Tag Archives: mort

Quan la vida i la mort s’entrellacen

Quan pertanys a una comunitat petita la vida i la mort s’entrellacen d’una manera altra, d’una manera més compartida, més col·lectiva. És difícil d’explicar. Sóc de poble, per més que m’hagi perdut i retrobat en ciutats d’arreu. Sóc de poble, sóc dels Hostalets de Pierola, i vaig néixer i créixer al carrer Major o carrer Avall –d’on també en vaig fugir, per després retornar-hi.

Demà farà tretze anys que vaig ser mare per primer cop i el meu fill gran va tenir la sort de poder ser celebrat per tres besavis, els meus dos avis per part de mare, el Baltasar i la Montserrat, i el padrí Pepito, l’avi patern del pare. La iaia Montserrat no era gens finestrera, la veritat, però recordo que el dia que li vaig dur el nen va estar tan contenta que va sortir al carrer, al carrer Major, al mig del carrer Major, a mirar a qui el podia ensenyar. Va mostrar el nen a les seves veïnes, que es van rejovenir amb una rialla efecte nounat. Em vaig emocionar, perquè mai no li havia vist fer res semblant.

(No és del carrer Avall, és del carrer Amunt, però el de la segona moto és l’avi Baltasar. Foto: AMH)

Ahir al vespre vaig tenir notícia del darrer traspassat del meu carrer, el Joan de Cal Carnisser, que no és que fos de Cal Carnisser, és que era carnisser, i tenia la carnisseria al capdamunt del carrer; avui és una perruqueria. Amb ell se’n va una institució, amb ell se’n va una rialla sempre a punt i una floreta –de vegades passada de voltes, tot s’ha de dir. Diu que cridava, pobre Joan, quan diumenge se’l van endur.

Ahir al vespre, quan tot just teníem notícia de la mort del Joan, el Xavi i la Gemma, que viuen al començament de la baixada del carrer Major, feien un homenatge als veïns que els darrers dies ens han deixat, el Mica –veí de cal Baltasar– i el Lluiset –que sense viure al carrer tenia el do de la ubiqüitat, i apareixia i desapareixia pel carrer de l’Escorxador. Sonava a tot volum Ave Maria de Schubert i anava veient –gràcies al vídeo que va fer el Jordi, que ahir feia anys– la nit del meu carrer, les cases del meu carrer, les finestres tancades de moltes de les cases del meu carrer, la meva mare al balcó, ma germana mitjana a baix, amb les nenes. La nostàlgia de sentir-se lluny de ma germana petita. Feia estremir.

No feia gaire que havíem tingut notícia de la mort de la Pepita de Ca la Metxora, tan de pressa tot; és com si la veiés, travessant el carrer Major o el passatge Verdaguer, sempre amb el seu Joan. I tampoc no feia gaire que havíem tingut notícia de la mort del Xavier de Can Peret, massa jove, massa jove –que avui he vist en una foto d’escola on també hi havia el Santi, massa jove, massa jove, també. I he plorat.

Torno al Joan. La carnisseria –on ens compraven cervellets i criadilles per arrebossar– era més gran del compte, perquè hi havia el mostrador, a mà esquerra, la nevera, immensa, al fons, i entre la nevera i el mostrador, l’entrada a la rerebotiga, que de fet era casa seva. Davant del taulell l’espai era molt gran: només hi havia dues cadires de cul de fòrmica i potes de ferro, i una finestra d’ampit amplíssim que donava a la plaça, que no és plaça sinó carrer però que la gent gran encara anomena plaça (perquè era allí on s’entrecreuaven els dos camins del poble, el camí ral i el camí romeu, el carrer Amunt i el carrer Avall). Podria fer el mapa sonor de la carnisseria: el soroll del fregadís de la porta, i el cop sec que finalment feia en tancar-se, els cops d’obrir i tancar una, dues, tres o les quatre portes alhora de la nevera immensa, el xerricar punyent de la màquina de tallar carn, tantes coses. I aquesta nit, pensant-hi, he sabut perquè era tan gran, la carnisseria: era la caixa de ressonància de les cançonasses que el Joan cantava a les dones quan entraven a comprar. Pura alegria de viure.

