Ni el vent et pot ser més fidel (L’estiu clavat)

Ni el vent et pot ser més fidel. Ni el crit més clos. Sóc aquí, sóc aquí, et dic. Però tu no sents la meva veu perquè no saps ni qui et crida ni des d’on. Des de l’altra banda de l’infern. Des d’on la pedra talla la por i desvetlla l’eixord, i tot allò que encara no té nom perquè els qui posen noms a les coses estan tancats dins el seu no-dir. És la bèstia que no coneixes i et sobrevola el cadàver qui t’agafarà de la mà. Perquè cridis el crit i ballis el vent.

© text i imatge: el dígraf del desitx

Anuncis

On eres quan et vaig cridar des d’aquell endins tan negre? (L’estiu clavat)

On eres quan et vaig cridar des d’aquell endins tan negre, tan esquinçador i tan de foc i flama? On eres? On ets quan ploro des d’endins per tot allò que ja no serà i perquè ningú no ens va avisar que ens faríem grans de cop i deixaríem de jugar i de tenir llicència per fer llengotes a tort i a dret? On ets? On seràs quan el meu cos s’haurà deixat anar i les mans ja no t’hi rellisquin? On seràs?

© text i imatge: el dígraf del desitx

T’estalono l’ànima a cop de sentències que no goses ni escoltar (L’estiu clavat)

T’estalono l’ànima a cop de sentències que no goses ni escoltar. T’enrojoles perquè saps que em vols, que em vols tota i no pots. Sabem que no mesurem l’amor amb cossos, però ens hi rodolem pendent avall, fins a l’olivera salvatge, fins al penya-segat que ens separa del més enllà. I ara et bull la pell. Tant com em bull a mi. Però ens llancem a cremar el mar perquè cap bruixa ens albiri i ens desfaci aquest engany d’estimar-nos secretament.

© text i imatge: el dígraf del desitx

I la pell et callarà (L’estiu clavat)

I la pell et callarà. Perquè sap que s’ha de callar, que el que porta escrit endins és un pergamí secret que només té dos lectors que llegeixen idiomes diferents des de biblioteques cremades. I sobre les piles de parets enrunades potser hi entrarà el sol, però tu ja no hi seràs. La teva paret és crosta sobra crosta, i pell abrusada. I a l’adreça del teu destí ja no hi viu ningú, ni el desig.

© text i imatge: el dígraf del desitx

Vas perdre els anys i els ais entre cossos que creies que t’estimaven (L’estiu clavat)

Vas perdre els anys i els ais entre cossos que creies que t’estimaven i no. Vas perdre l’esperança de trobar l’amor entre mans que ni tan sols t’abraçaven quan t’abraçaven. I ara busques en va tots aquells homes que no vas saber estimar. Eres una oreneta, tu, aleshores. I el cos el tenies fort. I buscaves l’oreneta més fastuosa, la més cridanera, la més veloç. No vas entendre l’escreix. I de tot aquell desgavell de cors no te n’ha quedat res. Ni un quadre bonic per emmarcar.

© text i imatge: el dígraf del desitx

I la guerra del després és el silenci (L’estiu clavat)

I la guerra del després és el silenci, el saber callar quan la tramuntana no t’és amiga, quan els ulls aliens et fan el sord. I callant camines sense girar-te. Buscant la foto quasiidèntica. Perquè tu saps què t’agrada i què no. I busques sempre el mateix llop, el que et mira als ulls i no et mossega perquè sap que tu ets més fera, més reinona, més de nits sense fi que no pas ell. I aleshores balleu junts. I la cançó no s’acaba mai.

© text i imatge: el dígraf del desitx

I no hi havia ni sol (L’estiu clavat)

I no hi havia ni sol. Però el blat t’esperava, com sempre, matalàs al ras, perquè t’hi llancessis sense pensar, sense pensar quin cos t’hi acompanyaria. Sense pensar si t’hi equivocaries de nou, tal com tantes vegades t’has equivocat. Per això ets sàvia, perquè ets la reina de l’error i del somriure de després de la desfeta, de després del malgrat tot.

© text i imatge: el dígraf del desitx