Morirem d’amor, morirem dempeus

Morirem d’amor, morirem dempeus, estimant, com ha de ser. 

Feliç d’anunciar properes cites del març del 2023 amb el dígraf del desitx, amb Meritxell Cucurella-Jorba i amb la Santíssima Marededéu del Barranc Roig. 

Ecco tutto:

1 març 2023
dimecres
13.00 h
Cicle escriptores d’avui
OpenLabs
Facultat de Filosofia i Lletres
Universitat de Autònoma de Barcelona
Bellaterra

Parlaré de l’ofici de poeta i llegiré poemes nous i vells davant d’estudiants de gèneres literaris i societat contemporània de primer de Filologia… i de tothom qui s’hi apunti. Fa impressió: jo teoritzant. 

8 març 2023
dimecres
19.00 h
presentació de SEMPRE ENCARA (Godall)
Llibreria La irreductible
Jaume II, 7 
25001 Lleida

Brindarem amb l’editora, Matilde Martínez Sallés, per la nostra nova criatura, i direm quatre cosetes més per celebrar els llibres i la vida… amb el Joan, la Raquel i qui ens vulgui acompanyar!

9 març 2023
dijous 
horabaixa (els mallorquins ja ho tenen, això de ser tan entranyablement poc concrets…)
dins el cicle 
CAMALEONS, la màgia de l’ofici de traduir
Coordinat i salvatgement presentat per la gran gran gran Laia MaLo:

TRADUCCIONS HABITADES

Parlaré de com cada meva traducció de narrativa m’ha travessat la vida i l’escriptura: 

LA CIUTAT I LA CASA (Club Editor, 2017), de Natalia Ginzburg
CASA ALIENA (Viena, 2021), de Silvio D’Arzo 
L’HOME QUE HA DECIDIT ESTIMAR (Rata, 2021), de Roberto Camurri 

i alguna coseta més, perquè sempre hi ha més…

Ciutat de Mallorca (informarem oportunament del lloc i l’hora)
Mallorca

VENIU NOMÉS SI VOLEU.

 

I el mes que ve, més!

El Ponent català i jo: divuit anys d’amor

Avui fa divuit anys justos que vaig trepitjar per primer cop el poble de les Borges Blanques ignorant completament que hi viuria els propers divuit anys a venir. Havia arribat en un tren lent, des de Barcelona, des de l’Eixample esquerre, des del carrer València. Feia molt fred i molt sol, i el cel era net i clar, com avui. Recordo la (primera) impressió (fortíssima), i que em perdura encara, que em va fer el coll de la Riba, passat Picamoixons, amb la llum primera. Començava així el meu romanç amb el Ponent català, que, d’alguna manera, a l’època universitària, ja havia mig començat quan cada de tant en tant venia a Tàrrega, amb l’Alsina Graells, quan no s’havia ni construït l’autovia.

Aquell 29 de gener de 2005 vaig venir-hi perquè m’havia enamorat d’un home. Ara hi sóc perquè m’he enamorat de molts homes més nascuts i/o crescuts i/o viscuts aquí, perquè m’he enamorat de moltes dones més nascudes i/o crescudes i/o viscudes aquí, perquè m’he enamorat de molts nens, de moltes nenes, de molts padrins, moltes de padrines (oh: els meus avis d’adopció: la Teresa, el Ricard, la Trini, el Jesús de la Passió), de blancs, de negres i de grisos, de cristians i de musulmans. Aquí m’he enamorat de mixons, de cigonyes, d’orenetes, de cabirols i de guineus. Aquí m’he enamorat de la flor de l’ametller i de les roselles (tan meves!), de la mimosa i la foixarda, del vostre timó i la meva farigola, del vostre romer i el meu romaní, del sublim espernallac, de la flor de Sant Joan i la flor de Sant Josep. Aquí m’he enamorat de cabanes de volta, de marges, d’esponars, de pedra, de dura pedra duríssima, de secans extrems, de gebres extrems, de sols desmesurats. Ara, avui, divuit anys després, encara hi sóc perquè tot això m’és casa. ¿I sabeu? Puc dir que estimo i he estimat amb bogeria aquest tros de terra-casa!

Aquí vaig enllestir el final del llibre de poemes Desamar (2005). Entre aquí i arreu, vaig concebre Intemperància roig encès (2009). Aquí vaig enllestir també els llibres de poemes Cada volcà és abans muntanya (2013), Úrsula (2017), Verticalitat i delinqüència (2021), que va ser el primer llibre meu amb peu d’impremta ponentí, La volumetria del neguit (2021), Rareses i cares B (2021) i Sempre encara (2023). Els poemes, però, els he escrits tothora caminant, o en trens.

Aquí vaig acabar la peça teatral Mentida (2020), l’embrió del qual venia de molt més enllà i on ara també hi ha Pascal Comelade i Albert Pla, junts. Aquí vaig escriure Mascançà (2022), que és el meu tribut al Ponent català, a l’ofici d’escriure gèneres que defugen els camins principals (la poesia, el teatre), un homenatge als Radiohead i també un homenatge a moltes altres coses difícils d’explicar amb només paraules. A la coberta hi ha una foto del Pilar d’Almenara, presidint majestuosament, implacablement, l’antic Mascançà i vigilant les salicòrnies sàvies que gosen, com una dona d’ànima nua, travessar un desert de pedres. Llenceu-m’hi cendres, aquí, perquè una part de mi ja hi és.

Aquí vaig enllestir la traducció de Clínica de l’abandó, d’Alda Merini (2016), la primera llavor de la qual havia arrelat feia deu anys, o fins i tot més, en un altre lloc, amb una altra llum; però aquí vaig xisclar d’alegria quan em van telefonar per dir-me que acabava de guanyar el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia de l’any 2016. Aquí vaig continuar el meu idil·li amb La ciutat i la casa (2017), de Natalia Ginzburg, que també venia d’un altre lloc, d’una llum meridional, cent per cent passional, com gairebé tot lo meu, i que encara avui continua, i que continuarà, sempre encara. En paral·lel a la traducció de la meva primera Ginzburg vaig aplanar i vaig desfer, caveguet en mà, un tros de terra endurida que ens feia nosa al jardí assalvatjat que aleshores teníem. Aquí vaig traduir la darrera carta que Leone Ginzburg va escriure gairebé a les palpentes, poques hores abans de ser assassinat a la presó de Regina Coeli, Roma, i va adreçar a la seva cara Natalia. Sempre hi ha una última carta. 

Aquí també he traduït Sanchis Sinisterra, Marco Palladini, més Alda Merini, més Natalia Ginzburg, Silvio D’Arzo, Roberto Camurri… i uns quants llibres per a infants. Aquí he escrit paratextos, pròlegs, epílegs, articles, molts articles, i aquí he fet cançons. Aquí vaig rebre l’encàrrec de la Paeria (via Pau Llop) per escriure la Nadala de la ciutat de Lleida de l’any 2020: Serem aurora. (La inspiració em va venir mirant els reflexos que feia el sol sobre el mar de Tarragona un matí d’octubre, a prop de l’Arrabassada.) Aquí, però, també he concebut projectes que potser mai no es faran realitat. 

