeses?

DELICADESES són intervencions artístiques que tenen lloc al territori de les Garrigues una hora abans de la posta de sol en tardes del mes d’agost. Així queda dit en una frase. Però hi ha molt més. Ara intentarem explicar-ho.

Ens trobem al ponent de Catalunya, i aquí ens pertoca enaltir el moment en què l’astre rei “cap a Ponent declina”, que deia el nostre gran Verdaguer. Volem celebrar les postes de sol, i ho fem com a colofó final d’un acte artístic. Ho fem sempre en un indret d’un terme municipal d’un poble de les Garrigues que tingui algun racó orientat cap a l’oest. Al llarg dels anys hem anat triant llocs amb diferents tipus d’orografia i vegetació, per tal de poder apreciar tota la diversitat i la bellesa dels territoris i els paisatges de les Garrigues. DELICADESES sempre té lloc en un indret on s’hi ha d’arribar caminant, per, d’aquesta manera, anar disposant l’ànima cap allò que es trobarà; amb els cors oberts a l’inconegut i inflats per la sorpresa de l’entorn natural. No ens inventem res, en aquesta manera de fer. Un exemple d’això seria el Teatre de Wolfsburg, a Alemanya, obra de l’arquitecte Hans Scharoun, un gran representant de l’arquitectura orgànica; Scharoun va projectar el teatre amb un llarg passadís previ, que es troba abans d’entrar a l’edifici pròpiament dit. D’aquesta manera, els espectadors tenien tot aquell recorregut físic per desprendre’s de les seves rutines personals i entrar, nets i purs, al teatre, a la possibilitat de deixar-se seduir per l’art dramàtic. Amb DELICADESES pretenem el mateix: els assistents es troben a una hora acordada a la plaça d’un poble i des d’allí marxen en cotxe o bé directament a peu cap a l’indret de l’actuació. Tots els tempos estan marcats. I aquests instants previs serveixen perquè els assistents es trobin i es diguin “hola, què tal, com va”. Així, els espectadors arriben a l’indret de DELICADESES feliços d’haver-se ja saludat, plens del paisatge que han observat tot caminant i disposats a l’art de tros. Aleshores ja no hi ha cridòries. I comença l’espectacle. L’hora està marcada: just seixanta minuts abans que el sol es pongui. I aleshores els aplaudiments ja són totals, per tot l’art que ens acaben d’oferir els artistes participants i per la bellesa de l’hora de la posta.
I per què el mes d’agost, us podríeu preguntar. Doncs per defugir la disbauxa festamajoril tan pròpia de tants pobles de Catalunya al llarg del mes d’agost. DELICADESES són delicadeses. I fa poc soroll.

DELICADESES és art de tros, al tros, i tot i que té un fort component de ruralitat, pel que implica d’arrelament al territori, també té una alta càrrega d’intel·lectualitat que s’amaga darrere de cada acció silent.

– Com ha anat l’edició d’enguany?

L’edició d’enguany ha estat un èxit rotund. Després de la pausa que vam fer el 2013, l’únic any, des del 2008, en què no hi ha hagut DELICADESES, ara calia fer una bona represa. Creiem que el públic en tenia ganes, i això s’ha notat.

Enguany, a més, hi havia tot d’altres canvis. Tot i que DELICADESES va néixer a redós de l’Ateneu Popular Garriguenc (ho vam idear el Miquel Andreu, president de l’Ateneu, i jo, una tarda qualsevol des de l’Slàvia, i vam escriure les quatre idees que teníem en un tovalló de paper, com tots els projectes ben parits!; era l’any 2008) ara ha emprès el seu vol en solitari, amb l’Associació cultural La fàbrica bella com a única entitat organitzadora, tot i que es mantenia la col·laboració de l’Ateneu i la cooperativa social L’Olivera i el suport de Can Antaviana, com en els darrers anys. Aquesta decisió va ser presa molt a darrera hora i ja no disposàvem de temps material per aconseguir finançament per dur a terme DELICADESES. Per això aquest any hem hagut de demanar donatius en forma de diners a totes les persones que han vingut a DELICADESES. Les nostres consignes eren molt clares. Tots hem de ser conscients del pes i el valor de la cultura i això exigeix unes responsabilitats. Demanàvem que cada assistent aportés diners en funció de l’espectacle que acabava de veure, i de l’espectacle total que uneix art i natura, també; en funció del valor de continuïtat que té i ha de tenir una manifestació d’aquesta mena; i en funció d’un acte artístic i d’exaltació del territori, el paisatge i la natura que té lloc en un indret de Catalunya massa vegades menystingut com és la comarca de les Garrigues. Altrament, després serem, d’alguna manera, responsables de l’oblit al qual ens condemnen des d’altres punts de Catalunya.

Hem de dir, per tant, que sense la col·laboració d’aquestes persones hauríem anat molt coixos enguany (per això, i per com s’han implicat a tots els nivells, els estem immensament agraïts!). Els diners recollits han sigut per als artistes participants i per les despeses que suposa dur a terme DELICADESES (de fet, l’única cosa que no ens ha costat diners han estat les postes de sol!). Cal rompre també una llança a favor dels artistes d’aquesta sisena edició (el titellaire Xesco Quadras; els músics Heura Gaya, Manu Sabaté i Blai Casals; els poetes Martí Sales i David Caño; i els artistes plàstics Xesco Mercé i Rosó Cusó) que van acceptar de participar sense saber quant cobrarien. Per això tots nosaltres hi teníem un deute enorme que en certa mesura s’ha complert. Ara bé, quan hem vist (i això és cert, eh) que hi havia persones que aportaven 50 cèntims a la guardiola se’ns ha encongit el cor. Certament, demanàvem la voluntat… però la benzina que aquella persona ha consumit per arribar a DELICADESES segur que val molt més de cinquanta cèntims, i podríem seguir, però callarem. No som àvids de diners, però tot té un preu: l’art i l’espectacle; l’activisme de voler fer continuar un festivalet com el nostre; i tenir DELICADESES a tocar de casa.

– D’on ets, Meritxell? Si no ets de les Garrigues… Per què es fa aquí, Delicadeses?

El gran dilema entre el ser i l’estar! M’estic a les Garrigues, no sóc de les Garrigues, però visc i treballo a les Garrigues. Des de fa anys em dedico a l’àmbit de la cultura, com a gestora i com a part activa. I mobilitzo els meus sistemes de treball des d’on sigui. Creus que ha quedat més o menys resposta la teva pregunta?

– Enguany, els escenaris de Delicadeses han estat El Vilosell i Fulleda. Com es trien les localitzacions i per què es fan en un entorn rural?

Tal com he dit abans, mirem de donar a conèixer tota la diversitat de paisatge que ens ofereix la comarca de les Garrigues. DELICADESES ha fet parada en indrets com la vall de Matxerri i la vall d’Anyerri, el Comarràs, el racó de la Comandilla, els Marquesos, la Cova d’en Cintet, la serra del Penjat i un llarg etcètera. Fins ara, hem donat protagonisme a pobles de la comarca com l’Albi, Arbeca, les Borges, Juneda, Llardecans, els Omellons, Castelldans, Cervià, Juncosa, Fulleda o el Vilosell.

Ens enamorem d’un tros de terra i mirem d’adaptar-hi algun espectacle o una colla d’espectacles. Perquè DELICADESES juga també amb la itinerància i el fet d’anar-se desplaçant d’un lloc a un altre per anar gaudint de diferents propostes i acabar amb la posta de sol.

Cal afegir que abans els espectadors eren coneixedors a priori de l’indret on tindria lloc DELICADESES, però des de fa uns quantes edicions és secret. Ningú sap on va. Es deixen dur. I això és fantàstic!

Em preguntes que per què es fan en un entorn natural. DELICADESES és així. I s’atreveix a jugar amb la intempèrie, perquè el nostre patiment és sempre que plogui o faci mal temps (ens va passar en una ocasió). Aleshores tenim previstos espais alternatius, però DELICADESES perd ja tota la gràcia. O sigui que, com us podeu imaginar, els dies previs a DELICADESES passem moltes estones mirant la previsió meteorològica. I patint…

– Aquest és el sisè any que es fa? Quina acollida té l’esdeveniment a mesura que van passant els anys?

DELICADESES ja comença a ser patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hauríem de prendre consciència. I això té a veure amb la imatge que es vol oferir de les Garrigues a l’exterior. Què volem ser? Una comarca que renuncia a plantar a canvi d’envair el territori amb plaques solars i altres enginys? Una comarca que lluny de deixar créixer els arbres, els talla? Una comarca que es deixa fer qualsevol cosa al preu que sigui? O bé una comarca amb productes de qualitat, d’on neixen llavors de projectes gràfics d’abast català, i on s’hi couen propostes d’un alt voltatge creatiu?

