Category Archives: Setè art, desitx i bellesa

Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

Anuncis

D’ànimes lliures i de llibres, sempre lliures

De vegades, i potser sempre, els llibres ens trien. És a dir, nosaltres, lectors, som triats pels llibres que voldran ser devorats pels nostres ulls, pel rastre de la nostra mà sobre seu i, sobretot, pel nostre cap i la nostra ànima.

Vaig assaltar, d’un sol cop, Federico García Lorca. Teatre, aquest cop. Feia temps que no el llegia, i en tenia ganes. El text d’ara era EL PÚBLICO (Arola Editors), que mai abans havia llegit. Quan vaig acabar, d’un sol cop, he dit, vaig sentir que la paraula llibertat tenia raó de ser. Perquè hi acabava de llegir el Lorca més lliure, més animal, més surreal, més revolucionari, més crític, més qüestionador de tot el que està fet i tot el que està per fer. I el Lorca apassionat de sempre, el Lorca que va dotar la llengua castellana de dolçor i revolta amb poques paraules: “La noche no es un momento, pero un momento puede durar toda la noche”.

lorca_4

EL PÚBLICO va ser escrita entre 1929 i 1930, en l’època americana de García Lorca. L’escriptura d’aquest text teatral és paral·lela a l’escriptura del mític Poeta en Nueva York o el dir i el dir-se sense embuts. I això ho feia un dramaturg i poeta fill d’una Espanya rància. Un dramaturg i poeta amant de qualsevol impuls que el fes sortir d’aquest clos que no li deixava veure cap llum. Lorca estava fascinat per les llums i les ombres del que va més enllà de, pel surrealisme, el trencament i l’avantguarda, i estava fascinat, entre moltes altres obres contemporànies seves, per Un chien andalou (1929), un curtmetratge realitzat per Luis Buñuel amb guió de Salvador Dalí i el mateix Buñuel les primeres seqüències del qual han inspirat generacions i generacions d’artistes de disciplines diverses. Visions, somnis, fantasia. Com les mateixes visions, els mateixos somnis i la mateixa fantasia que deixa anar Lorca a EL PÚBLICO per reivindicar sense embuts l’amor entre dos homes (de la mateixa que al film de Buñuel es reivindica un altre tipus de relació home-dona), la possibilitat de fer un teatre que ens posi cara a cara amb la realitat i la veritat, i fer realment que el teatre sigui accessible a tothom. Gairebé res: excés de modernitat?

16(1)

Lorca sabia, n’era ben conscient, què acabava de començar a fer: “He empezado a escribir una cosa de teatro que puede ser interesante. Hay que pensar en el teatro del porvenir. Todo lo que existe ahora en España está muerto. O se cambia el teatro de raíz o se acaba para siempre. No hay otra solución.” Acabava de començar a donar forma al teatre del futur. Com? Amb un text que alguns qualificaran, per motius diversos, d’irrepresentable? Amb la paraula? Amb les paraules? Amb les idees que vehiculen les paraules? El mateix Lorca ho va confessar als seus amics: “Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario.”

(Del 17 de desembre de 2015 fins al 3 de gener de 2016 EL PÚBLICO es podrà veure al TNC en un muntatge dirigit per Àlex Rigola. Les imatges que en teniu aquí formen part d’aquesta posada en escena i són obra de Ros Ribas.)

13

Després de l’assalt de Lorca, m’esperava des de feia només un dia, silent, pacient, mirant-me amb el blanc de l’ull molt blanc, EN AQUESTA GRAN ÈPOCA… LES PARAULES SÓN PUNYS, del poeta, lingüista i insubmís apassionat Jordi Martí Font. I el blanc tan blanc és cosa de l’il·lustrador i punyent fotògraf Jordi Borràs, que ha dissenyat la coberta i ha maquetat el llibre. Un llibre d’Edicions de 1979. Un llibre d’avui, que crema, que ens crema com el roig i el negre que l’envolten pertot. Un llibre de llibres, que ens durà fins allí on voldrem que ens dugui, com tot en la vida. Perquè són tantes les referències que se’ns bifurquen en camins oberts que es tornen a obrir i a obrir fins a intentar assedegar-nos totes les incerteses d’un ara i un aquí que comença i acaba per les paraules, per allò que volen dir i per allò que alguns volen que vulguin dir. I Martí Font ens duu per l’escriptura i el pensament de Sòcrates, Saussure, Heidegger, Adorno, Sartre o Derrida o pels camins de Maragall, Akhmàtova, Rilke i Vinyoli, i de Ionesco i Hac Mor, i més, molts més. I no ens n’adonem, que ell, l’autor, en tot moment, ens està agafant la mà, i volem que el passeig continuï, perquè no estem gens cansats i tenim ganes de més, sempre més.

paraulessonpunys

Hi ha entrades que m’agraden especialment, com la del filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre (1905-1980): “Sartre diu que ‘les paraules són la quinta essència de les coses’ i mentre era un infant arribà a creure que eren les que sostenien el món, fins al punt que pensava que si aquest existia era perquè un autor ocult l’escrivia cada dia fins en els detalls més minúsculs; el seu posterior ateisme l’allunyà d’aquests pensaments d’infant.” O la de la poeta Anna Akhmàtova (1889-1966) o la de Plató. Perquè aquí no hi ha límits ni hi ha presons, aquí hi ha vida en forma de paraules, pel·lícules que hem vist sense pensar en, o grups de música que menysprearíem només perquè fan massa soroll. És el rebombori dels dubtes. Perquè “preguntar-se ja és fer camí”. Amb Jordi Martí Font i la seva mà i els seus punys, o sols.

La_zona-Sergei_Dovlatov_1

I després d’aquests dos assalts de poètiques de la revolta, des del teatre poc convencional per a l’època en què va ser escrit, l’un, i des de l’assaig poc convencional també, l’altre, vaig assaltar un autor per mi encara desconegut (sí…): Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que va haver d’exiliar als Estats Units i que Labreu edicions fa anys que reivindica a través de l’edició d’uns quants dels seus títols. El vaig assaltar des d’una novel·la que porta per títol ELS NOSTRES i és una petita gran joia per la bella manera, contundent i poètica, rodona i polièdrica, i plena de picades d’ullet al lector, de dir-nos una història que a mi, us he de ser franca, en principi no m’interessava. Ara bé, la manera sí. La manera com Dovlàtov escriu sí. Perquè sona a si mateix. (Jean Echenoz i el seu 14 em van fer un efecte similar: brutal, brutals.) I la puresa és sempre un bé preuadíssim. I ara em pregunto, final i concloent, si quan ens agrada la manera ens agrada la cosa. Si del com anem al què. I si aleshores, rendits als encants d’una manera de dir, que és també sempre una tria, ja aplaudim un tot que ens ha triat a nosaltres perquè és, també, dels nostres.

I deixem, en l’aire, la pregunta. I caminem.

© text: el dígraf del desitx


“La grande bellezza”, el fracàs, la redempció i les coses bones que ens queden per fer

“La più consistente scoperta che ho fatto dopo di aver compito 65 anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare”, diu el protagonista de “La grande bellezza”. No, no perdré el temps escrivint per a qui no em sàpiga llegir. No perdré el temps escrivint per a qui no em vulgui llegir. No perdré el temps escrivint. El guanyaré.

LA-GRANDE-BELLEZZA_Servillo-300x199

No. No tinc 65 anys. Però penso i corroboro l’afirmació que obre aquest text, que escric potser per a no ningú, només pel plaer d’escriure.

Com que no vaig poder veure a la gran pantalla aquesta pel·lícula he hagut d’esperar a tenir-la en format DVD. Intuïa que no em decebria, i l’espera ha valgut ben bé la pena. El que ara lamento és que trigaré anys –tant de bo vagi errada– a tornar a veure per primer cop –aquell descobriment primer, aquell desprecintament tan amatent– una pel·lícula de l’abast i la magnitud d’aquest film de Paolo Sorrentino.

L’han comparada amb “La dolce vita”, de Federico Fellini, i Sorrentino llança pilotes fora dient que la feina d’un mateix no es pot comparar amb una obra mestra. Podria ser falsa modèstia. O podria ser cert. El temps haurà de dir si “La grande bellezza”, passa, com “La dolce vita” el llistó de les obres mestres. El que sí que ara per ara ja és clar és que som davant d’un capolavoro. I estaré d’acord amb qui afirmi el contrari. L’univers és fet perquè hi hagi maneres de pensar divergents. Perquè hi hagi el sí, i la negació del sí.

Sí. És un gran treball. Començant i acabant per la música. Començant i acabant per la fotografia. Començant i acabant pel treball actoral de tots i cadascun dels personatges secundaris i, sobretot dels més sobretots, per la interpretació de Toni Servillo en el paper del cínic, cruel, dolç i l’aleatori misantrop Jep Gambardella.

trailer-la-grande-bellezza-14041-620x250

I Roma com a actriu. Tan falsa, tan certa, tan descaradament apassionada, tan atractiva. Perquè aquí Roma, com a “La dolce vita”, és personatge. Però aquí, a diferència del film de Fellini, la perifèria es mostra poc, i ens movem sempre en el centre més estricte. La perifèria només hi apareix d’esquitllentes, anomenada, existent, però lluny dels paràmetres de la majoria de les seqüències. La perifèria és la vida real de molts de nosaltres, però ells, els de la pel·lícula, viuen la seva vida al centre. Al centre de la mentida i la falsedat, al centre de la disbauxa disfressada de divertimento, al centre de l’aparença per sobre de tot el que és real, al centre del fracàs. Elles i ells viuen al cor de l’apatia de l’excés.

Tot és excés a “La grande bellezza”. I el primer i irrevocable excés és el de la bellesa. Roma és aquí impressionant. Ja ho sabem, ja ho sabíem, però Sorrentino ens la realça. I ens l’administra amb altes dosis de cinisme i crueltat. Per cínica –i bella–, l’escena en què un nullafacente Gambardella es passeja a primera hora, probablement sense haver anat a dormir, arran de Tíber, i pensa en veu alta i diu coses com que quan va arribar a Roma es va precipitar sobre el “vortice della mundanità, ma io…” i passen tres homes que corren i deixen anar com si res la seva espantosa mundanitat. Per cruel –i bella, come no!–, l’escena que m’emociona més de la pel·lícula, quan després de la mort de Ramona, Gambardella entra i es mou lent a càmera lenta pel bar Calisto entre les animetes que allí s’hi solen deixar caure, a totes hores, en aquell racó de món que és piazza Calisto, a prop del cor del Trastevere. La plaça amagada. Le sigarette. El ganxet. Les parelles forçades. El temps aturat en un cendrer de birra Peroni. Gambardella segueix lent a càmera lenta i algú diu allò que ningú no vol sentir… Se’m glaça el cor. Pel que diu. Pel que diu callant. I pels records que guarda per mi aquest lloc.

I per cruels, ocurrents, salvatges o llances de punta finíssima, els diàlegs amb Talia Concept, amb Stefania, amb Edigio (i la continuació amb la seva filla) o amb el cardinale Bellucci, que acaba amb una sentència a contrallum dita en llatí. Uff. Moltes coses, massa coses.

Tot és excés a “La grande bellezza”, però es tracta d’un excés que parteix d’allò que és real: i pensem en la festa dels primers minuts de la cinta, que deu ser la festa més ben filmada de la història del cinema de tots els temps. Hi tenim música, moviment i la bellesa del més enllà, i aquí el més enllà es diu Roma, i fa palíndrom amb mort, i no pas amb amor. Però no ens desviem. Tornem a la festa: Raffaella Carrà, les dones de silicona, els homes betumats, la joventut sense cap mena de límit, la sensualitat desmesurada i deixada anar com un gos sense corretja. Una coreografia absurda i un final que es ralenteix com el fum del tabac: és ell, el pilar sobre el qual bascula “La grande bellezza”: Jep Gambardella, el protagonista.

La història del fracàs contada des de l’excés. I aquí ja ens deixem de palíndroms i anem de ple a l’oxímoron. Sembla que el fracàs sigui parent de la boira, del quasi-res, del no-moviment, del silenci, de la quietud. Però a “La grande bellezza” és ben bé al revés. D’aquí l’aparent contradicció, que ens duu a la redempció final. Perquè Jep Gambardella, a diferència del Marcello de “La dolce vita”, que seguirà igual, perdent o guanyant la vida de nit en nit, de dona en dona, de ploma en ploma, com les del coixí que sensual es trenca sobre el cel d’una platja mentre una nena –la innocència– s’ho mira de lluny i diu coses que mai no sabrem: ja no som verges, ja no som ingenus, ara som sords. I la vida seguirà. Dolça o no.

Seguim amb el nostre Jep redimit, el qui malgrat el malestar, el disgust i l’avorriment de tot i de tothom és capaç de veure-hi clar i estimar la puresa, que és la Ramona, que és la Santa, que és tot el que és cert. Els crèdits finals deixen lloc a l’esperança. A ningú la responsabilitat del teu fat. Tu ets el teu amo. El teu camí el dibuixen els teus passos. O el fum de la cigarreta que t’estàs fumant. I que es ralenteix. Com la vida, com la bellesa, quan ens posem a pensar-la. La vida, i la bellesa.

I és que pensar en algú o en alguna cosa fa que tot se’ns aturi: un record ara per a Anita Ekberg (1931-2015), que acaba de morir, oblidada de tot i de tothom des de feia anys. El seu esclat va ser intens i breu: una dona descomunal abraçada a un home descomunal dins la Fontana di Trevi. Hi ha coses que no tenen mesura, hem dit i seguim dient. Ai, “La dolce vita”, i ai, “La grande bellezza” i les obres que ens duen allí on ment i cor van per lliures. Lentament, o ben de pressa. I esperen que puguem tornar a fer aquelles belles coses que ens han quedat per fer, lentament o ben de pressa.