Monthly Archives: Abril 2016

El dotzè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, Alda Merini i el dígraf del desitx

Quan ahir Víctor Sunyol, un home que aprecio per la seva dolça transparència i per la seva subtil i sempre amable ironia i intel·ligència, i un poeta que segueixo perquè diu des del no dir, des de l’experimentació i des de la sintaxi rompuda, parlava de mi em vaig emocionar. Perquè el tenia molt a prop, perquè tot era molt directe, molt amb sense filtres. Amb sense Jordi Domènech. I tanmateix amb un premi que duu el seu nom i que té ja una història de dotze anys gràcies a la tossuderia, la tenacitat i la fe de la gent que hi ha cregut, entre els quals, els amics del poeta i traductor que fou Jordi Domènech i, d’entre tots ells, l’admirat poeta, traductor i editor que és Antoni Clapés.

Per parlar de mi Sunyol va fer servir els meus jocs de paraules, que són les paraules des d’on em dic i intento escriure el meu món, que és la meva poesia. Ironitzava sobre el dir i el callar. Sobre els meus molts noms. Sobre els volcans i les muntanyes, que són en mi metàfora i lloc de partença i d’arribada de moltes fites existencials i poètiques. Entremig va llegir un text meu que jo, ahir, no recordava haver escrit però sí: “Perquè mai podrem arribar a copsar la màgia del no-res / de l’aire que hi ha entre la cicatriu i la pell de l’ànima.” Després em va dir que s’havia descuidat de dir una cosa. I ho va fer sense voler, mogut pel moment.

alda-meriniJo, en canvi, per parlar de la Merini, vaig no dir tot de coses al voltant de l’apassionada aventura poètica que m’ha dut a obtenir el XIIè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que fan possible BancSabadell i Cafècentral poesia, i que té un jurat integrat poetes i traductors de primera com Feliu Formosa, Dolors Udina, Víctor Sunyol, Corina Oproae, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura i Jaume Pons-Alorda, que han sabut llegir el risc d’aquesta versió del poemari Clinica dell’abbandono (Einaudi), de la dona-doll que és Alda Merini (1931-2009). Per parlar de la Merini vaig fer servir metàfores quotidianes que tenen a veure amb l’ordre i l’aventura de qualsevol traducció. Ordre i aventura, rigor i risc. I punt.

O no: un gran gràcies que va i ve de dalt a baix, del més enllà al més ençà, i no s’atura. Grazie ancora.

_PPP0857(Aquí, el dígraf escoltant Feliu Formosa captats per Andreu Clapés.)

Anuncis

Hac Mor, encara, sempre encara

Per què som així, els éssers humans!? Tan esptúpidament hipòcrites que fem les coses (o les diem) quan ja no toca. Quan ja és massa tard per a. Sí, certament, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana és una cosa de companys. Escriptors que reconeixen la tasca d’un escriptor. Sí. Bé. Molt bé. Però, per què s’ha hagut d’esperar tant per reconèixer la tasca artística, literària, transgressora, cultíssima i popularíssima d’un home poeta que esborrava tota mena de fronteres (mentals i físiques) com era el Carles Hac Mor?

DESBROSS__RIUM__CARLES_I_ESTERW_316
I si el Carles ara ens mira, i si ho fa segur que ho fa amb aquell posat seu sorneguer i intel·ligent, estarà content. Però el seu gran premi és un premi que no és premi: és el llegat que tots els que algun cop (o més) ens hem encreuat en la seva carrera per aquest món de poètiques ens ha deixat. Només cal veure com se succeeixen els homenatges de tota la gent que el trobem a faltar.

Des de La fàbrica bella, i a propòsit de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que són uns homenatges que fèiem a poetes admirats perquè sí, sense que hi hagués cap efemèride clau, ens vam proposar d’iniciar els homenatges a poetes vius. Era evident, per nosaltres, que havíem de començar amb el Carles. I així ho vam fer: un PARNÀS dedicat a l’Hac Mor, ben dadà, ben ell, amb la complicitat de Catalina Girona i Andríi Antonovskyi i el bufasons Xavi Lozano. En la darrera carta que tinc del Carles em deia, per acabar: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques.” Ja no ens vam tornar a veure, però em va agradar que el fes feliç el record del seu PARNÀS.

PARNÀS en homenatge a Carles Hac Mor_9 desembre 2011

En el paràgraf que precedia al que reprodueixo parlàvem de “TIRANT LO BLANC LA”, un text parateatral escrit a quatre mans amb Ester Xargay, que per motius diversos mai no s’ha representat. Només se n’ha fet una lectura dramatitzada per part del Teatre Kadish. Llàstima, també, que el Carles no hagués pogut veure representada aquesta bogeria escènica.

Però som així, els humans: una mica estúpids, una mica hipòcrites, una mica covards. Amb tot, tenim sempre present, sempre encara molt present, el nostre Hac Mor, que no mor mai.