Tag Archives: Heura Gaya

Dues hores de la meva vida en diàleg infinit o el silenci com a extremitud del dir

Dissabte 6 d’abril de 2019 tenia una cita al Museu del Clima i la Ciència de Lleida. Sóc acientífica, això ho sap qui em coneix; no sóc gens aclimàtica, això també ho sap qui em coneix, perquè les coses sempre em fan o molt fred o molta calor (“odio gli indifferenti”, deia Antonio Gramsci el 1917, i ho subscric ara i sempre i en l’hora de la nostra mort, amén). L’existència d’aquest museu semblava una innocentada, però no: és de debò. La realitat sempre supera la ficció.

Tenia una cita a les set del vespre per presenciar una acció artística del Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. Arribem. No sé on sóc. Gardeny, la Mariola, el Castell al fons, em diuen. “Sembles nova, Meritxell”, em dic. Aquí de la magnànima Seu Vella de Lleida en diuen Castell, lo Castell. Jo no, jo en dic Seu, la Seu. Però jo sóc mig forastera i puc anomenar les coses pel meu nom; si no fos mig forastera, però, també ho faria.

Ens esperem. Oh, les esperes. La predisposició a deixar-me seduir és il·limitada. Ens reparteixen el full de sala, que comença amb una cita del pintor i judoka francès Ives Klein: “Els artistes que poden crear en comú són aquells que treballen amb el cor i el cap. En ells, la imaginació es troba en el seu psiquisme. La idea de llibertat es transformarà en una noció nova gràcies a la imaginació sense reserves i les seves formes de realització espiritual. L’univers és infinit però mesurable. La imaginació pura es pot realitzar. És viable”. Les fibril·lacions que tinc predisposades en mode total a la seducció subratllen coses: cor, cap, llibertat, imaginació, sense reserves, realització espiritual, univers, infinit, pura. Estic volant. No sé si el blau del cel és el blau Klein. No ho sé. Només sé que no sé res. I segueixo volant. Però sona un petard i m’espanto molt i caic per dins i m’aixeco per dins i camino. Som-hi. Comença.

“De la desgràcia se’n fa virtut”, deia el periodista Joan Tort en un article al diari El Punt Avui (22 juny 2017), quan es va inaugurar el Museu del Clima i la Ciència de Lleida (work in progress de l’arquitecte Toni Gironès). És allò d’anar canviant el relat. De vendre sempre la moto, encara que no arrenqui, encara que es negui amb un brrr, brrr i res. Però aquí no: la moto d’avui arrenca en silenci i moviment de cossos. Sota un cercle de ferro (oh, el ferro! oh, els cercles!) i glicines incipients (oh, les flors!) trenta artistes-ballarins-accionadors es mouen. Comença. Ha començat. Ritxi Planes ens diu que ens podem moure per on vulguem (hem d’aprendre a ser públic! hem d’aprendre tantes tantes coses!). Hi ha tímids. Jo no tinc vergonya de res encara que en el fons sigui molt tímida, i m’acosto al llop perquè m’ensenyi les dents. Però no me les ensenya: silenci, moviment, cossos. Oh! El silenci com a extremitud del dir.

L’espai buit i en construcció de del Museu s’anirà omplint d’accions, silents i no, que són declaracions d’intencions. “Diluir la idea d’un edifici-museu com diluir la idea d’un edifici-partitura: qui estructura el museu com qui estructura la música d’acció és el pas del temps”, diuen, alhora, juntíssims, el Col·lectiu Free’t i el Cor Euridice. I sí. És cert.

L’espai com a escenografia. L’espai com un més. Com un més dels trenta que ja són. M’entretinc a buscar la lògica del vestuari, lleugerament àcrata, lleugerament estudiat. Aquestes coses em perden, sí, l’estètica em perd.

Veig la llum, i miro i veig i escolto i, sobretot, sento. L’espai-escenografia com a plataforma per a la interacció. Passen tantes coses que no saps on ser, on mirar, on sentir. I alhora són tant disperses, aquestes coses que passen, que van passant, que aniran passant, que pots perdre’t i tornar. Oh, encara: el perdre’s!

Tinc debilitat pels percussionistes. I els dos d’avui, disfressats d’oficiants, són de luxe. D’una banda, el joveníssim Genís Bagés, amb qui vaig tenir el plaer, l’honor i el luxe de compartir escenari una nit d’improvisació poètica al Cafè del Teatre tenint com a frontman el clarinetista i saxofonista Gabriel Amargant. De l’altra, Dominique Chanteloup, membre de la Tours Soundpainting Orchestra. Oh, mon dieu!

Tinc debilitat per la dansa. I les tres ballarines d’avui (Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset) són esplèndides i salvatges. I es rebolquen per terra amb passió i riuen amb contenció, i s’emparren com les nenes emparradisses que són, i com les nenes emparradisses que són busquen tots els racons del Museu per pujar-los i baixar-los. I pujar-los i baixar-los. Fins a l’infinit. Fins a l’infinit i un dia.

Tinc debilitat per les cordes. I aquí són tres. O més. Tinc debilitat per les cordes, he dit. Les fluixes, el risc, sempre la por de caure però no acabar de caure mai. Corda com a metàfora. Corda com a camí de mort, de morir-se, d’auto-morir-se, que aquí no prendrem. Corda-vestuari. Corda contrabaix (Rafael Esteve) i corda violí (Joan Sancho i Maria Berengué).

Tinc debilitat pels clowns. Que també són tres, com les ballarines i les cordes. Miquel Àngel Marín, a qui conec de múltiples mogudes poètiques i hacmorianes; Ritxi Planes, tan pur, tan pur, tan innocentment irònic que en mi fa l’efecte de la rialla que esclata; i la mujer de rojo, una Montserrat Trepat que és Lleida pura, i és Missenyora la Veritat amb la màscara de la Innocència. Quina troballa, tots tres junts, així, aquí. Ajuntant-se i allunyant-se, parlant-se i parlant-nos. Tres mestres de cerimònies imperfectament perfectes.

No tenia debilitat pels cors fins al dia que vaig conèixer les donasses del Cor Euridice. Meravella entre meravelles. Dirigides per Dolors Ricart, són experimentació i són rigor i són vint-i-cinc anys de vida. Eterns vint-i-cinc anys. Vaig conèixer les Cor Euridice perquè, precisament per celebrar la seva eterna joventut, em van dir que volien cantar algun text meu. Primer vaig pensar “aquestes dones no em coneixen prou”; després vaig anar a un assaig seu i me’n vaig enamorar. Ara em canten, amb partitura d’Heura Gaya, tres poemes d’aquells que no s’entenen. O sí.

Els camins són sempre imprevistos. Els camins de cada ésser humà que conforma el públic d’avui s’encreuen (per força, perquè el públic no sap, només sent, només sent) amb els camins més o menys previstos de cadascun dels músics, de cadascuna de les ballarines, de cada Eurídice, de cada clown… en aquest diàleg infinit que és un viatge que va del DIA a la NIT, en DIÀleg infiNIT, em subratlla Arnau Millà-Benseny, músic, soundpainter, pedagog, i fundador i director artístic del Col·lectiu Free’t. Ell és el summe sacerdot que orquestra, excessivament discret, i corrents com un més, aquest caos ordenat que és tot sorpresa, tot bellesa i on no hi ha error, on no hi ha error, on no… (i m’ho repetiria fins a la sacietat).

Tornem al cercle, al cercle que mai no sabrem ni on comença ni on s’acaba. Però la percussió creix i creix, i jo només tinc ganes de cridar d’eufòria, de cridar perquè no sé xiular. I al final crido, com he aplaudit cada cop que he sentit que havia d’aplaudir i com he rigut cada cop que la ironia, amerada de crítica social i arquitectònica i política, m’ha assaltat. Fi.

Gairebé són les nou. S’està fent vespre. I el vestit verd turquesa d’antiprincesa que duc se’m convertirà en parracs i la carrossa, en carbassa. Em diuen que hi haurà tertúlia postfunció. Posen cadires. He de marxar, però no puc marxar sense dir el que tinc ganes de dir. Dreta, micròfon en mà, sota un doll de llum, i mirant el públic, dic, més o menys: “Espatarrant. Em sembla que és el millor que li ha passat a aquest Museu, i dubto que li torni a passar res de semblant. Des que visc a Ponent, mai no havia vist, ni a Lleida ciutat ni en tota la província, res semblant. Enhorabona”. Certesa i provocació i adéu, ara sí.

Me’n vaig amb recança, perquè la cosa segueix, i sobretot me’n vaig amb una sensació fortíssima al cap i al ventre: que sóc a Europa, al nord d’Europa, en una ciutat com Estocolm o Berlín (Gramsci, ancora: “La città futura”). Acabo de viure dues hores de la meva vida en diàleg infinit. Sento que tot flueix per sota, i emergirà, de nou, potser en una forma-altra, quan sigui, quan hagi de ser.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx
© de les fotos (excel·lents): Núria Prats

Direcció: Arnau Millà-Benseny
Dramatúrgia: Maria Capell
Disseny escènic: Maria Monseny
Col·lectiu Free’t: Joan Sancho i Maria Berengué, violins; Rafael Esteve, contrabaix; Miquel Salla, electrònica; Genís Bagés, Dominique Chanteloup, percussió; Maria Mora, Alba Vicario i Laia Roset, interpretació dansa; Miquel Àngel Marín, clarinet i interpretció actoral; Montse Piqué, veu; Oriol Planes i Montserrat Trepat, interpretació actoral-clowns.
Cor Euridice: Dolors Ricart (direcció); Laia Noguera, Aina Viles, Marta Gelonch, Laia Cabau, Carme Palau, Núria Bresolí, Núria Vallés, Noemí León, Nerea Català, Romina León, Montserrat Carbonell i M. Cristina Pascual (veus)

Anuncis

La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba