Tag Archives: Biel Mesquida

La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 

Anuncis

Tots els colors del món

Una tarda de dissabte a l’hora foscant, a Ciutat de la Mallorca, un esteta ens va fer posar, enlluernat pels colors de les nostres pells i del nostre vestuari, una al costat de l’altra, per retratar-nos. El seu nom és Oriol Cornudella. Nosaltres, àvides d’aquella espurna de narcís vivaç i impulsiu, vam dir que sí. I vam riure, i per una estona, vam estar més juntes que mai. L’endemà, diumenge, recurrents pecadores de pecats petits, hi vam tornar. Els espectadors d’aquestes imatges podrien titllar-nos de banals, però rere aquestes cinc dones hi ha cinc poetes en cinc llengües diferents que recollim l’essència de cinc identitats ben diverses. Dones que lluitem per seguir sent éssers humans amb capacitat de decisió i de dissidència. Dones que lluitem perquè la poesia segueixi sent bandera del ser, del dir, de la llibertat.

Començant per l’esquerra, jo, Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, nascuda a Pierola (Anoia, Catalunya, el 1973) i com que queda malament que parli de mi seré objectiva. Fa vint anys que em dedico a l’apassionant joc de la poesia dita i escrita, he publicat set llibres de poemes, teatre, llibres infantils, i he traduït autors per mi admirats com els dramaturgs José Sanchis Sinisterra o Marco Palladini, poliescriptores i activistes polítiques com Natalia Ginzburg, o poetes-doll com Alda Merini. També m’he dedicat a la dinamitació cultural, amb l’(H)original, amb el festival (per)versos, les sessions de poesia i música improvisada PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), i DELICADESES · art de tros. He recitat arreu d’Europa i he guanyat més d’un premi.

Si algú t’acusa de lladre
sigui ver o no
et cobriré perquè
jo sóc tu
i entomaré l’insult l’indult tot
(…)

Al meu costat hi ha Fatemeh Ekhtessari, nascuda a l’Iran el 1986, poeta i activista cultural en llengua persa. La seva especialitat és el sonet postmodern, composicions actuals que segueixen els patrons tradicionals de la poesia persa, és a dir, mantenen mètrica i rima. Ha publicat dos poemaris i un assaig; tots tres, retallats per la censura. Els anys 2010 i 2013 el règim iranià la va detenir dos cops per la seva activitat poètica i cultural; el segon cop, però, va passar 38 dies a la presó i va ser alliberada sota fiança. El procés es va allargar i el 2015 va ser condemnada a 11 anys i mig de presó i a 99 fuetades, però es va escapar, va travessar il·legalment la frontera, primer fins a l’Iraq i després fins a Turquia. Va viure més d’un any a Turquia fins que, gràcies a l’ICORN (Xarxa Internacional de Ciutats Refugi), va arribar fins a Noruega, on des d’aleshores viu exiliada, lluny dels seus orígens i de la seva cultura.

Vull pressionar el cap contra la terra per combatre l’insomni
i sentir el teu crit en un fons blau.
Vull pressionar el cap contra tu i contra els meus recorda miserables…
(…)

Al costat de la Fatemeh hi ha Miriam Reyes, poeta en llengua espanyola nascuda a Ourense el 1974, que va viure part de la seva època de formació a la Universitat Central de Veneçuela i que actualment, i des de fa uns quants anys, viu a la ciutat de Barcelona. Amb el seu segon llibre de poemes, Bella durmiente (2004), va quedar finalista del XIX Premio de Poesía Hiperión. Present en un pila d’antologies, el seus darrers llibres són Haz lo que te digo (Bartleby, 2015), escrit entre finals de 2004 i 2012, entre Madrid, Barcelona i Ammán, i Prensado en frío (Malasangre, 2016). Ha compilat una antologia de poesia gallega contemporània: Punto de ebullición (2015). Sentir-la recitar és entrar en un món propi, inevitablement hipnòtic. Recita com si es digués cap endins, i ens atrapa, i no la podem obviar.

Te tengo todo marcado
como un yacimiento arqueológico.
No es extraer los restos de ti lo que persigo
-ruinas de una ciudad tallada en la arenisca-
lo que quiero es penetrarte
taladrar la piedra de tu cuerpo
y este sexo cóncavo de mujer
se vuelve inútil para mi deseo.
(…)

Al costat de la Miriam hi ha Kaloune, nascuda a l’illa de la Reunió l’any 1985. Ha begut de les fonts de cants tradicionals, sagrats i profans. Hereva d’una tradició fortament influïda per l’esclavitud, els ritmes de l’oceà Índic i una cultura pop internacional, la seva dicció i el seu cant són una mescla de pregària que connecta la seva ànima criolla amb la dels oients. El seu primer llibre és Séga Bondyé Galé (2010), però a aquesta dona val més sentir-la i deixar que us embruixi perquè és una dea àcrata i té allò que en el món del flamenc s’anomena duende; llegeixi’s en clau criolla, però.

Setena ànima, setena onada
Segona llum
Balls de carrer
El silenci de la dansa és amarg
(…)

Al costat de la Kaloune hi ha Leire Bilbao, nascuda a Ondarroa (Biscaia) el 1978. Va revolucionar el món dels bertsolaris, perquè és jove i és dona i té un talent sobrenatural per encadenar rima i sentit. Un bertsolari es dedica a compondre i cantar/improvisar versos en èuscar davant d’un públic. Algú dóna un tema, el bertsolari crea i el públic s’entusiasma. Que guanyi el millor. Ella guanya en qualitat, i en emoció! Ha escrit dos llibres de poemes (Ezkatak, 2006, i Scanner 2011) i infinitat de llibres per a nens i nenes. És Premi Euskadi de Literatura infantil i juvenil en èuscar.

De primer vaig oblidar el meu nom.
Després, vaig oblidar per a què emprava les mans,
per a què servien les paraules
i el significat exacte del dolor.
(…)

Aquestes cinc dones no tenim tots els colors del món, però l’adjectiu tot, que inevitablement tendeix a l’absolut, sempre ens agrada, als poetes, i fa que un títol tingui més força. Aquestes cinc dones senzillament tenim cinc colors del món, però farem que, per un moment, aquests cinc colors siguin sinònim de tot, de tots.

Tot això, però, va ser possible gràcies a la vintena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, el motor del qual és el poeta i explorador de l’impossible Biel Mesquida, marmessor incansable de totes les accepcions de la paraula llibertat. I acabem cridant fins a la sacietat: llibertat, آزادی, liberdade, libète, askatasuna…

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(La traducció del fragment de Fatemeh Ekhtessari és d’Azar; la traducció del fragment de Kaloune és de Toni Clapés; la traducció del fragment de Leire Bilbao és de Laia Noguera. Els podreu trobar el llibre que s’ha editat amb motiu del Festival, amb disseny de Pedro Oliver.)