El cos absent i present de Marc Sellarès

He llegit, he vist i he intuït tantes superfluïtats al voltant d’EL BOSC DE LES CREUS, obra descomunal en tots els sentits, de l’artista –i després bomber– Marc Sellarès, que aquests darrers dies de concreció numèrica i de fi de cicle em superen. Un exemple, només: no fa falta exalçar la cosificació de la dona d’una manera totalment buida de sentit arran de les creus per impressionar. L’obra de Sellarès parla per se. I diu molt.

IMG_20160724_141547

Em vaig impressionar amb la seva darrera creació des del primer moment que en vaig tenir notícia. Era a través d’un diari comarcal que deia que un bomber havia començat a fer un ritual de dol amb les restes de l’incendi del 26 de juliol al Bages-Anoia. Els incendis sempre ens cremen una part de nosaltres, i els bombers són els herois que el subconscient col·lectiu idolatra com els homes que evitaran que el sòlit incendi –de la mena que sigui– ens cremi una part de nosaltres. Però l’home que l’agost del 2015, tot just un mes després de l’incendi, havia començat a fer aquell ritual de dol amb les restes dels arbres calcinats no era un bomber, era i és un artista poc convencional que treballa, també, de bomber. Però el subconscient col·lectiu no idolatra els artistes, i per això el titular del diari havia de dir alguna altra cosa.

IMG_20160724_124619

Alguna altra nostra cosa no dita, no escrita, no palpable és la bellesa natural i complexa que configura aquesta extensió de creus fetes a cop de tallar a mà –amb una serra de les d’abans– i de clavar a mà –amb claus dels de sempre– branques cremades. Tot aquí és ancestral i tot just per això se’ns clava a l’ànima, perquè ens recorda allò que ja hem oblidat: que els rituals de dol són necessaris perquè són, també –com tota cosa on hi tenen cabuda el bé i el mal, el blanc i el negre, la llum i la fosca–, rituals de vida. Només des de la pèrdua valorem el que tenim, sigui material, sigui immaterial. Però estem massa lligats al tenir, i a l’obtenir-algun-guany-tenint, que ens oblidem que hi ha accions d’art i de vida que es fan perquè sí.

IMG_20160724_140837

Perquè se senten. I sentir és un verb profund allunyat de catàlegs de vacances de cartró i convenció. Sentir és percebre, és tenir consciència emocional i és també lament. La consciència emocional se’ns desdobla a EL BOSC DE LES CREUS i, d’una banda, pessiga l’emoció íntima de l’artista, bomber i veí Marc Sellarès –perquè aquest incendi cremava un tros de paisatge d’infantesa que, d’alguna manera, li és propi–; i, de l’altra, una consciència que com a col·lectiu ens lliga a un bosc arranat al coll de can Maçana, a prop de la muntanya de Montserrat. Aquesta obra és ritual i és també memòria i desmemòria, perquè a mesura que els anys ens avancen anem oblidant tots els incendis que vivim tal com les inclemències del temps oblidaran, destruint-les, aquesta colla de creus que sí, que fan plorar.

IMG_20160724_142046

Fan plorar perquè són bellesa. I contemplar aquesta bellesa amb tots els sentits fa relliscar llàgrimes galta avall. Per allò que és, per allò que havia estat, per allò que ens evoca. Tot són estats transitoris que arrelen sobre la mateixa llavor: l’emoció. Marc Sellarès va ultrapassar l’emoció amb una acció gairebé clandestina el dia que va fer la primera creu, i després dues-centes més, fins a arribar a 1.293, que són les creus que hi ha ara, que equivalen a les hectàrees calcinades. Hi ha treballat tenaç i tossut, creient obstinadament que havia de ser així, que la clandestinitat d’ocupar l’espai de la seva creació artística acabaria desapareixent, perquè, de fet, el bosc no és seu. Ho va encertar: ja no hi ha res clandestí, aquí, només no sentir.

IMG_20160724_124502

Sentir etern en la seva condició d’efímer aquest magne bosc és el que el fa universal. Universal perquè ens remet al Gòlgota, fora muralles, més enllà del límit; amb la diferència que aquí les crucifixions no són tres, sinó moltes més, i no hi ha cossos, sinó el buit del cos o, en tot cas, el cos viu i solitari de Marc Sellarès treballant-hi. Un cos, el seu, que pren per analogia les formes capricioses i anàrquiques de les creus tot just fetes. Ell és la seva obra, també. Ell és aquest paisatge intervingut, aquest tros de terra feta obra d’art. Ell és les seves mans, que han executat la bogeria creativa que li ha recorregut cap i cos. Però EL BOSC DE LES CREUS ens remet també als cementiris dels Balcans: files i files –allí ordenades– de pilons sobre un camp ondulant, enmig de les cases dels vius o als afores, que ens diuen que a sota hi ha algú mort. Aquí, al bosc de Sellarès, hi hem enterrat, com a tot arreu, una esperança o moltes, però cap cos. Som en un cementiri eteri, sense cossos, per això les cosificacions excessives que s’hi han afegit, postisses, a posteriori, ens destorben.

IMG_20160724_142257

Passejar-se pel BOSC DE LES CREUS ara que la terra molla comença a despuntar fulles verdes entre la negror de la cendra, quan a totes les hores del dia les creus projecten capricioses ombres foragita tots els sorolls del món, els reals de la carretera que passa arran, i els propis, els interiors. Marc Sellarès ha fet una obra que ens interpel·la com a individus i com a societat, que ens eixampla els límits de l’acció possible, perquè l’art i els artistes no haurien de tenir límits. Sellarès ha purgat la seva emoció amb la seva pròpia força i amb la seva pròpia obstinació conscient, que l’ha fet treballar durant gairebé cada dia –només va descansar quan es va trencar una cama. Una tenacitat manual que li ha fet sentir com a pròpia la terra cremada i li ha permès de viure-hi boira, i sol, i pluja, i totalitat; i alhora una tenacitat que l’ha dut a sentir-se, d’alguna manera, l’escollit que treballa –no d’una manera convencional, ancestral i/o pagesa, sinó amb una acció creativa directa– aquella terra-cremada-de-tothom-i-de-ningú que se’ns va cremar un dia d’avui fa un any, quan a molts pobles sonaven balls de festa major i recordàvem, també, les morts tràgiques d’un incendi en dates similars, el d’Horta de Sant Joan.

IMG_20160724_142146

La memòria és el que ens diferencia d’altres animals. Agustí Bartra, des de l’exili, deia “com que tinc pressa, sé esperar”. No hauríem d’esperar mai res. Hauríem de saber valorar sempre, des de l’angle que sigui, les coses i les persones que tenim a prop: un bosc, una terra que conforma el nostre paisatge, els paisatges de la nostra ànima, un creador, un bomber, una flor que despunta. Marc Sellarès i el seu bosc de creus i d’esperança és i són un cant a la vida, sense filtres, sense lucres, i un cant d’amor a una terra on un dia hi va créixer un bosc real i avui n’ha crescut un de metafísic.

“Les úniques fronteres són les mentals”, deia Walter Benjamin. Però Sellarès no en té, de fronteres, ni físiques ni mentals, perquè la seva obra les traspassa totes: ha deixat petja a Armènia i a Palestina i ben a prop de casa nostra, com amb l’obra-acció “Entraràs en un port que els teus ulls ignoraven” i la brutal escultura-denúncia “Per dona, per mare”. Sap què fa i on, quan i com ho fa. Per això ens omple de joia que enguany hagi acceptat la nostra invitació a realitzar NAU, una intervenció feta amb pedra en la vuitena (i darrera) edició de DELICADESES · ART DE TROS –que tindrà lloc a les Garrigues el proper 4 d’agost de 2016–, un antifestival que mescla a parts iguals activisme i dissidència i que exalça la bellesa lògica del paisatge amb intervencions artístiques en llocs naturals poc comuns.

© Text i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

Advertisements

2 responses to “El cos absent i present de Marc Sellarès

  • Carles Guillén

    Meritxell, moltes gràcies per assabentar-me’n. Impressionant !!! Ho penjo al meu mur. Aquest MARC SELLARÈS, la seva acció en fons i forma, aquest gòlgota, ens neteja i fa més bons. Amb el teu permís, aquestes fotogrfies em poden anar molt bé -són esplèndides- per il·lustrar els poemes del JORDI GUARDANS que penjo a la pàgina Face, “Cavaller Espèrcius, seguidors del poeta i músic Jordi Guardans” que vaig crear i administro. Abraçades fortes per tots dos.

  • rosa d'ibur

    Reblogged this on blog de les llobes and commented:
    Comparteixo un escrit d’una poeta sobre “El bosc de les creus”, una acció artística-ritual de dol que un artista i bomber ha portat a cap al Bages-Anoia després d’un incendi per l’impacte que m’han causat. Penso que són d’una sensibilitat i d’una gosadia que reconeixerem com a molt properes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: