Tag Archives: amor

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López

Anuncis

POEMAS · Meritxell Cucurella-Jorba · español

poemas de Meritxell Cucurella-Jorba en español

una voz inédita
en primicia cósmica

 

EL ABISMO DE LO DECIBLE

Ante la imposibilidad de traducirme
ante la firmeza de afirmar mi propio       no
no me traduzco ni me traiciono:
me escribo en una lengua otra
tan otra
que se me acerca cautivante
para ondularse con aquel mi-yo que no soy yo.
Para celebrar la hondura
de lo abierto
de lo todo
el abismo de lo decible.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

SOBREPASARSE

Si me gritas desertora al pasar la calle
alegre
sabes bien que te cierras y me encierras.
Menosprecias la contumacia que me abriga
en las densas noches de la gran noche de los pueblos.
Celebro el olvido de lo obvio:
entenderse sobrepasa el habla.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

AMANECE HÚMEDA

Llueven como llantos
las palabras
que no sé decirte.

Amanece húmeda la noche.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

YO TE BENDIGO, AMOR

Yo te bendigo, amor,
por ser sólo ausencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser sólo presencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser fulgor | hastío | contradicción | vacío
por ser                                                                     siendo
en un paradójico gerundio sinónimo de círculo y rebrote
de vuelta a la niñez del cuerpo
que
como el mar
pierde y acapara
el murmullo nítido
el oxímoron
tu todo
tu nada.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

© fotos: Andrew Condon

 

 

 

 


La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


T’estalono l’ànima a cop de sentències que no goses ni escoltar (L’estiu clavat)

T’estalono l’ànima a cop de sentències que no goses ni escoltar. T’enrojoles perquè saps que em vols, que em vols tota i no pots. Sabem que no mesurem l’amor amb cossos, però ens hi rodolem pendent avall, fins a l’olivera salvatge, fins al penya-segat que ens separa del més enllà. I ara et bull la pell. Tant com em bull a mi. Però ens llancem a cremar el mar perquè cap bruixa ens albiri i ens desfaci aquest engany d’estimar-nos secretament.

T'estalono l'ànima a cops de sentències

© text i imatge: el dígraf del desitx


“La grande bellezza”, el fracàs, la redempció i les coses bones que ens queden per fer

“La più consistente scoperta che ho fatto dopo di aver compito 65 anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare”, diu el protagonista de “La grande bellezza”. No, no perdré el temps escrivint per a qui no em sàpiga llegir. No perdré el temps escrivint per a qui no em vulgui llegir. No perdré el temps escrivint. El guanyaré.

LA-GRANDE-BELLEZZA_Servillo-300x199

No. No tinc 65 anys. Però penso i corroboro l’afirmació que obre aquest text, que escric potser per a no ningú, només pel plaer d’escriure.

Com que no vaig poder veure a la gran pantalla aquesta pel·lícula he hagut d’esperar a tenir-la en format DVD. Intuïa que no em decebria, i l’espera ha valgut ben bé la pena. El que ara lamento és que trigaré anys –tant de bo vagi errada– a tornar a veure per primer cop –aquell descobriment primer, aquell desprecintament tan amatent– una pel·lícula de l’abast i la magnitud d’aquest film de Paolo Sorrentino.

L’han comparada amb “La dolce vita”, de Federico Fellini, i Sorrentino llança pilotes fora dient que la feina d’un mateix no es pot comparar amb una obra mestra. Podria ser falsa modèstia. O podria ser cert. El temps haurà de dir si “La grande bellezza”, passa, com “La dolce vita” el llistó de les obres mestres. El que sí que ara per ara ja és clar és que som davant d’un capolavoro. I estaré d’acord amb qui afirmi el contrari. L’univers és fet perquè hi hagi maneres de pensar divergents. Perquè hi hagi el sí, i la negació del sí.

Sí. És un gran treball. Començant i acabant per la música. Començant i acabant per la fotografia. Començant i acabant pel treball actoral de tots i cadascun dels personatges secundaris i, sobretot dels més sobretots, per la interpretació de Toni Servillo en el paper del cínic, cruel, dolç i l’aleatori misantrop Jep Gambardella.

trailer-la-grande-bellezza-14041-620x250

I Roma com a actriu. Tan falsa, tan certa, tan descaradament apassionada, tan atractiva. Perquè aquí Roma, com a “La dolce vita”, és personatge. Però aquí, a diferència del film de Fellini, la perifèria es mostra poc, i ens movem sempre en el centre més estricte. La perifèria només hi apareix d’esquitllentes, anomenada, existent, però lluny dels paràmetres de la majoria de les seqüències. La perifèria és la vida real de molts de nosaltres, però ells, els de la pel·lícula, viuen la seva vida al centre. Al centre de la mentida i la falsedat, al centre de la disbauxa disfressada de divertimento, al centre de l’aparença per sobre de tot el que és real, al centre del fracàs. Elles i ells viuen al cor de l’apatia de l’excés.

Tot és excés a “La grande bellezza”. I el primer i irrevocable excés és el de la bellesa. Roma és aquí impressionant. Ja ho sabem, ja ho sabíem, però Sorrentino ens la realça. I ens l’administra amb altes dosis de cinisme i crueltat. Per cínica –i bella–, l’escena en què un nullafacente Gambardella es passeja a primera hora, probablement sense haver anat a dormir, arran de Tíber, i pensa en veu alta i diu coses com que quan va arribar a Roma es va precipitar sobre el “vortice della mundanità, ma io…” i passen tres homes que corren i deixen anar com si res la seva espantosa mundanitat. Per cruel –i bella, come no!–, l’escena que m’emociona més de la pel·lícula, quan després de la mort de Ramona, Gambardella entra i es mou lent a càmera lenta pel bar Calisto entre les animetes que allí s’hi solen deixar caure, a totes hores, en aquell racó de món que és piazza Calisto, a prop del cor del Trastevere. La plaça amagada. Le sigarette. El ganxet. Les parelles forçades. El temps aturat en un cendrer de birra Peroni. Gambardella segueix lent a càmera lenta i algú diu allò que ningú no vol sentir… Se’m glaça el cor. Pel que diu. Pel que diu callant. I pels records que guarda per mi aquest lloc.

I per cruels, ocurrents, salvatges o llances de punta finíssima, els diàlegs amb Talia Concept, amb Stefania, amb Edigio (i la continuació amb la seva filla) o amb el cardinale Bellucci, que acaba amb una sentència a contrallum dita en llatí. Uff. Moltes coses, massa coses.

Tot és excés a “La grande bellezza”, però es tracta d’un excés que parteix d’allò que és real: i pensem en la festa dels primers minuts de la cinta, que deu ser la festa més ben filmada de la història del cinema de tots els temps. Hi tenim música, moviment i la bellesa del més enllà, i aquí el més enllà es diu Roma, i fa palíndrom amb mort, i no pas amb amor. Però no ens desviem. Tornem a la festa: Raffaella Carrà, les dones de silicona, els homes betumats, la joventut sense cap mena de límit, la sensualitat desmesurada i deixada anar com un gos sense corretja. Una coreografia absurda i un final que es ralenteix com el fum del tabac: és ell, el pilar sobre el qual bascula “La grande bellezza”: Jep Gambardella, el protagonista.

La història del fracàs contada des de l’excés. I aquí ja ens deixem de palíndroms i anem de ple a l’oxímoron. Sembla que el fracàs sigui parent de la boira, del quasi-res, del no-moviment, del silenci, de la quietud. Però a “La grande bellezza” és ben bé al revés. D’aquí l’aparent contradicció, que ens duu a la redempció final. Perquè Jep Gambardella, a diferència del Marcello de “La dolce vita”, que seguirà igual, perdent o guanyant la vida de nit en nit, de dona en dona, de ploma en ploma, com les del coixí que sensual es trenca sobre el cel d’una platja mentre una nena –la innocència– s’ho mira de lluny i diu coses que mai no sabrem: ja no som verges, ja no som ingenus, ara som sords. I la vida seguirà. Dolça o no.

Seguim amb el nostre Jep redimit, el qui malgrat el malestar, el disgust i l’avorriment de tot i de tothom és capaç de veure-hi clar i estimar la puresa, que és la Ramona, que és la Santa, que és tot el que és cert. Els crèdits finals deixen lloc a l’esperança. A ningú la responsabilitat del teu fat. Tu ets el teu amo. El teu camí el dibuixen els teus passos. O el fum de la cigarreta que t’estàs fumant. I que es ralenteix. Com la vida, com la bellesa, quan ens posem a pensar-la. La vida, i la bellesa.

I és que pensar en algú o en alguna cosa fa que tot se’ns aturi: un record ara per a Anita Ekberg (1931-2015), que acaba de morir, oblidada de tot i de tothom des de feia anys. El seu esclat va ser intens i breu: una dona descomunal abraçada a un home descomunal dins la Fontana di Trevi. Hi ha coses que no tenen mesura, hem dit i seguim dient. Ai, “La dolce vita”, i ai, “La grande bellezza” i les obres que ens duen allí on ment i cor van per lliures. Lentament, o ben de pressa. I esperen que puguem tornar a fer aquelles belles coses que ens han quedat per fer, lentament o ben de pressa.