Tag Archives: Lleida

Dues hores de la meva vida en diàleg infinit o el silenci com a extremitud del dir

Dissabte 6 d’abril de 2019 tenia una cita al Museu del Clima i la Ciència de Lleida. Sóc acientífica, això ho sap qui em coneix; no sóc gens aclimàtica, això també ho sap qui em coneix, perquè les coses sempre em fan o molt fred o molta calor (“odio gli indifferenti”, deia Antonio Gramsci el 1917, i ho subscric ara i sempre i en l’hora de la nostra mort, amén). L’existència d’aquest museu semblava una innocentada, però no: és de debò. La realitat sempre supera la ficció.

Tenia una cita a les set del vespre per presenciar una acció artística del Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. Arribem. No sé on sóc. Gardeny, la Mariola, el Castell al fons, em diuen. “Sembles nova, Meritxell”, em dic. Aquí de la magnànima Seu Vella de Lleida en diuen Castell, lo Castell. Jo no, jo en dic Seu, la Seu. Però jo sóc mig forastera i puc anomenar les coses pel meu nom; si no fos mig forastera, però, també ho faria.

Ens esperem. Oh, les esperes. La predisposició a deixar-me seduir és il·limitada. Ens reparteixen el full de sala, que comença amb una cita del pintor i judoka francès Ives Klein: “Els artistes que poden crear en comú són aquells que treballen amb el cor i el cap. En ells, la imaginació es troba en el seu psiquisme. La idea de llibertat es transformarà en una noció nova gràcies a la imaginació sense reserves i les seves formes de realització espiritual. L’univers és infinit però mesurable. La imaginació pura es pot realitzar. És viable”. Les fibril·lacions que tinc predisposades en mode total a la seducció subratllen coses: cor, cap, llibertat, imaginació, sense reserves, realització espiritual, univers, infinit, pura. Estic volant. No sé si el blau del cel és el blau Klein. No ho sé. Només sé que no sé res. I segueixo volant. Però sona un petard i m’espanto molt i caic per dins i m’aixeco per dins i camino. Som-hi. Comença.

“De la desgràcia se’n fa virtut”, deia el periodista Joan Tort en un article al diari El Punt Avui (22 juny 2017), quan es va inaugurar el Museu del Clima i la Ciència de Lleida (work in progress de l’arquitecte Toni Gironès). És allò d’anar canviant el relat. De vendre sempre la moto, encara que no arrenqui, encara que es negui amb un brrr, brrr i res. Però aquí no: la moto d’avui arrenca en silenci i moviment de cossos. Sota un cercle de ferro (oh, el ferro! oh, els cercles!) i glicines incipients (oh, les flors!) trenta artistes-ballarins-accionadors es mouen. Comença. Ha començat. Ritxi Planes ens diu que ens podem moure per on vulguem (hem d’aprendre a ser públic! hem d’aprendre tantes tantes coses!). Hi ha tímids. Jo no tinc vergonya de res encara que en el fons sigui molt tímida, i m’acosto al llop perquè m’ensenyi les dents. Però no me les ensenya: silenci, moviment, cossos. Oh! El silenci com a extremitud del dir.

L’espai buit i en construcció de del Museu s’anirà omplint d’accions, silents i no, que són declaracions d’intencions. “Diluir la idea d’un edifici-museu com diluir la idea d’un edifici-partitura: qui estructura el museu com qui estructura la música d’acció és el pas del temps”, diuen, alhora, juntíssims, el Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. I sí. És cert.

L’espai com a escenografia. L’espai com un més. Com un més dels trenta que ja són. M’entretinc a buscar la lògica del vestuari, lleugerament àcrata, lleugerament estudiat. Aquestes coses em perden, sí, l’estètica em perd.

Veig la llum, i miro i veig i escolto i, sobretot, sento. L’espai-escenografia com a plataforma per a la interacció. Passen tantes coses que no saps on ser, on mirar, on sentir. I alhora són tant disperses, aquestes coses que passen, que van passant, que aniran passant, que pots perdre’t i tornar. Oh, encara: el perdre’s!

Tinc debilitat pels percussionistes. I els dos d’avui, disfressats d’oficiants, són de luxe. D’una banda, el joveníssim Genís Bagés, amb qui vaig tenir el plaer, l’honor i el luxe de compartir escenari una nit d’improvisació poètica al Cafè del Teatre tenint com a frontman el clarinetista i saxofonista Gabriel Amargant. De l’altra, Dominique Chanteloup, membre de la Tours Soundpainting Orchestra. Oh, mon dieu!

Tinc debilitat per la dansa. I les tres ballarines d’avui (Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset) són esplèndides i salvatges. I es rebolquen per terra amb passió i riuen amb contenció, i s’emparren com les nenes emparradisses que són, i com les nenes emparradisses que són busquen tots els racons del Museu per pujar-los i baixar-los. I pujar-los i baixar-los. Fins a l’infinit. Fins a l’infinit i un dia.

Tinc debilitat per les cordes. I aquí són tres. O més. Tinc debilitat per les cordes, he dit. Les fluixes, el risc, sempre la por de caure però no acabar de caure mai. Corda com a metàfora. Corda com a camí de mort, de morir-se, d’auto-morir-se, que aquí no prendrem. Corda-vestuari. Corda contrabaix (Rafael Esteve) i corda violí (Joan Sancho i Maria Berengué).

Tinc debilitat pels clowns. Que també són tres, com les ballarines i les cordes. Miquel Àngel Marín, a qui conec de múltiples mogudes poètiques i hacmorianes; Ritxi Planes, tan pur, tan pur, tan innocentment irònic que en mi fa l’efecte de la rialla que esclata; i la mujer de rojo, una Montserrat Trepat que és Lleida pura, i és Missenyora la Veritat amb la màscara de la Innocència. Quina troballa, tots tres junts, així, aquí. Ajuntant-se i allunyant-se, parlant-se i parlant-nos. Tres mestres de cerimònies imperfectament perfectes.

No tenia debilitat pels cors fins al dia que vaig conèixer les donasses del Cor Euridice. Meravella entre meravelles. Dirigides per Dolors Ricart, són experimentació i són rigor i són vint-i-cinc anys de vida. Eterns vint-i-cinc anys. Vaig conèixer les Cor Euridice perquè, precisament per celebrar la seva eterna joventut, em van dir que volien cantar algun text meu. Primer vaig pensar “aquestes dones no em coneixen prou”; després vaig anar a un assaig seu i me’n vaig enamorar. Ara em canten, amb partitura d’Heura Gaya, tres poemes d’aquells que no s’entenen. O sí.

Els camins són sempre imprevistos. Els camins de cada ésser humà que conforma el públic d’avui s’encreuen (per força, perquè el públic no sap, només sent, només sent) amb els camins més o menys previstos de cadascun dels músics, de cadascuna de les ballarines, de cada Eurídice, de cada clown… en aquest diàleg infinit que és un viatge que va del DIA a la NIT, en DIÀleg infiNIT, em subratlla Arnau Millà-Benseny, músic, soundpainter, pedagog, i fundador i director artístic del Col·lectiu Free’t. Ell és el summe sacerdot que orquestra, excessivament discret, i corrents com un més, aquest caos ordenat que és tot sorpresa, tot bellesa i on no hi ha error, on no hi ha error, on no… (i m’ho repetiria fins a la sacietat).

Tornem al cercle, al cercle que mai no sabrem ni on comença ni on s’acaba. Però la percussió creix i creix, i jo només tinc ganes de cridar d’eufòria, de cridar perquè no sé xiular. I al final crido, com he aplaudit cada cop que he sentit que havia d’aplaudir i com he rigut cada cop que la ironia, amerada de crítica social i arquitectònica i política, m’ha assaltat. Fi.

Gairebé són les nou. S’està fent vespre. I el vestit verd turquesa d’antiprincesa que duc se’m convertirà en parracs i la carrossa, en carbassa. Em diuen que hi haurà tertúlia postfunció. Posen cadires. He de marxar, però no puc marxar sense dir el que tinc ganes de dir. Dreta, micròfon en mà, sota un doll de llum, i mirant el públic, dic, més o menys: “Espatarrant. Em sembla que és el millor que li ha passat a aquest Museu, i dubto que li torni a passar res de semblant. Des que visc a Ponent, mai no havia vist, ni a Lleida ciutat ni en tota la província, res semblant. Enhorabona”. Certesa i provocació i adéu, ara sí.

Me’n vaig amb recança, perquè la cosa segueix, i sobretot me’n vaig amb una sensació fortíssima al cap i al ventre: que sóc a Europa, al nord d’Europa, en una ciutat com Estocolm o Berlín (Gramsci, ancora: “La città futura”). Acabo de viure dues hores de la meva vida en diàleg infinit. Sento que tot flueix per sota, i emergirà, de nou, potser en una forma-altra, quan sigui, quan hagi de ser.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© de les fotos (excel·lents): Núria Prats

Direcció: Arnau Millà-Benseny
Dramatúrgia: Maria Capell
Disseny escènic: Maria Monseny
Col·lectiu Free’t: Joan Sancho i Maria Berengué, violins; Rafael Esteve, contrabaix; Miquel Salla, electrònica; Genís Bagés, Dominique Chanteloup, percussió; Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset, interpretació dansa; Miquel Àngel Marín, clarinet i interpretció actoral; Montse Piqué, veu; Oriol Planes i Montserrat Trepat, interpretació actoral-clowns.
Cor Euridice: Dolors Ricart (direcció); Laia Noguera, Aina Viles, Marta Gelonch, Laia Cabau, Carme Palau, Núria Bresolí, Núria Vallés, Noemí León, Nerea Català, Romina León, Montserrat Carbonell i M. Cristina Pascual (veus)

Anuncis

més enllà i més ençà de nosaltres: Gabriel Ferrater

102719

El dimecres 28 de novembre de 2012 va tenir lloc a Lleida ELS JOVES I ELS DIES. CONGRÉS GABRIEL FERRATER. Comunicacions, conferències, taules rodones, un recital al Cafè del Teatre. Tot per Ferrater, per a Ferrater, de Ferrater, a Ferrater, al voltant de Ferrater, sobre Ferrater, des de Ferrater, amb Ferrater, sense Ferrater, amb sense Ferrater…

Amb intervencions de Jordi Cornudella (magistral!), Miquel Desclot, Enric Blanes, Arnau Barios, Enric Casasses… i dels joves poetes Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle i Meritxell Cucurella-Jorba, entre molts d’altres. A la taula rodona dels joves, però, ens quedàvem sense paraules cada cop que ens tocava dir. I és que vam dir-nos més i vam dir més sobre Ferrater a l’hora dels àpats, entre hores, metre assaboríem fred. Ja ho tenen, això, els congressos. I Ferrater, no podia ser menys.

El comitè organitzador eren universitaris i llicenciats en Filologia Catalana de la UdL: Meritxell Aguilar, Laura Aubets, Alba Bosch, Carlota Camarasa, Josep Gualdo, Àngels Marzo, Roser Matas, Ariadna Morreres i Andrea Vizcaíno, que comptàvem amb l’assessorament de Xavier Macià, Núria Perpinyà i Joan Ramon Veny.

“Gosa poder tenir enemics a sou”, deia Ferrater. I nosaltres no vam dir-lo aquell vespre al Cafè, el poema que conté aquest vers, potser perquè no gosem tenir enemics a sou ni sense contracte. No gosem. Però sí que vam gosar dir SI PUC, CAMBRA DE TARDOR, ÍDOLS, JOC, ÚTER, CARAGOL, EL MUTILAT, IN MEMORIAM, entre altres. I tot semblava anar més enllà i més ençà de nosaltres. Més enllà i més ençà de Ferrater, i els joves, i els dies. Érem Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle, Andratx Badia, Enric Falguera i Meritxell Cucurella-Jorba els qui vam dir el mestre mentre ens dèiem. “Les partions de la terra que és meva”: uff.

I aquest 2012 a la província de Lleida, concretament a la localitat de les Borges Blanques, el mes de febrer va tenir lloc un PARNÀS (poesia apassionada rimada-i-no àcrata i salvatge) dedicat a Gabriel Ferrater que, animat i coordinat per Meritxell Cucurella-Jorba i organitzat des de La fàbrica bella, va comptar amb lectures apassionades (sí!) del dígraf del desitx, d’Eduard Carmona (també participant al Congrés lleidatà) i de Tomàs Arias i amb la música-embolcall del guitarrista Marc Serrats. Mireu aquests vídeos entretallats (són àcrates!) i deixeu-vos dur per Ferrater. I penseu, si voleu, en la insolència amorosa, en sopars freds i en els xiscles del sol.


morir una mica tots: MMM

El 16 de novembre de 2012, a Lleida, hi vam morir una mica tots. Per tornar a néixer amb una altra forma, potser. El dia 16, a l’Auditori Enric Granados, s’hi va dur a terme l’espectacle “Joc de dames” en el marc de la nit dels Premis Literaris 2012. Un espectacle creat i dirigit per Rosa Mesalles en homenatge a tres dones escriptores que ja no estan entre nosaltres: Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) i Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998).

Dalt de l’escenari, l’Orquestra simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (amb Fernando Cleves al violí; Guillermo Prats al contrabaix; Xesco Grau a la flauta i les percussions; Mateu Ferré al clarinet, i Jordi Castellà al piano i als arranjaments), dues actrius, les esplèndides Núria Casado i Annabel Castan, una poeta, una servidora, Meritxell Cucurella-Jorba, i les paraules que ens han llegat per als segles dels segles Pàmies, Rodoreda i Marçal.

Vaig haver de recitar la Marçal, i utilitzar aquesta forma verbal potser voldria dir que no em venia de gust. No. No va per aquí. Per amor, per mort, per devoció em feia una basarda immensa dir-la. Però ho vaig fer. I entre altres poemes vaig dir COVAVA L’OU DE LA MORT BLANCA i tot allò tan cruel i salvatge que t’obliga a fer una pausa que és llarga com un silenci i a pensar i a sentir:

(…)
Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Quan un text té aquella màgia que el fa viu no mor mai, ni que a el 16 de novembre de 2012, a Lleida, hi haguéssim mort una mica tots. El dia 18 vam repetir “Joc de dames” a l’Auditori AXA de Barcelona. I dins qui l’hagi escoltada algun cop sempre hi ressonarà aquest poema fet cançó a les mans i a la veu de Sílvia Pérez Cruz.

MMM: Maria Mercè Marçal. Un nom que diu massa coses.


photo 2