Una pura alegria de viure que es va trencar amb la mala mort de l’Àngel, del seu àngel. Érem veïns porta per porta per la part del darrere, pel carrer del Trull, l’Àngel i jo, quan érem petits. Jo intentava jugar a nines, però sempre acabàvem jugant a cotxes. De quan ja anàvem a escola i jugàvem –en el meu cas és un dir– a futbol tinc una frase gravada cada cop que a mi no em triava ningú per al seu equip: “Va, quedeu-vos la Meritxell, que ja teniu l’Àngel.”

No vaig saber què dir-li, a son pare, el Joan de Cal Carnisser, quan l’Àngel es va morir. Ningú no vam saber què dir. El decalatge entre la tristor que tots teníem i l’alegria que sempre desprenia el Joan era massa extrem. Després ja sí.

“M’estimen, Rosa, aquella canalla teva, m’estimen”, em deia ahir ma mare que li deia sempre el Joan. Amb el Joan se’n va una institució, una part de les nostres vides que no tornarà, que ja fa temps que va quedar enrere. L’Ave Maria d’ahir també anava per ell, i per les vides del carrer Avall, per les vides que la vida s’ha endut i per les vides que bateguen fort, amb un batec compartit, d’una manera col·lectiva, amb la muntanya al fons.

(La part baixa del carrer Avall sense asfaltar, de quan es veia més muntanya. Foto: AMH.)

Morir-se aquests dies és morir-se sense dol, sense el dol dels altres, sense poder compartir el dol dels altres. Aquest text d’avui ha sigut un dol per molts. Demà, com cada dia, celebraré la vida. Demà celebraré que vaig ser mare per primer cop. Un esclat també difícil d’explicar.

(Quan ja tenia l’article escrit he sabut de la mort de l’Albert de Cal Diumenjó, tiet de la Gemma, tiet polític del Xavi. Va per ell, també.)

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
el dígraf del desitx


Acorar: la sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba


La cridòria de la mort és el silenci

La cridòria de la mort és el silenci. Un silenci espès, però. Un silenci que conté tots els crits callats de cop. Perquè cada mort és sempre també un sotrac. Un moviment ple de quietud que esquitxa de por i de dubtes el dolç fluir del riu i els dies.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, les que van per dins, i que potser mai ningú no sabrà, i les que van per fora, les que van ser viva veu o poema, i qui diu poema, diu qualsevol tipus d’escriptura.

L’escriptura és una manera d’aconduir la veu cap a l’eternitat. Però l’escriptura és també ficció, mentida. Tanmateix amem l’engany si l’engany és l’escriptura.

Hi ha morts que ens toquen de més a prop d’altres. Enguany he vist morir un company d’escola, i ell no escrivia. El vaig recordar a classe, dibuixant, absort en els sorolls que feia sortir del seu paper ple de gargots. Enguany he vist morir també un poeta amic. I el vaig recordar a tants i tants lloc que em són difícils de fixar; però sobretot el vaig recordar per la seva extrema generositat.

12744496_906453669456432_9119102433886651084_n
S’acaba de morir la Celestineta, la Celestina del Garrut, una veïna del poble que tenia 101 anys. Una dona menuda i riallera i d’ulls immensos que va tenir una vida poc fàcil i que malgrat tot mai no va perdre el somriure. Una germana seva va patir de petita un fatal accident. Ella, l’eixerida Celestina, sempre va haver de fer de tot i més. Les coses de la seva vida les sé per ella mateixa, perquè xerrava pels descosits. Ens ho va explicar quan fèiem el llibre “Les cabanes de volta de les Borges Blanques”, de Ramon Queralt i Oriol Cornudella, i quan fèiem el projecte del Banc de Memòria Digital de les Garrigues, i dúiem a terme les entrevistes el Xavier Minguella i jo mateixa. I sempre que l’anàvem a saludar a casa seva i ens rebia amb un somriure i un gest amable, i un au, passa, adreçat als seus molts gossos.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, i és una llàstima que no s’enregistrin les veus i els rostres d’aquestes grans persones grans que són memòria viva del nostre passat col·lectiu. Perquè aquestes persones són lluny de l’escriptura, són veu que se’n va. I se’n va.

Ens queda el record viu d’aquests morts que hem conegut. Però no n’hi ha mai prou amb el record. No n’hi ha mai prou quan hi falta el buit que deixa el qui ja no hi és. Som rics d’haver-los conegut, amb tot. I per posar-nos pau a l’ànima acabo amb Hölderlin: “Que l’ésser inefable m’ho perdoni… / El món encara és bell.”

 

© text: el dígraf del desitx
© imatge (brutal!): Oriol Cornudella