Tag Archives: Barcelona

LE PEDÍ QUE NO LO HICIERA

«

Octavio Paz habló –léase escribió– en más de una ocasión del poder creciente de un medio como la televisión o, extrapolando el formato, del poder creciente del audiovisual. Decía: «La televisión tiene dos posibilidades. La primera: acentuar y fortalecer la incomunicación, por ejemplo, cuando magnifica la autoridad y hace del Jefe una divinidad que habla pero no escucha. Asimismo, la televisión puede hacer posible el diálogo social reflejando la pluralidad social, sin excluir dos elementos esenciales de la democracia moderna: la libre crítica y el respeto de las minorías». Y pregunto dónde hay qué firmar; pero nada, nadie responde.

Cámara en mano se tiene, cual dios humano, el poder de mostrar –o fingir que se muestra– la realidad, la ficción, cualquier ficción con apariencia de realidad o cualquier realidad que nos llega tan sin filtros que nos ataca en forma de ficción. Olvidémonos de límites y centrémonos en poesía, porque yo he venido hoy a hablar –léase escribir– de poesía. La poesía también tendría, para Paz, una gran plataforma donde expandirse, donde expandir, en todos los rincones del planeta, su oralidad. Pues la poesía es, ante todo, palabra que habla. Pero seamos sinceros, no abundan programas de televisión dedicados a la poesía. Qué pena, me digo, subirían las audiencias, de esto estoy más que seguro, porque nuestros hombres y mujeres no pueden vivir sin poesía.

Les voy a presentar a una poeta catalana que, como tantos hombres y mujeres, no puede vivir sin poesía. Lo suyo es de manual y lo mío, al verla, también; aunque –¡qué pecado!– la vi a través del filtro, la barrera, el límite de una grabación. El enlace me lo pasó un contrabandista de rarezas videográficas de menos de cien likes –cosas del Youtube. Voy.

https://www.youtube.com/watch?v=_GgsmKIrNkg

Pasa más de un minuto de los trece que tiene sin que nada suceda. Iba ya a tocar pausa, a parar, a abandonar, cuando escuché «imposible es el amor puro con tanta contaminación sentimental». Viví algunos años en Cataluña y aunque no hablo el catalán ni en la intimidad, algo entiendo.

El vídeo avanza, creciente, como creciente avanza la música, evocativa, mística, de las que me gustan para ilustrar mis conflictos interiores –Toni Trashtorno. La poeta me mira en unos primeros planos de pánico. Sí, señores, sí: me aterrorizan estos primerisimos donde la fuerza de su mirada está tan cerca que me rompe, me rompe. Por suerte me relajo con los planos medios y los generales, donde se vislumbra el vacío de un espacio que es aquí metáfora del espacio del alma: hueco, eco de ser «o todo o nada». Evidentemente, estamos ante una creación low cost que en lugar de grabarse, como debería, con tres cámaras, se ha grabado sólo con una, quizá repitiendo tres o más veces la grabación –bendita locura. Estamos ante un producto imperfecto y sin embargo bello en su imperfección. Los planos y el encadenado de los mismos son un acierto –Xavier Gil–, pues nos muestran poesía cosificada, que sale del encuadre, que no muestra siempre su rostro más amable, que se mueve, se mueve –«…si muove!». Porque poesía es libro y es voz, es silencio y estridencia, pero también desgarro sin filtros, rebelión contra uno mismo, tantas tantas cosas.

*

Estaba yo hace unos días en Barcelona –cosas de nuestros mundos– cuando aterricé en un acto literario no porque quisiera sino porque un amigo –uno de los mejores libreros de la ciudad condal– me invitó. Fui. Nos encontramos y compartimos más tiempo del que se suele compartir en este tipo de eventos. Estábamos los dos en la zona de fumadores cuando se le acercó riendo escandalosamente una chica de pelo corto con el cuello escondido tras una gran bufanda de grandes flores; se abrazaron, se rieron, se quedó, se encendió un cigarrillo y se sumó a nuestras banalidades. Nos reímos los tres. Luego se fue arguyendo no sé qué. Le pregunté a mi amigo quién era. «Una traductora», me dijo; «traductora y poeta», continuó; «se llama Meritxell Cucurella-Jorba, pero su nombre artístico es…», seguía mi amigo, pero yo ya no le escuchaba. Me confesé. Mi amigo iba a buscarla para presentármela, pues no nos habíamos presentado. Le pedí que no lo hiciera y en un instante que hice eterno evoqué a Jorge Luis Borges:

Yo querría que este momento durara siempre murmuré.

Siempre es una palabra que no está permitida a los hombres afirmó Ulrica y, para aminorar el énfasis, me pidió que le repitiera mi nombre, que no había oído bien.

»

Informa
Jorge Jaime García desde “Zetadezorro”
un fanzine no apto para tod@s

Anuncis

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López


Fer realitat la utopia

(Pròleg publicat al llibre GENERACIÓ (H)ORIGINAL,
coordinat per Dídac Rocher i amb fotografies de Marta Huertas.
L’edita LaBreu.)

 

“La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”
Jean-Luc Godard

 

Entre el no-res i el buit hi ha sempre un tot. Aquest nostre tot que avui celebrem es diu (H)original, i el nom que té –i no només el nom– és alhora una transgressió –per una hac afegida, la lletra muda que no dient parla, i que alhora retia ja honors a l’únic i insuperable patriarca àcrata de tots els qui creiem en la llibertat i la generositat creativa: Carles Hac Mor, que hi va ser des del moment zero– i és també un palimsest, perquè en la vida i en la literatura tot és sempre palimsest –i quan vida i literatura se’ns confonen el palimsest es fa superlatiu.

Superlativa és la satisfacció d’estar escrivint un text d’obertura per a un llibre que retrata –i mai tan ben dit!– els rostres dels qui amb el pas dels anys hem sigut còmplices de la història d’un local del Raval barceloní que ha tingut la poesia per bandera –gràcies, Dídac (Rocher) i Marta (Huertas), per haver sabut veure-hi la llum, per haver sabut veure-hi allò no dit ni escrit enlloc. Superlativa és la sensació d’haver-ne sembrat la llavor. Sé ser Cassandra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El magne escultor i poeta que és Jorge Oteiza diu: “En física el vacío se hace, no está. Estéticamente ocurre igual, el vacío es un resultado, resultado de un tratamiento, de una definición del espacio al que ha traspasado su energía una desocupación formal. Un espacio no ocupado no puede confundirse con un espacio vacío”.

L’atzar –o potser no– va fer que un vespre qualsevol de vida de barri tingués l’oportunitat de veure l’espai no ocupat d’un local que hi havia al davant del Macba, que es deia Original i que –temps ha– havia sigut una botiga de coses antigues. El Manel (Pérez), el propietari, em va dir: “Què s’hi podria fer?”; veloç vaig dir: “Dóna’m dos dies”. Corria l’any dos mil; no hi havia cap altre local al costat. Dos dies després vaig presentar la proposta (i em prengueren per boja, tot i que sempre he considerat difusa la línia que separa els folls dels visionaris): crear un cau de poetes, on es respirés poesia pertot. Que fos alhora llibreria especialitzada en poesia –emulant, en el sentit d’especialització temàtica, la mítica llibreria Millà del carrer de Sant Pau, també al Raval–, que s’hi presentessin llibres de poesia, s’hi recités poesia, s’hi fessin exposicions lligades directament o indirecta amb la poesia –quina joia, aquelles taules obra d’artistes diversos, dedicades a poetes; en teníem, amb una volguda voluntat de desjerarquització, però alhora de passió i acràcia, de dedicades a Palau i Fabre, a García Lorca, a Alejandra Pizarnik, a Juan Gelman, entre altres–, i que, també, transversalment, integrés altres propostes creatives nascudes en el si del barri i importades d’altres barris, i altres racons del país i del món. Mítiques les sessions del Poeta(h) resident, perquè llavors es portava això, a Barcelona, això del (punxadiscos) resident; que tenien la seva translació gràfica en un fanzine que incloïa un retrat del poeta(h) en qüestió, poemes propis, poemes aliens d’autors admirats i agenda d’activitats que proposava el protagonista. En aquella època primera les activitats eren gairebé diàries, heterodoxes, vertiginoses. A redós d’aquell primigeni (H)original va néixer la revista Al Buit (Gerard Altaió i altres) i no només. L’any 2001 vam ser seu d’algun recital (i postrecital!) del festival Proposta (2000-2004). Les complicitats començaven a néixer alhora que sortíem ressenyats en publicacions culturals d’arreu (Butxaca va ser la primera publicació que va ensumar-ne el fum).

En aquell primer (H)original no recordo si teníem diaris per als clients, el que sí que recordo és una caixeta de fusta on hi deixàvem llibres de poesia. Eren per ser llegits allí. Duien un segell amb el nom de l’(H)original estampat amb tinta atàvica. Però tot sovint desapareixen. Algú robava poesia: oh meravella! Jo, que sabia els que hi tenia, de seguida trobava a faltar el llibre robat i m’entretenia a pensar qui, dels éssers que havien poblat aquell vespre l’aire del local, se’l podia haver endut. Avui sé que són molts els qui tenen alguna cosa guardada al fons de la memòria/desmemòria que té a veure amb aquell (H)original, amb aquell racó de ciutat, amb allò.

Barcelona és, ha sigut i serà ciutat de pas i d’acollida, i l’(H)original, des del principi, també va participar d’aquest anar-i-venir, i és que cada cop que es deixava caure a ciutat algú que compartia les nostres inquietuds, vingués del nord, del sud, o d’una galàxia paral·lela, atret per l’imant que ja érem i que volíem continuar sent, se’ns acostava i senzillament li obríem els braços. Donàvem veu als sense veu i aureolàvem l’intangible.

Era una Barcelona on ningú no bevia cafè xuclant-lo en un gotàs de plàstic mentre camina pel carrer. Era una Barcelona més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta, que vam viure amb tota la intensitat de què vam ser capaços. Era aquella Barcelona –la “gitana hechicera” del Peret rumbero– que estimàvem amb bogeria. I tot plegat no fèiem res de nou. Teníem encesa la flama dels Viatges a la Polinèsia (1997-2000) que instigava el clarivident i admirat Eduard Escoffet i els corrents polipoètics que l’havien precedit. Teníem a prop, a l’antic carrer de Ponent –avui Joaquim Costa– l’Almirall i la Granja de Gavà –avui Beirut; on havia nascut Terenci Moix–, que sempre havien estat oberts a la poesia. Teníem The Merry Ant, un local de vida efímera semiclandestí i amant a ultrança, com nosaltres, del reciclatge creatiu. Teníem oberta La Paloma, i després de dir-nos a través de la veu anàvem a dir-nos movent el cos. Érem molt joves. Érem l’espurneig del que ara som.

Els nostres noms eren Francesc (Bombí-Vilaseca), Gerard (Altaió), Eduard (Escoffet), Martí (Sales), Josep (Pedrals), Helena (Porteros) i qui us escriu, Meritxell (Cucurella-Jorba). També entre els primers hi havia dos artistes plàstics i poetes com el Joan (Vinuesa) i el David (Ymbernon). Per dir-ho amb paraules de l’(puc tornar a dir “clarivident i admirat”?) Escoffet: “Nosaltres vam ser els primers aborígens de l’(H)original”.

En aquella alba conceptual havíem comptat amb el saber fer del Gigi (Marzullo), el nostre italià nostrat, en un moment en què els italians instal·lats a la ciutat eren pocs. Teníem un local ple de peces del Ferran (Garcia) i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe (Menchero), veí del barri. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciada la part de bar-amb-terrassa-més-o-menys-convencional de la part poètica (o poc ètica). Les targetes, que resaven allò de “cafè + poesia”, eren obra del grafista Peret, que aleshores vivia, com jo, en un carrer que tenia i té nom de comte. Recordo com sonava a l’(H)original el Tourist dels Saint Germain, o Paolo Conte, o David Bowie o Nick Cave o els Smiths. “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” (Estellés). Però aleshores no ens adonàvem del pes de. I quan ens miràvem al mirall no veiem la nostra imatge sinó uns ulls que ens miraven, foscos, molt fortament –eren els meus. Ni tan sols pensàvem a retratar el que estàvem vivint; només pensàvem en el fet de viure-ho; o ni això; senzillament ho vivíem sense pensar gaire, intuïtivament, salvatgement. Això era aleshores. I avui n’hem fet memòria. Per seguir. “Tan sols qui coneix l’abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés allò que dóna a l’home l’empenta per avançar” (Stefan Zweig).

Si ara aquell espai no ocupat del número 29 del carrer de Ferlandina desaparegués deixaria un buit. El buit d’allò que va ser i ja no és. Però escrivim des de la plenitud més absoluta, agraïts per tota la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Ferran (Garcia) i la Nuri (Isanda) i el Josep (Pedrals), agraïts per la paciència infinita i la professionalitat fora mira del Dídac (Rocher) i la Marta (Huertas), agraïts per la implicació dels sempre atents editors de LaBreu i, sobretot, agraïts per tots els poetes i els oïdors que heu fet realitat la utopia.

I no acabo d’acabar perquè vaig a Joan Vinyoli i a un seu vers memorable: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Som fills de l’oralitat, terriblement indomables i evanescents, i cap foto fixa, sigui d’alta definició o la d’un estudi literari convencional, podrà capturar l’energia del riu que vol escriure el seu propi curs. Vaig voler crear un espai que esperonés la creativitat, que fos tan obert com ampla és la poesia, i ara ens costa reconstruir-ne el trajecte fins aquí: la història d’aquest camí està repartida en tots els records (literaris i extraliteraris) de tothom que s’hi ha acostat i s’ha deixat sorprendre. Terriblement fràgil, com tot el que ens mou.

© Meritxell Cucurella-Jorba · el dígraf del desitx

 

(Les fotos les va fer la Marta Huertas en qüestió de segons.
Només preteníem fer una prova. Però la Marta va dir que ja estava tot.
I com que ens havíem reservat una hora i només havíem gastat cinc minuts,
vam passar l’estona restant parlant de música
mentre fèiem un cafè i preníem el sol.
I ah: jo no vaig maquillada, és llum interior, tot.
Només em vaig pintar els llavis.
Perquè pintar-me els llavis m’agrada tant com dir la veritat.)


La Merini, el Plana i el dígraf del desitx

Perquè algun dia havia d’arribar aquest dia. El dia de presentar-vos la meva Merini, que ja no sé si sóc jo a través d’ella o ella a través de mi. Les dualitats de l’existència. Les existències no lineals, que se’ns entortolliguen pels laberints del llenguatge i els pensaments nascuts d’ànimes pures, amb pocs filtres per acontentar mediocritats.

I perquè volia presentar-vos, el dia que us parlés de presentar, aquests retrats d’un fotògraf que mai no cau en la indiferència: l’indomable Jordi Plana Pey (Berga, 1953). I tampoc sé si sóc jo, aquesta ànima amb cos de dona que va retratar el Jordi, o els molts jos que amaguen el cos que conté el meu jo u i múltiple. Potser no sóc jo, i sóc l’altra, per dir-ho amb Marçal i amb Abelló.

tx-movent-cabells_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Perquè el dia que el Jordi em va dir que digués com era –jo, eh– només vaig saber dir això: “Sóc poeta. Visc dins de la paraula dita i escrita. Sóc la paraula. Sóc el so de la paraula. Sóc el gest de la paraula. Sóc el rastre, la memòria del so i el gest de la paraula. Sóc el rastre que no queda: record, tan sols. L’ombra d’un ara i aquí que ja no hi és”. És l’únic que vaig encertar. La resta –em van dir que– eren mentides.

El meu ara i aquí només roman entre nosaltres a través de les pàgines impreses d’un llibre. I avui hi sóc a través del mirall de la Merini, que es mira i em mira i diu: “Queda’t,/ i abans de prendre la meva boca/ pensa en el pecat universal/ de qui no ama les ombres…”

tx-estirada-panxa-a-terra-amb-peus-enlaire_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Però volent desxifrar les meves pròpies ombres em vaig perdre en mi i en la duresa i la delicadesa del diamant i en els pous de la seva etimologia, que ve del grec adámas, que pot voler dir ‘indomable’ i ‘invencible’ i ‘jo domino’ i ‘jo domo’. Antigament es relacionava el diamant amb l’infinit, i això vol dir no finit, no acabat, sempre per fer, per fer-se, per re-inventar-se i/o per re-crear-se sempre de nou. Sempre des de la co-herència, o no. “Sóc la bèstia que tot ho devora, i sóc la bestiola devorada. Sóc visionària i juganera. Riallera i ploranera. Extrema”, dic.

I ric i m’enamoro del que diu ella, la Merini, per cert i per salvatge i –com sempre– al límit: “Boja per la luxúria extrema, vaig ser duta al manicomi d’Afori, on finalment vaig rebre l’estigmatització. Un cop estigmatitzada vaig ser dessagnada pels editors, tal com pertoca als que han estat ingressats. Actualment m’estic morint”.

tx-pensant_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
I sí, va morir fa set anys, el dia de les ànimes, l’1 de novembre, per això la primera presentació d’aquesta nova vida seva en forma de traducció meva serà el dia 1 de novembre de 2016. Hi haurà altres presentacions. I el 21 de març de 2017, el dia que cada any reneix la primavera i que farà anys que Alda Merini (1931-2009) va néixer, li farem algun homenatge… ni que sigui silent. I algun dia, gairebé per acabar, o per començar a acabar, la tornarem a celebrar al ras. Seguirem una circularitat inversa. Perquè som massa eteris per obeir l’ordre de les coses. Creem el nostre propi ordre, les nostres pròpies baules.

Traduint la vida a través de la poesia dels altres farem nostre l’aprenentatge de la poesia amb el deix de vides viscudes i per viure. Sempre per fer. Sempre per fer-nos. Per re-inventar-nos. Per re-néixer tal com avui reneix Alda Merini a través del dígraf del desitx.

tx-rient-molt_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016

CLÍNICA DE L’ABANDÓ, Alda Merini
Traducció i epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba
XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Jardins de Samarcanda, 82
Cafè Central · Eumo Editorial

Les presentacions:
Dimarts 1 novembre 2016 · al ras, a les Garrigues
Dimecres 16 novembre 2016 · Llibreria Laie (Eixample, Barcelona)
Divendres 25 novembre 2016 · Llibreria Roca (Valls)
Dissabte 28 gener 2017 · Llibreria La impossible (Eixample, Barcelona)
Dimecres 1 febrer 2017 · (H)original (Rabal, Barcelona)
Dissabte 18 febrer 2017 · Llibreria Nollegiu (Poblenou, Barcelona)
Dilluns 13 març 2017 · El gravat (Vic)
Dissabte 18 març 2017 · parada de Jardins de Samarcanda / Utopia Market (Poblenou, Barcelona)
Algun dia, en algun lloc · al ras, entre roselles efímeres…

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Jordi Plana Pey


Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx


Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.


Tot endreçant: Folls i nocturns

Hi ha dies que toca endreçar sabates i llençar les velles i enllustrar de nou les noves, les que encara es poden fer servir. Avui endreçarem vídeos, i en penjarem uns quants, d’entre els que trobem.

Comencem amb els vídeos-testimoni del grup de música Folls i nocturns. Dèiem que cantàvem poesia i recitàvem música. Érem els que dic que érem a continuació:

Pep Rock Masip: veu cantada i saxo
Roger Cornudella: teclats, melòdica i veus
Toni Cambrodí: guitarres i veus
Josep Pagès: bateria i veus
Iban Riu: guitarres i veus
Joan Guarro/Xavi Jové: baix
Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx: veu recitada
sis músics + una poeta

xv i meritxell
Al darrere nostre, fent-nos d’amic, de confessor i de productor, el gran Víctor Ayuso. Ell ens va donar un cop de mà en la producció musical del disc “207”, que vam enregistrar a El Zulo (Almacelles), de la mà de Txabi Àbrego, i vam masteritzar a Catmastering (Manresa) amb Juanjo Muñoz. El disseny gràfic del disc va ser obra de Josep Patau.

Ara bé, si tenim vídeos del nostre pas per alguns escenaris és gràcies a la tenacitat de Miguel Cerezo. O sigui que ara i des d’aquí. Li donem les gràcies. Per sempre. I aquí tenim un fragment del concert que vam fer a la Sala Luz de Gas (Barcelona) el 18 de gener de 2014. El públic corejava tots els nostres temes. Tots, eh. Però els vam voler sorprendre amb un tema nou: SALZE. Un tema fet, com sempre, a partir d’un poema del dígraf; en aquest cas, del llibre Els amants de Sarajevo.

Vam enregistrar un videoclip amb Marc Cucurella i Berta O. Peig. Vam triar un tema comercial, punyent i poètic, un dels temes preferits del nostre públic: PARÍS. Es va enregistrat en racons del poble i del terme de les Borges Blanques, la Floresta i Cervià de les Garrigues els dies 16 i 17 de maig de 2014.

Tot seguit, us deixem amb la història de cadascun dels temes:

1 · DEVORAREM
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba; a partir del poema ‘Devorarem l’aire que ens neix al davant’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
DEVORAREM amaga el nostre nom. És un poema ben breu que el dígraf del desitx lliga amb una sèrie de poemes-passió que conformen la segona part d’Intemperància roig encès. Una part que porta per títol (la inconsciència) rastre breu. Perquè la passió és inconscient o no és. I de la inconsciència passem a la peça simfònica que s’ha anat fent gran gràcies a un vespre d’assaig d’allò més productiu: l’Iban amb un arpegi com a proposta musical, el Roger inspiradíssim al piano i el Pep, il·luminat, acabant de rematar la proposta al micro.

2 · PARADÍS
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Impúdicament’, del llibre Verticalitat i delinqüència
PARADÍS és un text d’aquells que el dígraf un dia o un altre havia d’escriure. I el moment es va esdevenir. El Roger va fer el primer esbós de la música tot just abans del nostre concert de debut, que va ser l’agost del 2012 (el dia de l’aniversari del Toni!). No ens vam atrevir a tocar-la aleshores perquè més que verda, era encara gairebé inexistent. El dígraf recorda que va dur la música primera estampada al cor al llarg de molts i molts dies (l’havia rebuda mentre era de vacances, un dia de setembre, el dia del seu aniversari!). Ara és una cançó festiva i potent. És el que tots hem volgut que fos. I potser en el fons és, també, una cançó que lliga i deslliga aniversaris, feliçment i descaradament.

I aquí us deixem amb un fragment d’aquest tema, enregistrat al concert que vam fer a la Cafeteria Slàvia (Les Borges Blanques) el 30 de novembre de 2013. Teníem el públic comprat; i els vidres suaven perquè l’ambient no podia estar més encès…

3 · GRAN HOTEL · habitació 702
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL és l’entrada i la sortida. L’arribada. I la marxa. L’hola, ja-sóc-aquí. I l’adéu, sé-que-ens-tornarem-a-trobar-aviat. I entre habitació i habitació, el temps perd hores. O les guanya. Hi ha coses que no sabrem mai. I ja va bé que sigui així. Perquè desitjaràs, llavors, explicar-te un, dos, tres, quatre contes… o apujar el volum dels batecs que cap a tu corren.

4 · PARÍS
Música: Iban Riu i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, versió del poema ‘París set dies’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
PARÍS podria ser la nostra carta de presentació. Amb aquest poema, les paraules de tx són vistes com un desvergonyiment i un cop de puny, però són també una aclucada d’ull i una carícia. La cançó que n’hem fet resumeix el nostre quefer: recitem música i cantem poesia. O, encara: com partint d’un poema aconseguim un tema que és difícil treure’s del cap… O potser ens direu que no?

Tot seguit us deixem amb un fragment de PARÍS, executat en un concert que vam fer en el marc del festival El rotet de Santa Tecla, a Tarragona, que s’organitza com a contrapunt a la programació oficial de festa major. Això va ser el 22 de setembre del 2012. Era un dels nostres primers concerts, però les ulleres del dígraf van fer furor!

5 · TRÍPTIC
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, tres poemes encadenats del llibre Intemperància roig encès (2009)
TRÍPTIC no és un poema sinó que en són tres que alhora n’és un. És a dir, conformen un tríptic. La primera part és ‘Schiele i el mar i nosaltres’; la segona part, ‘confesso que’; i la tercera, ‘rastre breu’. Teníem unes guitarres esplèndides que ens van fer enllaçar com si res aquests tres textos per conformar una cançó per amar-se apassionadament. Ja teníem la cançó embastada i vam quedar una nit d’un dia de cada dia per escoltar-la. Ens vam trobar a l’Slàvia el Roger, el Toni i la Meritxell, vam fer la xerradeta i després vam entrar al cotxe, vam prémer el play i la vam escoltar. El silenci posterior, amb la lluna plena d’aquell octubre presidint l’escena i el carrer ben buit, ens va fer adonar-nos que teníem un bon tema entre les mans. Semblàvem tres clandestins amb tres trossos de poema que eren una cançonassa que valia per tres!

6 · PORTO
Música: Toni Cambrodí
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El teu ball sóc jo’, del llibre Verticalitat i delinqüència
L’últim cop que el dígraf va trepitjar la seva estimada Porto va ser el juliol del 2004. De vegades, escriure a propòsit d’un tema que ens enamora no és fàcil, perquè ens enamora massa, com tampoc no és fàcil gestionar el quan i el com de l’escriptura. Un vespre del novembre del 2011, amb una pluja incessant a les Borges Blanques, tx va escriure, des del record, des de la llunyania dels passos, aquest text que és tot passió i recurrència. La música, també havia de ser tot passió, i recurrència. I recurrència. I tot plegat fa PORTO.

1600124_10200541200732598_172866854_n

7 · CLARIANA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Clariana’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Quan el Toni i el Roger li van dir al dígraf que havien triat CLARIANA per convertir-la en cançó es va espantar perquè és un poema que ella no havia ni ha recitat mai, per dolorós. Un cop vam tenir les nostres tres primeres cançons (ESCRIC CARTES, I ÉS PROU i CLARIANA), l’Iban deia que aquesta era la seva preferida; i ara que en tenim més, també segueix amunt. Com totes les cançons, es va fent gran. Ha crescut molt en la darrera fase de mescles i de detalls musicals i arribarà a l’adultesa amb l’amor del públic.

8 · GRAN HOTEL · habitació 700
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL encara. Sí. L’habitació de sempre. I la dona de la mirada fonda. I l’illa roja i negra. I el Mediterrani sempre nostre. I els volcans. I l’ai-et-diria-tantes-coses-però-la-cançó-és-breu.

1508320_451210461651887_107763557_n

9 · DISSET FREDS
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Ens cabdellarem els llavis mil cops o més’, del llibre Verticalitat i delinqüència
El text d’aquesta cançó va per tots nosaltres i els que són com nosaltres. Massa joves per ser vells i massa bells per ser joves! Que sí, que la vida passa i l’hem de saber viure a cada instant. Siguem feliços. Amb aquest poema o sense. Amb aquest poema fet cançó o sense.

10 · I ÉS PROU
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘I és prou’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
La primera vegada que tx va sentir aquesta cançó es va posar a plorar. Havia escrit el text després d’un mític viatge al Marroc i amb Lautréamont com a inspiració. Després, el Toni i el Roger la van començar a fer cançó. Des del primer moment van saber que funcionava, i molt! Amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos hem anat reblant un tema que ja havia nascut amb bona estrella. Amb tot, hem seguit treballant-lo a l’estudi gràcies als savis consells del Víctor. Ara sona més… podríem dir sublim? O no. Potser senzillament sona amb un segell que ens és propi: dues veus, dues guitarres i unes bases rítmiques i unes harmonies que es graven molt endins. És el que havia de ser.

10341777_512850798821186_2354567855611727551_n

11 · DINS D’ELLA
Música: Iban Riu
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El voler que tothora tens’, del llibre Verticalitat i delinqüència
DINS D’ELLA és un text-contundència. I com a cançó havia de ser, d’entrada, una bogeria, una cridòria, una estridència. I així va fer els seus primers passos al local d’assaig. Però, de cop, un dia, la música per a aquest text va canviar i amb ella, va créixer el text. Ni la música ni el text van perdre aquell punt d’excentricitat, altrament imperdible… Ara és una petita gran joia de la no-convenció.

12 · ESCRIC CARTES
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Escric cartes que no rebràs’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
ESCRIC CARTES va ser la nostra primera cançó i, casualment, també havia estat el primer poema d’Intemperància roig encès. Després de llegir uns quants textos d’Intemperància, el Roger va creure que el que es proposava de fer era una missió impossible. Res quadrava amb res. Amb tot, hi havia alguna cosa que el seduïa. Li passava el mateix amb les progressions harmòniques que li enviava el Toni, que tampoc no eren gens convencionals. Entre una cosa i l’altra, el repte es feia cada cop més brutal… Per difícil. El resultat d’aquell primer xoc emocional i artístic és ESCRIC CARTES. Una cançó que és l’essència del que som.

1531996_631274703598627_88832786_n

13 · LA FLOR COMPLEXA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘La flor complexa’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Aquesta és una flor complexa i ben complexa! El Roger diu que en té comptabilitzades tres versions. La Meritxell diria que més… La primera versió no anava gens bé. Però el Roger insistia. La Meritxell, mentrestant, li deia que no patís, que oblidés la flor, que ella tenia moltes lletres més! Però el Roger, tossut, insistia. La versió que un dia vam decidir donar com a bona i que havíem fet en alguns directes, ens agradava i ens desagradava a parts iguals. Ara, el que trobareu al disc és un tema que s’ha anat tranquil·litzant. És la flor que tenim florida al punt just.

14 · GRAN HOTEL · habitació 707
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
Apuja el volum dels batecs, sí. I la força dels volcans. Perquè sí. Perquè això ja s’acaba. O potser tot just comença. És el sol que s’atura arran de posta. I és que la passió és com la lluita i és cert que és un cercle que no sabem on comença ni on s’acaba. I potser tot comença a l’estació on després de tu no va arribar ningú més.

417149_440988735960559_764014419_n còpia

15 · TU VIUS EN UNA COVA
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Guix sobre pissarra’, del llibre Verticalitat i delinqüència
TU VIUS EN UNA COVA és un text que el dígraf va escriure a raig, en un bloc de notes petitíssim (hi cabia una estrofa a cada trosset de paper!), una nit de lluna plena, al terrat de casa seva. Era el pleniluni de l’agost del 2011. Dies després va mostrar aquest text al Toni i al Roger. Tot d’una, el Roger es va aixecar, va agafar la guitarra, va baixar les escales de casa seva (on ens trobàvem aleshores), s’hi va asseure i la va compondre. Mentrestant, el Toni i la Meritxell anaven fent sense preguntar-se on era ni què feia el Roger. La nit que la vam estrenar en públic va ser un èxit d’aquells que fan encongir les ànimes. L’impuls d’una nit, d’una tarda i d’una altra nit. I un cop més, en pleniluni.

Aquí podeu escoltar el disc sencer de Folls i nocturns!

Imatges: Sígfrid Prim / Víctor Ayuso / i Miguel Cerezo (3 o més, perquè el cartell el vam fer amb una foto d’ell, també)