Tag Archives: Barcelona

La Merini, el Plana i el dígraf del desitx

Perquè algun dia havia d’arribar aquest dia. El dia de presentar-vos la meva Merini, que ja no sé si sóc jo a través d’ella o ella a través de mi. Les dualitats de l’existència. Les existències no lineals, que se’ns entortolliguen pels laberints del llenguatge i els pensaments nascuts d’ànimes pures, amb pocs filtres per acontentar mediocritats.

I perquè volia presentar-vos, el dia que us parlés de presentar, aquests retrats d’un fotògraf que mai no cau en la indiferència: l’indomable Jordi Plana Pey (Berga, 1953). I tampoc sé si sóc jo, aquesta ànima amb cos de dona que va retratar el Jordi, o els molts jos que amaguen el cos que conté el meu jo u i múltiple. Potser no sóc jo, i sóc l’altra, per dir-ho amb Marçal i amb Abelló.

tx-movent-cabells_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Perquè el dia que el Jordi em va dir que digués com era –jo, eh– només vaig saber dir això: “Sóc poeta. Visc dins de la paraula dita i escrita. Sóc la paraula. Sóc el so de la paraula. Sóc el gest de la paraula. Sóc el rastre, la memòria del so i el gest de la paraula. Sóc el rastre que no queda: record, tan sols. L’ombra d’un ara i aquí que ja no hi és”. És l’únic que vaig encertar. La resta –em van dir que– eren mentides.

El meu ara i aquí només roman entre nosaltres a través de les pàgines impreses d’un llibre. I avui hi sóc a través del mirall de la Merini, que es mira i em mira i diu: “Queda’t,/ i abans de prendre la meva boca/ pensa en el pecat universal/ de qui no ama les ombres…”

tx-estirada-panxa-a-terra-amb-peus-enlaire_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Però volent desxifrar les meves pròpies ombres em vaig perdre en mi i en la duresa i la delicadesa del diamant i en els pous de la seva etimologia, que ve del grec adámas, que pot voler dir ‘indomable’ i ‘invencible’ i ‘jo domino’ i ‘jo domo’. Antigament es relacionava el diamant amb l’infinit, i això vol dir no finit, no acabat, sempre per fer, per fer-se, per re-inventar-se i/o per re-crear-se sempre de nou. Sempre des de la co-herència, o no. “Sóc la bèstia que tot ho devora, i sóc la bestiola devorada. Sóc visionària i juganera. Riallera i ploranera. Extrema”, dic.

I ric i m’enamoro del que diu ella, la Merini, per cert i per salvatge i –com sempre– al límit: “Boja per la luxúria extrema, vaig ser duta al manicomi d’Afori, on finalment vaig rebre l’estigmatització. Un cop estigmatitzada vaig ser dessagnada pels editors, tal com pertoca als que han estat ingressats. Actualment m’estic morint”.

tx-pensant_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
I sí, va morir fa set anys, el dia de les ànimes, l’1 de novembre, per això la primera presentació d’aquesta nova vida seva en forma de traducció meva serà el dia 1 de novembre de 2016. Hi haurà altres presentacions. I el 21 de març de 2017, el dia que cada any reneix la primavera i que farà anys que Alda Merini (1931-2009) va néixer, li farem algun homenatge… ni que sigui silent. I algun dia, gairebé per acabar, o per començar a acabar, la tornarem a celebrar al ras. Seguirem una circularitat inversa. Perquè som massa eteris per obeir l’ordre de les coses. Creem el nostre propi ordre, les nostres pròpies baules.

Traduint la vida a través de la poesia dels altres farem nostre l’aprenentatge de la poesia amb el deix de vides viscudes i per viure. Sempre per fer. Sempre per fer-nos. Per re-inventar-nos. Per re-néixer tal com avui reneix Alda Merini a través del dígraf del desitx.

tx-rient-molt_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016

CLÍNICA DE L’ABANDÓ, Alda Merini
Traducció i epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba
XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Jardins de Samarcanda, 82
Cafè Central · Eumo Editorial

Les presentacions:
Dimarts 1 novembre 2016 · al ras, a les Garrigues
Dimecres 16 novembre 2016 · Llibreria Laie (Eixample, Barcelona)
Divendres 25 novembre 2016 · Llibreria Roca (Valls)
Dissabte 28 gener 2017 · Llibreria La impossible (Eixample, Barcelona)
Dimecres 1 febrer 2017 · (H)original (Rabal, Barcelona)
Dissabte 18 febrer 2017 · Llibreria Nollegiu (Poblenou, Barcelona)
Dilluns 13 març 2017 · El gravat (Vic)
Dissabte 18 març 2017 · parada de Jardins de Samarcanda / Utopia Market (Poblenou, Barcelona)
Algun dia, en algun lloc · al ras, entre roselles efímeres…

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Jordi Plana Pey


Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx


Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.


Tot endreçant: Folls i nocturns

Hi ha dies que toca endreçar sabates i llençar les velles i enllustrar de nou les noves, les que encara es poden fer servir. Avui endreçarem vídeos, i en penjarem uns quants, d’entre els que trobem.

Comencem amb els vídeos-testimoni del grup de música Folls i nocturns. Dèiem que cantàvem poesia i recitàvem música. Érem els que dic que érem a continuació:

Pep Rock Masip: veu cantada i saxo
Roger Cornudella: teclats, melòdica i veus
Toni Cambrodí: guitarres i veus
Josep Pagès: bateria i veus
Iban Riu: guitarres i veus
Joan Guarro/Xavi Jové: baix
Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx: veu recitada
sis músics + una poeta

xv i meritxell
Al darrere nostre, fent-nos d’amic, de confessor i de productor, el gran Víctor Ayuso. Ell ens va donar un cop de mà en la producció musical del disc “207”, que vam enregistrar a El Zulo (Almacelles), de la mà de Txabi Àbrego, i vam masteritzar a Catmastering (Manresa) amb Juanjo Muñoz. El disseny gràfic del disc va ser obra de Josep Patau.

Ara bé, si tenim vídeos del nostre pas per alguns escenaris és gràcies a la tenacitat de Miguel Cerezo. O sigui que ara i des d’aquí. Li donem les gràcies. Per sempre. I aquí tenim un fragment del concert que vam fer a la Sala Luz de Gas (Barcelona) el 18 de gener de 2014. El públic corejava tots els nostres temes. Tots, eh. Però els vam voler sorprendre amb un tema nou: SALZE. Un tema fet, com sempre, a partir d’un poema del dígraf; en aquest cas, del llibre Els amants de Sarajevo.

Vam enregistrar un videoclip amb Marc Cucurella i Berta O. Peig. Vam triar un tema comercial, punyent i poètic, un dels temes preferits del nostre públic: PARÍS. Es va enregistrat en racons del poble i del terme de les Borges Blanques, la Floresta i Cervià de les Garrigues els dies 16 i 17 de maig de 2014.

Tot seguit, us deixem amb la història de cadascun dels temes:

1 · DEVORAREM
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba; a partir del poema ‘Devorarem l’aire que ens neix al davant’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
DEVORAREM amaga el nostre nom. És un poema ben breu que el dígraf del desitx lliga amb una sèrie de poemes-passió que conformen la segona part d’Intemperància roig encès. Una part que porta per títol (la inconsciència) rastre breu. Perquè la passió és inconscient o no és. I de la inconsciència passem a la peça simfònica que s’ha anat fent gran gràcies a un vespre d’assaig d’allò més productiu: l’Iban amb un arpegi com a proposta musical, el Roger inspiradíssim al piano i el Pep, il·luminat, acabant de rematar la proposta al micro.

2 · PARADÍS
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Impúdicament’, del llibre Verticalitat i delinqüència
PARADÍS és un text d’aquells que el dígraf un dia o un altre havia d’escriure. I el moment es va esdevenir. El Roger va fer el primer esbós de la música tot just abans del nostre concert de debut, que va ser l’agost del 2012 (el dia de l’aniversari del Toni!). No ens vam atrevir a tocar-la aleshores perquè més que verda, era encara gairebé inexistent. El dígraf recorda que va dur la música primera estampada al cor al llarg de molts i molts dies (l’havia rebuda mentre era de vacances, un dia de setembre, el dia del seu aniversari!). Ara és una cançó festiva i potent. És el que tots hem volgut que fos. I potser en el fons és, també, una cançó que lliga i deslliga aniversaris, feliçment i descaradament.

I aquí us deixem amb un fragment d’aquest tema, enregistrat al concert que vam fer a la Cafeteria Slàvia (Les Borges Blanques) el 30 de novembre de 2013. Teníem el públic comprat; i els vidres suaven perquè l’ambient no podia estar més encès…

3 · GRAN HOTEL · habitació 702
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL és l’entrada i la sortida. L’arribada. I la marxa. L’hola, ja-sóc-aquí. I l’adéu, sé-que-ens-tornarem-a-trobar-aviat. I entre habitació i habitació, el temps perd hores. O les guanya. Hi ha coses que no sabrem mai. I ja va bé que sigui així. Perquè desitjaràs, llavors, explicar-te un, dos, tres, quatre contes… o apujar el volum dels batecs que cap a tu corren.

4 · PARÍS
Música: Iban Riu i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, versió del poema ‘París set dies’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
PARÍS podria ser la nostra carta de presentació. Amb aquest poema, les paraules de tx són vistes com un desvergonyiment i un cop de puny, però són també una aclucada d’ull i una carícia. La cançó que n’hem fet resumeix el nostre quefer: recitem música i cantem poesia. O, encara: com partint d’un poema aconseguim un tema que és difícil treure’s del cap… O potser ens direu que no?

Tot seguit us deixem amb un fragment de PARÍS, executat en un concert que vam fer en el marc del festival El rotet de Santa Tecla, a Tarragona, que s’organitza com a contrapunt a la programació oficial de festa major. Això va ser el 22 de setembre del 2012. Era un dels nostres primers concerts, però les ulleres del dígraf van fer furor!

5 · TRÍPTIC
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, tres poemes encadenats del llibre Intemperància roig encès (2009)
TRÍPTIC no és un poema sinó que en són tres que alhora n’és un. És a dir, conformen un tríptic. La primera part és ‘Schiele i el mar i nosaltres’; la segona part, ‘confesso que’; i la tercera, ‘rastre breu’. Teníem unes guitarres esplèndides que ens van fer enllaçar com si res aquests tres textos per conformar una cançó per amar-se apassionadament. Ja teníem la cançó embastada i vam quedar una nit d’un dia de cada dia per escoltar-la. Ens vam trobar a l’Slàvia el Roger, el Toni i la Meritxell, vam fer la xerradeta i després vam entrar al cotxe, vam prémer el play i la vam escoltar. El silenci posterior, amb la lluna plena d’aquell octubre presidint l’escena i el carrer ben buit, ens va fer adonar-nos que teníem un bon tema entre les mans. Semblàvem tres clandestins amb tres trossos de poema que eren una cançonassa que valia per tres!

6 · PORTO
Música: Toni Cambrodí
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El teu ball sóc jo’, del llibre Verticalitat i delinqüència
L’últim cop que el dígraf va trepitjar la seva estimada Porto va ser el juliol del 2004. De vegades, escriure a propòsit d’un tema que ens enamora no és fàcil, perquè ens enamora massa, com tampoc no és fàcil gestionar el quan i el com de l’escriptura. Un vespre del novembre del 2011, amb una pluja incessant a les Borges Blanques, tx va escriure, des del record, des de la llunyania dels passos, aquest text que és tot passió i recurrència. La música, també havia de ser tot passió, i recurrència. I recurrència. I tot plegat fa PORTO.

1600124_10200541200732598_172866854_n

7 · CLARIANA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Clariana’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Quan el Toni i el Roger li van dir al dígraf que havien triat CLARIANA per convertir-la en cançó es va espantar perquè és un poema que ella no havia ni ha recitat mai, per dolorós. Un cop vam tenir les nostres tres primeres cançons (ESCRIC CARTES, I ÉS PROU i CLARIANA), l’Iban deia que aquesta era la seva preferida; i ara que en tenim més, també segueix amunt. Com totes les cançons, es va fent gran. Ha crescut molt en la darrera fase de mescles i de detalls musicals i arribarà a l’adultesa amb l’amor del públic.

8 · GRAN HOTEL · habitació 700
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL encara. Sí. L’habitació de sempre. I la dona de la mirada fonda. I l’illa roja i negra. I el Mediterrani sempre nostre. I els volcans. I l’ai-et-diria-tantes-coses-però-la-cançó-és-breu.

1508320_451210461651887_107763557_n

9 · DISSET FREDS
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Ens cabdellarem els llavis mil cops o més’, del llibre Verticalitat i delinqüència
El text d’aquesta cançó va per tots nosaltres i els que són com nosaltres. Massa joves per ser vells i massa bells per ser joves! Que sí, que la vida passa i l’hem de saber viure a cada instant. Siguem feliços. Amb aquest poema o sense. Amb aquest poema fet cançó o sense.

10 · I ÉS PROU
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘I és prou’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
La primera vegada que tx va sentir aquesta cançó es va posar a plorar. Havia escrit el text després d’un mític viatge al Marroc i amb Lautréamont com a inspiració. Després, el Toni i el Roger la van començar a fer cançó. Des del primer moment van saber que funcionava, i molt! Amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos hem anat reblant un tema que ja havia nascut amb bona estrella. Amb tot, hem seguit treballant-lo a l’estudi gràcies als savis consells del Víctor. Ara sona més… podríem dir sublim? O no. Potser senzillament sona amb un segell que ens és propi: dues veus, dues guitarres i unes bases rítmiques i unes harmonies que es graven molt endins. És el que havia de ser.

10341777_512850798821186_2354567855611727551_n

11 · DINS D’ELLA
Música: Iban Riu
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El voler que tothora tens’, del llibre Verticalitat i delinqüència
DINS D’ELLA és un text-contundència. I com a cançó havia de ser, d’entrada, una bogeria, una cridòria, una estridència. I així va fer els seus primers passos al local d’assaig. Però, de cop, un dia, la música per a aquest text va canviar i amb ella, va créixer el text. Ni la música ni el text van perdre aquell punt d’excentricitat, altrament imperdible… Ara és una petita gran joia de la no-convenció.

12 · ESCRIC CARTES
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Escric cartes que no rebràs’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
ESCRIC CARTES va ser la nostra primera cançó i, casualment, també havia estat el primer poema d’Intemperància roig encès. Després de llegir uns quants textos d’Intemperància, el Roger va creure que el que es proposava de fer era una missió impossible. Res quadrava amb res. Amb tot, hi havia alguna cosa que el seduïa. Li passava el mateix amb les progressions harmòniques que li enviava el Toni, que tampoc no eren gens convencionals. Entre una cosa i l’altra, el repte es feia cada cop més brutal… Per difícil. El resultat d’aquell primer xoc emocional i artístic és ESCRIC CARTES. Una cançó que és l’essència del que som.

1531996_631274703598627_88832786_n

13 · LA FLOR COMPLEXA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘La flor complexa’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Aquesta és una flor complexa i ben complexa! El Roger diu que en té comptabilitzades tres versions. La Meritxell diria que més… La primera versió no anava gens bé. Però el Roger insistia. La Meritxell, mentrestant, li deia que no patís, que oblidés la flor, que ella tenia moltes lletres més! Però el Roger, tossut, insistia. La versió que un dia vam decidir donar com a bona i que havíem fet en alguns directes, ens agradava i ens desagradava a parts iguals. Ara, el que trobareu al disc és un tema que s’ha anat tranquil·litzant. És la flor que tenim florida al punt just.

14 · GRAN HOTEL · habitació 707
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
Apuja el volum dels batecs, sí. I la força dels volcans. Perquè sí. Perquè això ja s’acaba. O potser tot just comença. És el sol que s’atura arran de posta. I és que la passió és com la lluita i és cert que és un cercle que no sabem on comença ni on s’acaba. I potser tot comença a l’estació on després de tu no va arribar ningú més.

417149_440988735960559_764014419_n còpia

15 · TU VIUS EN UNA COVA
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Guix sobre pissarra’, del llibre Verticalitat i delinqüència
TU VIUS EN UNA COVA és un text que el dígraf va escriure a raig, en un bloc de notes petitíssim (hi cabia una estrofa a cada trosset de paper!), una nit de lluna plena, al terrat de casa seva. Era el pleniluni de l’agost del 2011. Dies després va mostrar aquest text al Toni i al Roger. Tot d’una, el Roger es va aixecar, va agafar la guitarra, va baixar les escales de casa seva (on ens trobàvem aleshores), s’hi va asseure i la va compondre. Mentrestant, el Toni i la Meritxell anaven fent sense preguntar-se on era ni què feia el Roger. La nit que la vam estrenar en públic va ser un èxit d’aquells que fan encongir les ànimes. L’impuls d’una nit, d’una tarda i d’una altra nit. I un cop més, en pleniluni.

Aquí podeu escoltar el disc sencer de Folls i nocturns!

Imatges: Sígfrid Prim / Víctor Ayuso / i Miguel Cerezo (3 o més, perquè el cartell el vam fer amb una foto d’ell, també)


Temps, olors i belleses: el Palau Güell

El temps no es mesura en temps. Això dèiem. Això seguim dient. El temps es mesura amb olors, amb el record de les olors perdudes. O amb sensacions, amb sensacions impossibles de comptar i de contar, de mesurar i de fiscalitzar de cap mena de manera. Hi ha sensacions que són secrets. I callen sempre. Ui, no. Un dia parlen. Parlen el dia que el record d’aquella olor perduda i de cop retrobada les fa parlar. I no entenem ben bé què ens diuen, ni perquè. Però ens emocionen. I ens farien plorar.

Feia dies que tenia pendent d’anar a visitar el Palau Güell (Nou de la Rambla, 3-5 · Barcelona), del gran, immens, estratosfèric i irrepetible Antoni Gaudí. El primer gran encàrrec que el jove arquitecte rebria del que acabaria sent el seu client més important, Eusebi Güell. L’edifici es va construir entre el 1886 i el 1890. Es va mig estrenar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal. El matrimoni Güell va viure al Palau relativament poc, fins al 1906, any en què es van traslladar a la Casa Larrard, al Park Güell –Eusebi Güell hi va viure fins al dia de la seva mort, el 1918. Durant la guerra incivil va servir com a comissaria i no cal que ens imaginem com anaven els trets. L’any 1944 un americà la va voler comprar peça per peça i endur-se-la mar enllà: ai. Finalment, el 1945 la Diputació de Barcelona la va adquirir a Mercè Güell i López, hereva, que la va donar a canvi d’una pensió vitalícia i amb dues condicions: que no es modifiqués res de l’edifici i que es dediqués a finalitats culturals.

El 1954 s’instal·la al Palau Güell el Museu d’Art Escènic i, amb ell, la biblioteca i l’arxiu. S’hi va estar molts anys. Fins al dia que ho vaig descobrir. M’interessaven els estudis teatrals i anava, de tardes, al Palau, o la biblioteca. O a tots dos llocs alhora. No hi havia la turistificació imperant avui a Barcelona. El patrimoni arquitectònic nacional no era aleshores un mercadeig. Era patrimoni i prou. De vegades en decadència, però i prou. Ara hem entrat en una espiral de comercialització totalitzadora. No entenc com és que a Barcelona encara no venen llaunes amb aire de la ciutat… Però tornem on érem. Els carrers feien més pudor que ara: aquella cosa tan característica dels barris baixos, ja se sap. Ningú es mirava ni tan sols la façana ni la forja de les portes de l’edifici. Malgrat la voluptuositat de les tribunes i el marbre excèntric de l’exterior, el Palau passava desapercebut per a la gran massa. Els carrers feien pudor, deia. I en entrar al Palau, oh: meravella: tot era silenci i una olor de fusta impossible d’oblidar. Pertot la fusta, pertot l’olor de fusta –“Una vella coneguda olor…”, que resava Benet i Jornet.

Hi anava de tardes, deia. Pujava les escales –no recordo haver-me trobat mai amb ningú– i, a mà dreta, entrava en una sala petitíssima on no hi havia els llibres, sinó uns arxivadors de fusta amb les clàssiques fitxes de cartró horitzontals, amb ratlles i amb una ratlleta superior més gruixuda i de color vermell. Aquelles fitxes indexaven els llibres dramàtics. Jo buscava el que m’interessava, ho demanava a la bibliotecària i ella anava a buscar els llibres a una altra sala. Vaig llegir els clàssics grecs, i Beckett, el gran Koltès, i molts més. Va ser una època memorable. Una època i una olor, la del Palau, la de les escales del Palau, la de la saleta de les fitxes de la biblioteca, que vaig tenir oblidada fins aquest dia. Fins al dia que vaig anar a visitar, com una turista més, i amb tota la família, aquesta gran bellesa.

palacio-guell

El magne edifici conté l’essència de l’obra de Gaudí i és essencial per entendre la seva evolució posterior. Les cotxeres són una meravella de senzillesa, elegància i pragmatisme. Tot fet amb totxos: materials senzills tractats a la manera dels materials més nobles. L’escala de cargol (avui tancada) amb volta catalana és una joia! La distribució de tot l’edifici, pensat per a una gent que té diners, que té una densa vida social, que sap viure bé i que sap ben perdre els passos a la sala dels passos perduts. I la sala de fumadors. I el mobiliari. I Shakespeare en un vitrall. I tants altres detalls. I arribem al terrat i a un entramat de xemeneies de diverses formes i colors que desfien l’ímpetu del sol i el cel i el xiscle agut de les gavines de vora mar. Aquestes xemeneies, elegants ballarines de les alçades, són el darrer goig d’un edifici que és, ras i curt, excel·lència.

Tanta bellesa. Allò immòbil, projectat per Gaudí i dut a terme per una colla de professionals de luxe del ram de la forja, l’ebenisteria, la ceràmica, el marbre, el vidre i més. I tantes belleses. Allò mòbil. Projectat com un somni per dos amants que no pensen, que només somnien en cavalls que volen i en primaveres i tardors que sempre tornen. Tanta bellesa. I tres belleses que són només nostres. Tot moviment. Tot gràcia. Tot amor.

Em vaig emocionar. Per les tres gràcies. Pel Palau. Per Gaudí, que sempre m’emociona. Per les olors retrobades. Per una Barcelona perduda. Per un passat propi que ja només m’és passat. Per tanta meravella en un sol migdia de desembre. No duia la càmera de fotos i el mòbil se m’acabava de morir. Totes les imatges que tinc d’aquell dia les duc dins, en un feix preciós, immortalitzades fins al dia que tornaran a ser tot moviment, tot gràcia, tot amor. I aquest dia pot ser avui mateix.

(La foto la vaig treure d’internet, però ara no recordo d’on. Disculpeu-me.)


Té pètals a les ales i lava a les mans o la història de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA

Image

A. (aquest n’era el seu primer títol) fou gestat a les acaballes de l’estiu i la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Conceptualment, dies abans que esclatessin els lilàs li arribà el punt final. El 28 de març de 2007, de matinada, va passar un estel que es va quedar. A. fou enllestit definitivament passat solstici d’estiu del 2008. A. va ser fet amb caixes altes i baixes, i els punts i les comes perduts en els viaranys de la sintaxi d’obres anteriors o paral·leles de l’autora s’hi van retrobar com si res. A. s’havia d’haver editat la primavera del 2010, però el seu primer projecte editorial va fer fallida. Hi hagué encara un segon projecte, amb un disseny acuradíssim i una imatge en roig (d’Oriol Cornudella, que il·lustra aquest article). Aleshores A. s’anomenava NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU. Ara A. inicia un nou camí. A. camina sol. No l’entretingueu, que té pètals a les ales i lava a les mans.

El projecte d’A. o NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU va obtenir un ajut a la creació literària l’any 2006 (Institució de les Lletres Catalanes). Eren altres temps. I un poeta podia crear amb una mena de beca, malgrat que una part important de l’import se’l quedés un ministeri estranger. Tant se val. Avui volem parlar de poesia. El cas és que a partir de textos d’aquell llibre creixent, el 10 de novembre de 2007 el dígraf va fer a l’església de la Mercè de Girona –en el marc del festival A part– un recital interactiu i intimista que va anomenar CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. L’hivern del 2013, quan estàvem treballant en la preparació d’aquesta publicació, els editors –Laia Noguera i Esteve Plantada– van proposar que el poemari es titulés tot just CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. El dígraf, que tornava a viure un moment volcànic, va dir sí.

Image

CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA ara forma part de l’esplèndid catàleg d’Edicions Terrícola (és el volum segon de la col·lecció “Llibres de l’afrau”). El primer i el tercer volum és obra de la parella de fet (poètic) més prolífica que han donat darrerament les lletres catalanes: Lluís Calvo (amb LLEGAT REBEL) i David Caño (amb RES ÉS ARA NI AIXÒ). O sigui que entremig d’aquest parell de bèsties del vers, el dígraf és la forastera: intrusa, mitgera, femení amb nom masculí, equívoca, pregonament silent, i cridanera de crits que vénen o de molt endins o de molt lluny. I la mida i/o la distància de les coses no sol obeir, en mi, criteris físics. He dit. I segueixo.

Un catàleg, el de Terrícola, que, com deia Jaume C. Pons Alorda s’iniciava amb “l’equip triple C” (Calvo, Cucurella, Caño) i que començava a presentar-se en públic un vespre en què, seguint amb Pons Alorda, tot rebentava de poesia: el 12 del 12 del 13. Un catàleg de poesia que toca totes les arts en cadascun dels seus títols. Sí. És ver.

En el darrer sender que va emprendre CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA hi ha hagut la presència activa dels editors, Laia Noguera i Esteve Plantada (als quals s’hi ha afegit Joan Duran), i d’una tercera presència, tan etèria i real com la que va inspirar el text… Gràcies a aquesta tercera presència, que anomenarem T., ha sigut un regal dels déus més àcrates afegir i treure versos, millorar impassos, tallar síncopes. El resultat és un llibre a mig camí entre el llibre ben editat i un llibre d’artista. Per què? Perquè ha estat dissenyat amb cura, mimant des del primer al darrer detall. Des de la tipografia (una Pradell que és tot poesia), a la tria de les tintes (com m’agrada el meu rosa!), al relleu dels títols, al pòster que abriga el cos-llibre-de-lletra. Un pòster que conté en cadascun dels títols obra gràfica i paraules (Jordi Aligué, David Esterri, Fiona Morrison, Irene Solà, Isaki Lacuesta i Màrius Sampere) que són partença, darrera parada, fetitxe, joia. Els malabaristes de tanta sublimació creativa han estat el tàndem format per Albert Grèbol i Núria Vila. Ells són CanCun. Ells són els que s’han entès amb l’Esteva Plantada i la Laia Noguera per anar fent créixer les tres criatures. Hem negociat algunes coses i unes altres han sigut innegociables. Però tot amb tot les criatures han anat creixent amb el pas de les estacions. Acaben de néixer. Són precioses. D’una bellesa conjugable amb totes les seves accepcions.

Image

He tingut la sort. I és una sort, sí. He tingut la sort, deia, en el meu cas, que els qui m’acompanyin a la coberta del llibre siguin dos artistes de ment clara, de pulsió contundent, de cos obert en canal a l’art que toquen. Els meus dos artistes són l’il·lustrador i gravador Jordi Aligué i el músic i compositor David Esterri. El Jordi va crear, amb quatre traços (no en calen més: “Less is more”, deia Mies van der Rohe, i ho podia haver dit, també, Samuel Beckett) la A primera, el volcà i la lava. És tot. És tot el que havia de ser. I els blancs del que serà. El David ha creat una petita-gran (totes les petites coses són sempre immenses) peça musical que comença tímida i s’accelera lleugerament, i acaba segura, plena de pes, plena de vida.

Per acabar de reblar el clau, hi falta la veu, la veu de dins, el crit. I és que ahir, el dia de la primera presentació del llibre, cada poeta havia de llegir uns quants textos del llibre seu i cada poeta aniria acompanyat d’un altre artista. La ballarina Helena Pellissé acompanyaria el poeta Lluís Calvo i el violoncel·lista Pau Marquès acompanyaria el poeta David Caño. A mi m’acompanyaria la cantant Celeste Alías. Ni ella ni jo no vam voler saber què faríem. Ens vam llançar, felices, al buit. I volant vam brodar en l’aire paraules i sons que s’escampaven, serpentejants, per l’aire d’una sala blanca amb sostre altíssim de l’MX Espai, al carrer de la Llibreteria, al cor d’una Barcelona que va tornar a ser, per una estona, una mica meva.

L’acte d’ahir va ser màgic i irrepetible. Tan irrepetible i màgic com havia sigut el moment d’escriptura del que era A. i ara és CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA durant la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Només pel fet d’haver viscut intensament el procés d’escriptura i desdoblament (el veritable procés de creació!) ja n’hauria tingut ben prou. Però aquí s’hi suma l’aventura de l’edició amb la Laia i l’Esteve. La creació a partir de la creació amb el Jordi i el David. La mescla de tot plegat de la mà de la Núria i l’Albert. I acte performatiu d’ahir, amb la Celeste, vivint-ho i revivint-ho tot de nou. Amb tots els nostres fills, els de carn i els de paraules i sons.

D’aquella tardor del 2006 hem arribat fins a les acaballes de l’hivern del 2013. (Mai hem parlat de pressa.) Malgrat el pas dels dies, A. és tan feliç ara com aleshores, com ho va ser NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU, i com ho serà CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA (Ed. Terrícola, 2013). A., el nen que tenia i té encara pètals a les ales i lava a les mans, és Andreu Cornudella Cucurella (que ahir hi era, amb els altres). El llibre va per ell. I per tots els nens que sóc.

(La primera i la tercera imatge són d’Oriol Cornudella; l’altra, de la gent de Terrícola.)


edicions Terrícola o tot serà còsmic: tot serà u

“És que això, els universos, és una mena d’escenari de coses que volen i exploten i emergeixen i es repleguen en si mateixes, i ara apareix un dallonses o un daixò i després un no-sé-què que surten disparats i muten i col·lideixen, o sigui estrelles, nebuloses, meteorits, molècules, partícules subatòmiques, i de sobte nosaltres, enmig del maremàgnum, aquí a l’Horiginal, congregats en una festa efímera i esplèndida perquè sí, perquè ens agrada celebrar que tenim cosetes i cosotes per celebrar…” Amb aquestes paraules de la poeta i editora Laia Noguera s’acabava la festa d’Edicions Terrícola que va tenir lloc a l’Horiginal (Ferlandina, 29 – Bcn) l’endemà de Sant Jordi, per allargar la cosa. Perquè hi ha coses que s’escau que s’allarguin.

La festa havia començat amb unes paraules de benvinguda d’Esteve Plantada i Laia Noguera, els editors de Terrícola, i va seguir amb els tres autors que signen les plaquetes infinitesimals que han editat com a tast i declaració de principis del que faran i com ho faran. Els autors de les tres plaquetes són Carles Hac Mor (el patriarca, el pare del nihilisme poètic nostrat, l’enderrocador més immens que tenim…), Meritxell Nus (que s’estrenava com a autora editada) i Jordi Valls Pozo (un clàssic inclassificable). Unes plaquetes precioses fetes amb un paper que conté llavor de margarida. O sigui que el missatge no pot ser més clar: llegim la poesia, l’esbocinem, la plantem, la reguem i creixerà en forma de flor, que serà pol·len i tornarà a ser flor i tornarà a ser poesia i ens la menjarem i volarem i tot serà còsmic: tot serà u.

Va seguir amb poetes de tots els colors i denominacions, que anaven saltant al ring a mesura que l’Esteve i la Laia els cridaven i els estiraven amb un fil que era un vers que era un poema. Mireia Calafell, Ricard Mirabete, Víctor Sunyol, Joan Duran, Ester Xargay, Jaume Pons-Aldorda, David Caño. Tots radiants, esplèndids, estel·lars. I el patriarca hi va tornar, aquest cop acompanyat de la diva dadà: Catalina Girona.

A la festa no hi podia faltar Lluís Calvo, que serà el primer autor dels llibres-llibres que editarà Edicions Terrícola. LLEGAT REBEL és-serà el títol de la nova ofrena. La festa ja anava arribant al seu final i amb el final arribava la primícia: el segon autor dels llibres-llibres serà el dígraf del desitx, tx, Meritxell Cucurella-Jorba, o sigui jo. Ho anunciava Laia Noguera i reblava el clau Esteve Plantada tot dient que precisament ella, jo, va ser qui va plantar, fa més de deu anys (!), la llavor de l’Horiginal, la flor que ara tots prenem com a nostra. I ella, jo, que ara duc també llavor, em vaig emocionar, com em sol passar, i no sabia què dir, a part de cantar i cridar la felicitat de la circularitat que estava vivint en aquells instants, allí. No sabia què dir, però vaig dir tres poemes breus, un perquè m’hi havia dut l’Esteve, un l’altre perquè era nou-novíssim i em venia de gust, i uns quants versos del que serà el nou llibre: CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA: “No. / No ho he comprovat mai, / però així ho sento i així ho dic. / Cada volcà és abans muntanya.”
segell-1