Tag Archives: Marc Sellarès

“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba

Anuncis

El cos absent i present de Marc Sellarès

He llegit, he vist i he intuït tantes superfluïtats al voltant d’EL BOSC DE LES CREUS, obra descomunal en tots els sentits, de l’artista –i després bomber– Marc Sellarès, que aquests darrers dies de concreció numèrica i de fi de cicle em superen. Un exemple, només: no fa falta exalçar la cosificació de la dona d’una manera totalment buida de sentit arran de les creus per impressionar. L’obra de Sellarès parla per se. I diu molt.

IMG_20160724_141547

Em vaig impressionar amb la seva darrera creació des del primer moment que en vaig tenir notícia. Era a través d’un diari comarcal que deia que un bomber havia començat a fer un ritual de dol amb les restes de l’incendi del 26 de juliol al Bages-Anoia. Els incendis sempre ens cremen una part de nosaltres, i els bombers són els herois que el subconscient col·lectiu idolatra com els homes que evitaran que el sòlit incendi –de la mena que sigui– ens cremi una part de nosaltres. Però l’home que l’agost del 2015, tot just un mes després de l’incendi, havia començat a fer aquell ritual de dol amb les restes dels arbres calcinats no era un bomber, era i és un artista poc convencional que treballa, també, de bomber. Però el subconscient col·lectiu no idolatra els artistes, i per això el titular del diari havia de dir alguna altra cosa.

IMG_20160724_124619

Alguna altra nostra cosa no dita, no escrita, no palpable és la bellesa natural i complexa que configura aquesta extensió de creus fetes a cop de tallar a mà –amb una serra de les d’abans– i de clavar a mà –amb claus dels de sempre– branques cremades. Tot aquí és ancestral i tot just per això se’ns clava a l’ànima, perquè ens recorda allò que ja hem oblidat: que els rituals de dol són necessaris perquè són, també –com tota cosa on hi tenen cabuda el bé i el mal, el blanc i el negre, la llum i la fosca–, rituals de vida. Només des de la pèrdua valorem el que tenim, sigui material, sigui immaterial. Però estem massa lligats al tenir, i a l’obtenir-algun-guany-tenint, que ens oblidem que hi ha accions d’art i de vida que es fan perquè sí.

IMG_20160724_140837

Perquè se senten. I sentir és un verb profund allunyat de catàlegs de vacances de cartró i convenció. Sentir és percebre, és tenir consciència emocional i és també lament. La consciència emocional se’ns desdobla a EL BOSC DE LES CREUS i, d’una banda, pessiga l’emoció íntima de l’artista, bomber i veí Marc Sellarès –perquè aquest incendi cremava un tros de paisatge d’infantesa que, d’alguna manera, li és propi–; i, de l’altra, una consciència que com a col·lectiu ens lliga a un bosc arranat al coll de can Maçana, a prop de la muntanya de Montserrat. Aquesta obra és ritual i és també memòria i desmemòria, perquè a mesura que els anys ens avancen anem oblidant tots els incendis que vivim tal com les inclemències del temps oblidaran, destruint-les, aquesta colla de creus que sí, que fan plorar.

IMG_20160724_142046

Fan plorar perquè són bellesa. I contemplar aquesta bellesa amb tots els sentits fa relliscar llàgrimes galta avall. Per allò que és, per allò que havia estat, per allò que ens evoca. Tot són estats transitoris que arrelen sobre la mateixa llavor: l’emoció. Marc Sellarès va ultrapassar l’emoció amb una acció gairebé clandestina el dia que va fer la primera creu, i després dues-centes més, fins a arribar a 1.293, que són les creus que hi ha ara, que equivalen a les hectàrees calcinades. Hi ha treballat tenaç i tossut, creient obstinadament que havia de ser així, que la clandestinitat d’ocupar l’espai de la seva creació artística acabaria desapareixent, perquè, de fet, el bosc no és seu. Ho va encertar: ja no hi ha res clandestí, aquí, només no sentir.