Aquí vaig crear amb una fe devota, amb Miquel Andreu i l’Ateneu Popular Garriguenc, i després vaig continuar defensant en solitari i a redós de La Fàbrica Bella, el festival d’alt voltatge creatiu Delicadeses · art de tros (2008-2016), que brindava per l’art i la natura i el sol ponent-se, que va obtenir diversos premis i reconeixements i que, amb el pas dels anys, ha esdevingut referencial. Aquí vaig fer néixer i créixer PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), en el marc del qual es va fer el primer homenatge en vida a un il·lustre lleidatà nihilista com és Carles Hac Mor, un homenatge a l’escriptura màgica de la bella bèstia rara que fou Joan Barceló i Cullerés, i molts altres homenatges. Aquí he sigut una de les mares del projecte Plançó circuit escena jove Ponent Pirineu, una iniciativa mancomunada per acostar els joves d’arreu de la província de Lleida a les arts en viu (teatre, dansa, circ, música) amb un esperit crític, adelerat i, si cal, dissident. Aquí em vaig enamorar perdudament de Josep Iglésias del Marquet i només vaig explicar-ho a la Santíssima Marededéu del Barranc Roig, però ella ho va xerrar, i ara tothom en parla, i es veu que em bescanten. 

Aquí he generat entusiasmes personals i col·lectius. Aquí he comès errors, però també aquí he fet molts encerts. He intentat, amb cada taller impartit, amb cada conferència pronunciada, amb cada espectacle gestat, amb cadascun dels molts recitals, amb cada presentació, amb cada acte que he dut a terme (artístic o no), amb cada mirada sempre novella… fer que aquesta terra dura i clivellada i la gent que l’ha habitat i l’habita, se’n sentin orgullosos i que, grans i petits, creguin fermament en la força transformadora de la cultura per vertebrar una identitat. Diria que me n’he sortit. Ho sé del cert quan els meus ulls s’entrecreuen amb els ulls de l’enèsim nen el nom del qual no recordo només perquè un dia li vaig aplaudir entusiàsticament que hagués escrit un poema. Aquella puresa, la puresa. 

Aquí, a l’únic hospital de Catalunya amb nom de poeta, he parit tres fills i en vaig haver de fer desnéixer encara un altre, perquè no tenia cor, i sense cor no es pot viure perquè no es pot estimar. Tres fills sans, alts i forts, indomables i endreçats, àcrates i juganers, creatius, sensibles, insolents i llestos, que, com tots, van suspenent i aprovant els exàmens de la vida mentre aprenen a pensar per si mateixos. 

Aquí un vent embogit m’ha pentinat, mandrós, la pell, i aquí la força de la tenebra llarguíssima m’ha fet tornar a somniar. Aquí he generat arrels, branques i fulles. Aquí m’he passejat per Rúbies, al Montsec, escoltant, redundant, els Destroyer (“Your Blood”), i sentint-me continuadora del mecanoscrit del tercer, quart o cinquè origen. Aquí, el primer cop que em vaig posar un arnès, vaig escalar un diedre, el Blanqueta, al Montroig. Aquí m’he estremit amb cada sol ixent i amb cada posta. Aquí he sentit, feliç, que jo i els meus i uns quants més, érem nàufrags d’imperis. Aquí vaig descobrir, daltabaixada, que una mateixa cançó pot sonar diferent en trajecte d’anada i en trajecte de tornada (“Stranded”, Van Morrisson). Aquí he conegut l’egoisme, però també aquí he abraçat, un cop més, un cop més, la meva tenacitat, el meu coratge i la meva extrema honestedat. Aquí he travessat la boira. Aquí he ballat sense aturador en plena festa i també aquí m’he estat quieta, esperant la cançó que jo volgués ballar. Aquí he generat misteris.

Aquí he conegut pagesos i pastors, músics, molts músics!, actors, actrius i gent de teatre, gestors culturals i grans directors de petits festivals, pintors, escultors, fotògrafs, malabaristes, improvisadors, sonats, il·luminats, tràgics, gent de poques paraules, i poetes, molts poetes!, i grafistes i tipògrafs i defensors del punt volat de la ela geminada, i llunàtics, bruixes i desertors. Aquí he conegut homes que m’han ensenyat la casa on havien nascut i des d’on volien tocar, eterns romàntics, la casa del davant, al carrer Major de Lleida. Aquí he conegut homes que m’han ensenyat el buit que ha quedat de la casa on havien nascut i avui és només no-res, record. Aquí he conegut homes que de petits no anaven a missa i han crescut així, llibertaris, travessant fronteres i anhelant destins atlàntics. Aquí he conegut dones amb nom de metròpoli que han fet renéixer un poble de les seves pròpies ruïnes, unes cendres. Aquí he conegut dones que han rescatat els altes dels molts oblits. Aquí he conegut homes que estenen la roba aparellant els mitjons, com jo, amb agulles idèntiques. Aquí he conegut homes que han plorat pel mateix bolero que estava plorant jo, alhora, alhora.

Des d’aquí he escrit cartes i poemes adreçats a destinataris que s’han entestat a fer veure que no els sabien desxifrar, o potser ho han fet i no m’ho han dit, i s’ho han guardat en silenci al racó de l’ànima on es guarden els tresors; però també aquí he rebut cartes escrites amb el cor a la mà o amb la mà al cor que brutalment, senzillament, em deien gràcies, m’he llegit moltes vegades les teves paraules. 

Aquí.

D’aquí n’he anat marxant, per anar a mirar el mar i per participar en festivals nacionals i internacionals, i aquí sempre he anat tornant. Per continuar. Perquè aquí vaig aprendre què són uns salensios. Aquí vaig saber que els gats són furros i les persones se’n tornen. Aquí vaig descobrir què volen dir quan et diuen castissa. Aquí he entès que el diminutiu de mica és miqueteta. Aquí he après a obviar les cursives que vull obviar i aquí encara em salto els diacrítics que m’imposen. Aquí m’he continuat vestint, per dins i per fora, com em donava la gana. Aquí he après que la vida se’t pot desbotonar (a mi abans se’m descordava) i també aquí he après que les penes s’han de baldar (jo abans les gronxava) l’estona justa perquè es dissolguin. 

Aquí ho he plorat tot i aquí ho he rigut tot. Aquí he caigut i aquí m’he tornat a alçar. Aquí m’he rebolcat amb l’Ovidi i l’Estellés en nom de l’amor, que es desperta sempre, sempre encara, de sobte, com un vell huracà. Aquí he sabut que tot el que és important ve després de les flors. 

Aquí he escrit, aquí m’he dit, aquí he viscut. Aquí he estimat, i aquí m’han estimat. Aquí m’han admirat i potser aquí també m’han odiat, però parafrasejant Cesare Pavese, o directament copiant-lo, diria que us perdono a tots i que a tots us demano perdó, i que no feu gaire safareig, que val més que us entretingueu a celebrar la vida, cada dia, un cop més.    

Aquí o on sigui. 

Sempre que des dels Hostalets de Pierola, el poble on vaig néixer i no visc, he tornat cap aquí, en cotxe, per l’autovia (ara sí!), conduint algú altre, i he vist el perfil de Cervera amb fons de sol de capvespre, penso ja sóc a casa, m’acosto al poble on visc i no vaig néixer. 

El Ponent. La casa. Una casa. La ciutat potser mai llunyana.

Casa és això. Sentir, com diu Enric Casasses, que “tot és casa meva i tot / m’era i m’és i em serà casa”.

Casa és que algú amb esperit punk i look rockabilly (gran David Esterri, wagnerià i autor de l’himne de Ponent) declari, quan tot just feia molt poc que jo havia arribat, tu ets dels nostres, marcant molt la e. Casa és travessar un camp llaurat on se t’enfonsen els peus i que cridin el teu nom, per salvar-te. Casa és que un desconegut et clavi, penetrant, una mirada lenta com un tren lent i et digui jo a tu et conec. 

Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

Sempre encara, sempre encara, sempre encara

Els camins s’han de caminar, però per caminar-los ens cal la serenor i la calma necessària, i tenir cura de les nostres cames, que són els puntals, que és el motor. 

He tingut l’honor, un cop més, de viure tot el que ha envoltat la concepció, la creació, la reescriptura, la correcció, la maquetació, el disseny i la millora (sempre necessària) d’aquest llibre d’una manera meravellosa, no pas sempre plana, també abrupta, però tanmateix meravellosa. 

Amb SEMPRE ENCARA tanco una etapa de la meva escriptura poètica, una etapa que és una mena de tríptic que obria amb VERTICALITAT I DELINQÜÈNCIA (Fonoll, 2021), continuava amb LA VOLUMETRIA DEL NEGUIT (Pagès, 2021 – Premi Màrius Torres 2020) i acaba aquí, d’aquesta manera, sempre encara: SEMPRE ENCARA (Godall, 2023). Són poemes escrits entre els anys 2012-2021. És un llibre circular, com gairebé tots els meus, que, com gairebé tots els meus, té una hora màgica que conté l’esquerda que els veritables guerrers escalaran per volar a altres realitats. 

Són poemes breus però molt densos, com un licor fortíssim, que s’ha d’anar prenent a poc a poc, molt a poc a poc. De fet, penso que tots els llibres de poemes s’han de llegir lentament; i rellegir-los; només d’aquesta manera podrem abastar la rodonor de cada poema i el sentit que pren cada text en el conjunt del llibre. 

Sempre he pensat que entre poema i poema hi hauria d’haver una pàgina en blanc, un respir, una pausa per reprendre’s i continuar. Així els llegeixo, jo. Amb aquesta pàgina blanca que, per motius lògics i ecològics, mai no hi ha. Us animo a llegir-los sempre així, doncs, parant, alentint. Però també us convido a ser lliures i no fer-me gens de cas. 

Gràcies a tots els còmplices de SEMPRE ENCARA, que sou molts! Potser no tindré prou coordenades espai-temps per agrair-vos-ho en persona, a tots, un per un, tal com us mereixeu, tal com us mereixeríeu. Alguns d’aquests còmplices estan ‘endreçats’ al final del llibre i no tenen xarxes; alguns d’aquests còmplices són morts i/o no els he conegut mai tot i que m’hauria encantat (Burt Lancaster, Marcelo Mastroianni, Alain Delon); alguns d’aquests còmplices mai no sabran de la seva complicitat. 

M’agrada que Jaume Pont, gran mestre, sigui l’autor del postfaci de LA VOLUMETRIA DEL NEGUIT i em situï en les files del Romanticisme extrem i aquí també tingui una endreça.

M’agrada que Biel Mesquida sigui l’autor del postfaci de VERTICALITAT I DELINQÜÈNCIA i aquí acabi de tancar el llibre ja tancat amb un vers de CARPE MOMENTUM triat per l’editora. Perquè sí, perquè tantes coses, perquè carpe momentum, carpe momentum, estimat germà!

M’agrada endreçar-hi Nicolau Dols amb una certesa sobre l’amor que és part de FELIÇ, editat també per Godall. 

M’agrada (m’encanta!) la carta-postal que m’adjunta l’editora, esplèndida Matilde Martínez Sallés, en enviar-me el llibre. Però les intimitats no s’expliquen, se senten i prou. 

M’agrada com va néixer la idea de la coberta, que venia d’una foto, d’una foto que venia de lluny, d’una foto que venia de lluny d’un amor que també venia de lluny. I m’agrada també el color de la coberta, tan delicat, fent contrast amb el filferro espinós. 

M’agrada la cançó que em sona ara, casualitat o causalitat, i que em fa saltar el cor del cos. 

M’agrada el que ve com si res, com si tot. 

Gràcies als qui quan em veieu ensopegant amb les pedres camí em dieu salta’t el pedregar, salta’t el pedregar. Gràcies als qui quan em veieu ballant balleu amb mi.

Gràcies gràcies gràcies.  

Hubo un lugar donde los árboles lloran…

Sempre indesinenter, ara ja tinc mig embastat el que serà, probablement, el meu proper llibre de poemes. Però encara li calen dies, i sobretot, nits.

Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

Aquesta sola foto i no cap altra

Perquè no ho podrem explicar mai tot, en aquesta vida. Perquè no hi haurà mai qui ens vulgui sempre escoltar. Perquè potser de fet no caldria. Perquè no cal. Però fóra bonic que algun dia poguéssim explicar alguna cosa a algú altre. Potser quan serem més grans. Potser no és ara. 

Explicar la gènesi d’un llibre, el procés, el part, la separació de cos engendrador i cos engendrat, les vides pròpies de cadascú, els camins, els camins solitaris i col·lectius de cada cos. 

Parlar de les pedres i dels poemes que deixem al mig del camí i que ningú no sabrà perquè no ho haurem dit a ningú. 

Parlar dels poemes que parlen de nosaltres, dels amors perduts de les vides d’un nosaltres que ja no som. No parlar de nosaltres. Que el poema és ell, tot sol, una vida, i no li caldria ni ser llibre ni tenir cap més fat a sobre que ser poema mateix. 

Parlar de les relacions invisibles que hi ha entre poema i poema, entre llibre de poemes i llibre de poemes. Parlar del misteri dels epígrafs, que són com un riu que hi és i no hi és i que ens va esquitxant només quan vol i traça una nova geografia feta de noms d’autors, de noms de músics, imprescindibles, pòsit, estilòbita.

Parlar de les fotos, de les imatges que desafien el pas del temps i la mort. Que atrapen l’instant precís i preciós i l’immobilitzen i el fan etern. Jo que sóc moviment i cridòria i dissidència i ironia assalvatjada que tot ho qüestiona em movia massa quan m’havien de fer aquesta foto. Aquesta sola foto i no cap altra. Érem a Barcelona. Érem al terrat superior del claustre del Palau de la Virreina. Joia barroca que sempre he estimat. Era el dimarts 20 d’abril de 2021. El fotògraf em va fer seure, em dir quieta, em va dir mira’m. 

Quan vaig haver de triar una imatge per a la solapa de LA VOLUMETRIA DEL NEGUIT vaig sentir que havia de ser aquesta i no cap altra. N’és autor Lluís Armengol Pros. Quan vaig haver de triar qui m’escrivís un postfaci per al llibre, vaig saber que havia de ser mestre Jaume Pont i no cap altre. Quan vaig haver de triar un presentador per al dia que faríem l’acte oficial del llibre, a Lleida, el primer, potser l’únic, gairebé un any després, vaig saber que havia de ser el poeta i gran lector que és Anton Not. Cada dia he sabut que havia de celebrar l’alegria d’haver guanyat un premi de la importància del Màrius Torres, però avui ho sento més fortament, perquè avui fa tot just un any d’aquell 20 de novembre de l’any 20 en què es va saber el què. La volumetria. El neguit. La volumetria del neguit. Només l’heu de llegir, i perdre-us-hi dins. 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto: Lluís Armengol Pros

Crònica irònica i descarnada d’una mort anunciada

o per què ja no tenim poetes  
o quan tots plegats encara fèiem veure que no havíem entès res 
o ens moriem tots, però no de cap mal gros sinó d’abandó,
o tinc por dels abismes en què he cregut en aquesta vida que vull intensa 
o tingues por tu
o els poetes

Hauríem d’haver començat morts. 
I hauríem d’haver mort d’un una mort tràgica, 
de cop, o víctimes d’un suïcidi estrany. 
Els temeraris sempre triomfen. No: triomfen els suïcides. 
Els temeraris som aquí, seguirem aquí, mirant-vos a la cara 
i dient-vos, jolius i festius, el que no sabeu sentir.

Hauríem d’haver començat morts. 
Perquè ara som uns vius que es moren
de gana i dissimulen la fam que tenen, que tenim, 
fent acrobàcies que ens ajudin a callar. Però ja hem caigut.
Hem caigut de la corda fluixa per on caminàvem.
A sota no hi havia ni xarxa, només indiferència.

Hauríem d’haver començat morts. 
Perquè un poeta mort sempre és bo i mai no es queixa.
I ens podríeu agafar els versos per l’esquena 
i eximir-vos de pagar o de dir-nos, tot ras, 
nena, m’agrada com escrius, m’agrada com penses, 
no puc viure sense tu, tu m’ets mannà i benedicció.

Quan et preguntis, consellera, per què ja no tenim poetes, 
dóna’t tu la resposta, dona, ara que heu confós cultura amb espectacle
i que us creien que quatre diacrítics són el salconduit d’una llengua
moribunda. Que es mor. Que sabem que es morirà. Sense exèquies.
Quan et preguntis, marmanyera, per què ja no tenim poetes
diga’t assassina i posa’t l’apòstrof on te plagui. 

I quan et preguntis, tu, companya, per què ja no tenim poetes
pregunta’t quants n’has ignorat, creient-te que érem res. ¿Cap cosa, 
només una nosa, oi, quatre xarlatans que un dia se’n cansaran?
Quan et preguntis, tu, companya, per què ja no parlo tingues por.

Tingues una por imperativa, no evitable,
inexorable com la lluna pleníssima d’avui
i el cel que va del negre al rosa aquest matí d’u
de novembre que celebrem els morts.

Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
1 de novembre de 2020

Meritxell Cucurella-Jorba: “Fer popular la poesia és una gran cosa”

Entrevista a Meritxell Cucurella-Jorba

Estic esperant Meritxell Cucurella-Jorba per entrevistar-la. Tinc mitja por. Me n’han parlat bé i me n’han parlat malament. No sé qui creure’m. Espero treure’n l’entrellat.

El dígraf del desitx o Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973) té ara mateix a les mans tres llibres que són una mica seus. En primer lloc, Llum i Llibertat. Art, muntanya i activisme per la independència (Ed. Comanegra), un llibre que neix a redós del projecte d’Artistes de la República, amb fotos de l’acció d’il·luminar més de cent agulles de la muntanya de Montserrat que es va dur a terme l’1 d’octubre del 2019 i amb textos de Perejaume, Joan Fontcuberta, Vicenç Altaió, Pilar Parcerisas, Jordi Cuixart o Cucurella-Jorba, entre altres. En segon lloc, Mentida, un text dramàtic que publica dins la prestigiosa col·lecció de teatre “Textos a part” (Arola Editors). I en tercer lloc, la publicació de la segona edició de Clínica de l’abandó, d’Alda Merini, una traducció amb la qual va guanyar l’any 2016 el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia i que forma part de la col·lecció “Jardins de Samarcanda” (Eumo/Cafècentral).

Arriba i s’acosta a la taula arraconada on l’espero; tinc temps de mirar-la. Em porta una foto impresa, la que reproduïm –feia temps que ningú no em donava una foto impresa!– i un exemplar del seu darrer llibre, Mentida, relligat amb un cordill d’aquells d’abans. Desfaig el nus, fullejo el llibre, l’oloro, i miro la foto.

Text: Eusebi Trola
Foto: Oriol Cornudella

Veig que t’ha provat, el confinament.
¿Ho dius per la regatera i per la panxa?

Ho dic per la superproducció.
Ah. No els he escrits ara, aquests tres llibres.

Una foto esplèndida, per cert.
Gràcies.

¿No t’agraden les floretes?
Molt. Jo també et trobo molt guapo.

No procrastines mai, tu ¿oi?
¿De treballar o de dir floretes?

De tot plegat.
No.

Et noto breu.
M’he de situar. Dóna’m una estona.

¿Amb diacrític o sense?
Amb.

Meritxell Cucurella-Jorba, poeta, dramaturga i traductora és magmàtica, i ara mateix no sé si temo o anhelo una explosió. El cas és que necessita una estona. Demanem dos cafès. És d’hora però ja fa molta calor. Pel carrer passa gent amb mascareta posada i llegeixo en el rostre d’ella una ganyota de desaprovació.

Em deies que no són d’ara, dels dies del confinament, aquests tres llibres.
Ara he estat treballant en els poemes de la Merini, i ho he fet amb molta il·lusió, perquè les segones edicions fan sempre molta il·lusió. Parlem d’una traducció, d’una traducció de poesia… d’una autora italiana que fins fa quatre dies no podíem llegir en català.

Alda Merini. Una autora que has contribuït a popularitzar a casa nostra.
Certament. Fer popular la poesia és una gran cosa. Però hem desprestigiat l’adjectiu “popular”, i això sí que és greu. Àngel Guimerà o Jacint Verdaguer, per exemple, eren grans autors popularíssims, que mobilitzaven masses.

¿Arribarem a una tercera o quarta edició de Clínica de l’abandó?
Hi arribarem.

¿Per tu o per ella?
Pel llibre. Clínica de l’abandó és un gran llibre. Amb molts poemes molt bons, que són un cop de puny.

I…
I per mi i per ella, també. Alda Merini és una poeta il·limitada.

I tu, una poeta inevitable.

(Riu.)

Moltes vegades m’ha semblat que alguns contextos poètics o esferes de poder t’han evitat.
Jo també.

¿A què es deu?
No ho sé. Però m’amoïna poc. Avui dia, qui s’obstini a obviar-me queda retratat.

¿Enveja?
No ho sé.

¿O perquè dius el que penses i no fas la gara gara als qui manen?
¿Podem seguir amb l’entrevista?

No t’ha agradat la pregunta.
Fa massa calor per respondre aquesta mena de coses. Jo no ensabono ningú només perquè m’hagi ensabonat amb anterioritat ni per esperar-ne un favor. Jo dic el que penso, i la sinceritat no està ben vista en la nostra societat, i menys en el nostre context cultural, tan de misèries. D’altra banda, encara és cert que ser dona i intel·lectual és un problema.

Però a mi no m’ha semblat mai que volguessis figurar com a intel·lectual i en canvi et considero una dona sàvia per la pluralitat de temes que contribueixes a difondre en les teves múltiples facetes. Els textos amb què acompanyes les teves traduccions són sempre reveladors i haver reivindicat artistes des de la marginalitat més estricta és tota una declaració d’intencions.
No em plantejo figurar enlloc. Sóc una dona d’acció. D’acció directa.

Vas escalar una de les agulles de Montserrat només perquè Artistes de la República t’ho va demanar.
Sí.

¿Ets escaladora?
No, grimpadora, en sentit literal, eh, no en sentit figurat. La pedra, la roca, les alçades.

M’ha agradat com ho expliques a “L’eternitat d’un gest efímer”, el teu article del llibre de Llum i Llibertat.
El vaig escriure el mes de gener, amb presses, perquè el llibre havia de sortir per Sant Jordi. L’escrivia enèrgicament i diligentment però des del record, tenint molt present tot el que havia viscut i sentit a Montserrat la vigília de l’1 d’octubre de 2019.

Però no hi va haver Sant Jordi.
No. I va ser molt trist. Jo m’arrossegava pel jardí de casa com una ànima en pena buscant roses.

Tu no ets la típica autora de Sant Jordi.
Certament, però és la festa dels llibres i els amants dels llibres. Un gran dia. Quedar-nos sense Sant Jordi va ser un buit estrany.

Avui és Sant Jordi.
Una estafa.

Mentida és el títol del text teatral que publiques amb Arola. ¿Tot és mentida?
De vegades la veritat és tan extrema que té aparença de mentida i de vegades la mentida és tan tangible que té aparença de real.

La música va molt lligada a la teva obra. A Mentida fas un homenatge a Pascal Comelade.
És un gest d’admiració i d’amor envers un dels creadors musicals més genials que tenim a casa nostra: Comelade. De retruc també hi apareix Albert Pla, un altre geni. La seva música és part del text.

¿I què escoltaves quan escrivies “L’eternitat d’un gest efímer”?
A pleasure to burn, de Micah P. Hinson & Nicholas Phelps.

El plaer de cremar.
Sí.

¿T’agrada, com Bartra, la paraula “foc”?
Més que la paraula “foc” m’agrada el foc, la flama, la brasa, la cendra. La lava, i la pedra que en queda.

¿I què escoltaves quan traduïdes Alda Merini?
Res. La poesia és música.

I si d’aquests tres llibres que ara veuen la llum només has estat treballant en un ¿què has fet durant el confinament?
¿No vas llegir l’entrevista que em van fer?

No.
L’has de llegir.

Ho faré.
Mentida!

Però ara explica’ns què has fet durant el confinament.
El 12 de març, el dia abans que tanquessin les escoles, vaig acabar de gravar Genolls nafrats, un documental sobre la poesia d’Alda Merini, que dirigeix Clara Fontanet. I durant el confinament també he seguit la fase final del documental de Llum i llibertat, dirigit per Àngel Leiro, produït per Carlos Bría, i amb guió de Francesc Orteu.

¿Seràs part de dos documentals!?
Sembla mentida però sí.

¿I què hi fas, què hi dius?
En el de la Merini parlo de la seva obra i recito, en racons poc convencionals, poemes de Clínica de l’abandó. Vam enregistrar-ho en un lloc que per mi és màgic per mil motius: la Lleialtat Santsenca. En el de Llum i llibertat faig de dona imperfecta.

Explica’t millor.
Ja veuràs el documental. (Riu en excés.) “La perfecció és feixista”, ens repetia sempre Carles Hac Mor. Jo sempre dic que la imperfecció, en canvi, és lliure i inimitable.

¿Tan imperfecta apareixes al documental de Llum i llibertat?
No se’m va encendre ni el cigarro!

¿Fumes?
Ja no.

¿Per això t’has engreixat?
Em vaig engreixar durant el confinament estricte, abans de deixar de fumar, perquè menjava més del compte i no podia ni caminar ni anar en bici.

Feies llenya prima, però.
Vas llegir l’entrevista! ¿Veus com tot és mentida?

¿I no vas escriure, durant el confinament?
El 13 de març vaig començar a escriure un text teatral, amb la diligència i la disciplina que em caracteritzen, llevant-me cada dia abans que sortís el sol, i fent i refent frases, rèpliques, escenes senceres.

¿Ets una mica Rodoreda?
Respecte, si us plau, respecte! La Rodoreda és Déu, és insuperable, és única! Ningú no s’hi pot comparar. Ni tota aquella colla de detractors (homes) que no sabien acceptar que literàriament parlant una dona els passés la mà per la cara fent tan poc soroll.

¿Què t’agrada, d’ella?
Tot.

¿Tot?
O gairebé tot, va. M’agrada fins i tot la seva obra pictòrica! M’agraden les seves novel·les, els seus contes, el seu teatre. I m’encanta la correspondència amb el Sales, amb Joan Sales, el seu editor. Però els poemes de la Rodoreda no m’agraden. Són estantissos, són gairebé carrinclons, no tenen força.

Carner va ser el seu mestre.
Per això no m’agraden.

Si dius que no t’agrada Carner et crucificaran!
No dic que no m’agradi Carner, però tinc la sensació que cada any és l’Any Carner, que tot el dia es parla de Carner. Carner aquí, Carner allà. Prou, home, prou! Jo, per exemple, situo Carner a l’alçada poètica i intel·lectual de Carles Riba, i en canvi trobo que Riba és un gran menystingut.

Tornem a la Rodoreda.
Érem als seus poemes. Descartats, per mi. (Fa una pausa, pensa.) Tota l’obra de Mercè Rodoreda és poesia! Són molt més poètics els textos de Viatges i flors o La mort i la primavera de cap a peus que no pas els seus poemes. Però en general és ella, és la seva manera de mirar i entendre el món i escriure’l, el que és poètic. Transforma el drama i la bellesa en poesia.

N’estàs enamorada.
És l’autora més universal que tenim. No s’assembla a ningú, però té molts imitadors i imitadores de pa sucat amb oli.

Digues noms.
No.

En disciplina i rigor t’hi assembles.
Em sembla fonamental, això. Jo treballo molt, cada dia, i tot i que sóc molt prolífica, només es coneixen de mi els projectes que arriben a bon port, i entremig sempre hi ha projectes fallits, pel motiu que sigui. Escric i reescric. I una obra, o una traducció, no la dono mai del tot per acabada, senzillament l’abandono.

¿Com es titula, aquest text teatral que escrius?
Ja no l’escric. Vaig parar el 30 de març. Parlava del que vivíem. I ara veig que no pot ser, que no té sentit, que ens empatxarem de ‘literatura del confinament’ firmada pels de sempre.

Digues noms.
No.

¿No has tornat a escriure?
He revisat una obra de teatre que ja tenia escrita, i estic treballant, alhora, en tres llibres de poemes que haurien de veure la llum els propers mesos i que tinc compromesos amb tres editors diferents, però ara ja dubto de tot.

¿Dels editors?
Del sentit de publicar més del compte.

¿Es llegeix tant?
Potser és mentida.

¿Que ens tornin a confinar, també serà mentida?
Serà mentida si en confinen uns i uns altres no. La manipulació que va recaure sobre Lleida i el Segrià a mitjan juliol va ser estrepitosa. Però el poder necessita un cap de turc, i que sigui pobre i dèbil. Criminalitzar els joves i els negres els va anar de primera. Jo em preguntava ¿per què confinen el Segrià i no els francesos que tenen segones residències a l’Alt Empordà? Però la Catalunya desèrtica no interessa a ningú, és la gran oblidada, de tot i per a tot.

¿I què en faran, de tanta màscara?
Intentar tapar-nos la boca. Calen polítiques conjuntes a escala planetària, no tonteries.

¿Tindrem noves traduccions teves aviat?
Si tot va bé en tindrem tres, també. Un autor novell, un autor clàssic, i una obra especial.

¿Ens en pots donar més detalls?
No sense la presència de la Santíssima Marededéu del Barranc Roig.

¿Qui és, aquesta!?
El meu alter ego.

(Riem.)

¿T’hauria agradat néixer en una altre lloc, en una altra època?
A Itàlia, pels volts dels anys trenta. I ser una Monica Vitti i ser la musa d’un Antonioni.

Del cafè de primera hora hem passat al migdia. Demanem dues cerveses. Entra un cantant i se saluden i riuen i parlen de no sé qui; jo faig veure que miro el mòbil. Bevem i seguim parlant a micro tancat, de Mercè Rodoreda, de Natalia Ginzburg, d’Antonio Gramsci i de Giangiacomo Feltrinelli, de Manu Chao i de Chet Baker, d’Amália Rodrigues i de Lola Flores, i saltem d’Alain Delon i Burt Lancaster, a Claudia Cardinale i Jean Moreau. Em diu que ara que ha tornat a mirar Mauvais Sang (Leos Carax, 1986) ha pensat molt en la situació que vivim: al film es parla de la incertesa del mal de fer l’amor sense estimar-se, quan l’atac real de la sida era nou i tanmateix imminent; ara, quan les persones s’acosten massa, s’abracen massa, es poden infectar. Potser anem cap a un individualisme salvatge, em diu. Aquesta dona no calla. I anomenant la salvatgia em parla amb passió dels Salvatge Cor, un grup de música indie de qui fa el management, i de les crisis que ens vindran, i de farbalans i d’arracades, i dels croissants de xocolata que es mengen els seus tres fills, que entren saltant a buscar-la. Tinc ganes d’arribar a casa i començar a transcriure l’entrevista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rudolf Häsler: polifacètic, indeturable, inconformista i cert

«Si las cosas… que uno quiere… se pudieran alcanzar… tú me quisieras lo mismo… que veinte años atrás…». Tots l’hem cantada, vint cops o més. Tots l’hem ballada, vint cops o més. La lletra d’aquest brutal bolero és de la cantant, guitarrista i compositora cubana María Teresa Vera (Yaguajay, 1895 – L’Havana, 1965). Es va fer molt i molt popular amb el discàs de Buena Vista Social Club, on la canta meravellosament bé Omara Portuondo (L’Havana, 1930). Doncs aquesta cançó va recorrent el documental d’Enrique Ros que La 2, a través de la sèrie Imprescindibles, dedica a la vida i l’obra del pintor Rudolf Häsler.

Rudolf Häsler va néixer el 29 de juliol de 1927 a Interlaken (Suïssa) i el 16 de gener de 1999 va morir a Sant Cugat del Vallès. Entre una data i una altra, Rudolf es va formar, va pintar moltíssim, va viatjar més-que-moltíssim, va treballar per la col·lectivitat –l’única època de la seva vida en què va arraconar la pintura–, es va enamorar de Lola Soler a Granada, va anar de viatge de noces a la terra natal de la seva estimada, Cuba, on va fundar una família ramificada en quatre fills i va exercir de director nacional d’artesania durant el primer govern de Fidel Castro fins que els seus companys el van condemnar injustament: judici sumari. No hi havia proves contra Rudolf Häsler, però, o sigui que el van haver d’absoldre. (Aquí el meu cap i el meu cor fan un salt dels que fan mal fins a un altre documental també de la sèrie Imprescindibles dedicat a María Casares: quan el pare, Santiago Casares Quiroga, havia proclamat la Segona República espanyola i tothom l’aplaudia va dir a la filla: recorda-ho bé, els que ara m’aplaudeixen un dia m’acusaran.) Per pensar-hi; de casos com aquest n’hi ha molts, en la història.

En el moment en què Lola Soler de Häsler explica el dia del judici al documental ens estremim. Quan m’ho explica Rodolfo, el fill gran, que devia tenir sis anyets, em diu que els seus progenitors no li van dir gaire res, que ell era petit –era quasi llavor–, però em diu que recorda que a partir d’aleshores el pare era sempre a casa: havia deixat de treballar per la col·lectivitat per pintar i treballar per la seva petita gran col·lectivitat que era la família. Els quatre fills del matrimoni es dediquen a activitats artístiques, poeta el gran, Rodolfo; pintor el segon, Alejandro; escultor el tercer, Hansi; i cantant lírica la petita, Ana. «Nunca la obra de arte (como cualquier otra obra) será más grande que el hombre que la crea», paraula de Häsler, que recull el catàleg d’una exposició que l’estiu del 1998, un any abans de la seva mort –aix!–, es va fer al claustre del monestir de Sant Cugat.

En l’època cubana de després de –l’anacolut per evitar l’eufemisme–, Häsler va abraçar el cubisme. És aleshores quan pinta quadres d’un colorisme extrem que són una joia compositiva i que al meu parer contenen una espurna que esclataria en l’hiperrealisme que desenvoluparia més endavant: una manera de mirar que mostra sempre la part d’un tot, d’un tot per força incomplet, com la vida mateixa. I sí, Rudolf Häsler ha estat emmarcat dins de l’hiperrealisme, però ell és un renaixentista sense època que defuig etiquetes i modes i senzillament pinta el que vol. És lliure, toca llibertat. La composició del seu retrat real talla sempre el marc lliurement, focalitza sempre el detall lliurement, tria sempre la llum lliurement, i l’aguditza quan cal, com vol, amb una força encegadora –Bar Catalunya (1988) o Dones de Ksar Kebir (1997), per posar només dos exemples. És lliure, toca llibertat, i l’encomana. En paraules seves: «Nadie nos da la libertad, la tenemos que tomar.»

El documental és també el retrat plural d’una família unida a través d’una història de vida que es ramifica en moltes vides més. Pura harmonia, aquí, però. Penseu en el visceral documental El desencanto, de Jaime Chávarri, de 1976, protagonitzat per la vídua i els tres fills del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), Felicidad Blanc i Juan Luis, Leopoldo María i Michi Panero però a la inversa. Si els Panero es tiren els plats pel cap, els Häsler desprenen una felicitat amerada d’un temps sense temps gairebé tangible.

Una altra de les protagonistes absolutes del documental és la casa, la casa on han viscut sempre, des que van arribar a Catalunya i es van instal·lar a Sant Cugat, i que és obra de l’arquitecte Francesc Ferriol Carreras, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Una casa modernista envoltada de jardí i de finestres que donen al jardí. L’arquitectura de les cases on vivim també marca la nostra vida. Les cases on hem viscut marquen la nostra vida, les nostres moltes vides. (He escrit i he pensat molt sobre la idea de casa a propòsit dels meus treballs al voltant de Natalia Ginzburg, que lligo amb la Rodoreda, amb la Duras, amb tantes coses, amb tantes cases; i en parlem sovint amb ma germana la Montserrat, arquitecta.)

El documental enfoca un personatge fascinant, apassionat, idealista, polifacètic, indeturable, inconformista i cert. És el retrat d’un artista injustament oblidat, com tants, per desgràcia. (Penseu-hi, penseu-hi, quan aneu a una exposició de Lita Cabellut i us sembli bona la seva obra –de màrqueting, eh.) El retrat d’un home poc convencional, i la nostra societat, també per desgràcia, sol atorgar el triomf i l’èxit a la convenció. Però ¿què és l’èxit…? O ¿què és l’èxit en el cas de Häsler i de molts esperits lliures…? ¿La felicitat? ¿La coherència? ¿El ple gaudi d’una vida plena? La resposta la trobareu al final del documental a ritme de bolero. Mireu-lo, compartiu-lo, ploreu-lo, aplaudiu-lo, ara que teniu temps, avui que és Pasqua i no podrem anar a cantar caramelles.

(Només estarà disponible al web de RTVE fins al 20 d’abril de 2020.)

M’hauria agradat conèixer Rudolf Häsler, la veritat. Però he arribat tard. Tinc la sort de de conèixer un dels seus fills, Rodolfo Häsler –també molt amic d’altres amics, Maria Antònia Massanet, Margarida Moragues, Biel Mesquida, Miriam Reyes, molts més. El Rodolfo és un amor de criatura, pur, sincer, respectuós, intel·ligent, irònic –la ironia, de fet, és sinònim d’intel·ligència. Em sento afortunada de tenir un amic així, que definiré amb un tros de poema seu: un amic que és «una gota brillante / capaz de activar la inteligencia y dejarte vivir, / prendido en un sueño, sin fin, así mismo, sin fin». I ballaré. Ballaré per celebrar-ho dins d’un bolero sense fi.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

Ahir diumenge: el ver sentit de la paraula «amic», i els dies que vindran

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic, el ver sentit de la paraula cel, i el ver sentit de la paraula sensatesa.

Amb qui t’uneix una amistat, això és un amic. Diu el DIEC, sempre tan caut, que l’amistat és “l’afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”, però també podem ser –i hauríem de ser, de fet!– amics dels nostres germans de sang i també podem ser –i hauríem de ser, de fet!– amics de les ànimes i els cossos amb qui ens ha unit o ens uneix un amor sexual. En fi. Amics.

Amic és amic. Amat és qui ames, amic o no. Llegiu EL LLIBRE D’AMIC E AMAT, de Ramon Llull (1232-1316). Mística. Amistat. Amor. Poesia. Petitesa i grandesa. Dubtes. Incerteses. Bellesa. Tot.

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic. Pregunta’t qui t’ha escrit i t’ha preguntat com estaves, i com estaven els teus, i qui ha començat el fil de la comunicació. Pregunta’t qui t’ha trucat, així, com si res, i tu t’has emocionat perquè l’amic t’ha dit que estava fent una ronda de trucades entre les persones que considerava importants en la seva vida i després t’ha preguntat que què feies, aquests dies, que com els vivies. Pregunta’t qui t’ha escrit o t’ha trucat i només t’ha parlat d’ell, sense aturador, sense importar-li ni gens ni mica si escrius, plantes o penses. Bravo. Visca l’egolatria màxima. Pregunta’t, a qui has trucat sempre tu, a qui has escrit sempre tu, i l’altre, l’altra, els altres, s’han limitat a respondre’t. O qui senzillament no t’ha respost, o ha sigut ben breu. Pregunta’t qui t’ha enviat una foto, un gest, el que sigui, per fer-te riure. Pregunta’t qui t’ha enviat una flor, o una poncella prèvia a l’esclat, o el lilà abans de petar. Pregunta’t qui no t’ha dit res. Pregunta’t a qui no has dit res. I no hi pateixis gens. Ha anat així.

Diu la saviesa popular: «Qui de tots és amic, o és molt pobre o molt ric». Per pensar-hi. Seguim amb la saviesa de les dites, perquè a Vinaròs, terra del creador polifacètic i músic Carles Santos (1940-2017) diuen: «Sempre és bo tindre amics, encara que siga en l’infern». I a Llofriu, terra que va acollir la mort de l’insuperable i incansable lúcid Josep Pla (1897-1981), diuen: «D’amic reconciliat i de vent que passa per un forat, no te’n fiïs». I a Olot, capital de l’única comarca catalana que conté el dígraf tx, i poble estimat del meu estimat indomable Lluís Riera Callís, diuen: «Dolent és l’amic que vol la capa de l’altre». Així. Per dir-ne només tres o quatre. Així, triant terra a l’atzar.

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic, i no hi pateixis. Riu i plora, si cal, però i prou. Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula cel, i veuràs que no hi ha reactors que injectin «l’agulla de polsim / al cor del vast oblit solar» –llegiu Ferrater, també, ara i sempre, i-en-l’hora-de-la-nostra-mort-amén. I aleshores veuràs, entre capa i capa de núvol, que les orenetes ja han arribat. Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula sensatesa, i no facis (i no feu) atzagaiades i sigues (i sigueu), ara i sempre, feliços.

I llegiu Llull. Amic i Amat. Mística. Amistat. Amor. Poesia. Petitesa i grandesa. Dubtes. Incerteses. Bellesa. Tot. I llegiu Ferrater i Pla i Ginzburg i no feu cas de cap recomanació, ni de les meves. Llegiu el que vulgueu, sigueu sensats. «Falsos lloadors blasmaven un dia l’Amic / en presència del seu Amat» (Llull, op. cit., 256).

Ahir diumenge, diu el títol d’aquest article, i encara que no ho sembli estic parafrasejant Ferrater («Paisatge amb figures»). Ahir diumenge, el dia que hem pensat més en els altres –parents, amics–, perquè les rutines, per un sol dia, ahir diumenge, han pres un altre gir i feia bo i hem parat taula a fora i hem fet la sobretaula més llarga. Ahir diumenge, que era Rams, i el llorer va fent. «Partim-nos / els dies que vindran per tots nosaltres, com els grillons d’una taronja. Té–»: Ferrater: amén. «Partim-nos / els dies que vindran», que no sabem com seran.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Suso Blanco
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba

Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)

Quan la vida i la mort s’entrellacen

Quan pertanys a una comunitat petita la vida i la mort s’entrellacen d’una manera altra, d’una manera més compartida, més col·lectiva. És difícil d’explicar. Sóc de poble, per més que m’hagi perdut i retrobat en ciutats d’arreu. Sóc de poble, sóc dels Hostalets de Pierola, i vaig néixer i créixer al carrer Major o carrer Avall –d’on també en vaig fugir, per després retornar-hi.

Demà farà tretze anys que vaig ser mare per primer cop i el meu fill gran va tenir la sort de poder ser celebrat per tres besavis, els meus dos avis per part de mare, el Baltasar i la Montserrat, i el padrí Pepito, l’avi patern del pare. La iaia Montserrat no era gens finestrera, la veritat, però recordo que el dia que li vaig dur el nen va estar tan contenta que va sortir al carrer, al carrer Major, al mig del carrer Major, a mirar a qui el podia ensenyar. Va mostrar el nen a les seves veïnes, que es van rejovenir amb una rialla efecte nounat. Em vaig emocionar, perquè mai no li havia vist fer res semblant.

(No és del carrer Avall, és del carrer Amunt, però el de la segona moto és l’avi Baltasar. Foto: AMH)

Ahir al vespre vaig tenir notícia del darrer traspassat del meu carrer, el Joan de Cal Carnisser, que no és que fos de Cal Carnisser, és que era carnisser, i tenia la carnisseria al capdamunt del carrer; avui és una perruqueria. Amb ell se’n va una institució, amb ell se’n va una rialla sempre a punt i una floreta –de vegades passada de voltes, tot s’ha de dir. Diu que cridava, pobre Joan, quan diumenge se’l van endur.

Ahir al vespre, quan tot just teníem notícia de la mort del Joan, el Xavi i la Gemma, que viuen al començament de la baixada del carrer Major, feien un homenatge als veïns que els darrers dies ens han deixat, el Mica –veí de cal Baltasar– i el Lluiset –que sense viure al carrer tenia el do de la ubiqüitat, i apareixia i desapareixia pel carrer de l’Escorxador. Sonava a tot volum Ave Maria de Schubert i anava veient –gràcies al vídeo que va fer el Jordi, que ahir feia anys– la nit del meu carrer, les cases del meu carrer, les finestres tancades de moltes de les cases del meu carrer, la meva mare al balcó, ma germana mitjana a baix, amb les nenes. La nostàlgia de sentir-se lluny de ma germana petita. Feia estremir.

No feia gaire que havíem tingut notícia de la mort de la Pepita de Ca la Metxora, tan de pressa tot; és com si la veiés, travessant el carrer Major o el passatge Verdaguer, sempre amb el seu Joan. I tampoc no feia gaire que havíem tingut notícia de la mort del Xavier de Can Peret, massa jove, massa jove –que avui he vist en una foto d’escola on també hi havia el Santi, massa jove, massa jove, també. I he plorat.

Torno al Joan. La carnisseria –on ens compraven cervellets i criadilles per arrebossar– era més gran del compte, perquè hi havia el mostrador, a mà esquerra, la nevera, immensa, al fons, i entre la nevera i el mostrador, l’entrada a la rerebotiga, que de fet era casa seva. Davant del taulell l’espai era molt gran: només hi havia dues cadires de cul de fòrmica i potes de ferro, i una finestra d’ampit amplíssim que donava a la plaça, que no és plaça sinó carrer però que la gent gran encara anomena plaça (perquè era allí on s’entrecreuaven els dos camins del poble, el camí ral i el camí romeu, el carrer Amunt i el carrer Avall). Podria fer el mapa sonor de la carnisseria: el soroll del fregadís de la porta, i el cop sec que finalment feia en tancar-se, els cops d’obrir i tancar una, dues, tres o les quatre portes alhora de la nevera immensa, el xerricar punyent de la màquina de tallar carn, tantes coses. I aquesta nit, pensant-hi, he sabut perquè era tan gran, la carnisseria: era la caixa de ressonància de les cançonasses que el Joan cantava a les dones quan entraven a comprar. Pura alegria de viure.

Una pura alegria de viure que es va trencar amb la mala mort de l’Àngel, del seu àngel. Érem veïns porta per porta per la part del darrere, pel carrer del Trull, l’Àngel i jo, quan érem petits. Jo intentava jugar a nines, però sempre acabàvem jugant a cotxes. De quan ja anàvem a escola i jugàvem –en el meu cas és un dir– a futbol tinc una frase gravada cada cop que a mi no em triava ningú per al seu equip: “Va, quedeu-vos la Meritxell, que ja teniu l’Àngel.”

No vaig saber què dir-li, a son pare, el Joan de Cal Carnisser, quan l’Àngel es va morir. Ningú no vam saber què dir. El decalatge entre la tristor que tots teníem i l’alegria que sempre desprenia el Joan era massa extrem. Després ja sí.

“M’estimen, Rosa, aquella canalla teva, m’estimen”, em deia ahir ma mare que li deia sempre el Joan. Amb el Joan se’n va una institució, una part de les nostres vides que no tornarà, que ja fa temps que va quedar enrere. L’Ave Maria d’ahir també anava per ell, i per les vides del carrer Avall, per les vides que la vida s’ha endut i per les vides que bateguen fort, amb un batec compartit, d’una manera col·lectiva, amb la muntanya al fons.

(La part baixa del carrer Avall sense asfaltar, de quan es veia més muntanya. Foto: AMH.)

Morir-se aquests dies és morir-se sense dol, sense el dol dels altres, sense poder compartir el dol dels altres. Aquest text d’avui ha sigut un dol per molts. Demà, com cada dia, celebraré la vida. Demà celebraré que vaig ser mare per primer cop. Un esclat també difícil d’explicar.

(Quan ja tenia l’article escrit he sabut de la mort de l’Albert de Cal Diumenjó, tiet de la Gemma, tiet polític del Xavi. Va per ell, també.)

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx