Monthly Archives: Abril 2020

Rudolf Häsler: polifacètic, indeturable, inconformista i cert

«Si las cosas… que uno quiere… se pudieran alcanzar… tú me quisieras lo mismo… que veinte años atrás…». Tots l’hem cantada, vint cops o més. Tots l’hem ballada, vint cops o més. La lletra d’aquest brutal bolero és de la cantant, guitarrista i compositora cubana María Teresa Vera (Yaguajay, 1895 – L’Havana, 1965). Es va fer molt i molt popular amb el discàs de Buena Vista Social Club, on la canta meravellosament bé Omara Portuondo (L’Havana, 1930). Doncs aquesta cançó va recorrent el documental d’Enrique Ros que La 2, a través de la sèrie Imprescindibles, dedica a la vida i l’obra del pintor Rudolf Häsler.


Rudolf Häsler va néixer el 29 de juliol de 1927 a Interlaken (Suïssa) i el 16 de gener de 1999 va morir a Sant Cugat del Vallès. Entre una data i una altra, Rudolf es va formar, va pintar moltíssim, va viatjar més-que-moltíssim, va treballar per la col·lectivitat –l’única època de la seva vida en què va arraconar la pintura–, es va enamorar de Lola Soler a Granada, va anar de viatge de noces a la terra natal de la seva estimada, Cuba, on va fundar una família ramificada en quatre fills i va exercir de director nacional d’artesania durant el primer govern de Fidel Castro fins que els seus companys el van condemnar injustament: judici sumari. No hi havia proves contra Rudolf Häsler, però, o sigui que el van haver d’absoldre. (Aquí el meu cap i el meu cor fan un salt dels que fan mal fins a un altre documental també de la sèrie Imprescindibles dedicat a María Casares: quan el pare, Santiago Casares Quiroga, havia proclamat la Segona República espanyola i tothom l’aplaudia va dir a la filla: recorda-ho bé, els que ara m’aplaudeixen un dia m’acusaran.) Per pensar-hi; de casos com aquest n’hi ha molts, en la història.

En el moment en què Lola Soler de Häsler explica el dia del judici al documental ens estremim. Quan m’ho explica Rodolfo, el fill gran, que devia tenir sis anyets, em diu que els seus progenitors no li van dir gaire res, que ell era petit –era quasi llavor–, però em diu que recorda que a partir d’aleshores el pare era sempre a casa: havia deixat de treballar per la col·lectivitat per pintar i treballar per la seva petita gran col·lectivitat que era la família. Els quatre fills del matrimoni es dediquen a activitats artístiques, poeta el gran, Rodolfo; pintor el segon, Alejandro; escultor el tercer, Hansi; i cantant lírica la petita, Ana. «Nunca la obra de arte (como cualquier otra obra) será más grande que el hombre que la crea», paraula de Häsler, que recull el catàleg d’una exposició que l’estiu del 1998, un any abans de la seva mort –aix!–, es va fer al claustre del monestir de Sant Cugat.

En l’època cubana de després de –l’anacolut per evitar l’eufemisme–, Häsler va abraçar el cubisme. És aleshores quan pinta quadres d’un colorisme extrem que són una joia compositiva i que al meu parer contenen una espurna que esclataria en l’hiperrealisme que desenvoluparia més endavant: una manera de mirar que mostra sempre la part d’un tot, d’un tot per força incomplet, com la vida mateixa. I sí, Rudolf Häsler ha estat emmarcat dins de l’hiperrealisme, però ell és un renaixentista sense època que defuig etiquetes i modes i senzillament pinta el que vol. És lliure, toca llibertat. La composició del seu retrat real talla sempre el marc lliurement, focalitza sempre el detall lliurement, tria sempre la llum lliurement, i l’aguditza quan cal, com vol, amb una força encegadora –Bar Catalunya (1988) o Dones de Ksar Kebir (1997), per posar només dos exemples. És lliure, toca llibertat, i l’encomana. En paraules seves: «Nadie nos da la libertad, la tenemos que tomar.»


El documental és també el retrat plural d’una família unida a través d’una història de vida que es ramifica en moltes vides més. Pura harmonia, aquí, però. Penseu en el visceral documental El desencanto, de Jaime Chávarri, de 1976, protagonitzat per la vídua i els tres fills del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), Felicidad Blanc i Juan Luis, Leopoldo María i Michi Panero però a la inversa. Si els Panero es tiren els plats pel cap, els Häsler desprenen una felicitat amerada d’un temps sense temps gairebé tangible.

Una altra de les protagonistes absolutes del documental és la casa, la casa on han viscut sempre, des que van arribar a Catalunya i es van instal·lar a Sant Cugat, i que és obra de l’arquitecte Francesc Ferriol Carreras, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Una casa modernista envoltada de jardí i de finestres que donen al jardí. L’arquitectura de les cases on vivim també marca la nostra vida. Les cases on hem viscut marquen la nostra vida, les nostres moltes vides. (He escrit i he pensat molt sobre la idea de casa a propòsit dels meus treballs al voltant de Natalia Ginzburg, que lligo amb la Rodoreda, amb la Duras, amb tantes coses, amb tantes cases; i en parlem sovint amb ma germana la Montserrat, arquitecta.)

El documental enfoca un personatge fascinant, apassionat, idealista, polifacètic, indeturable, inconformista i cert. És el retrat d’un artista injustament oblidat, com tants, per desgràcia. (Penseu-hi, penseu-hi, quan aneu a una exposició de Lita Cabellut i us sembli bona la seva obra –de màrqueting, eh.) El retrat d’un home poc convencional, i la nostra societat, també per desgràcia, sol atorgar el triomf i l’èxit a la convenció. Però ¿què és l’èxit…? O ¿què és l’èxit en el cas de Häsler i de molts esperits lliures…? ¿La felicitat? ¿La coherència? ¿El ple gaudi d’una vida plena? La resposta la trobareu al final del documental a ritme de bolero. Mireu-lo, compartiu-lo, ploreu-lo, aplaudiu-lo, ara que teniu temps, avui que és Pasqua i no podrem anar a cantar caramelles.

(Només estarà disponible al web de RTVE fins al 20 d’abril de 2020.)

M’hauria agradat conèixer Rudolf Häsler, la veritat. Però he arribat tard. Tinc la sort de de conèixer un dels seus fills, Rodolfo Häsler –també molt amic d’altres amics, Maria Antònia Massanet, Margarida Moragues, Biel Mesquida, Miriam Reyes, molts més. El Rodolfo és un amor de criatura, pur, sincer, respectuós, intel·ligent, irònic –la ironia, de fet, és sinònim d’intel·ligència. Em sento afortunada de tenir un amic així, que definiré amb un tros de poema seu: un amic que és «una gota brillante / capaz de activar la inteligencia y dejarte vivir, / prendido en un sueño, sin fin, así mismo, sin fin». I ballaré. Ballaré per celebrar-ho dins d’un bolero sense fi.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx


Ahir diumenge: el ver sentit de la paraula «amic», i els dies que vindran

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic, el ver sentit de la paraula cel, i el ver sentit de la paraula sensatesa.

Amb qui t’uneix una amistat, això és un amic. Diu el DIEC, sempre tan caut, que l’amistat és “l’afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”, però també podem ser –i hauríem de ser, de fet!– amics dels nostres germans de sang i també podem ser –i hauríem de ser, de fet!– amics de les ànimes i els cossos amb qui ens ha unit o ens uneix un amor sexual. En fi. Amics.

Amic és amic. Amat és qui ames, amic o no. Llegiu EL LLIBRE D’AMIC E AMAT, de Ramon Llull (1232-1316). Mística. Amistat. Amor. Poesia. Petitesa i grandesa. Dubtes. Incerteses. Bellesa. Tot.

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic. Pregunta’t qui t’ha escrit i t’ha preguntat com estaves, i com estaven els teus, i qui ha començat el fil de la comunicació. Pregunta’t qui t’ha trucat, així, com si res, i tu t’has emocionat perquè l’amic t’ha dit que estava fent una ronda de trucades entre les persones que considerava importants en la seva vida i després t’ha preguntat que què feies, aquests dies, que com els vivies. Pregunta’t qui t’ha escrit o t’ha trucat i només t’ha parlat d’ell, sense aturador, sense importar-li ni gens ni mica si escrius, plantes o penses. Bravo. Visca l’egolatria màxima. Pregunta’t, a qui has trucat sempre tu, a qui has escrit sempre tu, i l’altre, l’altra, els altres, s’han limitat a respondre’t. O qui senzillament no t’ha respost, o ha sigut ben breu. Pregunta’t qui t’ha enviat una foto, un gest, el que sigui, per fer-te riure. Pregunta’t qui t’ha enviat una flor, o una poncella prèvia a l’esclat, o el lilà abans de petar. Pregunta’t qui no t’ha dit res. Pregunta’t a qui no has dit res. I no hi pateixis gens. Ha anat així.

Diu la saviesa popular: «Qui de tots és amic, o és molt pobre o molt ric». Per pensar-hi. Seguim amb la saviesa de les dites, perquè a Vinaròs, terra del creador polifacètic i músic Carles Santos (1940-2017) diuen: «Sempre és bo tindre amics, encara que siga en l’infern». I a Llofriu, terra que va acollir la mort de l’insuperable i incansable lúcid Josep Pla (1897-1981), diuen: «D’amic reconciliat i de vent que passa per un forat, no te’n fiïs». I a Olot, capital de l’única comarca catalana que conté el dígraf tx, i poble estimat del meu estimat indomable Lluís Riera Callís, diuen: «Dolent és l’amic que vol la capa de l’altre». Així. Per dir-ne només tres o quatre. Així, triant terra a l’atzar.

Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula amic, i no hi pateixis. Riu i plora, si cal, però i prou. Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula cel, i veuràs que no hi ha reactors que injectin «l’agulla de polsim / al cor del vast oblit solar» –llegiu Ferrater, també, ara i sempre, i-en-l’hora-de-la-nostra-mort-amén. I aleshores veuràs, entre capa i capa de núvol, que les orenetes ja han arribat. Pregunta’t, amic, aquests dies, el ver sentit de la paraula sensatesa, i no facis (i no feu) atzagaiades i sigues (i sigueu), ara i sempre, feliços.

I llegiu Llull. Amic i Amat. Mística. Amistat. Amor. Poesia. Petitesa i grandesa. Dubtes. Incerteses. Bellesa. Tot. I llegiu Ferrater i Pla i Ginzburg i no feu cas de cap recomanació, ni de les meves. Llegiu el que vulgueu, sigueu sensats. «Falsos lloadors blasmaven un dia l’Amic / en presència del seu Amat» (Llull, op. cit., 256).

Ahir diumenge, diu el títol d’aquest article, i encara que no ho sembli estic parafrasejant Ferrater («Paisatge amb figures»). Ahir diumenge, el dia que hem pensat més en els altres –parents, amics–, perquè les rutines, per un sol dia, ahir diumenge, han pres un altre gir i feia bo i hem parat taula a fora i hem fet la sobretaula més llarga. Ahir diumenge, que era Rams, i el llorer va fent. «Partim-nos / els dies que vindran per tots nosaltres, com els grillons d’una taronja. Té–»: Ferrater: amén. «Partim-nos / els dies que vindran», que no sabem com seran.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Suso Blanco
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba


Educar: una artèria de molts capil·lars

Deia un dia la pedagoga, sociòloga, gestora i política Marina Subirats (Barcelona, 1943), que per educar n’hi hauria prou amb llibres i un jardí. Hi faltaria alguna coseta més, però, a parer nostre. Tenim tres fills, tenim la casa plena de llibres i tenim la sort de tenir un jardí.

I aquests dies voldríem només llegir i jugar al jardí, i jugar al jardí i llegir, i fer invents, i dibuixar, i pintar papers i roba i pedres, i fer collages, i fer papiroflèxia, i jugar al dòmino –que a casa nostra és una afició que fa furor–, i fer pastissos, i fer pizzes, i mirar pel·lícules, però no podem només fer això perquè els nens estan colgats d’activitats que els manen des de l’escola, via correu electrònic o via videoconferència.

D’una banda, podríem estar contents perquè els mestres –sense desdoblament genèric, perquè mestres inclou els mestres i les mestres; seguiu la Carme Junyent, el Quim Monzó, la lògica lingüística, etc.– s’han preocupat i es preocupen perquè els nostres nens –genèric, també– facin una mica de deures d’unes quantes matèries. Ara bé, les miques sempre són difícils de quantificar i de valorar. I quan la mica, aquesta quantitat mínima inicial, va creixent i té dates contretes de lliurament –per avaluar: oh: avaluar!– els nens s’estressen, i no vull ser jo qui ho comuniqui als mestres –qui comuniqui aquest reclam de sensatesa– i proposo que els escrivim un missatge i aleshores una solució que ens donen és fer una videoconferència amb l’educador per tranquil·litzar el nen. No, estimats mestres, no. Oblidem-nos de tanta virtualitat. Educar és una artèria de molts capil·lars.

I aquests dies voldríem només jugar al jardí i llegir, i llegir i jugar al jardí, però no cada dia hem pogut sortir perquè molts dies ha plogut. I hauran crescut les llavors que vam plantar quan no plovia, i s’hauran revifat els arbres que vam replantar quan no plovia, i hauran pogut fer niu els ocells que buscaven el racó bo quan no plovia, i el conill escàpol que viu al nostre jardí haurà pogut campar lliurement. Sí, tenim un conill –va aparèixer un estiu de fa dos anys, era de la mida d’una rata, i el volíem atrapar i no vam poder. Sí, tenim un conill que fa la seva, al marge nostre però amb nosaltres, que hi som sense ser-hi del tot sempre, depèn de si la pluja sí o la pluja no, de si el sol sí o el sol no.

Sí, en tindríem prou amb llibres i un jardí, però ens falta la tribu, allò tan cert i tan abigarrat que és el conglomerat que forma la família –avis, padrins, tiets, cosins, afegits diversos–, i els veïns, i els amics que ara no podem veure ni tocar. Però passarà, tot plegat, i no ho hauríem d’oblidar, hauríem d’haver crescut per dins, i hauríem d’haver incubat les ganes de veure’ns, cara a cara, cos a cos, plogui o faci sol.

Deixem-nos de deures, si us plau, deixem-nos de deures –ma mare s’emprenya amb mi quan sent que dic això, i em diu que em sortiran asalvatjats– i centrem-nos a viure plenament aquests dies, més silents que de costum, més complexos que de costum, més tràgics que de costum, però terriblement bells en el seu silenci i la seva complexitat. Aprenem-ne tots de tots, i siguem feliços cada dia i avui més, que comencen les vacances de Pasqua i ens haurem de reinventar les mones que ens menjarem sense la tribu, els aniversaris que seguirem celebrant sense la tribu, i les calçotades que no farem, perquè no ens menjarem els calçots per videoconferència –no, eh. Ens haurem de tornar a inventar els marges, els camins i les artèries que ara no podem córrer.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx

 

© foto 1: Núria Prats (no és d’ara però és preciosa)
© foto 2: Meritxell Cucurella-Jorba (no és d’ara però també és preciosa)