El públic que al llarg de tots aquests anys s’ha anat formant al voltant de DELICADESES s’estima molt el festivalet; són gent que ens han seguit des del primer dia i que han anat encomanant el fibló a altres amics i coneguts. Podríem dir que la gent s’estima DELICADESES. En aquest punt hem d’afegir que la construcció d’un públic és un aspecte que es cou a poc a poc, que es crea oferint-li parcel·les de felicitat embolicades amb art i creativitat. Diríem que amb el pas de sis edicions ho hem aconseguit; i n’estem molt orgullosos.

D’altra banda, els artistes que han participat a DELICADESES també se n’enamoren. Els que encara no han vingut mai tenen ganes que els convidem a participar-hi; i els que ja han actuat a DELICADESES tenen ganes de tornar-hi!

La premsa generalista i la premsa especialitzada en cultura ens han tractat molt bé, darrerament. I s’han sorprès de com una proposta tan única i original com DELIADESES es dugués a terme sense fer soroll…

El lema de DELICADESES d’aquest any era molt clar: “És estimant que lluitem.”

A banda de tot això, aquest any hem anat eixamplant complicitats, com és el cas de la col·laboració amb els junedencs BoiraBike, que han ideat rutes amb bicicleta per poder assistir a les sessions de DELICADESES. L’any que ve tornarem a col·laborar junts i, com sempre, millorarem tot el que sigui millorable.

– Continuarem podent gaudir de Delicadeses per molts anys?

Dependrà del grau de fe que tots plegats hi dipositem. Per dur a terme una manifestació com DELICADESES cal una gran quantitat d’energia humana difícil de comprar amb diners. Però calen també diners. Fins ara hem comptat amb poca d’implicació dels ajuntaments; ha estat una mena de batalla perduda. Però a partir d’ara s’haurà de canviar. Els ajuntaments hauran de col·laborar molt estretament amb DELICADESES; això voldrà dir diverses coses: coordinar-se a totes dues bandes per tal que el dia triat no coincideixi amb la seva festa major o amb algun acte programat; aportar-hi diners; i saber entendre i fer entendre als comerços i locals del poble, i també a les persones, que DELICADESES és un bé i no pas una nosa.

També haurem d’estirar els fils del patrocini de l’empresa privada, i fer que sentin com a pròpia la proposta. Pel que fa a les subvencions, darrerament han canviat molt les coses; hi sol haver pocs diners, i obliguen a uns tràmits i a unes esperes delirants. Creiem molt seriosament que la política de subvencions hauria de fer un gir en positiu cap a propostes consolidades i facilitar les gestions a tots els nivells. D’altra banda, tenim en compte també la possibilitat d’endegar un micromecenatge a través de Verkami o una altra xarxa similar; enguany hem fet un micromecenatge directe i ancestral: la guardiola tradicional!

Creiem que qualsevol persona, empresa o entitat ubicada a les Garrigues ha d’apostar per DELICADESES; és una batalla a guanyar! I per acabar, i només per saber per on ens movem, us direm d’on han vingut les persones que enguany han integrat el públic de DELICADESES. A banda de diversos indrets de les Garrigues, hi ha hagut espectadors provinents de l’Urgell i el Pla d’Urgell, del Segrià, de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, del Tarragonès, del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, del Barcelonès. Totes aquestes persones han vingut expressament per DELICADESES, i hem de saber-los acollir i mimar bé. I els hem de saber oferir el millor de nosaltres.

Meritxell Cucurella-Jorba_foto Andrew Condon

QÜESTIONARI:

– Què no t’agrada? El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

– Com vas celebrar el teu últim aniversari? Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

– L’últim llibre que has llegit? He rellegit “La mort d’Empèdocles”, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

– Ets una negada per… Les matemàtiques.

– Tens por de… Tenir por. I de conduir.