IMG_20160724_124502

Sentir etern en la seva condició d’efímer aquest magne bosc és el que el fa universal. Universal perquè ens remet al Gòlgota, fora muralles, més enllà del límit; amb la diferència que aquí les crucifixions no són tres, sinó moltes més, i no hi ha cossos, sinó el buit del cos o, en tot cas, el cos viu i solitari de Marc Sellarès treballant-hi. Un cos, el seu, que pren per analogia les formes capricioses i anàrquiques de les creus tot just fetes. Ell és la seva obra, també. Ell és aquest paisatge intervingut, aquest tros de terra feta obra d’art. Ell és les seves mans, que han executat la bogeria creativa que li ha recorregut cap i cos. Però EL BOSC DE LES CREUS ens remet també als cementiris dels Balcans: files i files –allí ordenades– de pilons sobre un camp ondulant, enmig de les cases dels vius o als afores, que ens diuen que a sota hi ha algú mort. Aquí, al bosc de Sellarès, hi hem enterrat, com a tot arreu, una esperança o moltes, però cap cos. Som en un cementiri eteri, sense cossos, per això les cosificacions excessives que s’hi han afegit, postisses, a posteriori, ens destorben.

IMG_20160724_142257

Passejar-se pel BOSC DE LES CREUS ara que la terra molla comença a despuntar fulles verdes entre la negror de la cendra, quan a totes les hores del dia les creus projecten capricioses ombres foragita tots els sorolls del món, els reals de la carretera que passa arran, i els propis, els interiors. Marc Sellarès ha fet una obra que ens interpel·la com a individus i com a societat, que ens eixampla els límits de l’acció possible, perquè l’art i els artistes no haurien de tenir límits. Sellarès ha purgat la seva emoció amb la seva pròpia força i amb la seva pròpia obstinació conscient, que l’ha fet treballar durant gairebé cada dia –només va descansar quan es va trencar una cama. Una tenacitat manual que li ha fet sentir com a pròpia la terra cremada i li ha permès de viure-hi boira, i sol, i pluja, i totalitat; i alhora una tenacitat que l’ha dut a sentir-se, d’alguna manera, l’escollit que treballa –no d’una manera convencional, ancestral i/o pagesa, sinó amb una acció creativa directa– aquella terra-cremada-de-tothom-i-de-ningú que se’ns va cremar un dia d’avui fa un any, quan a molts pobles sonaven balls de festa major i recordàvem, també, les morts tràgiques d’un incendi en dates similars, el d’Horta de Sant Joan.

IMG_20160724_142146

La memòria és el que ens diferencia d’altres animals. Agustí Bartra, des de l’exili, deia “com que tinc pressa, sé esperar”. No hauríem d’esperar mai res. Hauríem de saber valorar sempre, des de l’angle que sigui, les coses i les persones que tenim a prop: un bosc, una terra que conforma el nostre paisatge, els paisatges de la nostra ànima, un creador, un bomber, una flor que despunta. Marc Sellarès i el seu bosc de creus i d’esperança és i són un cant a la vida, sense filtres, sense lucres, i un cant d’amor a una terra on un dia hi va créixer un bosc real i avui n’ha crescut un de metafísic.

“Les úniques fronteres són les mentals”, deia Walter Benjamin. Però Sellarès no en té, de fronteres, ni físiques ni mentals, perquè la seva obra les traspassa totes: ha deixat petja a Armènia i a Palestina i ben a prop de casa nostra, com amb l’obra-acció “Entraràs en un port que els teus ulls ignoraven” i la brutal escultura-denúncia “Per dona, per mare”. Sap què fa i on, quan i com ho fa. Per això ens omple de joia que enguany hagi acceptat la nostra invitació a realitzar NAU, una intervenció feta amb pedra en la vuitena (i darrera) edició de DELICADESES · ART DE TROS –que tindrà lloc a les Garrigues el proper 4 d’agost de 2016–, un antifestival que mescla a parts iguals activisme i dissidència i que exalça la bellesa lògica del paisatge amb intervencions artístiques en llocs naturals poc comuns.

© Text i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)