Tag Archives: Imprescindibles

Rudolf Häsler: polifacètic, indeturable, inconformista i cert

«Si las cosas… que uno quiere… se pudieran alcanzar… tú me quisieras lo mismo… que veinte años atrás…». Tots l’hem cantada, vint cops o més. Tots l’hem ballada, vint cops o més. La lletra d’aquest brutal bolero és de la cantant, guitarrista i compositora cubana María Teresa Vera (Yaguajay, 1895 – L’Havana, 1965). Es va fer molt i molt popular amb el discàs de Buena Vista Social Club, on la canta meravellosament bé Omara Portuondo (L’Havana, 1930). Doncs aquesta cançó va recorrent el documental d’Enrique Ros que La 2, a través de la sèrie Imprescindibles, dedica a la vida i l’obra del pintor Rudolf Häsler.


Rudolf Häsler va néixer el 29 de juliol de 1927 a Interlaken (Suïssa) i el 16 de gener de 1999 va morir a Sant Cugat del Vallès. Entre una data i una altra, Rudolf es va formar, va pintar moltíssim, va viatjar més-que-moltíssim, va treballar per la col·lectivitat –l’única època de la seva vida en què va arraconar la pintura–, es va enamorar de Lola Soler a Granada, va anar de viatge de noces a la terra natal de la seva estimada, Cuba, on va fundar una família ramificada en quatre fills i va exercir de director nacional d’artesania durant el primer govern de Fidel Castro fins que els seus companys el van condemnar injustament: judici sumari. No hi havia proves contra Rudolf Häsler, però, o sigui que el van haver d’absoldre. (Aquí el meu cap i el meu cor fan un salt dels que fan mal fins a un altre documental també de la sèrie Imprescindibles dedicat a María Casares: quan el pare, Santiago Casares Quiroga, havia proclamat la Segona República espanyola i tothom l’aplaudia va dir a la filla: recorda-ho bé, els que ara m’aplaudeixen un dia m’acusaran.) Per pensar-hi; de casos com aquest n’hi ha molts, en la història.

En el moment en què Lola Soler de Häsler explica el dia del judici al documental ens estremim. Quan m’ho explica Rodolfo, el fill gran, que devia tenir sis anyets, em diu que els seus progenitors no li van dir gaire res, que ell era petit –era quasi llavor–, però em diu que recorda que a partir d’aleshores el pare era sempre a casa: havia deixat de treballar per la col·lectivitat per pintar i treballar per la seva petita gran col·lectivitat que era la família. Els quatre fills del matrimoni es dediquen a activitats artístiques, poeta el gran, Rodolfo; pintor el segon, Alejandro; escultor el tercer, Hansi; i cantant lírica la petita, Ana. «Nunca la obra de arte (como cualquier otra obra) será más grande que el hombre que la crea», paraula de Häsler, que recull el catàleg d’una exposició que l’estiu del 1998, un any abans de la seva mort –aix!–, es va fer al claustre del monestir de Sant Cugat.

En l’època cubana de després de –l’anacolut per evitar l’eufemisme–, Häsler va abraçar el cubisme. És aleshores quan pinta quadres d’un colorisme extrem que són una joia compositiva i que al meu parer contenen una espurna que esclataria en l’hiperrealisme que desenvoluparia més endavant: una manera de mirar que mostra sempre la part d’un tot, d’un tot per força incomplet, com la vida mateixa. I sí, Rudolf Häsler ha estat emmarcat dins de l’hiperrealisme, però ell és un renaixentista sense època que defuig etiquetes i modes i senzillament pinta el que vol. És lliure, toca llibertat. La composició del seu retrat real talla sempre el marc lliurement, focalitza sempre el detall lliurement, tria sempre la llum lliurement, i l’aguditza quan cal, com vol, amb una força encegadora –Bar Catalunya (1988) o Dones de Ksar Kebir (1997), per posar només dos exemples. És lliure, toca llibertat, i l’encomana. En paraules seves: «Nadie nos da la libertad, la tenemos que tomar.»


El documental és també el retrat plural d’una família unida a través d’una història de vida que es ramifica en moltes vides més. Pura harmonia, aquí, però. Penseu en el visceral documental El desencanto, de Jaime Chávarri, de 1976, protagonitzat per la vídua i els tres fills del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), Felicidad Blanc i Juan Luis, Leopoldo María i Michi Panero però a la inversa. Si els Panero es tiren els plats pel cap, els Häsler desprenen una felicitat amerada d’un temps sense temps gairebé tangible.

Una altra de les protagonistes absolutes del documental és la casa, la casa on han viscut sempre, des que van arribar a Catalunya i es van instal·lar a Sant Cugat, i que és obra de l’arquitecte Francesc Ferriol Carreras, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Una casa modernista envoltada de jardí i de finestres que donen al jardí. L’arquitectura de les cases on vivim també marca la nostra vida. Les cases on hem viscut marquen la nostra vida, les nostres moltes vides. (He escrit i he pensat molt sobre la idea de casa a propòsit dels meus treballs al voltant de Natalia Ginzburg, que lligo amb la Rodoreda, amb la Duras, amb tantes coses, amb tantes cases; i en parlem sovint amb ma germana la Montserrat, arquitecta.)

El documental enfoca un personatge fascinant, apassionat, idealista, polifacètic, indeturable, inconformista i cert. És el retrat d’un artista injustament oblidat, com tants, per desgràcia. (Penseu-hi, penseu-hi, quan aneu a una exposició de Lita Cabellut i us sembli bona la seva obra –de màrqueting, eh.) El retrat d’un home poc convencional, i la nostra societat, també per desgràcia, sol atorgar el triomf i l’èxit a la convenció. Però ¿què és l’èxit…? O ¿què és l’èxit en el cas de Häsler i de molts esperits lliures…? ¿La felicitat? ¿La coherència? ¿El ple gaudi d’una vida plena? La resposta la trobareu al final del documental a ritme de bolero. Mireu-lo, compartiu-lo, ploreu-lo, aplaudiu-lo, ara que teniu temps, avui que és Pasqua i no podrem anar a cantar caramelles.

(Només estarà disponible al web de RTVE fins al 20 d’abril de 2020.)

M’hauria agradat conèixer Rudolf Häsler, la veritat. Però he arribat tard. Tinc la sort de de conèixer un dels seus fills, Rodolfo Häsler –també molt amic d’altres amics, Maria Antònia Massanet, Margarida Moragues, Biel Mesquida, Miriam Reyes, molts més. El Rodolfo és un amor de criatura, pur, sincer, respectuós, intel·ligent, irònic –la ironia, de fet, és sinònim d’intel·ligència. Em sento afortunada de tenir un amic així, que definiré amb un tros de poema seu: un amic que és «una gota brillante / capaz de activar la inteligencia y dejarte vivir, / prendido en un sueño, sin fin, así mismo, sin fin». I ballaré. Ballaré per celebrar-ho dins d’un bolero sense fi.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx