Tag Archives: Cada volcà és abans muntanya

ŞİİRLER · Meritxell Cucurella-Jorba · Türkçe

Turkish version · Serdar ÇELİK

Istanbul Poetry and Literature Festival · 2019

silik bir iz (rastre breu)
dün gece yatakta senin kokunu aradım
çoook silik bir ize rastladım
sen dün gittin ama
sanki şimdi dün gibi
koca bir hayat

 

özgürlük (llibertat)
mahkum gibi
özgür olunca
karşı çıkmaya

ve tutunur en ufak şeye

bence boşluk daha ürkünç

 

hücre (cel·la)
zamanın taslağıdır
yeniden inşa etmeli
bir hücre
saklamak için fazlalığın fazlasını

 

 

ben korkuyum (la por sóc jo)
sana bir orman hediye ediyorum
gece ve rüzgar dolu
taşlar döşeğin olacak
deriler alev alev ışıldar

korkma yaban domuzu
korku benim
yoksa sen mi

 

sabahın köründe (de dematí)
susuzluğumu giderdim
senin tersine kapalı bardağından
hâlâ rüyalarla dolu

 

Book: Intemperància roig encès (2009)

 

Benim mistik yanım (La mística meva)

Genişleyen tenimdir benim
sahip olduğun Denizlerden, onun gibi, alabilirsin istediğin kadar.

Ve onun sınırında
her volkan bir dağdır patlamadan önce
bense hem volkanım hem dağ.

Book: Cada volcà és abans muntanya (2013)

 

Eşitlik devrimi öncesinden kalma veya ona dahil olamamış, dekorasyon için salondaki yemek masasının üzerine yerleştirilen ve Murano camından olan veya olmayan kristal bir vazo konumundaki bir cins kadının; ikon kadının, başka bir deyişle Bayan Silikon’un manevraları

 

kadın geçer kadın kadın geçer kadın kadın geçer kadın

kadın

kadın

kadın

ve

HOOOOP

plastik kadın

sekiz kırk üçte geçtiğini göreceksiniz

boyalı sarı saçlar

kilometrelik kirpikler

bi düzine dudak

memeler ve kıç lastik

o bir ikon kadın

Bayan Silikon

aman Allahım bir yüzeysellik

fakat geçer emin adımlarla

topukları saplayarak

bakıyorlar mı diye de göz atıp

gururlu bir gösterişle yürür

hayvanat bahçesinde sergileniyor gibi

sanki üremeye gitmek üzere yürüyen bir cins

cins değil

yok yok

hayır

hayır

hayır

sahte esmer sahte sarışın

beden otuz altı

öğlen birşey yemez akşama da yemez

sadece uzaktan güzel

dıştan sahte

içi ise bomboş

zavallı zengin ikon kadın

inançla tanrıya veya her kimse ona mum adar

bedenini ve yüzünü korusun diye

kocaları veya evlatları Arizona veya Tarifa’dan geçerken

ölmesin diye dua eden kadınlar arasında

ve Silikon Bayan bunlardan

hiç birşey öğrenmez

zaten bu küçültülmüş beyinle ne öğrenebilirsiniz ki?

sen sadece güzel bir aptallık paradigmasısın

hiç bir lezzeti olmayan tek kişilik hazır çorba gibi

 

© Metinler: Meritxell Cucurella-Jorba
© Katalanca’dan Çeviren: Serdar Çelik
© Resimler: Xavier Minguella

Anuncis

Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431

Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha de compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf del desitx, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503


Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.


Papasseit és també avui llibreria

Després del recital de dissabte a Manresa en el marc de Sensorial Art Store (Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central)  que vam titular NÀUFRAGS D’IMPRERIS i que vaig fer amb la cantant i experimentadora vocal Celeste Alías, vaig anar a descobrir amb els meus propis ulls, el meu propi nas, les meves pròpies mans i, evidentment, les meves pròpies cames, la Llibrera Papasseit. Només n’havia sentit a parlar bé.

A part de ser un lloc amb encant (ple de cosetes antigues i de tresors insòlits fets de ganxet) i d’estar en un racó de Manresa bellament decadent i exultant de vida (la plaça de Gispert), el regenten un tàndem encantador. Bon tracte, professionalitat, simpatia. A la llibreria, tot hi està posat amb gràcia. Tenen molt bons títols, llibres que són sinònim de temptació. I quina tria, el nom de la botiga! Només hi poden passar coses bones, en un local que té nom de poeta de debò. De fet, no és casual que a la Llibreria Papasseit organitzin sessions de poesia un cop al mes.

IMG_20150315_212423IMG_20150315_212355

M’explicaven que tenen llibres de segona mà i una selecció d’editorials independents. Oh, dic, molt bé! Miro i veig que, entre altres editorials d’aquestes bones i lliures, hi tenen Terrícola. I veig el número u de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, el Lluís Calvo, al costat del número tres de la col·lecció, el David Caño. I els dic, ah, quin encert que tingueu aquests llibres, però aquí, entremig, hi faltaria jo…

-Ets el dígraf del desitx!?

Vaig fer que sí amb el cap. Em van dir que l’exemplar que avui hi faltava el van vendre ahir. I de cop vaig tenir ganes de conèixer qui el va comprar. I tenia ganes de saltar d’alegria, perquè els petits ja ho tenim, això, que estem contents per les coses petites. I tenia ganes d’abraçar aquells llibreters tan entranyables i tan lliurats a la seva apassionada i apassionant feina que, al cap d’un segon, ja havien posat un altre exemplar del meu CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA, el número dos de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, entre l’u i el tres.

IMG_20150315_212254 IMG_20150315_212224


Té pètals a les ales i lava a les mans o la història de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA

Image

A. (aquest n’era el seu primer títol) fou gestat a les acaballes de l’estiu i la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Conceptualment, dies abans que esclatessin els lilàs li arribà el punt final. El 28 de març de 2007, de matinada, va passar un estel que es va quedar. A. fou enllestit definitivament passat solstici d’estiu del 2008. A. va ser fet amb caixes altes i baixes, i els punts i les comes perduts en els viaranys de la sintaxi d’obres anteriors o paral·leles de l’autora s’hi van retrobar com si res. A. s’havia d’haver editat la primavera del 2010, però el seu primer projecte editorial va fer fallida. Hi hagué encara un segon projecte, amb un disseny acuradíssim i una imatge en roig (d’Oriol Cornudella, que il·lustra aquest article). Aleshores A. s’anomenava NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU. Ara A. inicia un nou camí. A. camina sol. No l’entretingueu, que té pètals a les ales i lava a les mans.

El projecte d’A. o NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU va obtenir un ajut a la creació literària l’any 2006 (Institució de les Lletres Catalanes). Eren altres temps. I un poeta podia crear amb una mena de beca, malgrat que una part important de l’import se’l quedés un ministeri estranger. Tant se val. Avui volem parlar de poesia. El cas és que a partir de textos d’aquell llibre creixent, el 10 de novembre de 2007 el dígraf va fer a l’església de la Mercè de Girona –en el marc del festival A part– un recital interactiu i intimista que va anomenar CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. L’hivern del 2013, quan estàvem treballant en la preparació d’aquesta publicació, els editors –Laia Noguera i Esteve Plantada– van proposar que el poemari es titulés tot just CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. El dígraf, que tornava a viure un moment volcànic, va dir sí.

Image

CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA ara forma part de l’esplèndid catàleg d’Edicions Terrícola (és el volum segon de la col·lecció “Llibres de l’afrau”). El primer i el tercer volum és obra de la parella de fet (poètic) més prolífica que han donat darrerament les lletres catalanes: Lluís Calvo (amb LLEGAT REBEL) i David Caño (amb RES ÉS ARA NI AIXÒ). O sigui que entremig d’aquest parell de bèsties del vers, el dígraf és la forastera: intrusa, mitgera, femení amb nom masculí, equívoca, pregonament silent, i cridanera de crits que vénen o de molt endins o de molt lluny. I la mida i/o la distància de les coses no sol obeir, en mi, criteris físics. He dit. I segueixo.

Un catàleg, el de Terrícola, que, com deia Jaume C. Pons Alorda s’iniciava amb “l’equip triple C” (Calvo, Cucurella, Caño) i que començava a presentar-se en públic un vespre en què, seguint amb Pons Alorda, tot rebentava de poesia: el 12 del 12 del 13. Un catàleg de poesia que toca totes les arts en cadascun dels seus títols. Sí. És ver.

En el darrer sender que va emprendre CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA hi ha hagut la presència activa dels editors, Laia Noguera i Esteve Plantada (als quals s’hi ha afegit Joan Duran), i d’una tercera presència, tan etèria i real com la que va inspirar el text… Gràcies a aquesta tercera presència, que anomenarem T., ha sigut un regal dels déus més àcrates afegir i treure versos, millorar impassos, tallar síncopes. El resultat és un llibre a mig camí entre el llibre ben editat i un llibre d’artista. Per què? Perquè ha estat dissenyat amb cura, mimant des del primer al darrer detall. Des de la tipografia (una Pradell que és tot poesia), a la tria de les tintes (com m’agrada el meu rosa!), al relleu dels títols, al pòster que abriga el cos-llibre-de-lletra. Un pòster que conté en cadascun dels títols obra gràfica i paraules (Jordi Aligué, David Esterri, Fiona Morrison, Irene Solà, Isaki Lacuesta i Màrius Sampere) que són partença, darrera parada, fetitxe, joia. Els malabaristes de tanta sublimació creativa han estat el tàndem format per Albert Grèbol i Núria Vila. Ells són CanCun. Ells són els que s’han entès amb l’Esteva Plantada i la Laia Noguera per anar fent créixer les tres criatures. Hem negociat algunes coses i unes altres han sigut innegociables. Però tot amb tot les criatures han anat creixent amb el pas de les estacions. Acaben de néixer. Són precioses. D’una bellesa conjugable amb totes les seves accepcions.

Image

He tingut la sort. I és una sort, sí. He tingut la sort, deia, en el meu cas, que els qui m’acompanyin a la coberta del llibre siguin dos artistes de ment clara, de pulsió contundent, de cos obert en canal a l’art que toquen. Els meus dos artistes són l’il·lustrador i gravador Jordi Aligué i el músic i compositor David Esterri. El Jordi va crear, amb quatre traços (no en calen més: “Less is more”, deia Mies van der Rohe, i ho podia haver dit, també, Samuel Beckett) la A primera, el volcà i la lava. És tot. És tot el que havia de ser. I els blancs del que serà. El David ha creat una petita-gran (totes les petites coses són sempre immenses) peça musical que comença tímida i s’accelera lleugerament, i acaba segura, plena de pes, plena de vida.

Per acabar de reblar el clau, hi falta la veu, la veu de dins, el crit. I és que ahir, el dia de la primera presentació del llibre, cada poeta havia de llegir uns quants textos del llibre seu i cada poeta aniria acompanyat d’un altre artista. La ballarina Helena Pellissé acompanyaria el poeta Lluís Calvo i el violoncel·lista Pau Marquès acompanyaria el poeta David Caño. A mi m’acompanyaria la cantant Celeste Alías. Ni ella ni jo no vam voler saber què faríem. Ens vam llançar, felices, al buit. I volant vam brodar en l’aire paraules i sons que s’escampaven, serpentejants, per l’aire d’una sala blanca amb sostre altíssim de l’MX Espai, al carrer de la Llibreteria, al cor d’una Barcelona que va tornar a ser, per una estona, una mica meva.

L’acte d’ahir va ser màgic i irrepetible. Tan irrepetible i màgic com havia sigut el moment d’escriptura del que era A. i ara és CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA durant la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Només pel fet d’haver viscut intensament el procés d’escriptura i desdoblament (el veritable procés de creació!) ja n’hauria tingut ben prou. Però aquí s’hi suma l’aventura de l’edició amb la Laia i l’Esteve. La creació a partir de la creació amb el Jordi i el David. La mescla de tot plegat de la mà de la Núria i l’Albert. I acte performatiu d’ahir, amb la Celeste, vivint-ho i revivint-ho tot de nou. Amb tots els nostres fills, els de carn i els de paraules i sons.

D’aquella tardor del 2006 hem arribat fins a les acaballes de l’hivern del 2013. (Mai hem parlat de pressa.) Malgrat el pas dels dies, A. és tan feliç ara com aleshores, com ho va ser NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU, i com ho serà CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA (Ed. Terrícola, 2013). A., el nen que tenia i té encara pètals a les ales i lava a les mans, és Andreu Cornudella Cucurella (que ahir hi era, amb els altres). El llibre va per ell. I per tots els nens que sóc.

(La primera i la tercera imatge són d’Oriol Cornudella; l’altra, de la gent de Terrícola.)