Tag Archives: arquitectura

La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba

Anuncis

Temps, olors i belleses: el Palau Güell

El temps no es mesura en temps. Això dèiem. Això seguim dient. El temps es mesura amb olors, amb el record de les olors perdudes. O amb sensacions, amb sensacions impossibles de comptar i de contar, de mesurar i de fiscalitzar de cap mena de manera. Hi ha sensacions que són secrets. I callen sempre. Ui, no. Un dia parlen. Parlen el dia que el record d’aquella olor perduda i de cop retrobada les fa parlar. I no entenem ben bé què ens diuen, ni perquè. Però ens emocionen. I ens farien plorar.

Feia dies que tenia pendent d’anar a visitar el Palau Güell (Nou de la Rambla, 3-5 · Barcelona), del gran, immens, estratosfèric i irrepetible Antoni Gaudí. El primer gran encàrrec que el jove arquitecte rebria del que acabaria sent el seu client més important, Eusebi Güell. L’edifici es va construir entre el 1886 i el 1890. Es va mig estrenar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal. El matrimoni Güell va viure al Palau relativament poc, fins al 1906, any en què es van traslladar a la Casa Larrard, al Park Güell –Eusebi Güell hi va viure fins al dia de la seva mort, el 1918. Durant la guerra incivil va servir com a comissaria i no cal que ens imaginem com anaven els trets. L’any 1944 un americà la va voler comprar peça per peça i endur-se-la mar enllà: ai. Finalment, el 1945 la Diputació de Barcelona la va adquirir a Mercè Güell i López, hereva, que la va donar a canvi d’una pensió vitalícia i amb dues condicions: que no es modifiqués res de l’edifici i que es dediqués a finalitats culturals.

El 1954 s’instal·la al Palau Güell el Museu d’Art Escènic i, amb ell, la biblioteca i l’arxiu. S’hi va estar molts anys. Fins al dia que ho vaig descobrir. M’interessaven els estudis teatrals i anava, de tardes, al Palau, o la biblioteca. O a tots dos llocs alhora. No hi havia la turistificació imperant avui a Barcelona. El patrimoni arquitectònic nacional no era aleshores un mercadeig. Era patrimoni i prou. De vegades en decadència, però i prou. Ara hem entrat en una espiral de comercialització totalitzadora. No entenc com és que a Barcelona encara no venen llaunes amb aire de la ciutat… Però tornem on érem. Els carrers feien més pudor que ara: aquella cosa tan característica dels barris baixos, ja se sap. Ningú es mirava ni tan sols la façana ni la forja de les portes de l’edifici. Malgrat la voluptuositat de les tribunes i el marbre excèntric de l’exterior, el Palau passava desapercebut per a la gran massa. Els carrers feien pudor, deia. I en entrar al Palau, oh: meravella: tot era silenci i una olor de fusta impossible d’oblidar. Pertot la fusta, pertot l’olor de fusta –“Una vella coneguda olor…”, que resava Benet i Jornet.

Hi anava de tardes, deia. Pujava les escales –no recordo haver-me trobat mai amb ningú– i, a mà dreta, entrava en una sala petitíssima on no hi havia els llibres, sinó uns arxivadors de fusta amb les clàssiques fitxes de cartró horitzontals, amb ratlles i amb una ratlleta superior més gruixuda i de color vermell. Aquelles fitxes indexaven els llibres dramàtics. Jo buscava el que m’interessava, ho demanava a la bibliotecària i ella anava a buscar els llibres a una altra sala. Vaig llegir els clàssics grecs, i Beckett, el gran Koltès, i molts més. Va ser una època memorable. Una època i una olor, la del Palau, la de les escales del Palau, la de la saleta de les fitxes de la biblioteca, que vaig tenir oblidada fins aquest dia. Fins al dia que vaig anar a visitar, com una turista més, i amb tota la família, aquesta gran bellesa.

palacio-guell

El magne edifici conté l’essència de l’obra de Gaudí i és essencial per entendre la seva evolució posterior. Les cotxeres són una meravella de senzillesa, elegància i pragmatisme. Tot fet amb totxos: materials senzills tractats a la manera dels materials més nobles. L’escala de cargol (avui tancada) amb volta catalana és una joia! La distribució de tot l’edifici, pensat per a una gent que té diners, que té una densa vida social, que sap viure bé i que sap ben perdre els passos a la sala dels passos perduts. I la sala de fumadors. I el mobiliari. I Shakespeare en un vitrall. I tants altres detalls. I arribem al terrat i a un entramat de xemeneies de diverses formes i colors que desfien l’ímpetu del sol i el cel i el xiscle agut de les gavines de vora mar. Aquestes xemeneies, elegants ballarines de les alçades, són el darrer goig d’un edifici que és, ras i curt, excel·lència.

Tanta bellesa. Allò immòbil, projectat per Gaudí i dut a terme per una colla de professionals de luxe del ram de la forja, l’ebenisteria, la ceràmica, el marbre, el vidre i més. I tantes belleses. Allò mòbil. Projectat com un somni per dos amants que no pensen, que només somnien en cavalls que volen i en primaveres i tardors que sempre tornen. Tanta bellesa. I tres belleses que són només nostres. Tot moviment. Tot gràcia. Tot amor.

Em vaig emocionar. Per les tres gràcies. Pel Palau. Per Gaudí, que sempre m’emociona. Per les olors retrobades. Per una Barcelona perduda. Per un passat propi que ja només m’és passat. Per tanta meravella en un sol migdia de desembre. No duia la càmera de fotos i el mòbil se m’acabava de morir. Totes les imatges que tinc d’aquell dia les duc dins, en un feix preciós, immortalitzades fins al dia que tornaran a ser tot moviment, tot gràcia, tot amor. I aquest dia pot ser avui mateix.

(La foto la vaig treure d’internet, però ara no recordo d’on. Disculpeu-me.)


Àngels, llum i brutalitat: el cementiri de Comillas i Senior i el Cor Brutal

20141004_Àngel exterminador

 

Comillas, Cantàbria. Busco l’Àngel Exterminador, del Llimona, de Josep Llimona. Català, també, com nosaltres, perduts en aquest país que sembla que no ens entengui. No és el primer cop que trepitjo Comillas però sí que és el primer cop que busco l’Àngel. L’Exterminador. Llum de tarda d’octubre més que forta, fortíssima, en un esclat de força que ve de les muntanyes per anar a desembocar al Cantàbric, al mar salvatge i voraç, al nord. Buscava fer una descoberta estrepitosa i la cosa va superar l’adjectiu estrepitós. Em tocava fer de DJ en aquell moment i, de cop, entre les possibles cançons a sonar en vaig veure una i vaig pitjar el botó impulsivament, intuïtivament. I la vaig encertar.

L’Àngel Exterminador de Josep Llimona presidia, solemne, el punt més alt d’un cementiri que mira altiu els horitzons. Un punt alt que són les ruïnes d’una església que va haver de tancar perquè els seus “clients” van discutir i van deixar d’entendre’s i van començar a tenir por del més ençà i, sobretot, del Més Enllà, escrit així, en caixes altes. Allò que passa. La por, vull dir, no l’anarquia de les majúscules. Seguim. Perquè van passar els anys i de les restes del temple se’n va fer un cementiri i els morts creixien i creixen i calia ampliar la casa. L’ampliació i reforma (1893) va ser obra de l’arquitecte també català Lluís Domènech i Muntaner, que ja havia fet algun mausoleu per al marquès al Palau de Sobrellano i que també havia fet una font que està al mig del poble, una petita meravella que passa inadvertida a colles i colles de turistes que es creuen que val la pena de veure només el que s’ha de pagar. Raja el cel. I raja l’aigua. I entremig, cossos i rostres en pedra que desafien el temps, i tot. Desafiar el temps ja és desafiar-ho tot, sí. Dic. I seguim.

Resulta que el marquès de Comillas havia encarregat a l’escultor Llimona una peça per al mausoleu familiar –i quina dèria amb els mausoleus i les escultures per alimentar els egos i la grandesa del diner per poder dir ben alt jo-he-estat-aquí. La peça era l’Àngel Exterminador, però després no va ser. L’escultura ja estava feta. I la van col·locar en un altre lloc, que és sobre l’entramat de nínxols del cementiri, on anteriorment hi havia hagut la nau central del temple. On s’hi resava, ara s’hi calla. On l’horitzontalitat regnava, s’hi alça majestuós un àngel i les seves dues ales d’àngel. O de dimoni? Perquè qui és l’Àngel Exterminador, un àngel o un dimoni? No ho resoldrem ara i aquí, ni ho voldríem. Ara bé, tot plegat té un aire de sí i de no, de lluita i contralluita, de por i veneració, de bellesa i decadència (ai, no, que aquests són sinònims!), de pas del temps i pas de tot i perdurabilitat, d’eternitat i un dia. De més enllà –aquí en caixa baixa– de tot, de qualsevol cosa.

L’encert de la cançó que potser per atzar –però si l’atzar no admet mai un potser!– vaig fer sonar, i que vaig fer sonar a tot volum aquella tarda d’octubre sota aquella llum ferotge, era “Bomba de plaer” (versió “El poder del voler”), dels “terroristas del cariño” (Kiko Amat dixit) Senior i el Cor Brutal.

I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “És que no saps que és massa tard / per agenollar-te davant dels sants / i que la creu que has carregat / no és una excusa per a no pensar / que el teu cos no és de ningú, / no cal que el guardes en nom de Jesús…” Els sants, els morts. La creu, les creus. L’àngel. El cos. Els noms. Els noms dels que hi són i els noms dels que no hi són. I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “Així que ix ja de l’anonimat: / droga’t i folla i perd el cap…” Comillas té alguna cosa inexplicable, no escrita, no dita, i un estrany tràfic de catalans. Tot lliga: “Abans de nàixer ja estem condemnats / a divertir-mos i a fer-mos mal / de tant d’amar.” La llum d’aquella tarda, i de moltes altres tardes de llum fortíssima, va ser una bomba. Una bomba de plaer. Com la cançó. Com l’Àngel Exterminador presidint aquell promontori amerat de bellesa. I tot lliga menys una cosa: per què Cor i Brutal els trobo escrits en caixa alta? Ah: oh: és l’anarquia. L’anarquia de les caixes altes. I del Cor, dels cors; del bum-bum, del cant conjunt, sense cap tragèdia, només cant, només cant. I d’allò que és Brutal. I tot lliga a la perfecció. Sí.

(I aquí us deixem una versió acústica de “Bomba de plaer”, però vosaltres busqueu la del disc “El poder del voler”.  I busqueu els àngels. O no. I la llum.)

(I si aneu a Comillas visiteu El Capricho, de Gaudí, una de les tres obres que va dur a terme fora de Catalunya.)

(La foto l’he feta jo, per això no n’indico ja l’autoria.)