Tag Archives: Theodor W. Adorno

Où est-il?

¿On és? ¿On és aquell “ell” que no sé si és home o és cosa? ¿On ets? ¿On ets tu?, et dic amb un vocatiu que t’assalta per mossegar-te el coll i fer-te rajar la veu que calles. ¿Hi ets? ¿Hi ets, tu? ¿Ets en algun lloc? ¿Ets? Ser, estar. No busqueu les definicions al diccionari perquè no en traureu l’aigua clara. No busqueu respostes fora de vosaltres. “Ser” és, potser, el verb més refotudament granític de la nostra llengua.

Som i hi som, no ens hem mogut de lloc. Demà, dimecres 6 de març de 2019, em tocarà parlar en una taula rodona que moderarà l’amat Amat Baró sota la consigna “On és el públic cultural?”, i que s’emmarca en un cicle rere el lema “Sense pèls a la llengua”. Sé que la taula no serà rodona, sé que no podré parlar sense aixecar-me, sé que hauré de moure mans i braços com si fos un molí de vent que es mou molt de pressa, lluny de la previsibilitat calmuda dels molins de vent. Sé que l’amat em salvarà. Sé que no sabré on és el públic. Sé que, com sempre, només parlaré sense pèls a la llengua, i que un dia me la tallaran, la llengua. O que això potser ja va passar.

A la mateixa ciutat llunyana i exactament a la mateixa hora de la nostra sessió de debat obert sobre el públic cultural hi ha programat un acte de poesia. El nostre acte el programa l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida) i el recital, l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural de Lleida, de la Paeria). Amb tants instituts i tanta contraprogramació ens farem mal, o potser ja ens l’hem fet, “entre runes de somnis colgats” (MT).

Colgats entre runes o colgats entre els buates del sofà confortable de l’illa-casa on ens tanquem em pregunten: “Públic cultural ¿davant Netflix?”, i penso que darrerament sempre se la carrega el pobre Mr. Netflix, que també estima el cinema, i que pensa sempre (oh, quin detall!) en la gent que pels motius que sigui no pot anar al cine, de vegades senzillament perquè no té cap cine a prop (la llunyania, les llunyanies reals, físiques), i que democratitza en temps i espai l’accés de tothom al setè art. I amb tants sonats com hi ha pel món ¿qui s’atreveix a entrar en una sala cine, tan fosca i tan sovint amb aquella pudor estranya (mescla de suors i deliris) arrapada a les parets de moqueta estantissa sense pensar que en qualsevol moment un espectador es pot aixecar i fer un ra-ta-ta-ta amb la seva metralleta? Ai, hem vist tantes pel·lícules!

On és el públic cultural, preguntem. I ens diuen: “Ganes de conèixer les respostes i el perquè”. No tenim respostes, només preguntes; no tenim perquès, no tenim raons, només intuïcions. On és el públic cultural, preguntem. I n’hi ha que, categòrics, ens llancen un: “Bona iniciativa. Vindré”.

I voldré que vinguis, tu i tots, tu que no sé si ets home o cosa. I cosifico tot el que dic perquè no sé dir allunyada del cos i dec estar atrapada, atrapada no sé on i no puc acabar cap frase sense pensar en la paraula “llibertat”. (Theodor W.) Adorno diu que no podem parlar d’estètica d’una manera mancada d’estètica. Diu que l’art autèntic és lliure, i que ho seguirà sent perquè la llibertat és garantia de llibertat. I ja no entenc res, perquè jo sóc poeta i sóc un impuls que escriu, que s’escriu. Amb llibertat, això sí. Sempre. I sóc (també sempre) un impuls que ha fet néixer públic(s) enmig d’erms impossibles, com a les Garrigues (PARNÀS: 2008-2012; Delicadeses · art de tros: 2008-2016), o enmig del buit (com la creació de l’(H)original, al Raval de Barcelona, l’any 2000; o per(versos), a la incipient Nau Ivanow, a la Sagrera, també a Barcelona, l’any 2005).

La filòsofa Ingrid Guardiola ens alertava, en una entrevista a “La Directa” a propòsit de la publicació de “L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície” (Arcàdia, 2018): “És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional”. Complexitat, espai públic, la cosa tradicional: topem de cara amb la cosa nostra! I Guardiola segueix, lúcida com sempre: “Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic”.

Si ens quedem a casa i ja tot ho fem de manera virtual i no ens mirem als ulls i no permetem que ens mirin als ulls d’aquí a uns anys haurem desaprès a estimar. I deixarem de ser purs, de ser el que som, per ser, només, el que fem veure que som.

El darrer dia d’aquest brutal (per mi, sí, per mi: oh, com m’agrada la subjectivitat extrema!) febrer que acabo de viure, és a dir, dijous passat, 28 de febrer de 2019, tenia un recital de poesia el barri del Putxet de Barcelona, a la taverna poètica Pervers, juntament amb el poeta David Caño. Una Perversada organitzada per Eduard Sanahuja. Aquell dia, a aquella hora, hi havia programats a Barcelona quatre actes de poesia i el públic ens l’havíem de repartir. I com que tu pots fer 150 km per baixar a ciutat i els barcelonins no es poden moure de barri perquè es cansen i el Putxet sembla la dimensió desconeguda era previsible que no tindríem un públic multitudinari. Amb independència de les passions poètiques que puguem despertar el Caño i jo, només vam tenir sis espectadors / oïdors. Tres eren amics meus; els altres tres no els coneixia. A mig recital els vaig mirar als ulls, a tots, un per un, i alçant el to de veu els vaig dir: “Això que estem fent ara i aquí és una joia! És el món real! Jo us miro i vosaltres em mireu a mi! Menys likes i més poesia!”, i vaig sentir tota la seva presència i vaig seguir dient poemes, no sé si per mi, per ells, o per ell, que no sé si és home o és cosa.

(I si us pregunteu que perquè poso aquestes fotos i no unes imatges de teatres i auditoris on es vegi públic és perquè aquest article parla d’amor, perquè l’amor ho és tot, i per amor escric, i per amor visc, i per amor desplego tot el meu activisme cultural i lluito contra totes les absències… i perquè qui em va fer aquestes fotos (Aurea & Xavier) me les va fer perquè m’estima, perquè sabia que m’agradarien i sí, m’agraden, i molt, com l’Amat, el David i el Santi. Visca l’amor i visca Papasseit!)

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© Imatge u: Xavier Minguella
© Imatge dos: cartell dissenyat per Josep Patau amb text de Meritxell Cucurella-Jorba
© Imatge tres, quatre, cinc i sis: Aurea López