– Quina cançó no deixaries mai d’escoltar? Uff, difícil resposta. Però hi ha una cançó que fa molts anys que escolto: “I Fought in a War”, de Belle&Sebastian. O “Far From Me”, de Nick Cave. O…

(Em va fer aquesta entrevista Anna Muñoz . Es va publicar al número de juliol-agost de 2014 de la revista “Fonoll” de Juneda. Per motius que a aquestes alçades ja desconec, també aquí va “desaparèixer” algun fragment… Tant se val. Però jo vull dir el que he dit tal com ho he dit.)

(El cartell que reproduïm és del gran tipografista i dissenyador Josep Patau. Aquest va ser el lema de la darrera edició de DELICADESES. L’autoria del lema és de Meritxell Cucurella-Jorba.)

(La foto és del no menys gran fotògraf-en-excedència Andrew Condon. Correspon a la primera edició de DELICADESES; era l’any 2008.)

 


El dígraf del desitx i INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS (una entrevista)

tx_by Bastanist Cucurella_febrer 2010

Per què, quan i com comences a escriure?

Començo per atzar, o per necessitat, o per inconsciència, o per una connexió amb un més enllà. No ho sé. I aquest no saber potser és el motor que va engegar una maquinària a voltes coherent i a voltes no. Una roda que roda i roda i que no té aturador.

El 2008 guanyes el Premi Pollença de Poesia amb INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Què hi troba el lector a aquest poemari?

És un poemari compactat. Diu amb poemes el naixement, el creixement, la mort i la resurrecció d’una passió que neix de la meva escriptura, del doble joc que és escriure. He fet, arreu de Catalunya i d’Europa, recitals on he dit i redit pomes d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Fins i tot alguns han estat traduïts a l’ucraïnès! I uns altres, són matèria del primer disc d’un grup de música que integro: Folls i nocturns.

Què n’opines dels premis?

No m’agraden els premis. Perquè depenen del criteri d’un jurat, que és infinitament humà i de vegades injustament cruel. El món de la creació té uns meandres que no responen a cap lògica i haver de numerar (trista concreció!) el grau de qualitat i/o perfecció o desperfecció perquè un poemari que opta a un premi entri dins la primera, segona o tercera ronda d’eliminació i haver de defensar-lo o esquarterar-lo entre un col·lectiu de persones (els integrants del jurat) que potser tenen uns criteris estètics i existencials diametralment oposats requereix un alt grau d’intel·ligència i saber fer que no tothom té. M’adono que jo no sé jugar a aquest joc. Vaig format part d’un jurat d’un premi durant un temps i ho vaig deixar, per coherència amb mi mateixa.
Pel que fa a presentar-me a premis, crec que la meva és una poesia que més que guanyar premis, els perd. És una poesia que juga (i no és pas l’única!) amb unes cartes diverses. Guanyar l’any 2008 el Premi Pollença de poesia va ser quelcom sorprenent; després, llegint el que l’esplèndid jurat d’aquell any (Antoni Clapés, Jaume Mesquida, Joan Perelló i Antoni Xumet) va dir d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS em vaig adonar que no s’havien begut l’enteniment. Van saber copsar l’insòlit, la màgia del joc, el foc de la paraula. Van ser potser massa agosarats… Aquell premi va morir aleshores. No hi ha hagut noves convocatòries.

Més enllà del que tens amb El Gall, has publicat diversos gèneres. En quin et sents més còmode? Com et decantes per un o altre format?

Escric poesia i escric teatre. No ho decideixo jo. Són les paraules, els textos per si mateixos, que decideixen vestir-se de poesia o vestir-se de teatre. Adoro tots dos gèneres. I hi experimento.

Quin procés segueixes a l’hora d’escriure un poemari?

De vegades mana la forma dels textos. O la no forma dels textos, és a dir, quan em decanto a priori per defugir la convenció formal i començar a jugar i a desconcertar des del primer moment. Altres vegades, però, mana allò que tinc ganes de dir, o de dir callant. Perquè fer poesia és dir callant.

I tinc sempre diversos fronts oberts, diversos projectes de llibres que vaig escrivint. I escric al tren. I escric de nits. O de dies. La meva creativitat ha crescut (en totes les seves facetes) en els darrers anys. Em costa trobar espais buits, però no sé parar, no vull parar, i de fet no paro. I si caic hauré caigut i em tornaré a aixecar.

Escriure, és el teu modus vivendi?

Escric. I dic. I visc.

Què hi ha de biogràfic en la seva obra?

Totes les biografies són una invenció. Més o menys reeixida, però una invenció.

Com et defineixes com a lectora? Quines són les seves preferències?

Cada dia em torno més exigent. Necessito col·leccions de paraules que se’m clavin al mig de la panxa, que no passin pel cap. Que siguin mannà, necessitat, supervivència. M’adono que sempre torno a uns mateixos autors, i a unes mateixes obres. Amb els llibres que escoltem passa el mateix que amb la música que llegim. Tornem sempre als nostres orígens. Al nostre centre. A nosaltres mateixos, fets literatura o fets melodia.

Coneixies El Gall abans de començar a col·laborar-hi? Què destaques de la nostra col·lecció?

Vaig conèixer El Gall arran del Premi Pollença. La col·lecció de poesia té un format preciós, per senzill i elegant, i a l’alçada dels autors que s’hi publiquen. Un nivell altíssim, en diria. Ara bé, no sé per quin motiu, si pel fet de ser una editorial insular o pel fet que potser es publiquen cada any massa llibres de poesia i massa llibres de massa coses, és poc visible a les llibreries de Barcelona. I a les llibreries d’altres ciutats importants de Catalunya és pràcticament inexistent.

Per posar exemples concrets, quan en un festival de poesia em diuen que tindran una paradeta amb llibres dels poetes sempre demano que hi figuri INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Però no arriba mai. Per què? Què passa? Problemes de distribució? Què ha de fer un lector que vol comprar (sí: comprar!) un llibre de poesia i no pot?

Tot hauria de fluir d’una altra manera. Perquè el potencial poètic (quant a autors i quant a editors) que les illes poden oferir al continent és magmàtic. Que corri aquest magma, doncs, i no pas la sang.

 

(I ho diem sempre, sí, que sol passar, això que et tallin el text, i llavors, és clar… hi falta alguna cosa o unes quantes coses! Reprodueixo ara i aquí l’entrevista sencera que em van fer la primavera del 2014 la gent d’El gall editor, editorial amb qui vaig publicar el meu penúltim llibre.)

(La foto me la va fer la Bastanist, una de les meves germanes: gràcies!)


Temps, olors i belleses: el Palau Güell

El temps no es mesura en temps. Això dèiem. Això seguim dient. El temps es mesura amb olors, amb el record de les olors perdudes. O amb sensacions, amb sensacions impossibles de comptar i de contar, de mesurar i de fiscalitzar de cap mena de manera. Hi ha sensacions que són secrets. I callen sempre. Ui, no. Un dia parlen. Parlen el dia que el record d’aquella olor perduda i de cop retrobada les fa parlar. I no entenem ben bé què ens diuen, ni perquè. Però ens emocionen. I ens farien plorar.

Feia dies que tenia pendent d’anar a visitar el Palau Güell (Nou de la Rambla, 3-5 · Barcelona), del gran, immens, estratosfèric i irrepetible Antoni Gaudí. El primer gran encàrrec que el jove arquitecte rebria del que acabaria sent el seu client més important, Eusebi Güell. L’edifici es va construir entre el 1886 i el 1890. Es va mig estrenar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal. El matrimoni Güell va viure al Palau relativament poc, fins al 1906, any en què es van traslladar a la Casa Larrard, al Park Güell –Eusebi Güell hi va viure fins al dia de la seva mort, el 1918. Durant la guerra incivil va servir com a comissaria i no cal que ens imaginem com anaven els trets. L’any 1944 un americà la va voler comprar peça per peça i endur-se-la mar enllà: ai. Finalment, el 1945 la Diputació de Barcelona la va adquirir a Mercè Güell i López, hereva, que la va donar a canvi d’una pensió vitalícia i amb dues condicions: que no es modifiqués res de l’edifici i que es dediqués a finalitats culturals.

El 1954 s’instal·la al Palau Güell el Museu d’Art Escènic i, amb ell, la biblioteca i l’arxiu. S’hi va estar molts anys. Fins al dia que ho vaig descobrir. M’interessaven els estudis teatrals i anava, de tardes, al Palau, o la biblioteca. O a tots dos llocs alhora. No hi havia la turistificació imperant avui a Barcelona. El patrimoni arquitectònic nacional no era aleshores un mercadeig. Era patrimoni i prou. De vegades en decadència, però i prou. Ara hem entrat en una espiral de comercialització totalitzadora. No entenc com és que a Barcelona encara no venen llaunes amb aire de la ciutat… Però tornem on érem. Els carrers feien més pudor que ara: aquella cosa tan característica dels barris baixos, ja se sap. Ningú es mirava ni tan sols la façana ni la forja de les portes de l’edifici. Malgrat la voluptuositat de les tribunes i el marbre excèntric de l’exterior, el Palau passava desapercebut per a la gran massa. Els carrers feien pudor, deia. I en entrar al Palau, oh: meravella: tot era silenci i una olor de fusta impossible d’oblidar. Pertot la fusta, pertot l’olor de fusta –“Una vella coneguda olor…”, que resava Benet i Jornet.

Hi anava de tardes, deia. Pujava les escales –no recordo haver-me trobat mai amb ningú– i, a mà dreta, entrava en una sala petitíssima on no hi havia els llibres, sinó uns arxivadors de fusta amb les clàssiques fitxes de cartró horitzontals, amb ratlles i amb una ratlleta superior més gruixuda i de color vermell. Aquelles fitxes indexaven els llibres dramàtics. Jo buscava el que m’interessava, ho demanava a la bibliotecària i ella anava a buscar els llibres a una altra sala. Vaig llegir els clàssics grecs, i Beckett, el gran Koltès, i molts més. Va ser una època memorable. Una època i una olor, la del Palau, la de les escales del Palau, la de la saleta de les fitxes de la biblioteca, que vaig tenir oblidada fins aquest dia. Fins al dia que vaig anar a visitar, com una turista més, i amb tota la família, aquesta gran bellesa.

palacio-guell

El magne edifici conté l’essència de l’obra de Gaudí i és essencial per entendre la seva evolució posterior. Les cotxeres són una meravella de senzillesa, elegància i pragmatisme. Tot fet amb totxos: materials senzills tractats a la manera dels materials més nobles. L’escala de cargol (avui tancada) amb volta catalana és una joia! La distribució de tot l’edifici, pensat per a una gent que té diners, que té una densa vida social, que sap viure bé i que sap ben perdre els passos a la sala dels passos perduts. I la sala de fumadors. I el mobiliari. I Shakespeare en un vitrall. I tants altres detalls. I arribem al terrat i a un entramat de xemeneies de diverses formes i colors que desfien l’ímpetu del sol i el cel i el xiscle agut de les gavines de vora mar. Aquestes xemeneies, elegants ballarines de les alçades, són el darrer goig d’un edifici que és, ras i curt, excel·lència.

Tanta bellesa. Allò immòbil, projectat per Gaudí i dut a terme per una colla de professionals de luxe del ram de la forja, l’ebenisteria, la ceràmica, el marbre, el vidre i més. I tantes belleses. Allò mòbil. Projectat com un somni per dos amants que no pensen, que només somnien en cavalls que volen i en primaveres i tardors que sempre tornen. Tanta bellesa. I tres belleses que són només nostres. Tot moviment. Tot gràcia. Tot amor.

Em vaig emocionar. Per les tres gràcies. Pel Palau. Per Gaudí, que sempre m’emociona. Per les olors retrobades. Per una Barcelona perduda. Per un passat propi que ja només m’és passat. Per tanta meravella en un sol migdia de desembre. No duia la càmera de fotos i el mòbil se m’acabava de morir. Totes les imatges que tinc d’aquell dia les duc dins, en un feix preciós, immortalitzades fins al dia que tornaran a ser tot moviment, tot gràcia, tot amor. I aquest dia pot ser avui mateix.

(La foto la vaig treure d’internet, però ara no recordo d’on. Disculpeu-me.)


Àngels, llum i brutalitat: el cementiri de Comillas i Senior i el Cor Brutal

20141004_Àngel exterminador

 

Comillas, Cantàbria. Busco l’Àngel Exterminador, del Llimona, de Josep Llimona. Català, també, com nosaltres, perduts en aquest país que sembla que no ens entengui. No és el primer cop que trepitjo Comillas però sí que és el primer cop que busco l’Àngel. L’Exterminador. Llum de tarda d’octubre més que forta, fortíssima, en un esclat de força que ve de les muntanyes per anar a desembocar al Cantàbric, al mar salvatge i voraç, al nord. Buscava fer una descoberta estrepitosa i la cosa va superar l’adjectiu estrepitós. Em tocava fer de DJ en aquell moment i, de cop, entre les possibles cançons a sonar en vaig veure una i vaig pitjar el botó impulsivament, intuïtivament. I la vaig encertar.

L’Àngel Exterminador de Josep Llimona presidia, solemne, el punt més alt d’un cementiri que mira altiu els horitzons. Un punt alt que són les ruïnes d’una església que va haver de tancar perquè els seus “clients” van discutir i van deixar d’entendre’s i van començar a tenir por del més ençà i, sobretot, del Més Enllà, escrit així, en caixes altes. Allò que passa. La por, vull dir, no l’anarquia de les majúscules. Seguim. Perquè van passar els anys i de les restes del temple se’n va fer un cementiri i els morts creixien i creixen i calia ampliar la casa. L’ampliació i reforma (1893) va ser obra de l’arquitecte també català Lluís Domènech i Muntaner, que ja havia fet algun mausoleu per al marquès al Palau de Sobrellano i que també havia fet una font que està al mig del poble, una petita meravella que passa inadvertida a colles i colles de turistes que es creuen que val la pena de veure només el que s’ha de pagar. Raja el cel. I raja l’aigua. I entremig, cossos i rostres en pedra que desafien el temps, i tot. Desafiar el temps ja és desafiar-ho tot, sí. Dic. I seguim.

Resulta que el marquès de Comillas havia encarregat a l’escultor Llimona una peça per al mausoleu familiar –i quina dèria amb els mausoleus i les escultures per alimentar els egos i la grandesa del diner per poder dir ben alt jo-he-estat-aquí. La peça era l’Àngel Exterminador, però després no va ser. L’escultura ja estava feta. I la van col·locar en un altre lloc, que és sobre l’entramat de nínxols del cementiri, on anteriorment hi havia hagut la nau central del temple. On s’hi resava, ara s’hi calla. On l’horitzontalitat regnava, s’hi alça majestuós un àngel i les seves dues ales d’àngel. O de dimoni? Perquè qui és l’Àngel Exterminador, un àngel o un dimoni? No ho resoldrem ara i aquí, ni ho voldríem. Ara bé, tot plegat té un aire de sí i de no, de lluita i contralluita, de por i veneració, de bellesa i decadència (ai, no, que aquests són sinònims!), de pas del temps i pas de tot i perdurabilitat, d’eternitat i un dia. De més enllà –aquí en caixa baixa– de tot, de qualsevol cosa.

L’encert de la cançó que potser per atzar –però si l’atzar no admet mai un potser!– vaig fer sonar, i que vaig fer sonar a tot volum aquella tarda d’octubre sota aquella llum ferotge, era “Bomba de plaer” (versió “El poder del voler”), dels “terroristas del cariño” (Kiko Amat dixit) Senior i el Cor Brutal.

I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “És que no saps que és massa tard / per agenollar-te davant dels sants / i que la creu que has carregat / no és una excusa per a no pensar / que el teu cos no és de ningú, / no cal que el guardes en nom de Jesús…” Els sants, els morts. La creu, les creus. L’àngel. El cos. Els noms. Els noms dels que hi són i els noms dels que no hi són. I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “Així que ix ja de l’anonimat: / droga’t i folla i perd el cap…” Comillas té alguna cosa inexplicable, no escrita, no dita, i un estrany tràfic de catalans. Tot lliga: “Abans de nàixer ja estem condemnats / a divertir-mos i a fer-mos mal / de tant d’amar.” La llum d’aquella tarda, i de moltes altres tardes de llum fortíssima, va ser una bomba. Una bomba de plaer. Com la cançó. Com l’Àngel Exterminador presidint aquell promontori amerat de bellesa. I tot lliga menys una cosa: per què Cor i Brutal els trobo escrits en caixa alta? Ah: oh: és l’anarquia. L’anarquia de les caixes altes. I del Cor, dels cors; del bum-bum, del cant conjunt, sense cap tragèdia, només cant, només cant. I d’allò que és Brutal. I tot lliga a la perfecció. Sí.

(I aquí us deixem una versió acústica de “Bomba de plaer”, però vosaltres busqueu la del disc “El poder del voler”.  I busqueu els àngels. O no. I la llum.)

(I si aneu a Comillas visiteu El Capricho, de Gaudí, una de les tres obres que va dur a terme fora de Catalunya.)

(La foto l’he feta jo, per això no n’indico ja l’autoria.)